20 de maig 2018

[Sèries] The sinner

No us dóna la sensació, així en general, que cada cop hi ha més coses i menys temps? Vull dir... tants llibres, tantes sèries, tantes pelis... jo a vegades penso si surt rentable estar-se no sé quants mesos rodant una sèrie de x capítols i que després la gent s'ho puleixi en una marató d'una tarda... oi? Bé, jo no acostumo a fer maratons i vaig una mica lenta, però sempre penso que la llista de "llibres-per-llegir, sèries-pelis-per-veure, etc," creix inversament proporcional al temps del que disposem. En fi.

No m'enrotllo i vaig al gra: THE SINNER


Protagonitzada per Jessica Biel, la sèrie va d'una dona que -sense més- apunyala a un home fins a matar-lo. Ningú en coneix els motius, ni ella mateixa. Per sort, un policia l'ajudarà a navegar per la seva ment fins a poder descobrir tot el que s'hi amaga, ja que no accepta la simple confessió de la noia: vol saber el perquè (i bé que fa).

La sèrie es veu que està basada en una novel·la escrita per Petra Hammesfahr i ja estan preparant la segona temporada (que suposo que tindrà un enfocament diferent, perquè la primera temporada queda concluida... almenys en lo que la protagonista refereix, crec).

Són 8 capítols i enganxen bastant. El misteri que s'amaga es va desvelant poc a poc i sense preses, tot molt ben temporitzat i, a més, els actors ho fan molt creïble. A mi almenys el personatge d'ella m'ha semblat molt interessant.


19 de maig 2018

Restaurant de la setmana: Zero 20 Barcelona

El restaurant que us comento avui, Zero 20 Barcelona, és un local mexicà que hi ha prop de Plaça Espanya. O sigui, passada la plaça, tirant cap a L'Hospitalet i en un carrer de segona fila (per entendre'ns: per la zona que queda prop del CaixaFòrum, per allà al darrera).

Era un sopar amb amics i realment crec que vam tenir una mica de mala sort. Us explico:

El lloc és bonic i acollidor: no està en una zona molt transitada però convida a entrar-hi (per les llums de fora, per l'ambient maco que s'hi veu a dins). No semblava desconegut pels veïns, ja que anava entrant gent. Ara bé: van trigar molt en servir-nos i, a més, descompassats. I no hi havia tanta gent (el local és de mides normals)

Érem 8 persones i la diferència de temps d'entrega del menjar va ser massa: mentre alguns acabàvem, a d'altres encara no els hi havien dut el plat (plats, per cert, no molt grans pel preu que van, malgrat que tampoc ho vaig trobar del tot car-car). Per més inri, a una noia se li van oblidar el plat i ja ens veieu a tots 7 sopats i a la vuitena que encara estava tot per fer. En fi, potser va ser mala sort i devien tenir un mal dia, però va saber greu. I si fos un oblit encara rai, però els diferents tempos molesten bastant (i més quan no parlem d'un grup exageradament gran).




👉 Zero 20 Barcelona
📧 Indíbil, 6
💶 Vam sopar per 14 euros, malgrat que jo personalment em vaig quedar amb gana (i els qui em coneixeu sabeu que sóc de menjar poquet).

17 de maig 2018

Micro-ressenyes de còmic (5a - 2018)

Nova tanda de micro-ressenyes comiqueres, que ja tocava. :-)
Aquesta vegada els he intentat agrupar temàticament, malgrat que és una mica difícil i una mica va agafat amb pinces. La selecció d'avui són còmics amb cert context històric:



Deportado 4443


Deu ni dó amb aquesta història. Molt dura i molt real, el trobo imprescindible. Suposo que només veient la portada ja us podeu fer a la idea de la temàtica. 

L'obra va a càrrec de Carlos Hernández de Miguel (periodista) i Ionannes Ensis (il·lustrador). Junts posen llum visual al testimoni d'Antonio Hernández (el tiet del propi Carlos), un espanyol que va passar quatre anys al camp de concentració de Mauthausen.
Hernández va ser un dels 9.300 espanyols que van anar a petar als camps. El que va viure allà... ja us ho podeu imaginar.

Cal destacar-ne un detall: abans del còmic hi va haver TWITTER. Com? doncs bé: l'autor, el Carlos, va crear un compte de Twitter (@deportado4443, encara actiu) i allà va relatar en primera persona el testimoni del seu tiet. Ho va posar tot com si estigués passant en aquell mateix moment. La cosa està en que va funcionar molt bé i va ser l'il·lustrador qui, en veure-ho, li va escriure per convertir-ho tot en un llibre. I d'allà fins aquí. La veu dels molts que es van quedar sense veu.

Baby's in black


Canviem de context: situem-nos als anys 60. "Baby's in black" és una cançó dels Beatles de 1964 que van dedicar-la a Astrid Kirchherr, una noia fotògrafa que va estar molt lligada als Beatles als seus inicis (Hamburg) i que va mantenir una relació sentimental amb Stuart Sutcliffe, el primer baixista que va tenir el grup (el cinquè Beatle) i que va morir a l'any 1962. 


El còmic es centra en la relació entre l'Astrid i l'Stuart, deixant els Beatles en un segon pla força proper. Només per això ja val força la pena. És un còmic dels Beatles sense ser protagonitzat pels Beatles. Tot un descobriment :)



El cumpleaños de Kim Jong-il


Entre l'horror i la tendresa. Em vaig enamorar d'aquest còmic quan el vaig veure, ja que les il·lustracions em van atraure de seguida :-)




De què va? doncs d'un nen que neix i creix a Corea del Nord. Des de ben petit aprèn que una de les persones més importants - perdó LA MÉS IMPORTANT- és el Kim II-sung i el seu fill Kim Jong-il. I que per això hi ha fotos d'ell per tot arreu, estàtues i demés.
Com qualsevol altre amic seu, el nano viu adoctrinat: llibres, còmics, cine... tot està pensat per odiar l'enemic i estimar al líder, tot. Però: ES PASSA GANA, i fugir, està mal vist... i poc a poc la cara fosca del règim es posa en contra de la seva família.
M'ha agradat moltíssim.




Los años del Sputnik

Publicat per Astiberri, aquest còmic es situa a França i mitjans dels anys 50. Els protagonistes són un grup de nens de dos barris diferents (els de dalt i els d'abaix) que tenen lluites continues pel territori. En certa manera em va recordar a "La guerra de los botones", potser per la rivalitat de les bandes i per passar-ho tot per la mirada dels nens.

És un volum integral, per tant entenc que originalment es devia publicar per parts (Val, ho acabo de comprovar i van ser quatre i es van publicar entre 1999 i 2003 a França). ÉS una història que està prou bé, es distreta... però a mi tampoc m'ha matat massa. Són les rivalitats entre els nens dels dos barris i els problemes que hi ha al darrera (hi ha casos de racisme, lluites polítiques...). Són nanos que representen a tots aquells que vivien en barris obrers i fills de treballadors de fàbriques. (He de dir que el tipu de dibuix, malgrat tot, no és dels que més em fan gaudir)




Una vida errante

I acabo amb aquests dos volums de "Una vida errante", de Yoshihiro Tatusmi. Els vam llegir al club de lectura de còmic i a mi em van agradar força (tot i que a alguna gent se li va fer pesada, i ho entenc). 

Es tracta d'un còmic autobiogràfic: Tatsumi va néixer l'any 1935 i va morir fa poc, al 2015. Aquí a Espanya es va començar a conèixer gràcies a la revista de El Víbora, on es van publicar algunes de les seves historietes. El còmic, dividit en dos llargs volums, mostra com era la vida de la gent que feia manga en aquella època. Ell va inventar el gekiga, un tipus d'obra que era diferent als manga de l'época, amb un to més literari i culte (una mica com les novel·les gràfiques actuals).
El pobre va estar 11 anys fent aquests dos volums en el qual es posa en la pell del Hiroshi, que seria el seu alter ego. Ni que sigui per donar valor a la feina que va fer (i el munt de referències d'obres i autors que va incloent-hi) ja valdria la pena que us el llegissiu, jeje.


14 de maig 2018

Resum (personal i prou) de les #15JCID

Cada dos anys (tret d'alguna excepció) es celebren a Barcelona unes Jornades on hi van molts bibliotecaris: les JCID (Jornades Catalanes d'Informació i Documentació). N'he parlat cada cop que n'hi han hagut... o sigui que pel blog això no és nou. PERÒ, enguany ho faré diferent: la crònica més formal i àmplia la publicaré al blog de Biblogtecarios a mitges amb una companya bibliotecària... i aquí posaré només la part més personal.
(ei, ja està publicada)

Dia 1

Molt guai tornar a veure a la gent. :-)
Em va saturar una mica llegir el programa i veure que m'agradava pràcticament tot i no em podia clonar i convertir-me en 8 elis diferents. La cosa està en que, a més, aquest any amb els de la feina presentàvem DOS pòsters i la seva presentació coincidia amb una comunicació que feien uns companys i una taula rodona de biblioteques universitàries que m'interessava sentir... en fi. Però bé. Us ensenyo els pòsters (i les meves companyes de feina) (no sortim tots, algú havia de quedar-se a la biblio -_-!) 



Després ens vam dirigir a una presentació d'experiències (10 en total, i tres d'elles eren CRAI UB o sigui que hi vam anar en pack jejej). Per la tarda vaig anar a més experiències (vull destacar el DECÀLEG del bibliotecari juvenil :D) i després una sessió de gamificació a càrrec de l'Oriol Ripoll, amb qui vaig concidir fa molts anys quan jo treballava al DIXIT i a qui em va fer gràcia tornar a saludar personalment (més enllà de les xarxes, vull dir). :-)

Lo guai va venir després perquè van fer un AFTERWORK en un hotel i, malgrat no ser-hi tots, vam ser força gent i va ser divertit. A més, van presentar un documental, el BiDes, que mostra la vida de cinc bibliotecaris que tenen una "segona vida" curiosa (o sigui, per treure una mica la imatge de que els bibliotecaris som avorrits i tal).




L'afterwork es va allargar bastant perquè després alguns vam decidir anar a sopar i bé, ja només ens faltava posar un sac de dormir a la UPF... molt bibliointensiu tot plegat :-P

Dia 2

De nou el drama de no poder-se clonar. Però bueno. Vaig anar a una xerrada-taller de Design-thinking i després a un sobre maker spaces, que per cert ho vaig trobar molt interessant. Ja més o menys ho coneixia, però quan t'ho expliquen allà en directe és més-millor. L'únic problema és que erem molta gent i el taller va quedar una mica atapeït, però va molar. Vam fer un robotillo R2-D2 (una alarma contra intrusos). Us poso alguna foto:



I després, una taula rodona de còmics fets per dones, que també va ser súper interessant malgrat la poca acústica de la que gaudíem.

Resumint (m'havia promès no allargar-me i ja m'estic traint) unes jornades de les quals, com sempre, vaig gaudir molt i em quedo amb un bon record. Ja tinc ganes de 16es!

PER CERT, una cosa més de les jornades: MOLA MOLT DESVIRTUALITZAR GENT. En un món d'Internet com és el nostre, posar cara a les persones que seguim a les xarxes ES BIEN. Des d'aquí una salutació a la Mònica Pulido, a la Marta Cava i a la Rosa M. Piqué... que em va fer un dibuix!!!!


M'encanten aquestes coses. :-)

------
I ah, per si algú té curiositat per les anteriors... (que per alguna cosa el blog ja té 10 anys, quina por tot el que s'hi allotja...)

08 de maig 2018

[Punts de llibre] Sant Jordi UB

Com diu la Roser en el seu blog... encara van sortint punts de Sant Jordi. No vaig poder anar a la trobada de la Teixonera perque estava a SANT ESTEVE DE LES ROURES, (ja us explicaré jeje) però us deixo amb alguns que s'han fet vinculats -d'una manera o altra. a la Universitat de Barcelona


  • Estudiants de medicina del Campus Bellvitge (promoció 2013-2019)

  • El del CRAI enguany l'han dedicat a Pedrolo (si algú en volgués un, tinc algun de repe). El de l'esquerra em va sorprendre, mai havia vist punts de Sant Jordi de la UB (que no anessin vinculats a una Facultat o estudis, servei, etc.) 


  •  I un que vaig trobar a la Facultat d'Economia i Empresa:


07 de maig 2018

Nou iPad!

M'he comprat un iPad (el barato que en diuen, el de "uso académico")(tampoc és que sigui molt barato, cert, però bueno...) amb un "iPencil" per dibuixar. 
I oh! m'encanta. Ara crec que dibuixaré molt més...



 

(títol d'aquest últim: catalans en l'era d'Internet)

05 de maig 2018

Restaurant de la setmana: Calçots&Gitanos a la Caseta del Migdia

Coneixeu la Caseta del migdia? és un bar hipster que hi ha a Montjuïc. Està amagat darrera el castell i, això sí, té unes vistes molt interessants perquè es situa en un mirador. Dic que és hipster perquè realment ho crec: gestionat per la Moritz i ideal per anar a veure capvespres com si estiguéssim a Ibiza :-) Aquí una foto treta d'Internet:


Us he de dir que he triat aquesta imatge per pur postureig, ja que mai hi he estat per la nit. (a l'hivern tanquen quan marxa el sol i a l'estiu allarguen fins a les 2 de la matinada). Ah! i dir també que és un bar tot d'exterior: no hi ha taules d'interior ni res de res (només un lavabo).

PERÒ, jo no volia parlar de la caseta en sí... sinó de les calçotades gitanes que fan a la primavera. Aquí a la dreta teniu el cartell.

Sento dir-vos que la temporada de calçots ja ha finalitzat i que ja no els trobareu... (durava fins el dissabte 29 d'abril) però que us pugui servir per l'any vinent, si cal. 

Calçots&Gitanos by Moritz és una aposta interessant per passar un dissabte diferent. La premisa és bàsica: poder menjar calçots de qualitat a ritme de música (rumba) i en un bon ambient. S'ha de trucar per reservar.

Aquí us deixo la meva humil valoració:

Coses bones
- El menjar és de proximitat. El menú porta: una ració de calçots, una butifarra amb pa amb tomàquet i un tros de braç de gitano de postre.- 
- El personal és simpàtic
- El lloc és molt agradable, i més sí no hi heu estat mai
- La música dóna ambientillo i no es fa gens pesada perquè no sona el 100% dels minuts.

Coses no tan bones
- El dia que vam anar-hi feia rasca... al no haver-hi interior, si agafes un mal dia acabes menjant amb l'abric posat i és una mica rollo.
- Val 25 euros. No dic que sigui del tot car, però en altres llocs per aquest preu tens calçots il·limitats i una parrillada de carn. Aquí tens els calçots justos i una butifarra.
- Està molt bé el rollo ecològic de proximitat. Et donen també uns coberts de fusta reciclables... però després no es recicla i, a més, els gots són de plàstic d'un sol ús. Igual pel preu que val podrien posar gots d'aquells de plàstic (aquests típics de festa major, amb missatge i reutilitzables). O amb un dipòsit.

Malgrat tot, ens ho vam passar molt bé. Vam riure, vam menjar bé i tornant vam aprofitar per veure la expo de Disney al CaixaFòrum... que si de cas ja us en parlaré un altre dia :-)

02 de maig 2018

Cooking craze, un joc addictiu

De petita jugava a videojocs de videoconsoles. Em passava moltes hores (moltes) amb la megadrive i la gameboy. Ara ja no sóc de jugar en consoles, però quan trobo una app que enganxa, em puc viciar (i molt). 

Un tipus de joc que m'enganxa molt són els dels restaurants. Sí, vull dir aquests que et venen clients i en un mínim de temps has de servir no sé quants plats combinats i que quedin contents... n'he provat moltíssims, però per A o per B els acabava deixant (sovint per falta de motivació, necessitat de diners reals per millorar, etc.) Aquest no, aquest és diferent:


Permet jugar sense haver de connectar-lo amb cap xarxa (no fa falta que tinguis amics perquè t'envin vides i coses d'aquestes) i el ritme de joc és ideal: objectius diaris i objectius a llarg plaç per no perdre interès, facilitat relativa per passar els nivells (alguns més fàcils que d'altres, però la dificultat no desanima) i facilitat per aconseguir bonus i millores. Tot ben equilibrat.


La primera "pantalla" és Nova York. Cada ciutat té tres restaurants i cada restaurant són 40 nivells. O sigui, cada ciutat té 120 nivells. A la vegada, cada nivell es divideix en tres subnivells de dificultat... per tant cada ciutat té 360 nivells. A vegades el repte és fer tants diners en X segons, altres servir tants plats en tants minuts o servir X plats a X clients. Va variant. 

També s'han de sumar aquí els reptes diaris, que en són tres... i a vegades és "sirve este plato 15 veces" i això et fa anar sovint a restaurants que ja has visitat (altres ciutats) i jugar vàries partides, perquè no sempre apareix aquell plat... no sé si m'explico. Els reptes diaris són opcionals, però jo els vaig fent per allargar el joc al màxim (quan no em quedin ciutats per descobrir l'hauré de deixar, però mentre duri el joc i no me'l passi, aniré allargant-lo al màxim, jaja)

Hi ha ciutats que m'han agradat molt i altres que no. He odiat a mort Tokio i Bangkok. :-)

molt adorable, sí, però és més complicat que la resta.

Realment hi estic enganxada, i ho dic ara que estem a 2 de maig.., aviat seran 5 mesos jugant-hi cada dia (mínim hi jugo mitja hora al dia, ... en festius una mica més) No sé, m'enganxa. M'enganxa molt. Hi tinc veritable addicció. Per sort no me l'he instal·lat al mòbil.... però quan arriba el vespre, m'agrada seure i jugar. 

30 d’abril 2018

Exposició "Biblioteques insòlites" (Arts Santa Mònica)

L'altre dia vaig anar a veure aquesta expo:


Sort que la vaig veure amb una visita guiada i explicada, jeje. Si hagués anat sola... confesso que meitat de les coses se m'haguessin passat per alt.

“Biblioteques insòlites” reuneix en un mateix projecte la idea de “biblioteca infinita”,
insaciable, sempre canviant i oberta a tota mena de coneixements,
amb aportacions realitzades per artistes contemporanis, que a partir de finals de la dècada dels seixanta i fins a l'actualitat,
han revisat la idea de biblioteca, d'arxiu i del llibre com a font inesgotable
de coneixement i s'han interessat per les edicions d'artista,
una modalitat artística que, malgrat la seva aparent marginalitat,
en tots ells ocupa un lloc rellevant en el seu discurs estètic
.
Algunes fotos:



Aquesta d'aquí sota🠷 em va semblar realment interessant: són diferents mesos de l'any i el buidatge de les converses i arxius diversos que tenim al mòbil. Està posat de manera que es pugui percebre -d'una manera molt gràfica- la quantitat d'informació que rebem i enviem cada dia (nota: el pilonet que n'hi ha menys és el que correspon a l'agost)


L'exposició prové de "La casa encendida" de Madrid. A banda de l'espai que ha estat ocupant al Santa Mònica, també tenia una part a l'Ateneu i a ELISAVA. En aquest últim hi vam entrar. 

29 d’abril 2018

Pel·lícula de la setmana: "Emoji: la película"

Val, sí... em passo dos mesos sense mirar cap pel·lícula i, quan ho faig, és per veure'n una sobre emoticonos.... jejejeje


Partim de la base que no és una peli gaire bona (Filmaffinity li dóna una mitjana de 3,5, potser és de les més baixes que he vist!!) però escolteu, QUE NI TAN MAL. M'ha fet certa pena que se la puntuï tan baix: és una peli mona sense gaire pretensions que vol donar veu i ànima als ninotets que tenim a dins el mòbil.

Els protagonistes són emoticonos que viuen dins el telèfon mòbil d'un adolescent, l'Àlex. La seva feina diària és estar llestos per quan se'ls necessita. És a dir: si jo clico l'emoticono de la caca per exemple, doncs la caca ha d'estar al seu lloc per aparèixer i fer la seva funció.

El problema és que el GIN, el nostre protagonista, no controla bé el seu rol. Ell és un "meh", una d'aquestes cares inexpressives del plan "em dóna tot igual"... però curiosament sap posar tota la resta de cares. I clar, el dia que el criden per utilitzar-lo, s'equivoca i es posa nerviós. 

L'argument és simplíssim i la gràcia que té són els gags amb els emoticonos (els que mai no utilitza ningú, etc.) i la presencia de les aplicacions que tothom coneix: Youtube, Dropbox, Facebook, Candy Crush....


Malgrat guanyar QUATRE premis Razzie (pitjor pel·lícula, pitjor director, pitjor guió i pitjor repartiment) jo li posaré un SIS perquè m'he rigut i m'ha fet gràcia. Sóc molt fan dels emoticonos, jejeje.

🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 3,5

28 d’abril 2018

10 anys de blog

Confesso que aquesta dada m'ha agafat una mica desprevinguda. A principis d'any si que ho vaig veure, que enguany el blog complia els 10 anys... però ja no hi vaig pensar més. I fa uns dies em vaig dir: "ai! era ara per l'abril, oi?" i, tement que se m'hagués passat ho vaig mirar. I justet! jeje. Però en fi, que sí, que faig 10 anys.


No és el primer blog que he tingut, però si el que m'està durant més i en el que he sigut més constant. Miro enrere i esborraria algunes entrades, sí (he escrit moltes tonteries i a vegades m'he deixat emportar massa per les emocions XD... però mira, tot són etapes). En fi, aquí segueixo. De moment em quedo una mica més. Gràcies per passar-vos per aquí de tant en tant!

En total han sigut 2517 entrades fins a dia d'avui.

Vaig començar a bon ritme. El 2008 vaig escriure 109 entrades (de finals d'abril a desembre). El 2009 ja van ser 357, quasi una diària. Però al 2010 se me'n va anar l'olla i vaig fer-ne 422, més d'una per dia... òbviament tenia molt de temps, haha.
Després la cosa ja va anar baixant.... 389 (encara més d'una per dia), 287... 251... 219... 129... i 105. L'any 2016 va ser l'any que vaig escriure menys entrades, inclús hi ha algun mes sencer en que no vaig ecsriure RES. L'any passat, inconscientment, vaig anar-ho recuperant i ja van pujar a 175. Tot són etapes, ves. La feina, la vida, l'estat d'ànim, les coses que vas fent... tot influeix.




Com apunt curiós, us deixo les cinc entrades més vistes....
(algunes estan en castellà perquè abans alternava)


Aquestes coses sempre m'han semblat curioses. Et curres entrades i no te les mira ningú, i al revés. :-)

En fi, ... com passa el temps!!

27 d’abril 2018

[Lectures] La vida sense la Sara Amat (Pep Puig)

La vida sense la Sara Amat és una novel·la escrita per Pep Puig i que va guanyar el Premi Sant Jordi l'any 2015, ara fa tres anys. 

El llibre té un argument molt simple i clar: la desaparició d'una nena, una adolescent, en un petit poble. La Sara Amat desapareix d'un dia per l'altre, concretament una nit, mentre juguen a fet i amagar. 

La Sara tenia 13 anys i, segons deien els seus companys de jocs, era una noia més crescuda, més adulta i "més rara" que les altres. La seva desaparició va marcar molts interrogatoris i qui ho recupera tot és el narrador, que un cop adult retorna a les seves nits d'estiu, de pre-adolescent, per muntar el puzzle de tot el que va passar al voltant d'aquella desaparició. I és que el Pep de Cal Sabater, el nen que narra la història en primera persona, té molt a dir... i el més important és que segons ell mateix ens diu, la Sara es va amagar uns quants dies a casa seva abans de marxar definitivament. 


El més important del llibre, de fet, no és la desaparició de la nena... malgrat que en sigui el fet principal i tot giri al voltant d'això. La clau del llibre és el creixement que fa el nen, que migra cap a l'adultesa i tot el que això va comportant. És un llibre força tendre, sentim molta empatia per aquest nano i per les coses que li passen, sobretot el cuidado amb que s'enfronta a les petites decisions diàries que li toca afrontar. 

En definitiva: En sí al llibre no hi passa res d'especial: són els últims dies d'estiu d'un nen de 12 anys abans que li toqui tornar a l'escola. I això és potser el que fa especial al llibre.



25 d’abril 2018

[Teatre] El llibertí (Poliorama)

Fins a finals de maig podeu veure "El llibertí" al teatre Poliorama.


El llibertí és una mena de vodevil ambientat a l'època del Diderot (segle XVIII). De fet, la protagonitza "ell mateix".
L'acció es situa a casa d'aquest escriptor i just quan rep l'encàrrec d'escriure la definició de MORAL per l'enciclopèdia que estan creant (Diderot i D'Alembert van crear la primera enciclopèdia universal: L'encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers).

És una comèdia. El pobre home es troba que ha d'escriure la definició en poques hores i pel seu despatx no paren de passar-hi coses. El tema està en que ell, de moral, en té poqueta (bé, tot depèn des del punt de vista en que un s'ho miri) i entre la seva dona, l'amant, la filla i l'amiga de la filla, allò és un festival.

Diuen del Llibertí que és una gran comèdia ("una veritable joia, una comèdia intel·ligent, lleugera i profunda, sensual i melancòlica"). A mi no m'ha desagradat, però no és el tipus d'obres que m'agraden massa, em costa molt que les coses em facin gràcia, sóc així de rància, jajaja. Però això és una cosa subjectiva, clar. L'únic que em va trontollar és que quan semblava que s'acabava, l'obra seguia. Vull dir que em va trencar una mica l'estructura... que després ho penses i dius, clar, no anava a acabar així la cosa, però no sé com explicar-ho: s'aboca cap a un desenllaç que després no és, i això se'm va fer raro i em va donar sensació d'obra llarga, quan en realitat només dura 1 hora i 40 minuts sense entreacte. 

24 d’abril 2018

[Punts de llibre] Collita Sant Jordi 2018

Bé! doncs un altre any que hem pogut celebrar Sant Jordi amb un sol ben lluent sobre els nostres caps. He de confessar que és un dels dies que m'agrada més de l'any, com Nadal o el meu aniversari (que hi ha més important que el naixement d'un mateix? sense nosaltres mateixos, no veuríem el món!). He comprat un còmic del Pompeu Fabra i un llibre de Viena Edicions, que es posen a la pila dels pendents, ... la gran pila, jejejeje.

Us poso alguns dels que vaig trobar ahir. Els de "El comerç i les escoles" he vist que n'hi ha 14 i els podeu trobar al blog de Mondopunts. D'Abacus de moment tinc dos... però bueno, que són punts que no em precupa massa no tenir-los ara mateix ... :-) Us poso bastants... i en deixo alguns fora. 

  • Començo per aquest d'Òmnium. És de rigor començar per aquest, i que la llibertat deixi de ser una llegenda d'una vegada per totes. Va per vosaltres, #llibertatpresospolítics.
  • Open Arms, ONG dedicada a ajudar al refugiats que venen pel mar, ha editat uns quants punts de llibre, crec que uns 10. Es venen per 1 euro i els diners van per l'entitat. Vaig comprar aquests tres (han col·laborat diversos artistes).
  • Els del Mercat de Sant Antoni han fet aquest que veieu aquí sota. I de pas he aconseguit una sèrie que em faltava... malgrat que m'he adonat que l'he agafat incompleta un cop he arribat a casa, jajaja.    ....AJUDA. jiijij


  • Aquests han quedat poc lluïts al moment d'escanejar-los, però són guais. Corresponen a l'editorial Gustavo Gili, són frases relacionades amb el món del llibre i la lectura 

  
  •  Els típics de l'Ajuntament....

  • Aquests d'aquí sota són de Trama Cultura. M'han semblat originals per l'ús del tema Disney.

  • Àmplia col·lecció editada per ERC (Esquerra Repúblicana de Catalunya) en honor als líders empresonats per fer avançar els drets civils. N'hi ha 10 en total, més un punt de "FREE". Estan molt bé.  


  • Davant del Liceu hi havia aquests tres... són una mica diferents als punts habituals del Liceu (bé, a no ser que hagin canviat d'estil, que també podria ser perquè fa temps que no en veia, jejejej). Ja m'ho confirmareu...


  • I ja acabo. L'entitat ObertaMent (Per la salut mental dóna la cara) ha editat aquest punt que per descobrir que hi diu has de substituïr els símbols per lletres.

Després ja una mica més de lo mateix... punts d'editorials, coses sueltes, etc. Per no fer-ho de forma exhaustiva no em puc queixar. :-) Espero que les vostres collites haguessin anat bé!!!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails