23 de febrer 2018

Visitant la CePSE, la Central de Préstec

Avui us parlaré de...


...més coneguda com "la CePSE" :-)
Hi vaig anar ahir de visita aprofitant les visites professionals que de tant en tant ofereix el COBDC. Són visites xules. Aquí un parell d'anteriors:

Doncs bé, que començo. 

Per començar: què és? Com que estic una mica espesa, copiaré la definició de la web:

La CePSE és un equipament gestionat pel Servei de Biblioteques del Departament de Cultura que dóna suport a les biblioteques públiques de Catalunya en la gestió de la col·lecció, en les polítiques d’informació i en el servei de préstec interbibliotecari.


Com arriben els llibres allà?

Doncs ...per la porta. (he he)
Arriben mooooltes caixes, molt sovint:


La col·lecció es forma de diverses maneres: per una part, reben tot el fons de baix ús de les biblioteques, així com esporgades diverses. I per l'altra, tenen pressupost per comprar llibres (normalment es destina a la compra de llibres pels clubs de lectura, després ho explicaré més). 

Sumant tot això, també estan rebent tot el fons provinent del Dipòsit Legal, que hauria d'anar a parar a la nova biblioteca provincial que -al pas que anem- mai es farà. Això de sota són llibres nous que arriben directament i que, un cop desencaixats i processats, es guarden en compactes per quan sigui el moment.


Sobre el fons que va circulant i que prové del que compren o del que les biblioteques rebutgen, dir que no ho accepten pas tot: es fa sempre una primera tria per mirar que pot ser útil i que es creu que tindrà certa circulació. Per exemple: enciclopèdies posteriors a 1945, guies de viatges, manuals informàtics antics... tot això, res. Les revistes, tampoc. (Si són revistes de DL llavors va a parar al GEPA, que és un altre cosa similar però d'allà els llibres no en surten quasi mai, sinó que estan a mode magatzem quasi forever).


Com funciona el P.I?

El préstec interbibliotecari és la raó de ser d'aquest centre. Es dóna servei a unes 400 i pico biblioteques de tot Catalunya i s'utilitzen biblioteques que fan de node per fer-ho més efectiu. O sigui: de cada zona hi ha dues o tres biblioteques que fan de nexe amb les altres biblioteques. Per exemple: si la biblioteca de Lloret o la de Tossa volen un llibre de la CePSE, potser no el poden demanar directament perquè no són node, però si que poden fer-ho a través de la de Blanes, que sí que ho és. 
Aquí les biblioteques nodes i els seus "pedidos":


Els llibres circulen molt. Sovint es fan malbé, però no sempre es pot fer la reparació. Si és fàcil d'aconseguir, en compren un de nou i ja està. A vegades hi ha llibres que són antics i que convé cuidar-los una miqueta: en aquests casos es compra una edició més nova i es fa circular aquella.

El Dipòsit Legal

Mentre que al pis de sota hi ha tot el que són els llibres esporgats, al pis de dalt hi ha tot el llibre nou que arriba per Dipòsit Legal. Abans, fins l'any 2001, el DL ho rebia la Universitat de Barcelona... però com que era una mica lio per les característiques de la biblioteca en sí, doncs ara ho guarda la Cepse. Hi ha una sala que és la "Sala de triar": allà va arribant tot i el que no cal guardar ho redistribueixen com poden. Per exemple, de còmic arriba molt!! com que la majoria d'editorials estan per aquí, arriba molta cosa per DL.



Ni amb una vida et dóna temps de llegir tot això
Em provoca certa angoixa pensar-ho.

Una estructura molt ben pensada

Són pocs treballant-hi, però deu ni do tot el que hi ha per fer i com ho fan. La visita en sí és molt interessant perquè són moltes les persones de Catalunya que fan ús d'aquest servei (potser a Barcelona no tant, perquè tenim moltes biblioteques i la majoria de coses hi són) però en altres parts un servei així és bastant bàsic i necessari. També és complicat de gestionar per veure qui en pot fer ús o no, o qui n'hauria de fer ús. Per exemple, el tema d'incloure altres tipologies bibliotecàries... quin sentit té involucrar-hi les especialitzades o les universitàries? no té massa sentit, si ho mires d'una manera pràctica. També està tot el tema dels enviament. Són molts! això implica molts diners i un servei milimetrat: comprovar que tot arribi quan ha d'arribar, que no es perdin llibres... ara mateix qui ho gestiona és Correus.

Caixes de clubs de lectura!

Els Clubs de Lectura

És l'altra joia de la corona. La Cepse ajuda a moltes biblioteques, escoles i entitats (fins i tot presons) a configurar els seus clubs de lectura. Per fer-ho, s'intenten comprar uns 20 exemplars iguals d'un títol en concret i intentar fer-los circular (que ja circulen, eh). Es cedeixen per un màxim de tres mesos. És un dels serveis que tenen més sortida i cada any intenten ampliar en temàtiques, franges d'edat i en idiomes. 

I per últim, dues coses: primer el fet de que no s'ha de tenir por a l'hora de llençar llibres. Si no serveix, doncs no serveix. Punt. En segon lloc, com no! agrair a les persones que han fet possible aquesta visita: per una part al Xavier, de la CePSE, per les explicacions completes i interessants que ens ha anat fent, GRÀCIES! ... en segon lloc, al COBDC, per organitzar cosetes d'aquestes :-)

21 de febrer 2018

Harry Potter Exhibition (Madrid)

Aquest cap de setmana he estat a MADRID.

He fet diverses coses, però el motiu principal del viatge ha estat la expo de Harry Potter. Vale, podria passar sense anar-hi, però qualsevol excusa és bona per sortir una mica de casa i airejar-se.

HARRY POTTER EXHIBITION



La expo és un calc del que tenim aquí a Barcelona amb Juego de Tronos (aquí us en vaig parlar). Una web molt similar, un espai molt similar... i un tipus de producte molt similar: cosetes per veure, roba, escenaris diversos... i bueno, doncs això. Ara, m'ha agradat? Sí, això sí. Jajjaja! Una mica cara, també s'ha de dir (vaig dir el mateix amb la de Joc de Trons). I ah, una mica lluny... IFEMA està al quinto pinto jejejejeje.

De bones a primeres, només entrar, trobem un animador que fa una mica el joc de triar voluntaris per mirar a quina casa van (sempre amb el barret seleccionador, és clar!).


I després ja passem cap dins. Una de les primeres coses que trobem és la simulació del dormitori del Harry i el Ron. No us posaré fotos de tot... no acabaríem, però una mica les més destacades perquè us feu una idea del conjunt global de l'expo.


Veieu, això us el que us deia. Roba i més roba. Uniformes, roba de carrer, roba per jugar al Quidditch...





Hi havia un lloc on podies agafar una pilota de Quidditch i encertar-la en uns forats... i també, prop d'allà, hi havia una simulació del jardí on tenen les mandràgores i tot el que es necessita per a la seva cura :-) Feien el seu soroll insoportable característic... la meva amiga deia que eren com gatets petits plorant molt.


Més cap al final hi havia la zona dels mortífagos, Voldemort i els dementors. Mentre ho observava, pensava que hi ha moltes coses que he oblidat completament. Si no fos perquè tinc uns 40 llibres a casa esperant per ser llegits, m'agradaria tornar a rellegir-los des del principi... vaig gaudir molt d'aquestes lectures i em van acompanyar durant molts anys!



Ah. I el Dobby. Elf lliure!

En resum: moltes coses millorables però a mi, en general, no m'ha semblat mala expo. òBviament es podrien haver fet mooooooooolltes altres coses i moooolt més dinàmiques... però bueno. La veritat és que em va anar molt bé la Pottercon del desembre a Barcelona (La UB serà sempre Hogwarts jeje), així vaig refrescar una mica la màgia ;-)

20 de febrer 2018

[Lectures] Historia de una maestra (Josefina Aldecoa)

Com alguns de vosaltres ja sabeu, a les Biblioteques de Barcelona enguany s'hi fa una activitat que es diu "Velocirepte". És de fet, una cosa que no és nova: l'any passat ja es feia a la biblioteca de Sagrada Família i enguany ho han ampliat a tota la ciutat. 
I de què es tracta? Doncs de llegir 12 llibres en 12 mesos, seguint unes temàtiques concretes.


Gener s'ha dedicat a Àfrica. Que no és un país, sinó un continent jeje. (Ho dic perquè el repte es deia així "Àfrica no és un país"). Jo vaig triar aquest llibre:


Vale a veure. No és molt africà. Ho sé. Però us explicaré que va passar: vaig anar a la biblio a inscriure'm (et donen un estoig i una cartilla per anar posant segells mensualment). A la secció de novetats hi havia llibres africans recomanats, però tots els que jo volia... no hi eren. I vaig trobar aquest, ... estava recomanat allà! duia la pegatina de "Repte gener". La cosa cola perquè la noia, mestre de professió, va a Guinea a passar una temporadeta.

Resum i opinió del llibre

M'ha agradat força.
La novel·la (que després vaig saber que era una trilogia) es situa a l'any 1923, quan una jove Gabriela rep el seu títol de mestra. La primera feina la porta cap a una escola rural i allà comença a topar amb la tradició, la pobresa i les ments més tancades de l'Espanya profunda. Però també amb nens àvids per aprendre coses noves, així com mares que necessiten formació de tota mena i a les quals ella intenta ajudar com pot. 

Després el destí la porta a Guinea, on coneixerà un altre tipus d'escola i un altre tipus de gent, però on també toparà amb gent de tota mena, no sempre recomanable... i bé, finalment torna a Espanya i s'estableix en un poble petit, aquesta vegada ja amb parella i també lluitant contra tota mena de contratemps i adversitats.

El rerefons de tot plegat -o, de fet, no tan rerefons- és la situació política de la segona meitat dels anys 20, on es comença a formar la base del que serà la república i amb el temor de que cada cop hi ha més tensió i sembla que la cosa no acaba d'anar bé (tampoc és dir un spoiler si dic que s'acosta la Guerra Civil, no? jejej).

Doncs això. I realment m'ha agradat perquè està explicat d'una manera molt propera i molt clara, et fas a la idea en tot moment d'on són i com es l'escola i el poble on viuen. Es una prosa agradable que fa de bon llegir i que permet que puguis llegir el llibre amb certa rapidesa sense necessitat de sentir que estàs llegint massa ràpid i t'estàs perdent coses. No sé si m'explico.

Ara ja només em falta buscar el segon volum i el tercer... que ja tinc ganes de saber com continua la cosa :-)!

18 de febrer 2018

Pel·lícula de la setmana: La llamada

Digueu-me ignorant: fins fa un parell o tres de setmanes no sabia qui eren els "Javis". Havia sentit a parlar de la pel·li aquesta, sí, però res més. Per no saber no sabia ni que era un musical ni molt menys que era una obra de teatre que estava triomfant a Madrid.

Però clar, comences a sentir-ne tant a parlar que de cop te la posen al Netflix i t'entren ganes de veure-la  jejeje I m'ha agradat molt! és divertida i distreta, per passar una estona divertida.


És una peli que aporta bon rotllo.
El punt de partida és un campament religiós per a noies adolescents on hi ha dues chonis que només pensen en sortir de festa, ballar reggeton, liar-se amb tios i muntar el seu propi grup musical. Però una d'elles... REP LA LLAMADA (el títol de la peli ja és un spoiler en sí mateix, però ho deixarem aquí, jejeje) i bueno, la peli va d'això, de com respondre a "la llamada" amb coherència. 

Les quatre protagonistes encaixen molt bé i tenen situacions molt divertides (les dues monges donen molt de joc, sobretot la més gran i la seva idea de modernor). També m'ha agradat molt que aparegués una cançó que antigament m'havia agradat i que havia quedat en l'oblit de les meves neurones: TODAS LAS FLORES, dels Presuntos Implicados. De fet, ja tinc ganes de cantar-la en un karaoke, és ben típica de karaokes, sí, jejeje. Us deixo amb la cançó per si no sabeu quina és:


Vale, pues lo dicho: una pel·lícula divertida per passar-ho bé i oblidar les penes... que per darrerament són moltes (no parlo de mi, parlo a nivell nacional). 

17 de febrer 2018

Restaurant de la setmana: El cul de la lleona

Els més avispats ja heureu notat, pel títol, que aquesta setmana us parlo d'un restaurant gironí. Si no sabeu de què va la cosa, aneu a Girona i pregunteu on és la lleona, pugeu els escalonets i feu un petó al seu cul de pedra, jej.

Però no, no vull parlar d'això ara... sinó del restaurant que porta aquest nom i que està pel Barri Vell de Girona. La veritat és que ja vàries setmanes que vam anar, però no vull que caigui en l'oblit: vam menjar-hi molt bé! I lo bo és que el vam trobar de casualitat i just a l'hora que teníem gana 🍽

El menú valia 10 euros (entre setmana) i hi havia moltíssims plats per escollir, tant de primer com de segon. Mireu:


No tinc cap foto dels plats, només del postre:


He vist per internet que abans era un restaurant de cuina àrab. Ara ja no, és tot d'aquí. Segurament hagi canviat de propietaris. El que sí que ens va agradar molt era la música de fondo, jeje, era així antiga, dels anys 80.... s'escoltava lleugerament però no molestava gens.

És un local petitet, malgrat que té dos pisos. Hi vam anar força d'hora i vam tenir sort, perquè després es va anar omplint i quan vam marxar estava força a tope.

👉 El cul de la lleona
📧 Carrer dels Calderers, 8
📞 972.20.31.58
💶 Menú 10 euros entre setmana (crec que 15 si és cap de setmana)

16 de febrer 2018

Desplegable "Carnaval"

El carnaval em va inspirar per crear un petit quadernet desplegable (similar al que vaig fer per la Festa Major de Santa Cristina de Lloret). 


Us poso un petit vídeo que he fet:


15 de febrer 2018

48 Open House BCN: El Cercle del Liceu

Ordenant fotos i "extirpant" les que estan al mòbil però no -encara- a l'ordinador o a cap disc dur, m'he adonat que no vaig compartir pràcticament res de la darrera edició de l'Open House, un dels meus esdeveniments preferits de la ciutat :-) (bé, sí, el Dipòsit de les Aigües pluvials del parc Joan Miró si que vaig parlar-ne!)

És hora de parlar de... 
EL CERCLE DEL LICEU!

Val a dir que, ja d'entrada, les seves característiques em van recordar al Círculo Ecuestre, que vaig visitar ara fa sis o set anys, també en motiu de l'Open House.

Es va fundar l'any 1847, sis mesos després de la inauguració del propi teatre del Liceu. De caràcter modernista, l'espai ocupa 4 plantes... però se'n visita només una. Bé, una i mitja.

El primer que s'hi pot veure és la sala que dóna al carrer. Ple de butaquetes i antics (antics?) timbres a la paret per cridar al personal. Com veiem a la segona foto, les àmplies finestres serveixen per veure que passa a l'exterior.



Un cop passes per un passadís amb uns vitralls bonics, arribes a la "Sala xemeneia", que ara té una tele. També, molt a prop, hi ha un piano.


Taula per escriure cartes
Després hi ha el Gran Saló, que també havia sigut saló de ball i que, segons diu la web, és on va atendre als ferits de l'atemptat anarquista de 1893. A tot arreu hi ha moltes pintures i art en general, però aquí s'hi destaca el retrat de la Júlia Peraire fet per Ramon Casas. És la segona foto:



És la primera vegada que un retrat femení mirava directament al públic i amb actitud desafiant.
Vam veure un parell de sales més, però entre la llum i tot plegat, no són gaire bones... el que sí que vull compartir és la última sala que vam visitar, que es diu "La rotonda". 

Havia sigut sala de jocs i de lectura, però ara es conserva totalment a les fosques per donar protagonisme als quadres que hi ha a les parets, obra de Ramon Casas i fets els primers anys del s. XX (1901 / 1902). Totes les pintures estan relacionades d'una manera o altra amb la música i va causar una mica de polèmica perquè pintava dones fumant, bevent i conduint cotxes.


La veritat és que aquesta última sala és molt maca perquè com que està a les fosques es destaquen molt les pintures de les parets.

Cal indicar, per acabar, que el Cercle del Liceu és una entitat totalment privada i que funciona al marge del Liceu en sí. Té uns 1000 socis i encara avui en dia si fan nombrosos actes. Un dels més destacats és la "Medalla d'or del Cercle del Liceu". Els últims en rebre-la han estat la Reina Sofia i, anteriorment, el Sr. Godó.

13 de febrer 2018

[Lectures] La librería (Penelope Fitzgerald)

L'altre dia us vaig enllaçar amb la ressenya que havia fet de la pel·lícula de "La librería" i, avui, us parlaré del llibre. Com sol passar, se'm fa estrany parlar d'un llibre del qual n'he vist la peli sense fer-ne referència, de la mateixa manera que no puc parlar d'una peli sense parlar del llibre si l'he llegit... no sé si m'explico, però crec que s'entén el que vull dir, jejej.

El cas és que vaig llegir el llibre per Nadal, abans de la peli. Em va semblar un llibre interessant, però entre poc i massa... vull dir: el vaig valorar amb tan sols 3 estrelles a Goodreads, i això que normalment sóc generosa. Què va passar? doncs que el vaig trobar -al meu semblar- un llibre bastant soso. La gran gràcia era que passava en una llibreria. Als bibliotecaris, en general, ens agrada llegir llibres i còmics que transcorren en biblioteques i llibreries, ni que sigui unes quantes pàgines, jejeje.

L'argument és aquest:

Florence Green és una dona que viu en un petit poble anglès a mitjans dels anys 50. Va conèixer el seu marit en una llibreria i, anys després, quan ell mor, ella decideix muntar el seu propi negoci i crear la primera llibreria del poblet. El problema, però, és que decideix fer-ho en un espai que no és gaire convenient (per diverses raons que ara no diré) i per tant, només fa que trobar-se entrebancs i anar perdent la il·lusió poc a poc.

Els personatges són freds i bastant secs. No parlen massa, no es relacionen gaire entre ells (això, per exemple, queda diluït a la pel·lícula). A la pel·lícula també hi falten coses, com per exemple la presència d'un poltergeist o les coses relaciones amb la biblioteca (ara us comento). També em va sobtar el final: canvia una mica (m'agrada més el final de la pel·lícula!).

Això de la biblioteca que us deia:

A la novel·la, la senyora Green decideix muntar un servei de biblioteca dins la pròpia llibreria. Segons sembla, malgrat que passa un bibliobús un cop al mes, la població en voldria més. Surt a la pàgina 62:

"¡Una biblioteca! Ni se le había pasado por la imaginación, Además, en absoluto había sitio suficiente para montarla.
- Es evidente que no está contento con la Móvil - dijo Raven
La camioneta de la biblioteca pública venía desde Flintmarket una vez al mes. Los libros, de tanto usarlos, habían adquirido un tufillo muy peculiar. Los que tenían algún interés por la lectura en Hardborough los habían leído todos varias veces"

Al final, la biblioteca s'acaba fent i hi passa alguna escena interessant...!

També es mencionen els punts de llibre (fixació particular):

- No sé por qué he comprado esto. (...) ¿Por qué me los he quedado? Nadie me forzó a ello. Nadie me aconsejó.
Tenía ante sí un paquete con doscientos marcapáginas chinos, pintados sobre seda. (...) Su debilidad por las cosas bonitas la había traicionado. Era inconcebible que alguien en todo Harborough los quisiera"

En fi, dels pocs casos en que una pel·lícula m'ha agradat més que un llibre. 


12 de febrer 2018

[Teatre] Blasted (TNC)

La setmana de la seva estrena, vaig anar al teatre a veure Blasted. Vaig esperar uns dies a parlar-ne perquè no sabia com enfocar el que havia vist i encara és hora que sàpiga què dir, de l'obra.


Obra provocativa i incòmoda que va fer aixecar a algunes persones per abandonar la sala.

L'obra consta de dues parts: la primera transcorre en una habitació d'hotel on una noia jove es troba amb el seu amant que li duplica l'edat i que ara està malalt de càncer. Ell, interpretat per un magnífic i potent Pere Arquillué, imparteix (i dóna mostres de que sempre ha estat així) abusos de tota mena cap a la noia, i des de fa uns quants anys, fins i tot ara la rebutja encara més "perquè ha crescut". La segona part es enmig d'un escenari bèl·lic ple de misèria humana amb escenes tan o més fortes que la primera part.


Obra cabdal del segle XX que ha arribat per fi a casa nostra i que s'ha saldat amb les entrades exhaurides. Dir, però, que crec que ha faltat una mica de complicitat entre els dos personatges principals per acabar d'arrodonir l'obra. Tot i així, impactant! Ara estic esperant que m'arribi el text a la biblioteca, que m'ha despertat curiositat per saber-ne més...

A Núvol en parlen més i millor: https://www.nuvol.com/noticies/blasted-o-com-sarah-kane-i-alicia-gorina-rebenten-una-habitacio-i-les-nostres-consciencies/

08 de febrer 2018

Expo: "Joana Biarnés. A contracorrent", la mirada femenina (Palau Robert)

Fa pocs dies vaig anar al Palau Robert i vaig veure l'exposició dedicada a la fotògrafa Joana Biarnés. Igual pel nom ara no us sona, però és autora d'algunes de les fotografies més famoses de la recent història d'Espanya.

Nascuda l'any 1935 i filla de fotògraf, la Joana és la primera dona que va realitzar i exercir professionalment com a reportera gràfica. Com ella mateixa explica, al principi ho va tenir força complicat: el periodisme gràfic era cosa d'homes. Però poc a poc, ja ho veieu, es va anar fent camí i al final es va poder colar a milers de festes, esdeveniments i cases. Fins i tot amb els Beatles! 

Aniré intercalant alguna foto de l'exposició, però si podeu: aneu-hi :-)

Borbons als taurons. Ai no, perdóóóó. És un dofí!

La mostra consta de 90 fotografies, totes provinents del seu arxiu personal. Bàsicament la majoria (o totes) són del període que va des del 1963 al 1973, que es quan va treballar al diari "Pueblo".

Modernitats de l'època.

Massiel, Serrat, Raphael o Sara Montiel: ningú s'hi resistia.

Em pregunto si aquesta nena encara estima al Mike

Als anys 80 va deixar la fotografia i se'n va anar amb el seu marit a Eivissa, on va muntar un restaurant, el Na Joana. Es veu que no li agradava el to groguenc que començava a agafar el periodisme... 

Un pintor tocat per la Tramuntana.

07 de febrer 2018

Micro-ressenyes de còmic (3a - 2018)

Tercera edició de micro-ressenyes de còmic. Ja sabeu, petits paràgrafs per parlar de diferents obres... Aquesta vegada en comento sis, són aquests:



Seconds (Bryan Lee O'Malley)


És l'autor de Scott Pilgrim contra el mundo.
Vaig esperar molt de temps en llegir aquest còmic, però mira, finalment ho vaig fer i em va ENCANTAR. I això que no és cap cosa fora de lo normal, eh, però no sé, el tipus de dibuix m'atrau molt i la història que s'hi explica em va enganxar des del primer moment.
La protagonista és la Katy, una noia que treballa com a xef en un restaurant propi i a qui -més o menys- les coses li van bé i inclús s'està plantejant obrir un segon restaurant. Fins aquí tot és ok, però un dia passa una desgràcia i el seu futur s'enterboleix una mica... i és aquí on comença realment la trama: la Katie té la oportunitat de canviar les coses i vol fer-ho. Ho aconseguirà? Potser no és tan fàcil com sembla en un principi i potser implica molt més del que es pensa.

En tot cas, i fins aquí el resum, penso que és una història molt dinàmica i ben narrada. Punt a favor el fet que sigui a color 100%, que l'allunya una mica del format de còmic tipu manga que va adoptar amb la saga de l'Scott.







Otoño (Jon McNaught)


Otoño és un còmic amb il·lustracions molt maques i poques lletres. És una obra ben valorada per la crítica i ho entenc, però a mi per exemple no em va atrapar gens. Com diu la pròpia pàgina web, és "delicat i melancòlic" i bàsicament es veure la vida passar i com una sèrie de personatges fan el seu dia a dia. De fet, ha guanyat diversos premis, un d'ells com autor revelació a Angoulême (ara no sé si he escrit bé el nom de la ciutat i em fa mandra mirar-ho).
Total, resumint: que es tracta d'un còmic de ritme pausat i tranquil.



Los buenos veranos (1: ¡Rumbo al sur!)



Zidrou i Lafebre formen un bon tàndem. Cada còmic que fan junts, saps que estarà bé i que, per tant, és una garantia de que el que tens davant és una història ben explicada i ben dibuixada.
El que s'hi explica és molt senzill i quotidià: és la història d'una família que va a passar les vacances d'estiu fora. L'acció se situa, retrospectivament, als anys 60, en una època en la qual no hi havia mòbils i tot anava a un altre ritme. 
És un còmic que pot portar nostàlgia a qui el llegeixi, sobretot si al vostre passat hi teniu històries similars (viatjar tots encabits dins un cotxe). Intenta tocar la fibra sensible i evocar als records. A mi el que m'ha agradat especialment és el tractament de la llum i el color en les il·lustracions vinyetes.


Hi ha una segona part, no l'he llegit encara. Desconec si després de la segona vindrà una tercera :-)





Oiga mire, 4 (Javi de Castro)


Vaig conèixer l'obra de Javi de Castro amb "Que no, que no me muero" (còmic sobre el càncer) i em va agradar. Llavors, un dia, tafanejant per Lektu vaig veure que tenia alguna cosa seva i que estava disponible per comprar amb "pago social" (un tuit) i ho vaig fer: vaig comprar el 4t volum de "Oiga mire", que són petites històries fetes entre el 2010 i el 2014.
Són 16 històries. Curtes, dos...tres... quatre pàgines com a molt. I la veritat és que no m'esperava molt i segurament aviat no recordaré cap de les històries... però el resultat era bo. Em va sorprendre molt gratament!!! Tant el dibuix com el guió em va agradar prou com per donar-li quatre estrelles. 
I ah! si us el voleu descarregar ho podeu fer aquí: Oiga mire (Lektu)




El Vosque (1: El asesino de árboles)
EMO. Enseñanza Mágica Obligatoria (1: La infraescuela


Val, i aquests dos els poso junts. Per què? Doncs perquè són del mateix autor, Sergio S. Moran (NO, PERDÓ! del Vosque hi ha la coautora, la Laurielle)(gràcies Pilar per l'apunt). I perquè els hi poso la mateixa nota: tres estrelles.

Els còmics del Vosque els coneixia de fa temps. Sé que cada X temps anaven sortint volums autoeditats, però mai n'havia llegit cap. I va passar que, a les passades jornades de KBOOM (Jornades de Còmic i Autoedició) el noi tenia un stand i vaig decidir comprar-li. I de pas, el de EMO, una nova sèrie que havia tret feia relativament poc.
El d'EMO potser té un argument més vist: va d'una escola tipu Hogwarts però més a lo bruto, jejeje, mentre que el del Vosque ja té un argument més currat i passa en un món de fantasia i hi ha molts més personatges i (sembla) més trames.
No és el tipus de còmic que m'agrada i no m'ha arribat a enganxar, però he vist que estan tots a Lektu (també) i potser me'ls descarrego en format digital (aquests no són gratis, s'ha de pagar la voluntat) i així puc mirar com acaba la història. Si més no, per ajudar a la gent que s'autoedita :)


06 de febrer 2018

[Punts de llibre] BCNegra + desvirtualització

Desvirtualitzar persones té el seu què. Hi ha diverses persones a les quals només conec de "xarxa" (twitter, blog...) persones amb qui he "parlat" més o menys però que no sé quina cara fan o no els he vist mai en tres dimensions... 

Tot això ho estic dient perquè l'altre dia vaig conèixer a la Roser del blog "Punts de llibre i puntes al coixí". El motiu principal va ser que em va donar el PREMI DE LA RIFA que vaig guanyar ara fa unes quantes setmanes:

Un floc de neu amb fil daurat metal·litzat fet amb la tècnica de puntes al coixí (molt fort, jo fins ara havia cregut erròniament que es deia "puntes DE coixí"). El tinc en un marc al menjador i quan arribi Nadal el posaré a l'arbre:


De pas, em va ajudar amb la col·lecció dels punts de BCNegra18 :-) Gràcies!!!


Com que a totes dues ens agrada voltar per Barcelona i apuntar-nos a tota mena d'activitats "habidas y por haber", el punt de trobada va ser un acte que es va fer en el marc de BCNegra i que va servir per presentar un còmic: BCN Noir, el qual em vaig comprar i espero aviat poder llegir-lo i comentar-lo. 
Era aquest acte:


Començo a tenir seriosos problemes amb tot el que m'estic comprant i amb tot el que estic agafant de les biblioteques. Potser que em demani un mes any sabàtic i em dediqui a llegir, jejejejejeje.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails