25 de juny 2018

[Lectures] La petita coral de la senyoreta Collignon (Lluís Prats)

De tant en tant llegeixo llibres més infantils. Ja no només novel·la juvenil, que també, hehe. El llibre que avui comento és un "I3" (I*** gomet de color verd a les biblioteques)... que ara no recordo si és a partir d'11 o algo així (#Mateu-me).


Es un llibre... mono. Sí, mono seria la paraula. 

Va d'una mestra de música i de francès que està a punt de jubilar-se a una escola pija de Sarrià o Sant Gervasi i, de cop i volta, l'envien a una escola del Raval.  -- Val a dir que el llibre està ple de "clixés" (...).

El cas és que quan arriba, es troba amb un munt de nens i nenes de tots colors i problemàtiques variades i clar, al principi se li fa tot una muntanya. Però, com ja us podeu imaginar pel títol, la solució passarà per la creació d'una coral... molt similar a "Los chicos del coro". :-)

Malgrat que al principi del llibre tants de clixés em frenessin, la veritat és que em va anar agradant més a mesura que anava llegint perquè toca molt la fibra sensible i jo em deixo convèncer ràpid. Total, que el llibre m'ha agradat bastant :-)

21 de juny 2018

[Teatre] Temps salvatge

He acabat la temporada del TNC amb l'obra "Temps salvatge" (que per cert, va finalitzar fa pocs dies). Potser és l'obra que més m'ha agadat de les 4 que he vist al Nacional aquest any.

El text de Josep Maria Miró dirigit pel lloretenc Xavier Albertí se suma a un grup d'actors i actrius professionals (i tots ells força coneguts, per cert) que donen forma a aquesta obra que et deixa amb l'ai al cor a mesura que es va acostant al final. 

Sala gran força plena. S'obre el teló i veiem el que sembla un petit complex residencial amb aire misteriós. Al principi vaig tenir dubtes amb l'escenografia, però la veritat és que funciona molt bé. L'obra gira entorn a una petita comunitat de veïns (una mena d'urbanització) on viuen amb la por que persones de fora entrin a la seva propietat i puguin fer mal. Aquest sentiment pren força després d'unes pintades amenaçadores.

Per altra banda, arriba com a veïna una adolescent rebel, filla d'una antiga inquilina i néta d'una de les que hi viuen actualment. 

És un bon lloc, aquest, per viure-hi? ho sabrem a mesura que avança l'obra, i mentre anem descobrint, en paral·lel, el passat d'alguns personatges i què està passant realment al voltant de la zona.

20 de juny 2018

[Sèries] Benvinguts a la família

A veure si ara que he acabat cursos varis, tinc més temps per portar el blog més al dia i mirar més amb calma els altres blogs :-)


Fa pocs dies vaig acabar de mirar aquesta sèrie de Tv3, BENVINGUTS A LA FAMÍLIA. M'ha sorprès. Miro poques sèries "de tele", però estava molt enganxada a MERLÍ i, quan va acabar i van posar aquesta... doncs la vaig mirar. Un parell de capítols... i bueno. No sé si l'he vist o sabeu de que va. A mi les sèries d'humor així no m'agraden gaire però ves per on que em va picar la curiositat i a mesura que he anat tenint foradets, he anat seguint "a la carta" els 13 capítols d'aquesta primera temporada.




És una sèrie així com friki. Hi ha una família A i una família B, unides per una persona que mor en el primer capítol (no considero que dir això sigui dir un spòiler XD)

La família A la formen una dona amb molt de caràcter, el seu cunyat i els seus tres fills:
  • Un nano adoptat que per la foto ja us podeu imaginar quin és
  • Un jove asperger (o més o menys)
  • Una nena que se suposa que és filla però té un accent gironí que no sé d'on li surt XD
Bé, i la família B són una dona així com molt.... mmmm.... espontània, sí, i la seva filla.

Té molt d'humor negre i això suposo que és el que m'ha mig atrapat, ja que si fos comèdia normal no l'haguès aguantat. Té bastants fallos però bueno, m'he distret veient-la i això, en el fons, és el que importa (reconec que si fos d'un altre canal o la trobés pel catàleg de Netflix no la miraria) Ha sigut una inèrcia. Potser el que em molesta més és que al principi de cada capítol fessin uns resums tan llargs (per lo poc que hi passa).

Ah sí. També vull dir que la sèrie l'he allargat molt (he trigat com cinc mesos en completar-la) i això m'ha descol·locat perquè se suposa que els 13 capítols passen en uns sis o set dies com a molt. 



18 de juny 2018

Micro-ressenyes de còmic (6a - 2018)

Nova ració de "micro-ressenyes" de còmic que he anat llegint darrerament (que ja sabeu que més que ressenyes són opinions XD), arribant ja a la sisena del 2018. Aquest són els d'aquesta vagada i, de nou, les he intentat agrupar temàticament. El tema és "còmics i dones".



Poncho fue (Sole Otero)

Comencem amb una relació de parella una mica, bastant, tòxica. Poncho fue, editada per La Cúpula, ens parla de la Lu i el Santi, un noi i una noia que es coneixen, s'enamoren i comencen a viure junts. Al principi tot és molt maco, però poc a poc el Santi comença a mostrar-se masclista i a aprofitar-se de les febleses de la Lu (inseguretat i baixa autoestima) per créixer. I clar, com ja us podeu imaginar la cosa es va complicant fins a convertir-se en força insostenible.

Relació tòxica que podria ser la de moltes persones i que va fent ràbia a mesura que vas llegint.
M'agrada, per cert, la il·lustració i el tractament del color que fa la Sole Otero al llarg de l'obra. Si voleu saber-ne més, també fa un curs a Domestika: Introducción a la psicologia del color. La narrativa cromática.



Girls und panzer #1 

Aquest còmic (manga) és la típica frikada japonesa. No diuen que els nipons tenen còmics de qualsevol temàtica? doncs aquest n'és un bon exemple. I lo pitjor de tot és que confesso que me'l vaig comprar, jajajajaj!. Estava de novetat al saló del manga i hi havia molta, molta promo. Ninotets, sèrie anime, figuretes vàries... però si, anem a l'argument: doncs és una escola on les noies van per aprendre a dominar tancs, ja que és una societat on se suposa que les noies que dominen aquest tema són molt pro. Té el seu què. Els tancs estan detallats fins al més mínim i les protagonistes són les típiques japonesetes mones. L'he trobat molt fluix de fil argumental...



Femen

Femen és un moviment feminista que es va crear a Ucraïna fa uns 10 anys. Segurament heu vist algunes de les seves accions als mitjans: protesten amb els pits descoberts i missatges en pancartes i al propi cos contra tota mena de coses injustes: indústria del sexe, opressió, dictadures, patriarcat, institucions religioses, etc.

El còmic serveix per posar-se a la pell d'una noia que, farta de moltes coses, decideix entrar a l'entitat i començar a formar-se per ser-ne part activa. De retruc, es veu com això li porta problemes a la feina, a la família i amb la parella.

L'he trobat bastant fluixet en quan a contingut (s'ajunten moltes coses per fer-les coincidir en una sola protagonista i queda poc creïble), argument (no hi ha grans girs ni misteris) i fins i tot el dibuix i aplicació del color trobo que queda una mica superficial. Li fallen coses.


Valerosas 1 i Valerosas 2

VALEROSAS ÉS IMPRESCINDIBLE! sí sí, està súper bé. De tot el que comento avui aquí, aquests els hauríeu de pillar de la biblio demà mateix si és que encara no ho heu fet :-)


Són vides de dones que han destacat per alguna cosa. O que HAURIEN d'haver destacat però han quedat en l'ombra, com sol passar. I és una pena. Però l'autora -Pénélope Bagieu- les recupera en dos volums (ai, van dir que hi hauria un tercer?) i en cinc o sis pàgines il·lustrades explica des del seu naixement fins a la seva mort (si és que ho estan) i el motiu per el qual mereixen estar destacades en la història del món.

Mola perquè hi ha DE TOT, tot tipu de dones... revolucionaries, científiques, escriptores, actrius, esportistes... i malgrat que algunes són conegudes, de la majoria segur que no en sabeu res o quasi res. El que està súper bé també és el to en que s'explica, molt humorístic, amè i simpàtic. Els dibuixos són una monada i estan súper bé, acompanyant perfectament la biografia de la dona en qüestió. En fi, estaria escrivint 10 paràgrafs més com a mínim per citar-vos algunes de les dones més sorprenents... però crec que és millor que ho deixi aquí i ho descobriu per vosaltres mateixos, ja que val la pena.
2 volums, 30 vides i una gran feina de documentació al darrera.

La nena que volia dibuixar

Acabo amb la Roser Capdevila, autora nostra i d'aquí.
Al nostre país tenim moltes grans il·lustradores. Una d'elles, òbviament, és la Roser Capdevila, autora de les 3 Bessones (et al.). Aquesta obra repassa la seva vida (la seva infància) de la millor manera possible: amb els seus propis dibuixos.


Em costa ser neutral i imparcial: m'agrada i punt. L'he gaudit moltíssim i crec que és un llibre màgic perquè a part de mostrar-nos una època i un context, no hi ha res millor que una autobiografia il·lustrada sobre les coses que et van marcar quan eres petit. Ho admiro molt!

I per cert, LLEGIU-VOS aquesta entrevista, que fa posar la pell de gallina:
Catorze. Ja no puc dibuixar perquè no hi veig. 

11 de juny 2018

Més dibuixos...

Des de que em vaig comprar l'iPad aquell que vaig comentar fa unes setmanes, no he parat de dibuixar. M'estic proposant fer un dibuix com a mínim cada dia, i ho estic complint! (cosa rara en mi) jeje. 
Els pujo a Instagram (https://www.instagram.com/eliramirez82/). Alguns estan més currats que d'altres (si és que n'hi ha algun currat de veritat...)





Això últim és un hàsmter, NO UNA cucaracha.

07 de juny 2018

[Teatre] El despertar de la primavera | Sol solet

Durant el mes de maig vaig veure dues obres de teatre: El despertar de la primavera al Teatre Victòria i Sol Solet al TNC. La primera em va agradar moltíssim... la segona potser no tant.

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA
Spring awakening


Sabeu d'aquelles obres que vas sense saber massa i t'acaben sorprenent moltíssim? Doncs això. Havia sentit a parlar de l'obra (no és la primera vegada que la feien a BCN) però mai havia fet el gest d'anar-hi. Va ser a rel d'un 50% de descompte que m'hi vaig acostar i ei, un encert. Si la tornen a fer algun dia, aneu. Es que és una obra rollo adolescent però toca temes que estan molt bé i ho fa d'una manera que atrapa. Ah, i és MUSICAL, ho dic perquè si no us agraden els musicals doncs ja no cal.

L'obra té més de 10 anys i s'ha representat amb èxit a molts països. Va sobre sexe i moral, de com la poca educació sexual acaba produint desgràcies, així com la pressió familiar de l'època. S'havia ja representat a Catalunya al teatre Gaudí, i crec que tots (o la majoria) d'actors són els mateixos.

Els actors, joves però molt potents en general, li donen un toc de força. De fet la obra és una mica llarga i ni ho vaig notar (és una cosa que em fixo molt quan vaig a veure una obra: si se'm fa llarga o no). 



SOL SOLET


A finals de l'any passat em vaig comprar un abonament del TNC per a quatre obres. Aquesta és una de les que he anat, malgrat que al principi quan vaig repassar la programació se m'havia passat per alt. El motiu és que em va semblar una obra per a públic infantil i no va ser fins que vaig llegir l'argument que em vaig fixar que era una obra de l'Àngel Guimerà.

És un drama familiar entre un foraster que arriba a una família i que s'acaba trobant involucrat en un triangle amorós amb fatals conseqüències per a tots. Vaja, sí, el que vindria a ser un drama. El més curiós de l'obra, però, és la posada en escena... tope minimalista. A mi em costen, aquestes coses. L'obra està prou bé, però la posada en escena em va frenar a l'hora de gaudir de l'obra. Bueno, i  apart una altra cosa: és un drama sec. Vull dir, a mi els drames em molen molt i si surto plorant del teatre encara més (hahaha, de veritat) però aquest és un d'aquells drames freds, del mal rollo, que no provoquen llàgrimes sinó malestar.

04 de juny 2018

Crespià i els seus bitxos

Aquest cap de setmana he estat fora, a una casa rural a CRESPIÀ, un poblet prop de Banyoles. Cap de setmana de força desconnexió i eneregies una mica més renovades.

I ah, descobrint-hi bitxos:




Per twitter m'han dit que es tracta d'un "borinot de les lletereses". Aquí més info: https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Borinot_de_les_lletereses

Personalment, és un animal que m'agrada més com a cuc que com a fase final (que sembla una arna i que no té tants colors). Visualment el cuc aquest gruixut és ben bonic, no creieu?

Pd. Torno amb diverses picades, espero que de mosquit, jajaja. 

31 de maig 2018

Lectures: Soy leyenda (Richard Matheson)

Fa poc vaig llegir el llibre de SOY LEYENDA. Ho vaig fer per lo del Velocirepte, perquè, sinceranent, és un tipus d'història que, a priori, no em motiva de llegir-les. I bueno. Que tampoc n'he vist la peli... tot i que ara m'ha entrat curiositat. Ah! i que m'ha agradat eh.


El llibre està escrit per Richard Matheson l'any 1954. Això ho dic perquè en certa part, el llibre no està caducat... vull dir: a vegades llegeixes coses d'altres èpoques i algunes coses semblen bastant obsoletes... aquí no. O almenys a mi no m'ho ha semblat massa. Potser perquè hi surt poca gent i poc decorat...

Entenc que tothom o quasi tothom sap una mica de què va la història (ATENCIÓ SPOILERS LLEUGERS!!) va d'un virus que converteix en una mena de zombi vampir a la gent i pel que sembla, només queda un humà de veritat. I és el protagonista del llibre, clar.
El tio aconsegueix sobreviure durant tres anys atrinxerat a casa seva, un xaletet d'aquests americans ben equipat per lluitar contra els enemics i que no li pugui faltar de res. La veritat és que l'ambient que descriu és força angoixant... no sé que faria si em passés a mi... però possiblement em deixaria mossegar i ja està, no sé.

Voldria destacar algun paràgraf, bé, UN PARÀGRAF, que m'ha indignat, ajjajaja! Hi ha un moment el que el protagonista decideix buscar informació per combatre als vampirs. I clar, va a la BIBLIOTECA (on si no??) i ens trobem amb això:


BIBLIOTECARIA SOLTERONA.
i més a sota... "pensó en la mujer que había muerto solitaria..."

Com el Titanic. Com els músics del Titanic. Que veus que el barco s'enfonsa però tu dale, a tenir la biblioteca impecable perquè clar, no tens vida. No tens parella, no tens amics, ets una solterona avorrida i has de tenir la biblioteca impoluta jajaja. En fi, va...

Pd. Per cert, de versions cinematogràfiques se n'han fet tres i la més coneguda és la última, protagonitzada pel Will Smith (2007) i que va recaptar molts milions. Segons he vist, la història és lleugerament diferent (sobretot de cara al final).

28 de maig 2018

Ruta per la Barcelona subterrània: Tren de Sarrià + Avinguda de la Llum

Aquest mes de maig ha passat sense pena ni glòria. Ni l'he vist passar. I aquest cap de setmana volia fer moltes coses i no he fet res: se m'ha passat la expo del World Press Photo, el Matsuri, el Gutterfest i la expo de la Lita Cabellut, que també acabava ahir. Tot molt fantàstic.

Però una cosa si que he fet: una ruta de la mà de CultRuta: "BCN subterrània: Tren de Sarrià". Es tracta d'una ruta d'unes tres hores que explica una mica els orígens del tren de Sarrià (actualment FGC) i amb l'al·licient de l'antiga Avinguda de la Llum: es visiten espais normalment tancats com l'antic Salón de Recreativos (tancat i barrat des de 1989), l'Espai de la Llum i l'Espai Albert Vilalta, que ara us explicaré una mica per sobre.

El tren que va des de Barcelona fins a Sarrià té uns 150 anys d'història: la ciutat ha canviat moltíssim. Aquest tren, que ha dividit l'Eixample en dues meitats i que ha sigut testimoni de molts fets i anècdotes, és el protagonista absolut d'aquesta ruta que, si us mola el tema, us recomano que feu. Ara bé, intrínsecament aquest tren va lligat a l'Avinguda de la Llum:


Ara bàsicament no en queda res, però era una galeria comercial subterrània que hi havia a Barcelona (la primera d'Europa) i que ocupava pràcticament l'espai que avui ocupa el Sephora del carrer Pelai. Es va obrir l'any 1940 i va durar fins als anys 90 (això és molt fort perquè, com que jo no sóc de Barcelona, a mi tot el que sigui anterior a les Olimpíades no existeix). Al principi tenia molt d'èxit i molta gent hi anava: hi havia molts comerços, bars... fins i tot el primer bar on es van servir DONUTS.

Al principi la idea no era fer una avinguda sinó una mini ciutat que ocupés l'espai que va des de Universitat a Urquinaona i pujant per Balmes fins a Gran Via, incloent unes piscines i no sé que a sota de plaça Catalunya. El projecte fins i tot es va arribar a aprovar, però la manca de finançament va fer-ho tirar enrera. I encara sort: cap als anys 60 allò ja començava a decrepetijar (fer-se decrèpit) (m'invento paraules). 

Es "conserven" dos espais (no sé si conservar és la millor paraula)

  • Espai de la Llum: és on estava l'antic cinema. Als anys 40, quan es va inagurar, era un cine guai on feien pelis Disney i coses així. Però en la seva última època era un cine de Sales X. Ara ho han arreglat: han tret les cadires i han posat plafons per explicar una mica el tema del tren de Sarrià.

  • Salón de recreativos: aquest espai es pot visitar des de fa molt poquet. (((Recreativos es una paraula que sona súper-antiga, com ULTRAMARINOS))). En queda molt poca cosa: el cartell i l'olor a humitat rància... no en queda res més. Ni màquines del millón ni billars, res. Una sala buida però curiosa de veure:



La visita ha seguit a través del FGC, hem anat fent diverses parades i el nostre guia anava explicant moltes coses (en sabia un munt). (He de dir que les rutes que he fet amb CultRuta sempre han sigut molt professionals... n'he fet crec que tres... val, no gaires, però les tres han anat bé!).

La última parada era a Sarrià, que és un FGC hi té unes oficines i un centre de documentació, arxiu i exposició. I allà ens han explicat algunes coses més i hem donat per acabada la visita. :-)



25 de maig 2018

Conte va! va de contes, 2018. (Expo i paradeta)

Al Centre d'Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú podeu veure, fins al 24 de juny, l'exposició "Conte va! va de contes", on he participat.

Aquesta expo s'enmarca dins la Fira Conte Va! va de contes que ja fa sis anys que es fa i que comporta un seguit d'activitats vinculades als contes  Realment és una festa molt xula i val molt la pena anar-hi, l'equip organitzador s'ho curra moltíssim. I tot el que implica!

El tema d'aquest any era ELS CONTES I LA MÚSICA. La meva obra és sobre el flautista d'Hamelín.


Considero que en aquesta foto he quedat molt afavorida.
Han participat altres companyes, tots els quadres molaven un munt!



També aquest any hem muntat paradeta a la plaça:


Ah! i si aneu a La Sala d'exposicions, trobareu altres expos guais. Una d'elles són figures com àtoms (parlo des del coneixement de la ciència) fetes amb palletes de refresc. Súper bonic i súper original!


I una altra expo feta per les diferents escoles del municipi i on s'han utilitzat materials reciclats. Em va arribar a l'ànima una de petites històries en una mena de caixeta i un futbolí de Sant Jordi:



Tot genial, com sempre!

22 de maig 2018

Jornada sobre trajectòries professionals a la FBiD

L'altre dia vaig anar a la Facultat a participar, juntament amb el Jordi Bosch (director de la Biblioteca Sud de  Sabadell) a una "sessió sobre trajectòries professionals". O sigui: que vam anar a parlar de la nostra vida, més o menys. :-P

Va estar guai. Sempre està molt bé, tornar a la facultat. A mi, personalment, el pas per allà em va canviar la vida (jo no m'havia plantejat mai ser bibliotecària). I ves per on, que ara és una cosa que m'agrada molt i no em plantejo deixar mai de ser-ho :-)

La presentació PPT del Jordi no es pot penjar pq hi surt gent, però comparteixo la meva. És una mica friki i informal, però, com va dir el propi Jordi, l'humor ens salvarà la vida. (I la passió, també).

Vam fer cinc diapositives cadascú: els nostres inicis com a persones, la nostra infància i influències (coses que ens han marcat i que determinen el nostre futur i personalitat), el pas per la Facultat, les primeres feines vinculades al sector i feina actual.

21 de maig 2018

[Lectures] 84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Aquest és un d'aquells títols que sempre quedaven pendents de llegir. Coneixia la història i, a part, fa molts anys en vaig veure l'obra de teatre... però mai havia agafat el llibre. Ara ja sí! :-)


Context: Charing Cross Road és un cèntric carrer de Londres que, sobretot, destaca per la quantitat de llibreries que té, tant de primera com de segona mà, a part de moltes d'especialitzades. Abans n'hi havia més, però es veu que un problema amb els alts lloguers va fer que moltes haguessin de tancar portes. Algunes de les més conegudes són Blackwell's i Foyles.

84 Charing Cross Road és una novel·la que recull l'intercanvi de cartes entre una dona de Nova York (la pròpia autora, Helen Hanff) i els treballadors de Marks & Co., una llibreria del carrer Charing Cross Road (d'aquí el títol... per si no era obvi, jajajaja).

L'obra ja és un clàssic i a part d'obres de teatre també se n'ha fet una pel·lícula, una sèrie i una radionovel·la per la BBC. És una història tendre i maca, tot sigui dit. La relació epistolar entre Hanff i Frank Doel (així com els seus companys de negoci) fan que et sentis com si fossis un amic més. La Halen és una dona amb un caràcter una mica extravagant, però demostra tenir molt bon cor i, malgrat que no li sobren els diners, ajuda com pot als seus col·legues de Londres, que a causa de la guerra s'han quedat sense alguns aliments i productes.



Pd. Per cert, la llibreria ja fa anys que no existeix.

20 de maig 2018

[Sèries] The sinner

No us dóna la sensació, així en general, que cada cop hi ha més coses i menys temps? Vull dir... tants llibres, tantes sèries, tantes pelis... jo a vegades penso si surt rentable estar-se no sé quants mesos rodant una sèrie de x capítols i que després la gent s'ho puleixi en una marató d'una tarda... oi? Bé, jo no acostumo a fer maratons i vaig una mica lenta, però sempre penso que la llista de "llibres-per-llegir, sèries-pelis-per-veure, etc," creix inversament proporcional al temps del que disposem. En fi.

No m'enrotllo i vaig al gra: THE SINNER


Protagonitzada per Jessica Biel, la sèrie va d'una dona que -sense més- apunyala a un home fins a matar-lo. Ningú en coneix els motius, ni ella mateixa. Per sort, un policia l'ajudarà a navegar per la seva ment fins a poder descobrir tot el que s'hi amaga, ja que no accepta la simple confessió de la noia: vol saber el perquè (i bé que fa).

La sèrie es veu que està basada en una novel·la escrita per Petra Hammesfahr i ja estan preparant la segona temporada (que suposo que tindrà un enfocament diferent, perquè la primera temporada queda concluida... almenys en lo que la protagonista refereix, crec).

Són 8 capítols i enganxen bastant. El misteri que s'amaga es va desvelant poc a poc i sense preses, tot molt ben temporitzat i, a més, els actors ho fan molt creïble. A mi almenys el personatge d'ella m'ha semblat molt interessant.


19 de maig 2018

Restaurant de la setmana: Zero 20 Barcelona

El restaurant que us comento avui, Zero 20 Barcelona, és un local mexicà que hi ha prop de Plaça Espanya. O sigui, passada la plaça, tirant cap a L'Hospitalet i en un carrer de segona fila (per entendre'ns: per la zona que queda prop del CaixaFòrum, per allà al darrera).

Era un sopar amb amics i realment crec que vam tenir una mica de mala sort. Us explico:

El lloc és bonic i acollidor: no està en una zona molt transitada però convida a entrar-hi (per les llums de fora, per l'ambient maco que s'hi veu a dins). No semblava desconegut pels veïns, ja que anava entrant gent. Ara bé: van trigar molt en servir-nos i, a més, descompassats. I no hi havia tanta gent (el local és de mides normals)

Érem 8 persones i la diferència de temps d'entrega del menjar va ser massa: mentre alguns acabàvem, a d'altres encara no els hi havien dut el plat (plats, per cert, no molt grans pel preu que van, malgrat que tampoc ho vaig trobar del tot car-car). Per més inri, a una noia se li van oblidar el plat i ja ens veieu a tots 7 sopats i a la vuitena que encara estava tot per fer. En fi, potser va ser mala sort i devien tenir un mal dia, però va saber greu. I si fos un oblit encara rai, però els diferents tempos molesten bastant (i més quan no parlem d'un grup exageradament gran).




👉 Zero 20 Barcelona
📧 Indíbil, 6
💶 Vam sopar per 14 euros, malgrat que jo personalment em vaig quedar amb gana (i els qui em coneixeu sabeu que sóc de menjar poquet).

17 de maig 2018

Micro-ressenyes de còmic (5a - 2018)

Nova tanda de micro-ressenyes comiqueres, que ja tocava. :-)
Aquesta vegada els he intentat agrupar temàticament, malgrat que és una mica difícil i una mica va agafat amb pinces. La selecció d'avui són còmics amb cert context històric:



Deportado 4443


Deu ni dó amb aquesta història. Molt dura i molt real, el trobo imprescindible. Suposo que només veient la portada ja us podeu fer a la idea de la temàtica. 

L'obra va a càrrec de Carlos Hernández de Miguel (periodista) i Ionannes Ensis (il·lustrador). Junts posen llum visual al testimoni d'Antonio Hernández (el tiet del propi Carlos), un espanyol que va passar quatre anys al camp de concentració de Mauthausen.
Hernández va ser un dels 9.300 espanyols que van anar a petar als camps. El que va viure allà... ja us ho podeu imaginar.

Cal destacar-ne un detall: abans del còmic hi va haver TWITTER. Com? doncs bé: l'autor, el Carlos, va crear un compte de Twitter (@deportado4443, encara actiu) i allà va relatar en primera persona el testimoni del seu tiet. Ho va posar tot com si estigués passant en aquell mateix moment. La cosa està en que va funcionar molt bé i va ser l'il·lustrador qui, en veure-ho, li va escriure per convertir-ho tot en un llibre. I d'allà fins aquí. La veu dels molts que es van quedar sense veu.

Baby's in black


Canviem de context: situem-nos als anys 60. "Baby's in black" és una cançó dels Beatles de 1964 que van dedicar-la a Astrid Kirchherr, una noia fotògrafa que va estar molt lligada als Beatles als seus inicis (Hamburg) i que va mantenir una relació sentimental amb Stuart Sutcliffe, el primer baixista que va tenir el grup (el cinquè Beatle) i que va morir a l'any 1962. 


El còmic es centra en la relació entre l'Astrid i l'Stuart, deixant els Beatles en un segon pla força proper. Només per això ja val força la pena. És un còmic dels Beatles sense ser protagonitzat pels Beatles. Tot un descobriment :)



El cumpleaños de Kim Jong-il


Entre l'horror i la tendresa. Em vaig enamorar d'aquest còmic quan el vaig veure, ja que les il·lustracions em van atraure de seguida :-)




De què va? doncs d'un nen que neix i creix a Corea del Nord. Des de ben petit aprèn que una de les persones més importants - perdó LA MÉS IMPORTANT- és el Kim II-sung i el seu fill Kim Jong-il. I que per això hi ha fotos d'ell per tot arreu, estàtues i demés.
Com qualsevol altre amic seu, el nano viu adoctrinat: llibres, còmics, cine... tot està pensat per odiar l'enemic i estimar al líder, tot. Però: ES PASSA GANA, i fugir, està mal vist... i poc a poc la cara fosca del règim es posa en contra de la seva família.
M'ha agradat moltíssim.




Los años del Sputnik

Publicat per Astiberri, aquest còmic es situa a França i mitjans dels anys 50. Els protagonistes són un grup de nens de dos barris diferents (els de dalt i els d'abaix) que tenen lluites continues pel territori. En certa manera em va recordar a "La guerra de los botones", potser per la rivalitat de les bandes i per passar-ho tot per la mirada dels nens.

És un volum integral, per tant entenc que originalment es devia publicar per parts (Val, ho acabo de comprovar i van ser quatre i es van publicar entre 1999 i 2003 a França). ÉS una història que està prou bé, es distreta... però a mi tampoc m'ha matat massa. Són les rivalitats entre els nens dels dos barris i els problemes que hi ha al darrera (hi ha casos de racisme, lluites polítiques...). Són nanos que representen a tots aquells que vivien en barris obrers i fills de treballadors de fàbriques. (He de dir que el tipu de dibuix, malgrat tot, no és dels que més em fan gaudir)




Una vida errante

I acabo amb aquests dos volums de "Una vida errante", de Yoshihiro Tatusmi. Els vam llegir al club de lectura de còmic i a mi em van agradar força (tot i que a alguna gent se li va fer pesada, i ho entenc). 

Es tracta d'un còmic autobiogràfic: Tatsumi va néixer l'any 1935 i va morir fa poc, al 2015. Aquí a Espanya es va començar a conèixer gràcies a la revista de El Víbora, on es van publicar algunes de les seves historietes. El còmic, dividit en dos llargs volums, mostra com era la vida de la gent que feia manga en aquella època. Ell va inventar el gekiga, un tipus d'obra que era diferent als manga de l'época, amb un to més literari i culte (una mica com les novel·les gràfiques actuals).
El pobre va estar 11 anys fent aquests dos volums en el qual es posa en la pell del Hiroshi, que seria el seu alter ego. Ni que sigui per donar valor a la feina que va fer (i el munt de referències d'obres i autors que va incloent-hi) ja valdria la pena que us el llegissiu, jeje.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails