27 de febrer 2017

5 motius per visitar el "Virtual Escape Room" de Barcelona

Suposo que a aquestes alçades de la vida tothom ha sentit parlar -qui més qui menys- de les escape room. Són (la majoria d'elles) sales on s'hi entra i tens una hora per sortir-ne. Normalment, en grupets de 4 o 5 persones... i en aquests darrers dos anys s'han multiplicat com bolets :-) Mireu, aquí en aquesta web hi ha un directori per comunitats autònomes i rànkings: http://www.escaperoomlover.com/

Dit això, cal dir que hi ha una modalitat diferent: les virtuals.
Per fer-ne un tastet, a l'espai Movistar de Plaça Catalunya fa un parell o tres de mesos que pots provar gratuïtament l'escape room virtual que tenen allà muntada. I gratis! Només cal que reserveu en aquesta web: https://www.mobileworldcentre.com/-/reserva-gratis-virtual-escape-room


Es tracta d'un espai expositiu, ja que a banda del joc teniu una exposició organitzada en deu panells informatius amb reflexions al voltant de la tecnologia mòbil i els avenços digitals. Ah! i afegir que és una iniciativa de la Fundació Mobile World Capital Barcelona amb la col·laboració de Movistar i l'Eurcat.

Voleu provar-la? 
aquí teniu cinc motius per fer-ho:

1. ÉS GRATIS. Hem de reconéixer que aquest és, avui en dia, un gran motiu. No sempre podem trobar coses gratis :). Ah, això sí: EL JOC DURA NOMÉS DEU MINUTS.

2. És una nova manera de veure les escape rooms. Tant si n'heu fet anteriorment com si no, és una cosa curiosa de fer. Tu comences el joc dins una sala i has de sortir d'allà. Sembla fàcil no? Bé, difícil no és, et van donant pistes si et veuen encallat.

3. Viure el 3D en primera persona. Sí, en sentim a parlar, veiem gent amb ulleres 3D... però molts de nosaltres encara no ho hem provat. Doncs apa, ara ja podeu fer-ho. Sentiu la virtualitat en primera persona!

4. Pots anar sol: a les escape rooms normalment hi vas en grup (bé, hi haa de tot, però majorment). Aquí vas sol. Pots anar amb amics, evidentment, però cadascú viurà de forma individual aquesta aventura.

5. Està en un lloc cèntric. Tant per la gent de Barcelona com, sobretot, pels que veniu de fora. Plaça Catalunya és un dels llocs més ben comunicats de Catalunya XD!

Ara us diré una cosa: MAREJA MOLT. O almenys, a mi m'ho va semblar. No podia suportar que el temps passes tant a poc a poc, ajjajaj! vaig sortir d'allà i el mareig em va durar força estona. Però clar, això ja és segons cadascú....jejeje! (segons em van dir els organitzadors, al principi marejava molt més!).



21 de febrer 2017

[Punts de llibre] Edicions Quaterni

Quaterni és una editorial especialitzada en literatura japonesa i oriental. Per mi era desconeguda, però tinc un amic que té una llibreria especialitzada amb literatura japonesa i quan me'ls va donar me'n vaig enamorar (dels punts) ;-)

Us mostro aquestes quatre sèries, que fan puzzle, i els trobo preciosos. No em direu que no... :-)

Musashi: El camino de la Espada

Musashi: La leyenda del samurai

Musashi: La luz perfecta

Viaje por el Tokaido

Són uns punts súper bonics i de bona qualitat.

19 de febrer 2017

Pel·lícules de la setmana: Buscando a Dory / Altamira / Mustang

Aquesta setmana m'he posat una mica les piles en el tema de les pel·lis. He vist aquestes tres:


  • Buscando a Dory (2016)
Hi ha una cosa que, en general, no suporto de les pel·lícules d'animació: els personatges secundaris en plan mascota i graciosets que acompanyen als personatges principals. L'exemple més clar és el burro que surt a Shrek: no puc amb ell. O sigui que ja us podeu imaginar que la Dory era un cas similar.... però bueno. Potser és per aquest motiu que he trigat tant en veure aquesta peli. xD. De totes maneres, l'he acabat veient. I bé, no sé que dir. És com la peli del Nemo, un peix que busca a uns familiars i tal. [Amb això deixo força clar que la pel·li no m'ha apassionat, haha]. De totes maneres no m'ha desagradat veure-la, inclús al principi de tot he plorat una mica quan (spoiler) --> la Dori es separa dels seus pares.
Ara, això no treu que tècnicament sigui una pel·lícula perfecta, com quasi tot el que fa Pixar (per no dir tot). Però clar, argument innovador, zero.
🏆Nota mitjana Filmaffinity: 6,7 / Nota Eli: 6

  • Altamira (2016)
Una pel·li que, també del 2016, va passar força desapercebuda. I ok, no va ser un éxit i va acabar fracassant bastant a la taquilla tenint en compte tots els diners que sembla que s'hi van invertir... però no l'he trobat tant dolenta com deien. Protagonitzada per l'Antonio Banderas, la peli ens explica el descobriment de les coves d'Altamira. No és una pel·li que diguem molt emocionat i li falta una mica de xispa, però es deixa veure. (Tampoc he comprovat el rigor històric de la mateixa).
La pel·lícula, més enllà del descobriment de les coves, és també una mostra del debat entre la ciència i la religió que devia haver-hi en aquella época
🏆Nota mitjana Filmaffinity: 5,1 / Nota Eli: 6

  • Mustang (2015)
Per últim, aquesta sí que m'ha agradat. ha sigut tota una sorpresa, perque tampoc la coneixia i això que ja és del 2015. Les reaons de l'elecció han sigut la gran quantitat de nominacions i premis que acumulava (nominacions a l'Oscar, Globus d'or, Bafta, premis César, Goya, Gaudí...i més). I realment crec que val la pena veure-la, sí. 
Us explico així per sobre de que va la cosa: són cinc germanes turques que són orfes i sempre han viscut a càrrec de la seva àvia conservadora. Un dia, durant la festa de fi de curs, se les veu jugant a la platja amb varis nois de la seva edat (de forma normal i natural) i allà salten totes les alarmes: tant l'àvia com el tiet d'elles s'enfaden i els hi fan canviar de vida: les tanquen a casa, els hi fan roba nova, els hi treuen telèfons i màquines diverses i, el pitjor de tot, comencen a pactar matrimonis per elles.
Vist així sembla un drama dels durs, però no ho és. O sí, ho és, però ben amenitzat amb frescor juvenil i alguna escena divertida. Tot i així, ja us podeu imaginar que la cosa no pot acabar bé de cap de les maneres, i mentre algunes germanes s'hi ressignen, altres no estan disposades a passar per l'aro. 
🏆 Nota mitjana Filmaffinity: 7,2 / Nota Eli: 7

18 de febrer 2017

Restaurant de la setmana: Tandoor

L'altre dia vaig anar a un restaurant que es diu Tandoor i que està especialitzat en menjar indi.
A la web en podem veure la història: tot va començar l'any 2002, quan un noi anomenat Nath Surinder Oberoi va decidir obrir un local per donar a conéixer la cuina que li havia ensenyat la seva mare. Amb el temps, però, va anar veient que aquí els gustos diferien una mica i va decidir per apostar per l'adaptació d'alguns dels seus plats, sense perdre l'essència india que el caracteritzava. Avui en dia el local ha canviat d'ubicació (tot i estar al mateix barri) i ja s'ha produït un relleu generacional i ho porta Ivan Surrinder (fill de Nath), però segueixen amb el mateix objectiu. :-)

La carta és força variada i tothom hi pot trobar quelcom. Hi ha indicacions per a vegetarians, també. Sobretot hi ha força arròs amb tota mena d'afegits. Jo vaig agafar un arròs que venia amb trossos de pollastre dins. Ah! i un pa de formatge, el cheese naan. Estava tot molt bo. Potser si hi torno no agafaria el cheese naan perque atipa molt, crec que és millor agafar el "naan" a seques o el "garlic naan", que seria el pa d'all. Són triangulets de pà.

El local és modern, amb suficient espai entre taules per no quedar pressionat i amb una atenció al client molt bona. He vist fotos del local antic i era com més tradicional, però crec que ara atrau molt més perque és més urbà i modernet. Destaca més, vull dir.

Per cert, de postres vaig agafar una cosa que es deia GULABJAMUN, que són, textualment: "bolitas de leche caramelizadas con helado de vainilla". Us poso la foto:


Per últim, el preu: (a vegades m'oblido de posar-ho i crec que és una informació útil). Erem 5 persones sopant entre setmana i el preu final ens va sortir a 23 euros per persona.

👉 TANDOOR
C/Aragó, 8. 08015 Barcelona
Contacte: 93.425.32.06 / info@restaurantetandoor.com
metro: L3 (Tarragona) o L1 (Rocafort)
http://www.restaurantetandoor.com/

17 de febrer 2017

[Lectures] Musem. The serial killer is laughing in the rain (Ryousuke Tomoe)

Fa poc vaig llegir un còmic que es deia "Yo, asesino". I casualment poc després vaig llegir un altre còmic que també estava protagonitzat per un assassí en sèrie: MUSEUM. En aquest cas, es tracta d'un manga (còmic japonès) dividit en tres volums.





La història gira entorn de dos personatges: per una banda tenim un policia-detectiu, en Hishashi Sawamura, un home molt preucupat per la feina i que té a la seva pròpia família deixada una mica massa de banda. Per l'altra part tenim a l'assassí, del qual se'n sap poca cosa: tan sols que és una persona que actua quasi sempre quan plou, que utilitza mètodes molt brutals i que s'amaga rere una màscara de granota


El primer volum comença quan es mor una noia en extranyes circumstàncies. Al principi no poden vincular-ho amb res i no es poden aferrar a gaire cosa, però poques hores després mor una altra persona en similars i horroroses circumstàncies. És a partir d'aquí quan la policia comença a lligar caps i comença a establir certes relacions entre tots dos casos. I mirant mirant, descobreixen quines poden ser les properes víctimes, i, sorpresa, la dona i fill del Sawamura sembla que poden estar en perill.

El ritme de l'obra és ràpid i intens, sempre vols seguir llegint i veure com es desenvolupa la història. Com a crítica potser dir que l'obra hagués pogut editar-se amb dos volums i ja està, doncs tant el segon com el tercer venen amb unes històries extra del mateix autor... i bueno, potser no cal. El segon volum ok, però és que al tercer la història extra ocupa quasi la meitat del manga. Si haguessin fet dos volums crec que hagués estat molt millor.



El dibuix és perfecte. Línies molt fines i molt de detall en paisatges i personatges. Em fascina tanta qualitat! :) Ah! i també un spoiler --> NO LLEGIU --> 
Em sembla bastant malament que al final es salvin tots tres, no té gaire lògica tenint en compte com treballa l'assassí i com es cuida de que tot surti a la perfecció. El detall de les hamburgueses, per exemple, és tot un puntazo -gore, sí-. Però que ell no dispari a la dona ho trobo com molt forçat. Amb el to violent imprès a cada pàgina, un final una mica més dramàtic li hagués donat un arrodoniment més fort, crec.
Bé, el teniu -si voleu- disponible a la biblioteca pública. No hi ha excusa ;-)Ah, per cert, HI HA PEL·ÍCULA.

16 de febrer 2017

El miracle d'Anne Sullivan (Teatre del Raval)

Hi ha obres i obres... però algunes t'agraden més que d'altres. I aquesta n'és una: brutal! La faran fins el 26 de març (han allargat), i si es compren les entrades per Internet de forma anticipada només us costarà 16 euros. Val la pena!


No és un argument nou, i segurament molts de vosaltres ja haureu vist la pel·lícula que se'n va fer fa molt de temps (i que va guanyar dos Oscar), però per si de cas us explico: es tracta d'un cas real, d'una nena anomenada Helen Keller que a poc de néixer es queda sorda, cega i muda. Els pares, desesperats, ja no saben que fer... fins que un dia es topen amb l'Anne Sullivan, una professora que també havia estat cega i que porta arrossegant molts traumes familiars.
Tot i que sovint qüestionen els seus mètodes, l'Anne es pren com un repte personal millrar la qualitat de vida de la Helen, intentant -com sigui- que aconsegueixi fer-se valdre per ella mateixa al màxim que es pugui. I bueno, el títol en sí ja és un spoiler, hehe.

Cal dir que l'obra té dues coses potents: un d'ells és l'argument. Clar, és evident que t'han d'agradar aquest tipus d'històries i per tant aquest primer potencial és totalment subjectiu. Jo adoro veure drames, hahaha. Vaig plorar d'emoció i tot, al final. :-)
Però sent objectius, l'altre puntal d'éxit és la interpretació de l'equip d'actors. Sobretot el pack protagonista: la Helen i l'Anne. No només funcionen molt bé juntes sinó que ho donen tot... i on es nota més és amb la nena, la Helen. Està interpretada per Mar Ferrer, i és un gran debut professional. Li posa tota intensitat possible i ho transmet molt bé al públic (ella mateixa diu en alguna entrevista que ho ha passat bastant malament en alguns assajos, ja que és un paper difícil). 

En fi, jo us la recomano molt molt molt molt :) em va encantar!

14 de febrer 2017

[Punts de llibre] Museu Comarcal de La Garrotxa: expo Miquel Blay

Avui una mica de punts de llibre, que no sembli que els tinc massa abandonats ;-)

Comparteixo amb vosaltres aquests punts de llibre editats pel Museu Comarcal de La Garrotxa. Corresponen a l'exposició "Miquel Blay (1866-1936) - L'escultura del sentiment"
En tinc 7, no sé si n'hi havia més o són tots els que hi ha :-)



13 de febrer 2017

#LlumBCN Santa Eulàlia il·lumina Barcelona

Ahir va ser Santa Eulàlia, la festa major petita de Barcelona. És una festivitat que m'agrada més que #LaMercè, potser pel tema de que Santa Eulàlia n'era la principal patrona i la van desbancar, o pel tema dels 13 anys i les 13 oques de la catedral. No sé. :-)


Però realment del que vull parlar és de la festa de la llum que ja porta un tres o quatre anys fent-se. Sota el títol #LlumBCN la ciutat s'il·lumina i es posen llums a diferents carrers, edificis i monuments de la ciutat (ja vaig parlar-ne fa temps). Enguany hi he tornat :-)

De nou, eren tres itineraris:

  • Born-Montcada
  • Catedral-Mar
  • Virreina-Rambla

Vam començar pel principi, al Born. Hi havia bastanta gent, però tampoc excessivament ple (ideal per poder veure les coses amb certa calma i no gaires cues). Vam trobar a faltar, potser, més "mappings" petits. M'explico: quan vaig anar l'última vegada hi havia petits monuments com esculturetes o fonts on havien posat projeccions de llum d'aquesta que fa interactuar... però enguany no tantes. Més aviat el que hi havia eren moltes cordes i línies. No estava mal, eh! però el mapping és molt resulton i divertit jeje.

Aquí us poso una foto de la instal·lació del pati del Museu F. Marès. Eren com llençols i tot plegat donava un aire així com de fantasmagòric.


El mapping de la Plaça Sant Jaume (foto Uri Peñalver) també estava molt bé. Molts colors. De totes maneres voldria destacar el de l'Arxiu Històric de la Ciutat, que aquest any fa 100 anys i van fer una projecció on el tema principal era el pas del temps . Ho vaig trobar molt original (es deia TEMPS-PASSA-TEMPS-PASSA).


Bé, és una cosa que és xula i diferent al que normalment estem acostumats a veure... Apunteu-vos-ho per l'any vinent ;-)

Més info: http://lameva.barcelona.cat/santaeulalia/ca/llumbcn

11 de febrer 2017

Restaurant de la setmana: El Ñaño Bellaterra


Sovint passo per davant d'aquest restaurant perquè m'agafa relativament prop de casa i em coincideix amb una ruta que faig normalment... però mai se m'havia ocorregut entrar-hi. Un dia, però, unes amigues van dir de fer el sopar allà... o sigui que per fi l'he vist per dins xD. Per cert, aclarir que tot i que el nom del restaurant fa pensar que està situat a Bellaterra no és veritat: és a BCN prop de Glòries.



És un restaurant de menjar equatorià. El primer que sorprèn és la quantitat de gent equatoriana que hi va: estava força ple i no parava d'entrar i sortir gent. Suposo que això és bona senyal: quan la gent d'un país va als restaurants temàtics del seu país, vol dir que creuen que el menjar és realment autèntic. O almenys això és la meva teoria. De fet, a la pròpia web ja ho diu:
¡Aquí se come como allá!
El local és ampli, amb moltes taules i raconets, amb parets pintades com de graffitis de motius regionals. És un lloc bastant familiar, ja no només pel tracte de la gent sinó pel tipus de clients: quasi tot semblaven famílies. 

De la carta, voldria especificar que els plats que posen són molt grans. Jo vaig triar pollastre amb acompanyament d'arròs i amanida d'aguacate. Potser per la foto no s'aprecia molt, però realment era molt menjar. L'arròs era infinit xD (la base del plat té una mida una mica més àmplia de lo normal).


Quasi tot són plats similars. Podeu veure la carta a la pàgina web, la tenen penjada. Ceviches, peix, carn... quasi tot acompanyat d'arròs, amanida o plàtan arrebossat.

Així que ja ho sabeu: si voleu menjar equatorià, podeu dirigir-vos aquí :-)
[per cert, que jo mai he estat a l'Equador, igual us estic venent fum, hahah]

👉Restaurant El Naño Bellaterra
c/ Padilla, 177 (entre Diputació i Gran Via)
Metro L1 i L2 (Monumental / Glòries).

10 de febrer 2017

Expo "Gols de tinta" + còmic "Un sueño hecho realidad"

Aquest mes al club de lectura de còmic hem llegit UN SUEÑO HECHO REALIDAD, un còmic sobre futbol però que va més enllà de l'esport en sí. Tracta de la formació de la selecció nacional tibetana. El motiu pel qual hem llegit una obra sobre futbol és l'exposició que s'està fent al Museu de L'Hospitalet: GOLS DE TINTA. I bé, la tertulia mensual la vam celebrar al propi museu i vam poder gaudir de l'exposició.


El còmic

L'obra es basa en un fet real: fa uns vint anys, un jove anomenat Michael Nybrandt (co-autor del còmic) va anar al Tibet amb un amic. Volíen recorrer mig país en bicicleta i per coses de la vida van anar a petar a un monastir mig derruït on s'hi allotjaven uns monjos. Allà van descobrir que jugaven apasionadament al futbol (o, almenys, li posaven ganes) i això va començar a moure els motors.

El noi va tornar a Dinamarca amb una idea molt clara del que suposa viure en un país oprimit per un altre i va pensar que la creació d'una selecció de futbol seria molt bona idea (díficil, això sí). L'objectiu era posar una mica el Tibet en el punt de mira internacional... però ja us podeu imaginar que la Xina va idear tota mena de complots. Ara bé, el partit es va acabar celebrant: van jugar Tibet contra Groenlandia :)

El còmic, doncs, és això. La història d'un somni fet realitat, ja ho diu el títol. Les pressions van venir per totes bandes, fins i tot van tenir problemes per trobar arbritre federat o per aconseguir els visats. Per sort, Xina volia celebrar els JJOO a Pekin i volien sumar punts positius, per la qual cosa van rebaixar una mica.... en fi. No és un súper-còmic potser, però a mi m'ha agradat molt. Més enllà del tipus de dibuix o el format apaisat, crec que és una història molt maca i optimista :)

L'Exposició

I ara anem a per l'altre tema, l'exposició dels GOLS DE TINTA (nom complet: Gols de tinta. Futbol i vinyetes a Catalunya des de 1895 fins avui)


Es tracta d'una expo itinerant organitzada entre Granollers i l'Hospitalet i que té per objectiu mostrar la relació del còmic amb el futbol. I és que, realment, són molts els dibuixants de còmic (/i caricaturistes) que s'han inspirat en aquest tema per crear contingut (Ibañez n'és un gran exemple).

L'expo recull retalls de diaris i revistes impreses en plafons que van fent un recorregut de la història del futbol a Catalunya: des de la creació del primer club esportiu català fins als nostres dies. A més, compta també amb objectes de col·leccionistes com ara merchandising, material esportiu, entrades o jocs. Aquí una mostra:



Aquest joc em va fer molta gràcia. És ben senzill de fer! són dos canyetes buides i una pilota tipu ping-pong. L'objectiu és bufar per posar la pilota dins la porteria de l'altre.

Alguns retalls de premsa ens recordaven fets històrics d'interès:

Les pitades al camp per evitar escoltar himnes no és una cosa d'ara....

No ho sabia i ho he trobat interessant...

També hi havia figures grans per fer-se una foto amb ells:

 

Bé, una expo petitona però molt completa i interessant. De fet, va servir per encaminar la tertulia de còmic, on vam recordar tota mena de còmics esportius... i anime. Sí, alguns -m'incloc- som d'una generació que ens hem empassat milers de dibuixos animats sobre esports. Judo, bàsquet, volei, tenis, bèisbol, futbol... fins i tot pilota presonera, jeje.

Una anècdota: hi havia uns quants còmics futboleros exposats. Vaig agafar un de l'Eric Castel a l'atzar... i a l'obrir, em trobo això! ÉS LLORET! LLORET DE MAR! jejeje!


07 de febrer 2017

Stranger things

És curiós, però Stranger things és una de les poques sèries que he vist (assignatura pendent, ho sé) i que tot i que em van encantar... doncs no n'havia parlat mai. I em ve de gust fer-ho ara, després de veure la Winona Ryder fent dues-centes cares en tres minuts a l'entrega de no sé quins premis recents. Segur que heu vist el vídeo, però per si de cas no, aquí va: (un de tants, per cert).
(un dibuix meu)

Bé, com és que vaig decidir veure-la? FÀCIL, pq es complien dos premises:

  • La primera és que tothom en parlava bé. Bé, no. Aquesta no és la premisa principal, sinó que era una sèrie ambientada als anys 80 i que, pel que semblava, tenia un mut de "giños" a totes aquelles sèries i pel·lis que ens han fet créixer. 
  • I la segona (potser tant o més important que la primera) és que era una sèrie CURTA. Només eren 8 capítols, que podia fallar? No costava res donar-li una oportunitat.
Bé, si li sumem el fet de que era estiu i jo ja estava de vacances-atur, doncs que coi, a por ella. I que bé, com em va agradar :-)


La sèrie està creada per Netflix i potser és el motiu pel qual molta gent es va enganxar a la plataforma aquesta de continguts audiovisuals digitals. Es va estrenar el 15 de juliol i, realment, ho va petar força. Tal com diu a la viquipèdia, entre les seves escenes hi podem trobar clares referències a treballs de l'Spielberg, Carpenter, George Lucas o Stephen King. Inclús la música mola molt. :)


L'argument està ben trobat i en manté atent fins al final. Va d'un nen, Will Byers, que desapareix i d'uns amics que, molt a l'estil GOONIES, decideixen buscar-lo. Pel camí passaran fets súper-paranormals, coneixeran a una nena molt extranya i passaran coses que no es poden ni arribar a imaginar. Vamos, COSES RARES (que vindria a ser la traducció del títol si la fessin per tv3).

També cal dir que els actors són un punt clau. Repartiment molt encertat amb una Winona Ryder fent de mare (boja) i, aquí sí, uns nanos esplèndids que s'han sabut posar molt bé en la pell dels personatges. Sobretot la nena, amb la mirada fixa (es diu Millie Brown). Però vamos, que els tres nanos frikis també. Fan un bon equip! (de fet la Winona fins i tot podria sobrar-hi, hehe).


Van anunciar una segona temporada, però no sé jo si fa falta. Espero que no s'ho carreguin... crec que és un producte que funciona molt bé com a temporada única. O suposo que faran que passin coses rares a altres persones? En fi ja es veurà.

04 de febrer 2017

Restaurant de la setmana: Tootsie

Sí, ho sé, Tootsie és també el nom d'una pel·lícula... però jo us vull parlar del local que porta aquest mateix nom i que s'ubica al carrer Calàbria 29 de Barcelona. 

Segur que us agradarà el lloc, és molt pel·liculero:


M'hi va portar una amiga després d'anar al teatre. Jo no coneixia el lloc, i el vaig trobar original. I bé, és cert que tampoc és que el menjar sigui res de l'altre món, però crec que és un lloc original i ideal per anar-hi a fer un mos amb els amics.

Com ells mateixos diuen a la seva web, han volgut decorar el restaurant amb un estil vintage cinematogràfic, però intentant també que la gent torni... per tant, amb ingredients de qualitat i bon tracte. El lloc és bastant ampli: al llarg del passadís hi ha taules per menjar dos-tres persones (juntament amb la barra) i, al fons, unes quantes taules més per a grups una mica més grans.

Les parets estan plenes de cartells de cine i fotogrames, tot té un aire bastant retro. Mola.

Bé, parlem de la carta: sobretot són bocates i hamburgueses... tot i que també hi ha plats combinats i amanides. Tots porten noms d'artistes famosos (és una cosa que és una tonteria però que em fa molta gràcia, com quan vas al bar del Teatreneu). Jo vaig demanar (si mal no recordo) un ANTONIO BANDERAS, que era un entrepà de salsitxa amb allioli i no sé que més. Ah! també vam demanar uns natxos amb cheddar.

Crec que és el lloc ideal per anar a menjar algo de manera informal i per passar una bona estona :)

03 de febrer 2017

Micro-ressenyes de còmic 2017 (1): Marc Màrquez | Pedro y yo | Los juncos

Tot i que l'altre dia vaig parlar del còmic "Yo, asesino" de forma independent, crec que seguiré, si puc, la idea de l'any pasat i agruparé les lectures de còmics. Avui us parlo de tres:




Ja us avanço que el de "Pedro y yo" ha sigut el que més m'ha agradat, però anem a pams :)

  • Marc Márquez: La història d'un somni

Seria hipòcrita dir que sóc seguidora del Màrquez, perque no ho sóc: no hi entenc gaire de motos. El que sí, però, que m'agrada veure'l guanyar. El veig jove, simpàtic i optimista. M'agrada veure un català guanyant competicions màximes internacionals (i més si coincideix amb el seu germà!). El cas és que vaig pensar, mira, llegeix el còmic a veure que tal. I està molt bé :-) Repassa la seva vida, ves. 




Llegir còmics biogràfics sí que m'agrada. Aquest, doncs, repassa els seus primers anys fins ara. Els dibuixos són de Belén Ortega i la veritat es que molen molt (molt detallista, m'encanta la roba esportiva dibuuixada) (ja ho vaig dir ahir quan parlava de Yuri on ice, haha). El veiem des que aconsegueix la seva primera moto (tan petit, amb rodetes als laterals!) fins les darreres victòries. 

  • Pedro y yo (Judd Winick)

Aquest l'heu de llegir! Un gran descobriment. Vaig llegir que havia guanyat molts premis (inclús un de la ALA, l'any 2001) però no m'acabava de fer el pes... fins que el vaig tenir a les mans i el vaig devorar. Es tracta d'un fet real, un altre còmic-bio.... i en aquest cas, amb malaltia pel mig (SIDA).
La història es remunta a l'any 1993, quan un programa televisiu de la MTV tipu Gran Hermano buscava joves que volguessin compartir casa durant uns mesos. Un dels escollits va ser en Judd, autor del còmic que avui us ressenyo i que va haver de compartir habitació amb un noi homosexual que tenia el Sida, el Pedro.




El programa es deia The Real World. En Pedro era un noi jove d'origen cubà i de 22 anys que tenia un futur molt brillant: treia molt bones notes i podia anar a la universitat que volgués... però va topar amb la mala sort de la malaltia. Des de llavors, la seva vida era fer conferències per instituts per conscienciar al jovent. I clar, va pensar que si participava al reality show tindria més repercusió. I així va ser. I això és l'argument de l'obra, amb trist i emotiu final com ja us podeu imaginar. De fet, a la wikipedia en parlen.

  • Los juncos (Sandrauve)

Reconec que m'atrau molt la manera de dibuxar còmics que té aquesta noia: a llapis, sovint com si fos un esboç, rectangles irregulars i lletra que sovint es confón... però guió contundent i expressivat a tope. I realment quan vaig llegir HORA ZULÚ em va agradar moltíssim... però Los Juncos m'ha quedat a mig camí. Per variar, es tracta d'un altre còmic amb aires bio (en aquest cas, autobiogràfic). 

L'autora explica les seves relacions amoroses i, com bé diu el Santiago Segura al pròleg, és ben bé com si agafessim sense permís el diari secret d'una adolescent. És un relat fresc, amè i sincer però que potser, per culpa d'haver llegit pimer HORA ZULÚ, ara aquest se m'ha quedat curt. 


01 de febrer 2017

Yuri on ice (ユーリ!!! on ICE)

Normalment no miro sèries anime, però em van començar a parlar bastant bé d'aquesta i mira, al veure que només eren 12 capítols de 20 minuts cadascun vaig pensar que seria una cosa ràpida i distreta. I mira, us la recomano i tot! :-) això sí, us ha d'agradar el gènere en sí. Rollo gay i patinatge sobre gel.


Detalls tècnics

La sèrie d'animació ha estat dirigida per Sayo Yamamoto i escrita per Mitsuro Kubo. Com ja he dit, el tema principal és el patinatge artístic sobre gel (masculí) i, per dotar-lo de realisme, totes les coreografies que hi apareixen estan coordinades per un ex-patinador artístic, un tal Kenji Miyamoto (ojo, que potser és molt famós, ho desconec). Es va estrenar fa poc, a l'octubre passat... i es va acabar el 21 de desembre.

Argument


El protagonista és un patinador japonès una mica gafe que es diu YURI Katsuki. Dic gafe perque ha tingut mala sort i els nervis li van jugar males passades en anteriors competicions. I de fet comença la sèrie amb ell tornant a Japó, com rendint-se.

Però llavors arriba en VICTOR NIKIFOROV, el seu ídol, un patinador rus que ha sigut súper-campió no sé quantes vegades. El Victor és el millor patinador del moment, però just la temporada que comença decideix retirar-se i... bueno, i gràcies a coses que ara no venen al cas decideix que serà l'entrenador de'n Yuri. I tot i que no estigui explicitament explicat i sigui tot bastant agafat en pinces, la relació amorosa que s'estableix entre els dos personatges és prou forta per haver-se convertit ja en un anime de referència en aquest sentit (en l'àmbit esportiu). A més, ha sigut l'anime més "tuitejat" de la temporada amb un milió i mig de tuits.

Òbviament a la sèrie hi passen més coses i hi ha més personatges, com per exemple el Yuri rus, un noi de 15 anys que és ja tota una jove promesa. Amb el Yuri japonès comparteixen nom i rivalitat extrema, ja que el Yuri rus vol ser també entrenat pel Víctor.

Què m'ha agradat més?

  • Lo que més més més és que un capítol sencer passa A BARCELONA. Fan la competició al palau de congressos que hi ha a la zona del Fòrum, i està tot molt ben representat (de fet, tota la sèrie... està molt ben documentada). M'agrada molt quan veig dibuixos o pelis extrangeres ubicades a la ciutat ^^


En aquest edifici  (el del mig) hi vaig treballar durant dos anys :-D


  • L'ús de les xarxes socials: em fa molta gràcia, ho trobo molt actual i real veure com els personatges pengen coses a Instagram i coses així, hehe.
  • M'agrada com el Víctor pronuncia "Yuri". (hehehe)
  • La música. Ben triada, m'agrada (el CD està a Spotify) L'opening m'encanta
  • I m'agrada la roba que porten. Ja no la roba de patinatge en sí, sinó l'esportiva... bé, no sé.. trobo que està molt bé. És un detall chorra, però bueno.

From AnimeNewsNetwork


Què no m'ha agradat? Doncs algunes coses les he trobat força repetitives (les coreos sempre són iguals i al final te les acabes tragant vàries vegades per les diverses fases del campionat). Però en general la sèrie m'ha agradat molt i ja estic esperant la segona temporada... :-) (i això que jo no miro mai patinatge sobre gel!).

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails