Micro-ressenyes de còmic (4a - 2018)

Ja tocava fer una nova entrega de micro ressenyes... :-)
Aquesta vegada és el torn d'aquests còmics:

Les tres primeres, del Jaime Martin.

Jamás tendré 20 años

Jaime Martín va néixer a L'Hospitalet i fa molts anys que es dedica al còmic, tot i que actualment treballa moltíssim a França. Va participar en diverses revistes, però el seu éxit com a autor li va arribar amb Sangre de barrio, que el va fer guanyar el premi Autor Revelació al 8è saló del còmic.

És un autor força biogràfic, i aquest va ser el primer còmic que vaig llegir d'ell. És la història dels seus avis, que es van conèixer l'any 1936 i van tenir la guerra pel mig. És una història maca, ben documentada sobre com tirar endavant d'una manera digne estan en el bàndol dels que van perdre la guerra. Sens dubte, una gran obra que val la pena llegir.

Sangre de barrio

Sangre de barrio és la segona obra que em vaig llegir d'ell, recopilada en un volum integral. L'acció es situa a L'Hospitalet de Llobregat a finals dels any 80. El protagonista és el Vicen, un nano que arriba nou al barri i que no trigarà en ajuntar-se amb gent que no li fan cap bé i acabarà en més d'un embolic i dels grossos. L'obra és potser un pel llarga, però això passa sobretot perquè no es va pensar com a volum monogràfic sinó que van ser diferents parts publicades a la revista El Víbora (crec que es va fer durant 16 anys). L'estil es manté, però la història té alts i baixos si es contempla com a conjunt. És un retrat de la Barcelona xunga i marginal dels anys 80.

Las guerras silenciosas

Tercera i última història que m'he llegit del Jaime Martín i que també m'ha agradat molt. En aquest cas es vincula molt a la primera, a la de Jamás, però aquesta vegada en comptes de parlar dels seus avis, parla dels seus pares (nota: aquest còmic és anterior al de Jamás).

El protagonista principal és el pare de l'autor, que es va trobar en que va haver d'anar a fer el servei militar obligatori (la mili) al Marroc, a la zona del Sidi Ifni. Just en aquell moment hi havia una guerra contra l'exèrcit de Llibreació Marroquina, però això Franco ho va voler amagar i no se'n va parlar quasi gens. Va ser una guerra colonial silenciada, podeu llegir més informació a la Viquipèdia. Van haver-hi uns 200 morts i molts ferits: Espanya es veu que tampoc va voler invertir en armament i bueno, que estaven en molt males condicions. 

Existeix l'Associació Catalana de Vetarns del Sidi Ifni, que lluiten per un reconeixement. També, si us interessa, podeu veure una exposició que estan fent actualment al Museu Etnològic: IFNI. LA MILI DELS CATALANS A L'ÀFRICA.

Érase una vez La Volátil

He llegit totes les publicacions de "La Volátil" i si bé és cert que m'agraden i en moltes vinyetes m'hi sento identificada (que és bàsicament, l'objectiu que es busca), aquest darrer cas m'ha semblat un producte que ha volgut aprofitar el tirón de les altres...

Enteneu-me, no està malament... m'agrada molt ella com il·lustradora. Però em passa una mica com la Sarah Andersen: són productes que funcionen molt bé en xarxes socials però que no cal agrupar-les tant en llibres. Penso jo. Buscar l'equilibri, en tot cas.
A "Érase una vez La Volátil" veiem una mica els origens de la noia, com va arribar a la ciutat, alguns embolics amorosos, etc. Not bad.

S.

Títol minimalista per a una gran història.
Gipi (Gian Alfonso Pacinotti) és un autor italià que va guanyar, amb aquesta obra, un premi a la Millor Obra Estrangera al Saló Internacional del Còmic de Barcelona de l'any 2007. 

Tal com algunes de les obres citades de Jaime Martín, aquí Gipi també tira de la memòria familiar i s'enfoca cap a la segona Guerra Mundial, concretament el bombardeig que va patir Pisa (la seva ciutat natal) l'any 1943 per part dels americans. El còmic es un estira i arronsa amb el seu propi pare, una persona a qui s'estimava molt però amb qui també s'hi barallava molt sovint (és "S.").

Una història molt intimista que barreja present i passat destil·lant duresa i tendresa a parts iguals.