31 de desembre 2017

Adéu, 2017!

I un altre any que s'acaba.

Personalment m'agraden més els números pars, però també és cert que els imparells em van sempre força bé. Sigui com sigui, espero tenir un 2018 bo (o, com a mínim, amb bona salut... lo demés és secundari) 🏥

Així a grans trets, estic contenta. He fet bastantes coses. Crec que potser les més destacades han sigut els viatges: començant pel principal i més gran, Austràlia (que vaig ser molt pelma i ja us en vaig parlar aquí i aquí i aquí i aquí). Però també n'he fet tres més: un per Bolonia coincidint amb la Fira del llibre infantil i juvenil, un pel centre d'Espanya (Madrid, Toledo, Segovia i Aranjuez) i un altre a Lisboa, en família. També en menor mesura un parell d'escapades de cap de setmana a nivell més local.


He dibuixat bastant, he participat en un parell d'exposicions. Segueixo anant a classe (Còmic a la Joso i Il·lustració a l'Escola de la Dona) i m'ho passo bé. Potser mai evolucionaré dibuixant, però és divertit anar a classe i estar amb la gent :-) També ha sigut un any que he tornat a la facultat (em vaig matricular a un curs de postgrau de Comunicació i Avaluació de la Ciència i ja ha finalitzat fa unes setmanes). 

I poca cosa més. Segueixo treballant al mateix lloc, al CRAI Bellvitge. M'agrada molt i estic contenta. 🙂 Anar a treballar content és mitja vida, tu. 

També he anat més al teatre, ja m'agrada haver-ho fet. He trencat la barrera de les 12 obres anuals. Espero poder seguir-hi anant un cop al mes. Fan coses molt interessants, la oferta és prou àmplia per escollir! (per cert, les dues que m'han agradat més són "El miracle d'Anne Sullivan" (al Teatre del Raval) i "Els nens desagraïts" (a la Beckett). Els dos DRAMES, no puc evitar-ho.

I ah! he seguit col·leccionant punts... malgrat que, com he dit moltes vegades, costa molt portar la col·lecció al dia. Enguany, però, he arribat a la xifra dels 30.000. A veure si aquest any m'hi poso en sèrio, que a més tinc molt de repetit... Aquest ha sigut el punt 30.000 que ha entrat a la col·lecció (tinc una discreta base de dades textual):


Entro al 2018 sense cap viatge en ment i sense cap gran projecte per desenvolupar. Bé, ni petit ni gran, res. Tot coses petites o incerteses temporals.
Deixaré que la vida em sorprengui!! 😙😏

Pd. Actualitzo: no he parlat de política. No cal. Només volia afegir que aquests darrers tres-quatre mesos han sigut molt intensos. Però... els que calguin! ✊ #NoDefallirem

29 de desembre 2017

Resum 2017 (3. Lectures)

El resum de les lectures cada cop es fa més complicat perquè cada vegada són més. El gran percentatge són còmics, és cert, es llegeixen molt més ràpid, però no per això deixa de se difícil escollir-ne només unes quantes, jeje.

Enguany han sigut 142 lectures en total. I van des de l'irrisori còmic de les 30 pàgines fins a una novel·la de 585 (no m'agraden els llibres molt molt gruixuts, bàsicament perquè pesen molt) (i no: no m'agrada la lectura en digital XD) La mitjana de pàgines ha sigut 208 (m'encanta Goodreads).



Fent una mica d'estadística, la cosa queda en 108 lectures que són còmics i 34 que no ho són. D'aquests 34 no-còmic, 21 són novel·les (de ficció o no ficció novel·lada) i 13 són no ficció.

FICCIÓ




Em quedo amb aquests quatre. Sí, ho sé, sóc molt de best-sellers, i què. Els he gaudit molt :-) De fet el dels ELS VELLS AMICS reconec que no és un llibre que desperti grans passions, però a mi personalment em va arribar i això és el que compta, em permeto ser molt subjectiva en el meu blog ^^
El de "Les noies" el recomano especialment, i més ara que s'ha mort el Charles Manson, líder de la secta on succeeixen els fets del llibre. Les ressenyes dels altres dos les podeu trobar aquí: Eleanor & Park; Nosaltres dos.

NO-FICCIÓ




Un llibre dedicat a les biblioteques particulars de gent coneguda no només és una porta oberta a les cases dels demés sinó que a més pot ser una font d'inspiració. Arran d'aquesta lectura vaig voler fer canvis al meu pis i a organitzar diferent els llibres que hi tenia, jeje. (Ressenya aquí)
Sobre Songokumania, res a dir. El títol parla per si sol i crec que és d'OBLIGADA LECTURA si, com jo, sou de la generació Goku. No em vaig fer ressenya en el seu moment... ho faré en breu. :-)

CÒMICS

Posar tots els "còmics" en un mateix sac i fer-ne una petita tria havent-hi 108 per escollir se'm fa una mica muntanya amunt. Però ho intentaré. Faré dos parts: còmics en més d'un volum i volums únics.

a. Còmics en més d'un volum


Aquest any he llegit més còmics d'aquest estil, possiblement perquè he tornat a llegir manga amb més assiduïtat. Destacaré aquests tres. Sunny, Maison Ikkoku i Museum.
Tot i que s'hagi quedat fora, també em va agradar força Chiisakobe. I ah! que enguany també he acabat la trilogia del MÉDICO NOVATO, que també crec que val molt la pena llegir i més ara que hi ha un volum recopilatori: Dr. Uriel (Sento) - Editat per Astiberri.
Fora es queden One Pound Gospel i la Leyenda de Son Goku, que són més aviat avorridots.

b. Còmics volum únic


He triat aquests sis. Crec que LUNCH LADY és el millor perque va d'una bibliotecària amb súper-poders (nota: opinió altament subjectiva). Sobre la resta: Històries del barri és un gran còmic sobre la vida d'un jove. I la resta... el mateix. Seconds mola molt pel plantejament, Arashiyama és tendre, el de Kim Jong-il m'agrada perquè tinc especial preferència pels còmics sobre Corea del Nord... i sobre el Paul en Quebec... ADORO ELS CÒMICS DEL PAUL 💗

I no tancaré sense dir que enguany m'he iniciat al còmic del Jaime Martín i és un putu crack, llegiu-lo!

28 de desembre 2017

Resum 2017 (2. Pelis i sèries)

Seguint amb els llistats destacats, avui faré menció de les pel·lis i les sèries vistes. Abans no incloïa les sèries, però com que cada cop en miro més, em sap greu deixar-les fora. Començaré per les pelis, que n'han sigut 50 (no compto les que he vist de forma repetida)

He fet un gràfic cutrillo. La plataforma que m'ha proporcionat més pel·lícules ha estat Movistar amb un total de 15. Després Filmin i Netflix. Així curiós destacar que sis d'elles les he vist en un avió (o sigui, proporcionat per la pròpia companyia), una a la tele i cinc, al cine. Espero aquest any anar-hi més, al cine. Per cert, 12 de les 50 són pel·lícules d'animació.

Dit això, aquestes és el meu top de pel·lícules 2017 (sé que en deixo moltes fora, 40 per ser exactes, però bueno). Us deixo el link-ressenya de les tres primeres.


4. Estiu 1993
5. Mustang
6. Retorno a Brideshead
7. La llegada
8. Hasta los huesos
9. Vaiana 
10. El guardián invisible

He posat Rosalie Blum la primera perquè crec que el còmic és molt bo i la adaptació està súper bé. I la Bella y la Bestia lo mateix, han adaptat la pel·li d'animació d'una forma excepcional :-) La de Figuras ocultas em va sorprendre molt gratament.

M'ha sabut greu no fer entrar OKJA al top, o sigui que li faig una menció d'honor. I pel que fa a Vaiana, també hagués pogut posar Trolls, Canta o Zootrópolis... no sé. Es fa difícil elegir. Igual si d'aquí uns dies fes una altra llista, seria totalment diferent. XDD


SÈRIES

Enguany he vist una desena de sèries. Bé: matitzem: 7 sèries de temporada única o primera temporada, i 4 de temporades intermitges o última. Aquí no faré tops, em limitaré a reunir-les i comentar-les en una sola línia. No van per ordre de res. Bé, sí, per ordre de visualització

Postre fet en motiu de la tornada de JdT. The North Remembers


  • Yuri on ice: vaig començar l'any amb una sèrie d'animació japonesa basada en el patinatge artístic. Em va encantar, i més quan dos capítols tenen Barcelona com a escenari :-). Després d'això em vaig proposar veure més sèries d'anime, però aquí es va quedar la cosa, jaja
  • Merlí: ah, el Merlí. Sí, jo també miro Merlí jeje. M'agrada molt i em sabrà greu ara al gener quan s'acabi definitivament, però continuar-la també entenc que seria un error. 
  • Anne: Primera sèrie que vaig veure al Netflix i que va ser determinant perquè em fes subscriptora. La sèrie és una enèsima versió de la mítica Ana de las Tejas Verdes, que sempre m'ha agradat. Esperant amb candeletes la segona temporada :-)
  • Girlboss: Sèrie basada en fets reals, la vida de la Sophia Amoruso, una que va fer-se rica venent roba de segona mà per eBay. No està mal. I és curteta (i no hi haurà més temporades)
  • 13 reasons why: Una de les sèries revelació de l'any sobre bullying i suicidi juvenil. Em va agradar moltíssim. No sé com enfocaran la segona temporada, a veure.
  • La Riera: Siiiiii La Riera. La mirava i m'agradava. I va acabar, per fi. La última temporada era fluixeta, però si ho comparem amb la que fan ara... en fi. Que ara sembla que si els punxes no els hi surt sang, que pelmes, tots plegats! 
  • Glow: sèrie curta i distreta sobre unes noies que practiquen lluita lliure (entenc que no hi haurà més temporades)
  • Amigos de la universidad: una sèrie bastant dolenta i fluixa sobre uns amics que es van coneixer a la universitat i que tornen a reunir-se després de no sé quants anys. Si fan més temporades no seré jo qui les miri.
  • Atypical: simpàtica sèrie sobre autisme. Es distreta, tracta bé els temes i els protagonistes ho fan bé. 
  • Juego de Tronos: no diré res de Juego de Tronos que no s'hagi dit ja. És LA SÈRIE, en majúscules. A la espera de veure la vuitena i darrera temporada...  !!
  • Stranger Things 2: i la darrera vista aquest any. Misteri, anys 80, nanos simpàtics i bons efectes especials. M'encanta stranger things :-)

27 de desembre 2017

Resum 2017 (1. Restaurants)

Bé, ja sabeu que quan acaba l'any toca fer resums i aquestes coses. Seguiré una mica la tònica de l'any passat i faré tres "tops": un per restaurants, un per pelis (+ sèries, enguany) i un últim per lectures (incloent còmics). Començaré pels restaurants. No és que siguin "top"... més aviat els "Destacats".


Aquest any n'han sigut 31 de diferents (doncs no compto els llocs on repeteixo). Alguns descobriments han valgut la pena i altres no. En tot cas, tampoc sóc de menjars elegants ni sofisticats, de manera que l'únic que puc fer és una llista discreta de restaurants aptes per a totes les butxaques :-)
De fet, mirant el top de l'any passat... també van ser 31!! (aquí). Els separaré per grupets segons la seva funció i, si voleu saber-ne més, cliqueu a l'enllaç.

Llocs per menjar amb amics en plan informal

  • Macchina Pasta Bar. Aquest local de Gràcia em va agradar moltíssim. Lloc baratet de caràcter semi-italià de bon rotllo.
  • Club de la hamburguesa / La Informal. Dos hamburgueseries. Potser les millors de totes les que he conegut aquest any.
  • El Racó. El poso aquí perquè em va semblar un lloc ideal per sopars informals d'amics. I cèntric!

Llocs per menjar una mica més tranquil·lament

  • Mamacafè Restaurant: un bon lloc per menjar al Raval. El vaig descobrir amb un amic i he tornat un parell de vegades més.
  • Giorgio. Desconegut restaurant italià al costat de Plaça Urquinaona.
  • El 58. En plena Rambla de Poblenou.

Internacional
  • El Naño: Local força gran prop de Glòries dedicat al menjar equatorià
  • Tandoor: Aquest està prop de Plaça Espanya i podem trobar-hi menjar indi
  • Mikasa: Japonès. Fugen una mica dels tòpics per intentar oferir real food.
  • Lima Limón: d'aquest encara no tinc ressenya. El vaig descobrir fa poc gràcies a una amiga peruana que celebrava anys i ens hi va portar (És menjar peruà). És un local petitet.
  • Taguara: d'aquest tampoc tinc res escrit. Fan arepas. Vaig menjar-ne dues (una de carn i una de pollastre). La de vadella era molt bona! em va agradar molt (la de pollastre, més simplona). És un lloc semi-fast-food-take-away.
Llocs curiosos o que val la pena anar un dia

  • Tootsie: Fan bocates i hamburgueses, però mola perquè és un lloc molt pel·liculero.
  • A tu bola: Micro-restaurant al Raval on fan boletes.
  • 101 mini burguers: No és gran cosa qualitativament parlant, però lo curiós d'aquí és la gran quantitat d'hamburguesetes per triar.
A tu bola (foto: Tripadvisor)
Doncs fins aquí. N'he destacat 15, d'una llista de 31. Que vagi de gust!

25 de desembre 2017

Bon Nadal!

Sé que és un dibuix poc currat, però compleix el seu objectiu. :-)
Bon Nadal a tothom!


24 de desembre 2017

[Sèries] Stranger Things 2

Avui és diumenge. Normalment els diumenges parlo de pelis... però avui ho faré d'una sèrie. Ja he acabat de veure la segona d'Stranger Things!!!! I ja us adverteixo: està a l'alçada de la primera


ATENCIÓ, MOLTS SPOILERS

Crec que, qui més qui menys, tenia força por d'aquesta segona temporada. La primera temporada va ser com un cop d'aire fresc: una sèrie que enganxava, de durada lleugera (8 capítols), ambientada als anys 80.... què més es podia demanar? Si hagués acabat allà, hagués estat bé. Però no: van anunciar una segona. I molts temíem que la cosa es torcés....

Però per sort no. L'acabament de la primera temporada ja ens va donar la pista per on anirien les coses: el Will Byers torna de Upside Down una mica diferent i "contaminat". Aquesta "contaminació" ja es fa palesa al primer capítol de la segona, però no es fins un parell de capítols més endavant que la cosa es complica fins a convertir-se en un gran paràsit. (A mi el Will em fa una mica de pena, jajaja, sempre li passa tot a ell! No m'extranya que la seva mare pateixi tant...)

Seguint una mica la idea de la primera, seran les persones més properes a ell qui intentaran ajudar-lo, especialment el seu grup d'amics. És aquí on s'introdueix una protagonista nova: la MadMax (bé, aquest és el seu àlies a les màquines recretives, però bueno). La Max és una mica borde, però això no treu que el Dustin i el Lucas s'enamorin d'ella 💗 I també veiem, amb sorpresa, que la Eleven segueix viva i viu amagada a casa del Hopper. Entre ells dos s'estableix una relació molt maca, i espero que així segueixi sent a la propera temporada (de fet suposo que faran com han fet ara: fer un salt en el temps d'un any aproximat i així l'Eleven ja no caldrà que visqui amagada, tal com recomana el doctor).

Algunes coses interessants que crec que haurien de donar més joc:

  • La "germana" de l'Eleven -ara no recordo com es diu-. Si aquesta fos una segona i última temporada, no li veuria sentit a tot el capítol dedicat a com es retroben. Potser sí que ajuda a entendre una mica millor al personatge i el fet que tinguin poders diferents, però m'ha aportat poc i potser és el capítol que m'agrada menys. Espero i desitjo que aquesta noia torni a la tercera temporada o la quarta i doni més valor al contingut de la sèrie. 
  • La relació entre l'Eleven i la Madmax. El mateix dic. No s'intercanvien ni una sola paraula. Si haguessin acabat la sèrie aquí, segurament els hi haguessin donat un diàleg reconciliador. Si no ho han fet serà per algo. 
  • L'escena final: el bitxo segueix present. Ja veure com torna i quan, però em sabria greu que tornés a implicar al Will (la seva mare no podria soportar-ho). Segurament serà a través de l'Eleven (aquesta noia estarà condemnada a no poder gaudir d'una vida gaire normal, pobre). Ah. Potser caldrà aquí l'ajuda de la "germana"....
  • La relació entre el germà del Will i la germana del Mike espero que agafi més força, jeje.
També he de dir que hi ha alguna cosa que no m'acaba de fer al pes. Per exemple: els pares del Lucas, la mare del Dustin, els pares del Mike... no pateixen? especialment aquests últims. Són uns empanats de la vida. Tens els dos fills fora de casa durant dos dies i ni t'importa. SENYORSSS!! QUE UNA MICA MÉS I US ELS MENGEN!



Ja tinc ganes de més :-)

23 de desembre 2017

Restaurant de la setmana: La Piemontesa

Hi ha un restaurant que, malgrat ser una franquícia, m'agrada molt: el Tagliattella (ara tinc dubtes sobre si s'escriu així, però ja sabeu al que em refereixo). Bé, doncs resulta que l'altre dia vam fer un sopar de feina a un restaurant que és bastant calcat: el Piemontesa


El tipus de local és bastant similar, així com el menú i els preus. Per exemple, hi podem trobar el mateix pa de la casa (no sé si l'heu demanat alguna vegada, són sis tires de pa: dues de normal, dues de ceba i dues d'olives). El d'olives no m'agrada gens i el de ceba m'encanta, hehehe.
Mireu, aquesta foto l'he tret de "El Tenedor":




Vaig demanar una pasta de girasols amb salsa de formatges. Estava prou bo. L'únic problema és que hi havia molts grups sopant i, malgrat ser només sis, no podíem escoltar-nos bé, hi havia molt de soroll. També van trigar bastant els plats. Bé, el problema no és que triguin, sinó que ho portin a diferents temps: jo ja quasi m'havia acabat el meu plat quan tot just a la del meu costat li portaven el seu. I no era petit, precisament.


Les pizzes tenien molt bona pinta, així com les lassanyes. Crec que és un lloc que pot anar bé per celebrar-hi aniversaris i coses així, ja que tenen força flexibilitat de taules. Ara, si hi ha molt soroll i la taula no és rodona, difícilment podreu escoltar-vos bé. Suposo que dependrà del dia i que això deu passar a molts altres llocs per aquestes dates, jeje.


👉 La Piemontesa
📧 Enric Granados, 60
📞 93.250.39.20
💶 Una mitjana de 15-20 euros per persona

20 de desembre 2017

[Lectures] La terapeuta (Gaspar Hernández)

Últimament només us parlo de llibres o còmics... avui, novament. 🙂

La Terapueta és una novel·la de Gaspar Hernàndez que gira al voltant de l'ansietat. 
Hèctor Amat, actor de professió, presencia -una nit i per accident- un assassinat. Justament al cap de poca estona coneix a la seva psicòloga, una dona que l'acompanyarà en aquest camí d'angoixa i amb qui poc a poc establirà una mena de relació obsessiva. Ella, a més, l'anirà a veure actuar al teatre cada nit per tal d'ajudar-lo en agafar confiança de nou.

Fins aquí el resum. Resumit.

El llibre es divideix en tres parts. Dues d'elles molt clares, per mi: una primera on comencem a conèixer la situació (que ha passat, qui és ell, quin procés està seguint amb la psicòloga per anar-ho superant) i una tercera part on entenem una mica més el personatge d'ella. Confesso que la tercera part m'ha agradat més perquè més o menys tot lo que va abans ho pots intuir, però sempre et queda el dubte dels motius d'ella en tota aquesta estranya relació.

En sí, el llibre no m'ha agradat. L'he trobat soso de llegir. No m'ha enganxat en quasi cap moment, i la història en sí tampoc m'ha semblat res de l'altre món. Els personatges no m'han cridat tampoc l'atenció, no sé. Me l'he acabat perquè era meu (el vaig comprar en un ReRead, em va cridar l'atenció) i els llibres que són meus intento no deixar-los.

18 de desembre 2017

[Lectures] Maison Ikkoku (Rumiko Takahashi)

Confesso que no es la primera vegada que havia intentat llegir Maison Ikkoku, però no ha sigut fins al 2017 que ho he fet de forma sencera. La primera vegada només en vaig llegir dos volums i em va cansar bastant... però un amic em va dir: "segueix, que lo bo bé després" i mira, he anat fent... i primer un, després l'altre, i l'altre... i al final els 10 volums (gràcies, biblioteques públiques!!!).




És que clar, a mesura que vas llegint agafes força apreci als personatges, jeje.

Es tracta d'un manga dels anys 80 que després va tenir versió anime (resulta que la van fer per TV3 i jo ni me n'havia adonat!!!) L'adaptació són 96 capítols i, segons consta a diverses fonts, eren bastant fiables. Jo he de dir que he vist pel Youtube una miqueta i també m'ho ha semblat).

Però comencem pel principi: què és l'Ikkoku? Doncs és un edifici amb diversos apartaments i en cada un d'ells hi viu algú. Funcionen més aviat com una residència: cadascú té la seva habitació però tenen les zones comunes i la relació que s'estableix entre ells és molt propera, sempre estan tots junts com si fossin una gran família. I a part, tenen la portera que també viu allà i s'ocupa de que tot funcioni.

Tot comença, de fet, amb l'arribada de la nova portera: la Kyoko. El seu marit ha mort fa poc i amb només 22 anys s'ha quedat viuda. Gràcies a la seva arribada, anirem coneixent a la resta de personatges principals: 

  • El Godai: és l'estudiant, un nano que quan comença la sèrie està intentant accedir a la universitat. Al llarg dels 10 volums el veiem llicenciar-se i buscar les seves primeres feines. ÉS una mica desastre, en general. És co-protagonista perquè s'enamora perdudament de la Kyoko.
  • La senyora Ichinose: una dona de mitjana edat amb un fill petit i un marit a qui quasi no veu mai. S'emorratxa sempre i té un nen petit d'uns 6 o 7 anys, el Kentaro.
  • Yotsuya: el veí estrany del Godai. Està a la habitació del costat i només busca com espiar i com robar menjar. No se sap gaire de la seva vida, malgrat sortir sempre.
  • Akemi: una noia que treballa com a cambrera i de mentalitat oberta :-) 

Després hi ha altres personatges que són també importants però que no viuen allà. Com que la sèrie és molt llarga, dóna per molt. 

Tenim, per exemple, un nou inquilí que arriba més o menys al volum cinquè; un professor de tennis que també està enamorat de la Kyoko i s'hi vol casar; una estudiant de secundària que s'enamora del Godai, una noia que surt amb el Godai durant alguns volums... en fi, que tampoc ara cal descriure'ls un per un, però clar, és que són volums gruixudets.

Realment enganxa i t'hi sents a gust. Vull dir, mentres vas llegint és com si ja tu també visquessis allà a l'Ikkoku amb ells. Els personatges estan molt ben definits i t'acabes fent a la idea com són d'una manera bastant fidedigna. I a nivell de dibuix també està molt bé, però venint de l'autora que vé això ja no cal ni dir-ho (tanmateix diré aquí que les seves obres mai m'han acabat de fer el pes: ni Ranma, ni la Lamu....). Aquesta és potser la que de moment m'ha agradat més.

17 de desembre 2017

Pel·lícula de la setmana: Zootrópolis

Sorprenentment, encara no havia vist aquesta pel·lícula, guanyadora de l'Oscar 2016 com a millor pel·lícula d'animació. Tot i així, hi ha una frase que diu que més val tard que mai :-)

La crítica en parlava bé i els amics també. A mi em feia mandra perquè no m'agraden excessivament les pel·lícules o els llibres protagonitzats per animalets. Però el plantejament d'aquesta està molt bé.

La protagonista és la Judy Hopps, una conilleta petitona que té un gran somni a la vida: ser policia. I quan es fa gran i ho aconsegueix.... marxa a treballar a Zootrópolis, una immensa ciutat plena d'animals de tota mena: grans, petits, depredadors... i no us puc explicar gaire més: al cos policial la menysvaloren bastant i li assignen tasques menors, però ella és bastant cabezona i vol demostrar la seva valia (que coi, va ser la primera de la seva promoció :D). Per tant, aviat li assignen un cas una mica complex i haurà d'anar a contrarrellotge per trobar la solució...


És una peli plena de valors i missatges, com altres del seu gènere. Prejudicis, diferències entre ciutadans, ànsies de poder, manipulació de la informació i un munt de coses més que serveixen perquè els adults la puguin gaudir la mar de bé. :-)

Pd. Molt fan del perezoso ^_^

16 de desembre 2017

Restaurant de la setmana: El Racó

Ahir vaig sopar aquí:


El Racó és una pizzeria mediterrània que hi ha a la Rambla. Era un sopar amb més persones, un d'aquests típics que es fan ara per Nadal per veure gent i per intercanviar amics invisibles i demés. I clar, algunes persones eren de fora de Barcelona i calia un lloc cèntric, bé de preu i ampli. Aquest compleix la seva funció.

De fet jo no hi havia anat mai, però pel que veig són una cadena i ja tenen una desena de restaurants a Catalunya (es veu que van començar a Palamós).

El local és ampli i molt gran, es veu que es una antiga filatura. Hi vam anar aviat, tipu 19.30, per fer un berenar-sopar. Quan en vam marxar, no només el local era ple sinó que, a més, hi havia cua per entrar.


Jo em vaig demanar una crêpe i les meves amigues unes pizzes per compartir. La meva crêpe, la Cocotte, era molt bona: pollastre agredolç, ceba caramel·litzada i formatge. Bé, també hi havia ou però els hi vaig dir que millor si me'l treien :). Les pizzes de les meves amigues tenien també molt bona pinta i eren finetes. Podeu veure la carta sencera a aquí: http://www.elraco.com/la-carta/ 

En resum: un lloc ideal per anar-hi en grup. De fet, crec que és la seva especialitat, doncs a la web tenen diversos menús per grups (fins a 7 de diferents!).

Pd. Ho sento, no vaig fer cap foto del plat XD La foto que us he posat és de la pròpia web d'ells.

👉 El Racó
📧 Rambla de Catalunya, 25
🌍  www.elraco.com/

15 de desembre 2017

Game of thrones: the touring exhibition (Museu Marítim)

El 28 d'octubre es va inaugurar a Barcelona una exposició sobre Joc de Trons, la popular sèrie d'HBO basada en els llibres de George R.R. Martin. Sóc bastant seguidora de la sèrie, o sigui que no me la vaig voler perdre.

Es tracta d'una mostra que, a través d'un recorregut on anem veient diferents escenaris de la saga (boscos de gel, mur, King's Landing, etc.) hi anem descobrint objectes originals de la sèrie com ara la decorats, coses utilitzades pels actors, vestuari, etc. 

Com us podeu imaginar, vaig fer moltes fotos... ara bé, no són gaire bones perquè tot era força fosc. Ara us en posaré algunes, però abans vull fer un parell de crítiques:

  • La primera: el preu potser és una mica car. No obstant, entenc que el puguin justificar. El que vull criticar és l'audioguia, que val un suplement de 6 euros. Si ho arribo a saber no l'agafo perquè, si bé és cert que t'explica moltes coses, MOLTES, els números costen de trobar en ordre i és una mica caos. Crec que amb les pròpies explicacions dels panells informatius n'hi ha prou
  • Segona, i més important: els plafons estan en tres idiomes: català, castellà i anglès. Però...Joc de Trons és una novel·la traduïda al català i que, per tant, la terminologia està traduïda. Doncs allà qualsevol nom, concepte o paratge el deixaven en castellà. Tipu, m'ho invento: "aquí és on Jon va trobar els salvajes i després va anar cap el muro". Oralment cometem aquestes errades (jo la primera!! sempre ho dic en castellà per costum) però crec que per a una exposició així calia normalitzar-ho.
Però la expo en sí em va agradar, eh? No m'arrepenteixo gens d'haver-hi anat :-) És una bona manera de conèixer més coses i curiositats de la sèrie en sí.

Us poso algunes fotos:

La família reial

Jo protegida pels "Inmaculados" (Unsullied) i la Daenerys de fons

Hi havia un espai on podies posar la teva cara de persona morta

Jon Snow 💛

El famós "Trono de hierro" (veieu, ho dic en castellà) sóc la primera que dir "tron de ferro se'm fa ultra extrany, però ja m'enteneu que volia dir amb lo d'abans, no?

No sé fins quan està, crec que fa pocs dies van dir que l'havien prorrogat. Ah, ja ho he trobat, fins al març. Encara teniu temps :-) La fan a les drassanes, al Museu Marítim (entrada pel lateral, per la zona del Paral·lel com si diguèssim, no l'entrada principal del museu ni la del pati amb el submarinet aquell).

Web:

14 de desembre 2017

[Lectures] Siempre hemos vivido en el castillo

No coneixia aquest llibre, el vaig descobrir gràcies a Goodreads quan vaig veure alguns coneguts que l'havien llegit i l'havien puntuat molt bé. I la veritat és que està bé. Potser no com per posar-li les cinc estrelles, però sí quatre.

L'argument és molt simple: dues germanes viuen en una casa amb la única companyia humana del seu oncle, un pobre home que va en cadira de rodes i que viu obsessionat amb un tema que va passar fa sis anys. Quin tema? Doncs la mort de tota la seva família. Van morir sopant, algú va posar arsènic en el sucre i van caure tots fulminats. Bé, clar, tots no: l'oncle es va salvar perquè va consumir poc sucre... i les seves nebodes..... doncs una, la petita, estava castigada a la seva habitació i la gran, que es qui va cuinar, va ser culpada de l'enverinament però absolta per falta de proves.

El text no torna gaire als fets ocorreguts. Ja han passat sis anys, la nena que estava castigada ja té 18 anys i la seva germana uns quants més, però pateix una mena d'agorafòbia i no surt mai de la casa. Només surt la jove, la Merricat, aquella nena entremaliada que aquell dia no era al menjador i que avui en dia és com una salvatge que no vol que res canviï. Viuen tots tres tranquils seguin les seves rutines, què més necessiten?

És una novel·la negra amb tocs així gòtics i, sobretot, una molt bona ambientació. L'autora va saber explicar molt bé l'entorn, la casa, el jardí. Els veïns del poble, la ciutat, la pressió, la por, l'angoixa, la tranquil·litat. Tot ben fet.

I un darrer detall. Ens agrada molt que a la primera pàgina d'un llibre ja es parli d'una biblioteca. Després d'un paràgraf de presentació de la protagonista (Merricat Blackwood, 18 anys) trobem el següent:

La última vez que eché un vistazo a los libros de la biblioteca que estaban 
en el estante de la cocina me di cuenta de que debería haberlos devuelto cinco meses atrás, y me pregunté si no habría escogido otros de havber sabido que serían los últimos, 
los que iban a quedarse para siempre en el estante de nuestra cocina.

Bé, aquí a la primera pàgina, a més, ja veiem que s'anuncia que passa algo, però això ja ho descobrireu per vosaltr@s mateixos si decidiu fer el pas i començar a llegir aquest llibre. 

12 de desembre 2017

[Punts de llibre] Completant sèries

He madurat i tinc assumit que mai, MAI, tindré al dia la col·lecció de punts de llibre (en tenir-la al dia em refereixo a ben classificada) Però bé, acceptar-ho és un primer pas. :-)

Fa poc em van fer un donatiu. Una caixa de sabates plena de punts de llibre.
I, sorpresa! :-)


Els números 2, 3, 5 i 6 de Salamandra eren dins :-)
Jo no m'hi miro massa amb això de completar sèries, i és cert que de Salamandra me'n falten la tira i més... no ho duc massa controlat. Però és ben cert allò que diuen de "tard o d'hora arriba" i mira, sí. Això n'és un exemple. Segur que algun altre dia m'arriben més de casualitat. Qui sap, no?

També vaig poder completar "les quatre províncies" de les llibreries de la Generalitat. Fins fa poc només tenia Girona i Lleida.


I altres punts que m'ajuden a completar sèries!!!: (Gràcies Montse!)



11 de desembre 2017

[Lectures] Instrumental (James Rhodes)

Tot i que aquest llibre va sortir publicat fa un parell d'anys, no ha sigut fins ara que l'he llegit (casualment ara n'ha sortit un altre, ho desconeixia al moment de llegir Instrumental).

Instrumental és un llibre biogràfic escrit en primera persona per James Rhodes, músic. Segurament haureu sentit parlar d'ell. Això és el que ell mateix diu del seu llibre:


Me violaron a los seis años.
Me internaron en un psiquiátrico.
Fui drogadicto y alcohólico.
Me intenté suicidar cinco veces.
Perdí la custodia de mi hijo.
Pero no voy a hablar de eso.
Voy a hablar de música.
Porque Bach me salvó la vida.
Y yo amo la vida.


És un llibre molt dur, perquè enganyar-nos. La seva vida no ha sigut gens fàcil i en aquestes pàgines ens en podem fer -mínimament- una idea. Sense entrar en detalls escabrosos que ell mateix prefereix evitar, ens explica què va passar a la seva escola quan tenia tan sols sis anys i com allò el va seguir afectant la resta de la seva vida: la seva feina, la seva passió per la música, les seves ganes d'aprendre, les drogues, els intents de suïcidi, la relació amb la seva parella, l'amor infinit que sent cap al seu fill... i com Bach li va salvar la vida. 


Rhodes és un concertista de piano que ha revolucionat la música clàssica. Ha protagonitzat documentals per la BBC i Channel 4 i també escriu a The Guardian. Cada capítol del llibre va acompanyat d'una cançó que ha seleccionat personalment per aquell període. La cançó s'acompanya d'una explicació sobre el propi tema, compositor o intèrpret. (Aquesta llista la podeu trobar en diversos llocs. Link a Spotify)

10 de desembre 2017

Pel·lícules de la setmana: ¡Canta! | Verano en Brooklyn

Aquesta setmana, dues pel·lícules que no entraven dins els meus plans de visualització però que, un cop vistes, m'alegra haver-ho fet (sobretot la primera, la segona és més del montón)

¡Canta!

L'any 2016 es va estrenar una peli d'animació protagonitzada per animals que participen en un concurs de cant. En sí no sembla que sigui una gran cosa, i la veritat és que tampoc la van promocionar massa... però un cop vist he de dir que és molt divertida :-)

La història comença presentant-nos al Buster Moon, un koala moníssim que dirigeix un teatre i que no para d'encadenar fracassos. Perseguit pels deutes, anuncia un concurs de cant amb un premi molt sucós i gran part dels veïns decideixen participar-hi.
Ara bé: el premi no és tan sucós com es vol fer creure i els deutes no paren de créixer. Veurem com se'n surten... :-)

Una de les coses que m'han fet més gràcia són els calamars i els 25 fills de la porqueta Rosita.



(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,4)

Verano en Brooklyn

Aquesta ja és una mica més seria. Té millors crítiques, però tot i que està bé, a mi no em va acabar d'emocionar. 
El tema que es tracta és, sobretot, l'alt preu dels lloguers en zones populars i com les persones que porten temps vivint-hi de lloguer, n'han de marxar. Vaja, un tema molt candent.

La trama està enfocada des del punt de vista de dos nens: un prové de Manhattan i l'altre viu a Brooklyn. El primer canvia de barri per anar a viure a Brooklyn, ja que el seu avi s'ha mort i ha deixat una casa amb un local.... però el local està llogat... a un preu molt baix comparat amb el que s'està pagant actualment per la zona. L'enfrontament entre famílies posarà a prova l'amistat dels nanos.

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,2)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails