21 d’octubre 2018

Pel·lícules de la setmana: 5 cm por segundo | Que baje Dios y lo vea

M'estic fixant que no he vist gaires pel·lícules, aquest any. A hores d'ara, finalitzant octubre, n'he vist només 16... o_o (sí, tinc llistes per tot XD).
Les que comento avui aquí no són gaire espectaculars, però mira, són les darreres que he vist...

Cinco centímetros segundo (2007)

5 cm por segundo és una peli japonesa d'animació. No la coneixia, me la vaig trobar per allà enmig del Netflix. I vaig pensar, ai mira, la miraré. 


Dirigida per Makoto Shinkai (Your name), es tracta d'una peli curteta dividida en tres parts: 
  • Extracto de flor de cerezo: va de dos joves, un noi i una noia, que són molt amics. S'agraden, però no s'ho han dit mai... fins que un dels dos ha de marxar lluny i es dificulta la situació.
  • Cosmonauta: en aquesta segona part, el noi de la primera part ja fa secundària i malgrat que una noia li va força al darrera, ell segueix amb la mirada perduda pensant en un amor que mai va ser...
  • Cinco centímetros por segundo: i per tancar el cercle, veiem als dos joves que ja són adults i que cadascú fa la seva vida... es tornaran a trobar? tornaran a parlar? se'n recorden l'un de l'altre? això ho deixo a l'aire i que cadascú pensi el que vulgui. :-)
A veure, no sé com definir aquesta peli. És de les lentes (pel meu gust, massa lenta). Molt d'espai de silenci, molt pensament. És una peli sobre l'AMOR, la vida, sobre els sentiments, sobre les persones que s'allunyen pel pas del temps.. molt poètica, això sí. L'animació és bona i totes les imatges estan plenes de detalls... no sé, per ser de 2007 la vaig trobar molt perfecte a nivell tècnic. Els japonesos són uns craks. 

Que baje Dios y lo vea (2018)

I aquesta és l'altra que he vist.
Volia una cosa distreta per passar una estona i vaig trobar aquesta. I bueno. A veure, que no és una gran obra, ja us podeu imaginar, però és divertida. Per passar l'estona.


Va d'un grup de monjos. Bueno, un monastir de monjos i dels novatos que viuen amb ells i es preparen per ser monjos. Resulta que el monastir està en ruines i si el volen salvar necessiten diners... i la millor forma que tenen per aconseguir-ho és participar a la CHAMPIONS CLERUM, una champions de futbol però entre religiosos. 
És la típica història: tots els jugadors són súper catetos fins que arriba l'ajuda d'un capellà  modern que arriba de l'Àfrica. Al principi els altres monjos se'l miren raro perquè va tatuat i coses així, però dins seu hi ha un gran cor (ooooh). 

Els protagonistes són el Karra Elejalde i l'Alain Hernández, aquest actor català que sempre fa de macarrilla (es el que a La Riera feia de "Tito").

20 d’octubre 2018

Restaurant de la setmana: Natsumi

Va, que tinc la secció de restaurants molt abandonada. Avui us parlaré d'un restaurant japonès que hi ha a Lloret de Mar. Es diu NATSUMI. :-) Bé, tenen un local a Lloret i un a Blanes.


Com ja veieu en el logo, és un lloc on es fa cuina japonesa creativa, i la veritat es que he de dir que els plats són bonics i estan currats. 

Normalment sempre s'associa la carta japonesa als suixis. Jo no en vaig menjar perquè no m'agrada  (ja sabeu que jo sóc molt simple de gustos) però la gent amb qui anava sí que en va menjar i van quedar-ne molt contents. De fet el suixi el fan ells mateixos amb peix fresc de màxima qualitat.

Jo vaig triar pollastre teriyaki amb un bol d'arròs, estava molt bo. Per defecte no hi ha coberts, només "palillos" (palets o com es digui en català jejejeje). Jo sóc una mica patosa i vaig demanar una forquilla... 😅😅 (em van donar també un plastiquet per unir els pals, però ni així).

(dibuix de la col·lecció "Life of Eli")
https://instagram.com/eliramirez82/

El local no és molt gran (es recomana reservar) i això fa que l'ambient sigui agradable i tranquil. Està força cèntric i a un parell de minuts de la platja.

Tenen tot tipus de cartes. Per exemple, de menú migdia n'hi ha dos: un de 12,70 i un de 17,70. Per la nit obren cada dia, però els migdies només de dijous a diumenge. El menú de 12,70 és només per dijous o divendres, mentre que el de 17.70 és vàlid pels 4 dies. També tenen menú degustació, menú de cap d'any take away... en fi, carta variada i completa, a la web la podeu consultar.

Us volia posar una foto del MOCHI de xocolata blanca que vaig menjar-me de postre, però l'he perdut (la vaig publicar com a storie a Instagram i nunca más se supo XD). A canvi, us poso una foto de la pròpia web:


👉 Natsumi
📧 Carrer Sénia del Barral, 26
💶 Una mitjana de 18-20 euros
🌍 http://www.natsumi.cat/ 

19 d’octubre 2018

[Lectures] Llibres o cigarrets (George Orwell)

Tothom que pensa en George Orwell com a escriptor, ho fa pensant en les seves obres més famoses i més llegides (1984, per exemple). Però hi ha alguna cosa més i val la pena conèixer aquesta obra, que és com un recull d'articles que va escriure i publicar en diversos mitjans.


Confesso que si vaig agafar aquest llibre de la biblioteca va ser pel títol i no pròpiament per l'autor, però em va acabar agradant bastant perquè es toquen diversos temes i parla també del seu passat com a nen que va ser. 

El llibre s'estructura amb 8 temes (o sigui, cada tema inclou un mínim d'un article).

  • Comença amb "Llibres o cigarrets", que és el que dóna títol al conjunt. Per què aquest títol? doncs pq l'autor reflexiona sobre el cost dels llibres i sobre el cost dels cigarrets. Molta gent diu que no té diners per comprar llibres però surt més barat que fumar.
  • Records d'un llibreter: aquest és un dels meus dos capítols preferits. Es veu que l'Orwell va treballar en una llibreria de segona mà. Explica anècdotes curioses i té alguna frase que val la pena: "Com a norma, en una llibreria a l'hivern fa un fred horrible, perquè si fa massa calor els vidres de l'aparador s'omplen de baf, i un llibreter viu de l'aparador. I els llibres deixen anar més pols i més desagradable que cap altra classe d'objectes inventats fins ara, i la part de dalt d'un llibre és el lloc que moltes mosques triarien per morir".
  • Confessions d'un crític literari. També s'hi va dedicar i també ens mostra el seu punt de vista, una mica negatiu, tot sigui dit. (No és un llibre especialment alegre ni positiu, però ens pot ajudar a conèixer millor l'autor i el seu entorn)
  • La destrucció de la literatura. Aquesta part és on hi defensa la llibertat d'expressió, sobretot a l'hora d'escriure. De fet és un tema molt actual, ja que es queixa de com alguns mitjans només publiquen segons què o ho diuen segons la seva manera... d'això avui en dia n'estem ben tips, no? Doncs ja passava als anys 40. I per desgràcia no sembla que s'hagi d'acabar...
  • El meu país a dreta i esquerra. El títol del capítol ja ho diu tot, no?
  • Com moren els pobres: aquest és un tros interessant també. París, als anys 40 (i avui en dia, encara en molts països) era una merda posar-se malalt si eres pobre. Bé, és una obvietat, no? doncs aquest capítol parla d'això i de com, malgrat que la infermeria i la medicina a nivell mundial ja anaven millorant, a molts hospitals eren els propis malalts els que s'havien d'ajudar entre ells, ja que els metges i infermeres no feien quasi res per ajudar-los.
  • Quins temps de joia, aquells! Malgrat que el títol sembli positiu, el text no ho és gaire. Aquest és l'altre dels "dos capítols preferits" que he comentat abans. Orwell ens parla de quan era nen i la veritat és que no va ser gaire feliç. És un capítol llarg, ple d'anècdotes i records. Orwell va viure uns quants anys de la seva vida en un internat dels cars, malgrat que ell no era ric. Alguns alumnes eren becats pel seu rendiment i allà "els entrenaven" per ser becats en una universitat. El que passa és que els mètodes d'aprenentatge eren "antics" i els nens pobres becats sempre rebien. També explica que de petit es pixava al llit per les nits i a l'internat el castigaven encara més. Un capítol ple de traumes que va marcar la seva personalitat i la seva lluita contra les injustícies i la desigualtat.
  • Finalment, el darrer capítol es titula "Per què escric" i recull els motius pels quals els escriptors, en major o menor mesura, escriuen (per exemple, l'egoisme personal, el posicionament polític, el context històric...).
Realment és un llibre que m'ha sorprès i que recomano si us interessa el que s'hi exposa. De fet es llegeix bastant ràpid, són 144 pàgines però de lectura amena perquè va per capítols i són diferents articles.

Per acabar, us deixo una frase més:

"Tots aquells que han superat els 30 anys són persones grotesques sense alegria que es pasen la vida preocupades per coses que no tenen cap importància i, des del punt de vista d'un nen, vivint sense cap objectiu que valgui la pena".

17 d’octubre 2018

[Lectures] Ana de las Tejas Verdes (còmic manga)

He tingut un subidón amb l'Ana de las Tejas Verdes. De petita en vaig veure l'anime (dibuixos animats japonesos) i... m'encantava. Després de gran vaig veure algunes adaptacions de sèries "amb persones reals" (suposo que qui més qui menys, n'ha vist alguna).




El subidón, de fet, va ser l'any passat: us he de confessar que va ser un dels motius que va fer que em fes subscriptora de la plataforma NETFLIX, ja que n'havien emès una nova versió de la sèrie. I bé, enguany he vist la segona temporada i és un amor... i ja us en parlaré un altre dia perquè avui us vull parlar dels CÒMICS

Sí, n'ha sortit una versió manga. 😊😃. Quan vaig donar un cop d'ull a les pàgines ja m'ho va semblar, però ho vaig confirmar amb el sr. Google: l'autora és la Yumiko Igarashi... l'autora de Candy Candy!! (una altre sèrie TOP de la meva infància)


M'encanta com dibuixa els ulls i les expressions


La història en còmic està dividida en 5 VOLUMS i està publicada per Norma Editorial. Els primers tres volums fan referència a la seva vida "infantil-juvenil" (ara no sé si les novel·les són 6 o 7 volums). Després hi ha un quart volum fora de numeració anomenat "Ana, la de Avonlea" i un cinquè -també fora de numeració- que es diu "Ana, la de la isla".


En total al llarg dels cinc còmics veiem els seus inicis al poble, la seva vida universitària i el seu estira-i-arronsa amb l'amor de la seva vida, en Gilbert Grape. No sé si us hauré convençut perquè llegiu aquesta adaptació, però jo l'he gaudit molt-molt-molt, moltíssim.

Ni punyetera idea del que diu, però és tan bona! és divertida i tendre.



15 d’octubre 2018

Micro-ressenyes de còmic (7a - 2018) - Medicina gràfica

Ara ja feia bastant que no feia una recopilació de "micro-ressenyes" de còmic (de fet, feia MOLT que no actualitzava el blog). Més val posar-hi remei abans no se me n'acumulin masses :-) Aquí va la setena edició del 2018!

Abans, però, dues ressenyes meves sobre còmic aparegudes en blogs aliens:

Com ja he posat al títol del post, les microressenyes d'avui aniran sobre medicina gràfica. Són còmics mèdics (des del punt de vista del pacient, del metge, etc.) i que ara està "en auge". Podeu seguir aquest blog: Medicina gráfica. Aquestes són les meves d'avui:


Yo gorda (Meritxell Bosch)

Molts còmics sobre medicina gràfica se n'intueix el tema només mirant una mica el títol i la coberta. I aquest, n'és un cas. 
Es tracta d'un còmic autobiogràfic (de fet, la majoria de medicina gràfica ho és). La pròpia autora va patir força bullying pel fet d'estar gorda (i no només a l'escola, que això ja de per sí és greu... sinó també retrets des de casa seva). Ja us podeu imaginar el panorama: autoestima pel terra, trastorns alimentaris, crítica a la societat actual, etc. Al ser narrat per ella mateixa ens demostra una força de superació innegable i veure com evoluciona el còmic en mereix la seva lectura.

La historia de mis tetas (Jennifer Hayden)

Mateixa premisa que l'anterior però aquest cop, autobiografia d'una dona amb càncer de pit. És curiós, aquest còmic: està dibuixat pràcticament tot en format de quatre vinyetes per pàgina, així:

el tipus de dibuix i el format em va agobiar una mica

I té una altra curiositat: no es centra totalment en el càncer sinó en els seus pits en general. O sigui, enfoca la història fent un repàs a la seva vida des del punt de vista dels seus pits i, per tant, comença de petita (quan no en tenia) i segueix amb l'adolescència (li van trigar en créixer) etc.

Als 43 li diagnostiquen càncer i això fa que s'hagi de replantejar moltes coses (sense spoilers, però hi ha més malaltia en aquest còmic). Tot ho fa des d'un punt de vista tant humorístic (en general) que resulta una lectura tendra i divertida. Ara bé, malgrat els premis rebuts i tot plegat, jo no li poso més de tres estrelles perquè crec que es fa una mica pesada: són moltes pàgines i crec que la majoria no calen. Es fa llarg.


Talco de vidrio (Marcello Quintanilha)

Ves per on, aquest NO ÉS autobiogràfic.
La protagonista es diu Rosángela i és dentista. Bé, és una bona dentista, de les que tenen consulta pròpia i cert reconeixement. És un llibre mèdic sobre dentistes, doncs? doncs no.
Talco de vidrio ens mostra com una persona que HO TÉ TOT (bona feina, bon marit -metge de prestigi-, fills, bona vida social, etc) pateix perque no és feliç. Veu la gent del seu voltant que viu la seva pròpia vida sense preocupacions i això li provoca angoixa i malestar. Per exemple: té una cosina així mig choni que malgrat les males circumstàncies que li ha tocat viure a la vida, mira de ser feliç i de lluir sempre un somriure. En fi, em va sorprendre bastant.


La casa azul (Tyto Alba)


Tyto Alba és un autor que m'agrada bastant. És bastant productiu i publica bastant, i he llegit gran part de la seva obra. El cas que ens ocupa aquí és una mena de biografia de la Frida Kahlo... però no una biografia qualsevol, sinó que ho fa des del punt de vista de la forta amistat que va tenir amb la Chavela Vargas. Deixa entreveure moltes coses i el lector pot imaginar si van passar o no van passar, però està tot molt ben estructurat i dóna a conèixer una part de la Frida que potser no és tan coneguda.
En fi que si us agrada el tema, Mèxic, o les relacions que van mantenir possiblement tots aquells personatges (el seu marit era molt social) doncs ja sabeu. I ah, és medicina gràfica perquè veiem tota la evolució de la malaltia de la Frida i com això la va ajudar a pintar els seus famosos quadres.




Don Barroso (Zarva Barroso)

Desfiladero Ediciones va publicar fa uns mesos aquesta història, feta pel propi fill del protagonista i en honor seu. I és que l'autor del còmic, Zarva Barroso, ha volgut retre homenatge al seu pare, un home que va viure sempre per la música i que era molt estimat per la gent del poble.
El cas és que Don Barroso, diagnòsticat de càncer, vol emprendre una última iniciativa abans de morir: salvar el Teatre Musical del seu poble, un lloc assajaven de joves i que ara està a punt de ser tirat a terra a causa de la especulació immobiliària i el pas del temps.
El llibre va guanyar el premi Divina Pastora de Novel·la Gràfica Social, i és força bonic. Si us interessa saber-ne més, podeu llegir aquest reportatge: Don Barroso, música contra el cáncer.



Las voces y el laberinto (Ricard Ruiz, Alfredo Borés)


I acabo amb aquest còmic que recopila diverses històries: cinc en total. I què tenen en comú? doncs que, en certa manera, donen a veu a les persones que normalment no la tenen. Són cinc històries on els protagonistes tenen diversos problemes derivats de la seva salut mental. Com apunt afegit voldria remarcar que es basa en testimonis reals de persones que pateixen esquizofrènia i que remarquen el rebuig que sovint pateixen en aquesta societat al no ser compresos pels demès.
Hem de tenir en compte que avui en dia es calcula que 1 de cada 4 persones pateix algun trastorn vinculat amb la salut mental.

El còmic està basant en un llibre del propi autor, Ricard Ruiz, va escriure l'any 2005 i que ho va fer com a resposta per entendre millor aquest entorn després que el seu millor amic es suïcidés.

12 de setembre 2018

[Lectures] Hachiko, el gos que esperava (Lluís Prats)

Heu vist la peli de Hachiko, la del Richard Gere? (que sí, que ja sé que és un remake americà) però l'heu vist o no l'he vist? OI QUE FA PLORAR??? doncs el llibre aquest, també.


Es que és veure la imatge i ja se'm posa la pell de gallina coi. Quina història més tendre i més trista.


Hachiko és un gos. És una història basada en fets reals i va passar al Japó (a la peli del Richard ho ambienten als EEUU, per variar..). 

En Hachiko és un gosset que un dia va a parar a la família del professor Ueno. En principi havia de ser per la seva filla, però l'estima del professor cap el gos no te límits i aviat es converteixen en inseparables.

Cada dia en Hachi acompanya al professor a la estació de tren i a mitja tarda torna corrents a la estació per esperar-lo a la sortida del tren. PERÒ AI. UN dia, després de molts anys d'amistat, el gos espera i espera i el professor no torna. I ell espera i espera i espera. I espera.

La història del gos és molt coneguda i a Japó li van fer una estàtua a la estació on sempre s'esperava en Hachiko. Quina peneta.

El llibre de Lluís Prats va rebre el Premi Folch i Torres l'any 2014 i enguany ha guanyat el Premi Strega Ragazzi 2018.

11 de setembre 2018

11S, 2018

L'única lluita que es perd, és la que s'abandona.

Ja de nou, a casa. Veure les imatges aèries, els bons resultats i l'emoció de la gent (les famílies senceres) m'omple d'emoció cada any. :-) Tant de bo no calgui sortir cada any (o, si sortim, que sigui ja per celebrar que som un país). Sense rendir-se, va, amunt!

10 de setembre 2018

[Sèries] The end of f***ing world

Si voleu veure una sèrie curteta (8 capítols de 25 minuts) podeu optar per veure THE END OF F***ING WORLD. (Netflix)

Es veu que està basada en un còmic, no ho he sabut fins més tard (el buscaré per llegir-lo). Però bé, anem al gra. La sèrie és una mica rara, estan tots fatal. El protagonista es diu James i s'autodefineix com a psicòpata. Te ganes de matar a algú i fixa l'objectiu en una noia de la seva classe, l'Alyssa. Però la noia també és rareta com ell i odia a tota la humanitat sencera.


Total: es fan semi-amics i tot i que el noi vol matar-la, també sent atracció cap a ella.... tot així molt boig i intens. I per una sèrie de circumstàncies decideixen fugir junts i la cosa es complica i han de seguir fugint més i més. 

Us serveix com a ressenya-resum? Ja ho sé, m'ho he currat molt poc. :-) 
A mi m'ha agradat bastant. No és de les meves preferides ni del gènere que m'agrada, però al ser tan curteta i tan dinàmica passa volant i ni te n'adones. Algú l'ha vist? Ep, que diuen que hi haurà segona temporada!

Aquí més info (és d'on he tret la foto): https://www.eldiario.es/cultura/comics/The-End-Of-Fucking-World_0_786372080.html 

09 de setembre 2018

Pel·lícula de la setmana: Handia


Handia és una pel·li que va revolucionar els passats premis GOYA: va guanyar-ne no sé quants (10 de 13 nominacions) i la gent amb prou feines l'havia sentit anomenar. Tenia curiositat per veure-la i quan vaig veure que la posaven al Netflix no vaig dubtar en fer el pas.

La pel·lícula va de dos germans que viuen al camp (en un "caserío"). Un d'ells, el Martín, ha de marxar a lluitar a la guerra carlista mentre que el germà petit, el Joaquín, es queda al poble per ajudar al camp. La sorpresa arriba quan el Martín torna de la guerra i descobreix que el seu germà s'ha convertit en un GEGANT. O sigui, que s'ha fet molt alt... i ojo, que no vull dir gegant rollo ciència ficció.. sinó una d'aquelles malalties que fa que els teus ossos creixin i creixin.

HANDIA, que vol dir gegant en euskera, està basada en fets reals. Al segle XIX va viure un home que es deia Miguel Joaquín Eleizegui Arteaga que va patir gegantisme i se'l va conéixer com al GEGANT D'ALTZO. Aquí podeu veure'n una imatge:




Va arribar a medir 2 metres i mig. Us imagineu? En aquella època era molt freqüent exposar aquest tipus de casos en fires i circs, i això és el que van fer. I també és el que ens explica la pel·lícula: com un pobre noi de poble es troba envoltat de gent que el vol veure i tocar. 

A mi la pel·lícula m'ha agradat força. És cert que en alguns moments pot resultar una mica lenta, però està bé.  
Mitjana Filmaffinity; 6,6
Nota Eli: 7

04 de setembre 2018

Descobrint Gran Canària

Una de les escapades que he fet aquest estiu és a les Illes Canàries. No hi havia anat mai i, aprofitant que han traslladat a un amic allà, vam decidir fer un grupet i anar-lo a veure. Vam volar fins Las Palmas (per tant, l'illa de Gran Canària) i d'allà vam llogar un cotxe i vam fer algunes excursions (no vam agafar cap vaixell ni res per anar a la resta d'illes). Hi vam anar de divendres a dilluns.

El primer dia, divendres, va ser arribar i poc més. Estàvem just en un pis a prop de la platja (la Playa de las Canteras).



Dissabte vam baixar fins a MASPALOMAS, que és una platja rollo desert, amb dunes. Aquí (a la foto de sota) estic jo cremant-me els palmells de les mans. També tenim uns vídeos tirant-nos en plan CROQUETA arrebossada, baixant la duna com si fóssim un caneló de Sant Esteve.



Odio la sorra de croqueta, que voleu que us digui. Jo sóc de la Costa Brava de tota la vida i això de que la sorra t'entri per tots els forats del cos (remarco el tots) no m'acaba d'agradar. La sorra de Lloret és gruixudeta i fas així plis-plis i marxa tota

Tornant vam fer una parada a un poble que no sé quin era però era força bonic (edito: MOGÁN: PUERTO DE MOGÁN)




L'endemà vam fer un "descobriment" molt xulo, ja que vam descobrir una mena de "GRAN CANYON" canari (una mica com aquelles roques que hi ha a Torrelles de Llobregat). Depèn com li dóna la llum, mola molt. Mireu:



Està prop del poble de Agüimes i per arribar-hi és fàcil però si no vols caminar molt has de deixar el cotxe en algun lloc de la carretera que puguis i baixar unes baixadetes que hi ha per allà. És bonic i val la pena, ho recomano :-) Aquí us poso una altra foto meva on se'm veu tota suada de la calor que fotia però bueno. 


Vam parar a dinar en un poblet per allà al mig i després vam seguir cap a un altre poblet on hi havia unes salines, i de pas ens hi vam quedar a sopar perquè ja s'estava fent fosc.




I res, a l'endemà ja era dilluns i vam aprofitar el matí per visitar el centre de la ciutat que ens acollia, que encara no l'havíem vist. I -com no- vam parar en alguna biblioteca (que es noti que SOM BIBLIOTECARIS). 


I després, la tornada. Això és una foto des de l'avió, la banya aquella del Delta:



02 de setembre 2018

Pel·lícula de la setmana: Mamma Mia 2 / Vilafranca

Aquesta setmana HE TORNAT AL CINE. Ho dic en majúscules perquè feia força mesos que no hi anava i em sabia greu. A veure si m'hi passo més sovint :-). He vist la segona part de Mamma Mia ^^

Mamma Mia: Here we go again (2018)


No sé si heu vist la primera... bé doncs, aquesta, és del mateix estil: un guió que no passarà a la història però cançons enganxoses i molt bon rotllo. És la típica peli que et posa de bon humor i ja està, no cal buscar-li més. 

He de confessar-vos que a mi la primera m'encanta. No acostumo a veure pelis repetides, però Mamma Mia és d'aquelles que si l'enganxo a la TV, m'hi quedo amorrada. Em posa de molt bon humor i m'agraden molt les cançons d'ABBA.

Si ens la mirem descobrirem algunes errades de guió o una mica de forçament amb el tema de les edats (per si no ho sabeu, un dels al·licients d'aquesta segona part és l'aparició de la CHER, i fa d'àvia, o sigui... mare de la Meryl Streep.... com sabem això és impossible jajaja). Però ho perdonem.

L'argument gira entorn de la filla, la Sophie, que restaura l'hotel que va fundar la seva mare anys abans. De pas, fa un viatge en el temps i veiem a la Meryl de jove i com va conéixer "als tres pares" de la Sophie. :-) Us deixo el trailer:



Vilafranca (2018)

La segona pel·li que comento es més discreta :-) Es tracta d'una TV-movie que van passar divendres a TV3. 


Dirigida per Lluís Maria Güell i basant-se en una obra de teatre de Jordi Casanovas, la peli gira al voltant d'un dinar familiar on el cap de família ja està en edat avançada i pateix un potent Alzheimer que fa que no reconegui a ningú ni pugui recordar pràcticament res. A banda d'això, la venda d'uns terrenys i les disputes dels diferents germans farà que sigui un dinar una mica incòmode i difícil d'oblidar. 


No puc dir que sigui una bona adaptació perquè no he vist l'obra de teatre jejeje, però pel Twitter deien que sí. A mi la peli em va semblar "normal", distreta per passar una estona davant la tele. :-) 

29 d’agost 2018

[Lectures] Els fills de Llacuna Park (Maria Guasch)

Vaig sentir a parlar d'aquest llibre quan el van anunciar com a finalista a un premi literari. Al final no en va ser el guanyador, però em vaig prometre que tard o d'hora el llegiria.

Els fills de Llacuna Park és un d'aquells llibres on no hi passa gran cosa però on veus els personatges passar. Novel·les del dia a dia d'una gent que va vivint com pot i amb el que té (en aquest cas, ubicat en l'actualitat i gent de la meva generació).

La protagonista del llibre és la Clara, una noia de 32 anys que viu a casa del seu germà. Allà hi està bé perquè es porta bé amb la cunyada i el petit nebot, però en pisos petits ja se sap. Bé, doncs el punt de partida és el nou treball de la Clara: professora substituta en una presó.
El fet de tenir feina la reconforta i l'ajuda, però just una de les internes se la mira bastant. I no, no és el que penseu, però aquesta interna farà que la Clara retorni a la seva adolescència, als amors perduts i als antics desitjos.

No és una novel·la positiva, més aviat és trista... els personatges estan envoltats d'un núvol gris: no són feliços, tenen un passat per arrossegar i no sempre se'n surten. A mi m'ha fet certa pena perquè, malgrat no hi passa cap terrible desgràcia, et deixa una tristesa generacional que no saps ben bé d'on surt.

PER CERT, molt fort. Ara us riureu de mi. Digueu-me que tampoc ho sabíeu:


La paraula bíbilo porta accent??? XDDDD!!! mare meva! que sóc bibliotecària i mai m'ho havia plantejat! (en canvi si he d'escriure BÍBLIA no tinc dubtes). Però com us podeu imaginar, al llarg de l'any escric com tres mil vegades més la paraula biblio que bíblia!. 



27 d’agost 2018

The summer is over

Sí, ja sé que l'estiu no ha acabat i que, logísticament parlant, fins a mitjans de setembre no podrem dir que donem pas a la tardor. Ho sé. Però avui dilluns torno a treballar i per mi ja s'ha acabat l'estiu. ☹️

No em puc queixar. He estat al Canadà, a les Canàries i al Delta de l'Ebre... però ara tot queda força llunyà, tot sigui dit. MOLT LLUNYÀ. I volia llegir molt i veure moltes sèries... però no he fet res. Bé si, viatjar i dibuixar, ja que ara se m'ha donat per dibuixar (cada dia) la meva vida en forma de quatre vinyetes (a Instagram i Twitter)
Aquí algunes:

Ho vaig començar a fer estant al Canadà i he seguit. XD

I bé, ara posar-se al dia amb blogs que segueixo, lectures... i poc a poc tornar a la rutina :-)

WINTER IS COMING

08 d’agost 2018

[Lectures] Pont de cendra (Raül Romeva)


Pont de cendra és una novel·la escrita pel Raül Romeva. Podria aprofitar i parlar del procés, però és un tema que em fa tanta ràbia i em dol tant, que només diré LLIBRETAT PRESOS POLÍTICS JA!


Dit això (que sé perfectament que no porta a enlloc però cal que entre tots ens anem recordant que hi ha persones innocents a la presó) parlaré de la novel·la.

Pont de cendra és un llibre que parla de la força de l'amor i de com d'absurda pot ser una guerra, sobretot quan es fa entre pobles germans. El llibre està inspirat en una història real, "els amants de Sarajevo" (podeu Googlejar-ho) i en la seva pròpia experiència, ja que Romeva va estar a principis dels 90 participant en iniciatives de suport als refugiats als camps de concentració de Croàcia i després va donar suport a la UNESCO com a responsable del programa educatiu i cultural de la Pau, entre d'altres.

La història es mou entre dos móns. Al principi no tenen res a veure (passat i present) però poc a poc es van encaixant les peces. He de dir que malgrat que m'ha agradat força, crec que hi ha coses molt forçades (per fer encaixar les històries crec que s'han forçat massa algunes casualitats i m'ha resultat poc creïble en aquest aspecte). Pel que fa al tema històric i bèl·lic, res a dir. Posa la pell de gallina i sap greu que això passés fa tan poc i tan a prop de casa. De fet mentre llegia el llibre hi pensava: quan jo feia 4rt o 5è d'EGB va venir a la nostra classe una nena refugiada. S'hi va estar.... no sé, tant us podria dir tres setmanes com tres mesos: no ho recordo. Sé que va ser poc temps i que després va canviar de poble i ens va escriure una carta a tota la classe dient "us trobo a faltar, ja parlo català!". 

Us deixo un fragment del llibre on parla de la crema de la Biblioteca Nacional. Un memoricidi.


Podeu veure la fitxa del llibre (Amsterdam - Ara Llibres) i llegir un tast de les primeres pàgines aquí: http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/8/827/pont-de-cendra.

02 d’agost 2018

[Teatre] Parking Shakespeare: Tot va bé si acaba bé

No és la primera vegada que parlo al blog de la companyia de teatre Parking Shakespeare (aquí i aquí) però no està de més tornar-hi i més si és per dir que ENCARA HI SOU A TEMPS per veure l'obra d'enguany, "Tot va bé si acaba bé"

Però rebobinem: qui són? què fan? Parking Shakespeare és una companyia de teatre que representa obres de Shakespeare principalment en espais oberts. Ja fa 10 estius que ocupen un racó cobert d'arbres del Parc de l'Estació del Nord i a cada funció apleguen a molta gent! Jo hi vaig anar fa un parell de dies i hi havia prop de 400 persones.


Bé, a la foto no hi ha 400 persones, obvi. La vaig fer just quan vam arribar, que va ser mitja horeta abans. Com veieu, al parc hi ha com un escenari artificial i pots seure, per la qual cosa s'aconsella arribar amb una mica de temps si vols agafar bona posició i sentir-ho bé. No hi ha escenari, tot és tal qual, natural, i mola molt.

L'obra d'aquest any potser no té un súper argument, però ells ho fan divertit. Fins i tot hi ha un punt que sorprèn (que no us explicaré) i que ajuda a seguir el fil de la història en un moment d'embolic, jeje. Humor, música, modernitat i textos clàsics, que més podem demanar.


El preu a pagar és la voluntat, taquilla inversa. Quan acaba l'obra deixen una caixa al mig i cadascú posa el que bonament pugui segons les seves capacitats i satisfacció amb l'obra. :-)

RECORDEU: FINS DIUMENGE 5 D'AGOST A LES 19h.

31 de juliol 2018

[Sèries] El día de mañana

Obres un dia l'ordinador i descobreixes que Movistar ha llençat una nova sèrie i que sembla tenir tots els ingredients per a que t'agradi: espanyola, franquisme, Oriol Pla (💛), Barcelona.

M'ha agradat moltíssim. Són només 6 capítols, es curteta de veure i no hi haurà segona temporada, ja que queda del tot acabada.

La sèrie es basa en un llibre que porta el mateix nom i que va ser escrit per Ignacio Martínez de Pisón. L'obra es situa en l'Espanya de la transició, anys 60, una època on molta gent tenia il·lusió per canviar les coses i és veritat que els canvis van anar arribant, però a ritme massa pausat.

L'acció es situa a Barcelona, (només per això ja val la pena veure-la, jeje) i està protagonitzada per Oriol Pla en el paper de Justo Gil, un noi que arriba "del pueblo" amb una mà al davant i una al darrera, com qui diu. Les seves aspiracions són màximes i, després d'algun desencant, aposta fort i decideix jugar a guanyar-ho tot. 

Justo es converteix doncs en una persona enigmàtica que poca gent -o ningú- coneix del tot. Juga a dues bandes, fa de confident, traeix, s'enamora i, sobretot, lluita per sobreviure en aquells temps convulsos. És molt interessant com va relacionant-se amb diferents persones i com això ens ajuda a fer-nos a la idea de com era la Barcelona en aquella època. O més o menys. I amb trama romàntica pel mig (gens pastelosa).

Resumint, que m'ha agradat molt.

29 de juliol 2018

Pel·lícules: Coco / Wonder / Incerta glòria /

Que hagi passat ja més de la meitat de l'any i només hagi vist 11 pel·lícules en total crec que no m'havia passat mai. Suposo que la justificació és haver vist més sèries :-P

Aquestes són les tres últimes que he vist:

Coco (2017)




Coco és guai. És Disney, que voleu!
Tenia moltes ganes de veure-la i m'he hagut d'esperar fins al juliol que no me l'han posat al Movistar (els intents per anar al cine van ser tots fallits).
Va d'un nen mexicà que porta la música a les venes però que per temes familiars té prohibit cantar. Llavors, màgicament, entra en el món dels morts i allà correrà mil i una aventures fins a solucionar-ho tot. Ras i curt, l'argument seria aquest.

M'havien dit que feia plorar i és cert, però només al final. La peli m'ha agradat moltíssim, però he de dir que després de tanta expectativa, m'ha quedat una mica curta. Potser m'ha cansat una mica que es passi el 95% de la peli en el món dels morts. Però bueno, que m'ha agradat eh, i que tècnicament és impecable. :-)
Mitjana Filmaffinity; 8,1
Nota Eli: 7

Wonder (2017)

Wonder és una peli que està basada en un llibre (bé, com tantes altres). El llibre és de R.J. Palacio i ja en el seu moment me'l vaig llegir i em va agradar. Reconec que potser és una història ensucrada i no reflecteix ben bé la realitat, però és una història "maca" i fàcil que agrada a tots els públics.


El protagonista és un nano de 10 anys que va néixer amb certes deformacions a la cara (ara no recordo com es diu això, però té un nom) i que ha estat operat com una trentena de vegades. I bueno, el punt de partida de la peli és quan la seva família decideix que ja és hora de provar d'anar a una escola "normal", ja que fins ara totes les classes les havia fet des de casa i amb la seva mare.
Òbviament això suposa un repte i en aquell entorn hostil hi trobarà de tot, però com que ja us he dit que és una peli "maca i ensucrada" (igual que la història) podeu comptar que tot va bé si acaba bé. :-)
M'ha agradat, reflecteix molt bé l'essència del llibre.

Pd. L'únic que no m'ha agradat tant és l'elecció dels actors que fan de pares. La mare és la Julia Roberts, que no tinc res contra d'ella però està tan vista que m'ha costat ubicar-la en aquest paper. I pel que fa al pare, és aquell actor que sempre surt a comèdies tontes, l'Owen Wilson, tampoc m'hi ha encaixat.

Mitjana Filmaffinity; 7,1
Nota Eli: 7

Incerta glòria (2017)

I una darrera pel·li que també s'ha basat en un llibre (Joan Sales, 1956, ampliada fins 1971). En aquest cas, el llibre no l'havia llegit... volia fer-ho, però un cop he vist la peli ja no crec que ho faci perquè ja no té gràcia XD.



Sabia de que anava més o menys l'obra, però no sabia que el títol estava extret d'una obra de Shakespeare ("Els dos cavallers de Verona").
La peli està dirigida per Agustí Villaronga i produïda per Isona Passola. El tema és la guerra civil espanyola i bàsicament és un trio amorós amb venjances i traicions pel mig. Sé que és simplificar-ho molt, però ja sabeu que jo no sóc d'explicar gaire els arguments ni entrar en detalls objectius.
Surt l'Oriol Pla ❤️. Aquest actor em té enamorada. (En canvi, l'altre actor, no m'ha acabat de convèncer en el seu paper).


Mitjana Filmaffinity; 6,1
Nota Eli: 7

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails