19 de juny 2017

[Lectures] Chiisakobe (Minetarô Mochizuki)


Després de veure'l destacat com un dels millors còmics publicats al 2016, vaig pensar que estaria bé llegir-lo i a veure què. No ho hagués fet si haguessin sigut infinitat de volums, però com que només eren quatre i els vaig trobar força disponible a la biblioteca pública... doncs "endavant ses atxes". No us passa que us fa mandra començar una sèrie de molts volums i veure, que a més, sempre tenen reserves i que costa molt seguir-la en ordre amb un període de temps correcte?

Bé, doncs això. I bé, està xula l'obra.

Va d'un jove que perd els seus pares en un incendi i torna a casa per ocupar-se de l'empresa familiar, una empresa de construcció de cases a l'estil tradicional (fusta etc.). Però el noi no és com els seus pares. A part de ser súper-barbut (fins al punt que no li veiem la cara fins a les últimes pàgines) té una manera de fer que no acaba d'agradar massa. A tot això se li sumen dues coses: 1) la contractació d'una noia anomenada Ritsu (amiga d'infància) i 2)  que la Ritsu va acompanyada d'un grup de cinc nens orfes, bastant moguts i trapelles (uns liantes, vaya).

També s'ha de dir que l'obra no és original, sinó que es va escriure als anys 60 i de la mà de Shûgoro Yamamoto. Lo curiós és que la novel·la estava ambientada al Japó del periode EDO (s.XVII-s:XIX, segons la wikipedia). També va tenir una versió pel·li. Ara, Mochizuki l'ha convertit en un manga ubicat en el Japó actual. La resposta del públic ha sigut bona i ha guanyat força premis tant a Japó com fora del Japó (Angouleme inclòs).


És un drama romàntic (per mi amb un final massa obvi, però bueno, no en parlaré aquí) Sorprenen els enquadres (alguns) de vinyetes i les relacions entre els personatges. Hi ha molt silenci, sense converses molt profundes, amb una mena de tensió entre ells. Però no les trobes a faltar, les paraules. Vull dir són silencis que parlen per si sols. També hi ha molt esperit de superació, el renéixer des de les cendres (i mai millor dit) el deixar fer i tenir confiança. El jove barbut és molt sovint qüestionat per com porta les coses (casa, negoci) però ell és tossut i segueix (inclús en plan borde, en alguns casos). I també cal tenir en compte els nens, sovint fan una mica de ràbia, però són necessaris a la història, són un motiu. Al final acabes veient que queden ben integrats a la casa xD.

I això és tot. Jo us el recomano perquè són només 4 volums, però si que és cert que el ritme és lent i que potser això pot frenar a algú. A part que és manga.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails