21 de maig 2017

Pel·lícula de la setmana: Rosalie Blum

Vaig descobrir el personatge de la Rosalie Blum fa uns quants anys, quan una amiga bibliotecària em va dir que llegís el còmic, que està molt bé, que m'agradaria. Va encertar de ple: em vaig enamorar dels personatges i de la història... i des de llavors no he pogut parar de recomanar-lo.

Un bon dia, en van anunciar una peli. A França. I tot i que moltes no traspassen la frontera, aquesta ho va fer. I calia anar-hi! :-)


He de dir que la pel·lícula és fidel al còmic i manté la màgia de tot plegat. Està dividida en tres parts, tal i com passa amb el còmic, i cada cop la història et va atrapant més.

Els protagonistes estan molt ben escollits (tenia dubtes sobre la pròpia Rosalie, força diferent físicament a la versió còmic, però realment funciona molt bé). Fins i tot l'àvia (bé, la mate del noi) és força clavada, jeje. 


Per si us pregunteu de què va la història, dir només que es tracta d'una pel·li on apareix gent que està sola, que potser no són del tot feliços però que van sobrevisquent com poden... fins que un bon dia les coses canvien una mica i troben un motiu de diversió espiant-se els uns amb els altres. Dit així sóna molt raro, però quan la mireu (pq ho heu de fer, o llegir-vos el còmic) veureu que és una història súper tendre.


El còmic em va enamorar per el detallisme de les il·lustracions... és tan bonic! 💗

... i la mare del noi! #SomFans!



18 de maig 2017

Cap de setmana il·lustrat: "Conte va, va de contes" (Vilanova) + "Tastacontes" (Vilafranca)

Aquest cap de setmana passat es podria definir com un "cap de setmana il·lustrat", ja que van coincidir dos grans esdeveniments de la primavera: la fira "Conte va, va de contes" de Vilanova i la Geltrú i la fira "Tastacontes" de Vilafranca del Penedès.

Conte va, va de contes (Vilanova)

Els que tingueu bona memòria i aneu seguint el blog, potser us sonarà  aquesta fira, organitzada per l'Associació pel Foment de la Literatura Infantil i Juvenil Judit Sendra GarcíaAltres anys hem pintat cubs i personatges (veure aquí) i enguany, per celebrar els cinc primers anys de fira, s'ha fet una mega exposició.

Si no m'equivoco, crec que érem 67 il·lustradors. Molt contenta de formar-hi part al costat de grans professionals de la il·lustració catalana!



La meva aportació

Apartat d'esboços diversos

En acabar l'exposicó, vam fer un sopar de germanor i ens van regalar els punts de llibre creats per a l'ocasió i que formen puzzle, com cada any. Preciosos tots :)


Tastacontes (Vilafranca del Penedès)

I de nou el Tastacontes, també en plan veterana. Aquest any s'arribava a la 17ena edició, però jo només en fa tres que hi participo.

La cosa consisteix en que durant dues hores i escaig, et venen diferents nens i nenes amb un conte que han escrit. Ràpidament tens que llegir-lo i fer-ne una il·lustració :-) El que mola és el diàleg amb els nanos: com s'han imaginat el personatge, quina escena volen que dibuixem... la majoria s'ajunten amb tu per pintar i és molt bonic! a més també des del ZigZag (entitat organitzadora) t'assignen un ajudant (nen/a del taller) perque et doni un cop de mà pintant i canviant l'aigua dels pinzells quan fa falta. Són un encant!


Aquest any m'ha tocat il·lustrat la història d'un drac simpàtic que viu en una cova amb una cuina on fa verduretes, una amistat adolescent i profunda entre dos adolescents i una malaltia pel mig i una altra d'una papallona que parla (són tres, normalment). Tenen una imaginació increïble, m'encanta!!


Tant de bo més caps de setmana així! 

Per cert, el cap de setmana va donar més de sí: a banda de la expo World Press Photo de la qual ja us en vaig parlar ahir, vaig tenir el gust de conéixer la biblioteca japonesa que hi ha a Barcelona. No sé si la coneixeu, en vaig parlar dilluns en un altre blog:

17 de maig 2017

[Expo] World Press Photo 2017 al CCCB #WPP17BCN

Hi ha una exposició de fotografia que ningú s'hauria de perdre: el World Press Photo. Enguany, l'edició del 2017 s'ha avançat en el calendari i l'estan mostrant ara. Teniu temps fins el 5 de juny!

Amb aquesta ja són 13 les edicions de l'exposició sobre foto-periodisme organitzat per la Fundació Photographic Social Vision. S'hi poden veure un total de 143 fotografies dividides en diferents temàtiques: conflictes socials, esports, animals...

Com diuen ells mateixos, es tracta d'una bona oportunitat per poder veure el món des d'un punt de vista visual i deixar-se sorprendre, emocionar o fins i tot plorar. I és que el WPP no deixa indiferent a ningú, la majoria de fotos et deixen un resgust trist i només tindries ganes de plorar.

Penseu que les 143 fotografies escollides han partit d'un total de més de 80.000 imatges (més de 5.000 fotògrafs de 125 països diferents). La guanyadora és la que teniu aquí a la esquerra... suposo que tothom recorda el moment i fins i tot haurà vist el vídeo. L'autor és Burhan Ozbilici, de l'agència Associated Press. Us imagineu el moment? Com es devia sentir el fotògraf? uf.

Trobo que aquest any, si cap, les fotografies seleccionades encara són més dures. No sé si perquè hi ha més conflictes armats (o són més mediàtics) o perquè hi surten més nens... o no sé. Però en moltes haguès plorat allà mateix.

Aquestes són més agradables. Gent disfressada de panda per ajudar als petits pandes:


Es que posar-vos la foto d'un rinoceront mort a causa del robatori de la seva banya de marfil no em ve de gust, sincerament :-(. També n'hi ha algunes de curioses, com les que ensenyen una festa espanyola (poble: Ibi) on simulen un cop d'estat i s'omplen de farina. Aquí ho explica: Fiesta de los enharinados.

Us deixo l'enllaç de la expo. Fan també moltes activitats paral·leles, doneu un cop d'ull! :-) http://www.cccb.org/es/exposiciones/ficha/world-press-photo-2017/225930

16 de maig 2017

Els videojocs de la meva vida (I): Prehistorik

Qui em coneix sap que no jugo a videojocs actualment. Com a molt (i això sí, cada dia), malgasto una mica de temps per alguns jocs a la tablet, però tipu grangetes i coses d'aquestes per passar l'estona mentre cuines o mires La Riera. :-)

Ara bé: tots tenim un passat, i va haver una època de la meva vida que no em desenganxava de la Game Boy de Nintento o la MegaDrive de SEGA. Quins temps. I no se'm donava malament... però després van venir les modernors i amb la Playstation ja no hi va haver feeling. Jeje. I mira, amb aquestes entrades vull fer un inventari dels jocs que han passat per la meva vida (de fet m'inspiro molt en "Jocs de la meva infantesa" del Toni (visiteu el seu blog que està molt bé). 

Jo escriuré al voltant de la nostàlgia i els records personals. I començo amb un clàssic, el PREHISTORIK, 1991.




Els meus primers videojocs no els vaig jugar a casa meva, sinó a casa de la meva amiga Anna. Erem veïnes, jugavem sempre. Ella tenia germans grans i a la seva habitació, en un raconet, hi havia un ordinador... la d'hores que ens hi vam passar :-) I oh, el Prehistorik tenia bona fama: fins i tot alguns dies haviem jugat amb ell al col·le (o potser era el prehistorik 2, ja no sé...)

El joc era divertit. El protagonista era un homenet neandertal que duia una arma d'aquestes típiques de cavernícoles, i havies d'anar "matant" dinosaures i personatges dolents. De tant en tant trobaves trossets de pollastre i els havies d'anar agafant. De fet, pel que llegeixo, l'objectiu era recollir tant de menjar com fos possible i podies entrar a coves i tot.


 Pantalla que sortia quan s'estaven carregant els gràfics

Per matar bitxos dolents amb el garrot ho havies de fer apretant la barra d'espai. Jo no sé com no ens vam carregar el teclat, sempre donant-li per matar-ho tot.

Heu de pensar que erem dues persones en un espai reduït i totes dues voliem jugar a la vegada, per tant el que feiem normalment és que una s'encarregava de moure el personatge i l'altre d'apretar l'espai per matar els enemics.

La veritat és que en guardo molt bon record i crec que per ser l'época que era, els gràfics i tot plegat estaven molt ben fets. Hi ha jocs de la mateixa época o una mica més posteriors que no eren tan monos. I bé, acabo ja posant-vos el vídeo:


Imatges extretes de: Retro gaming: Prehistorik

13 de maig 2017

Restaurant de la setmana: Santa burg

Si una cosa m'apassiona obertament quan menjo fora, són les hamburgueseries :-)

La que us comento avui és la "Santa Burg", que té un local a Sants (Vallespir, 51) i un altre a l'Eixample (València, 273).

El primer que vull dir és que el local em va agradar molt. El vaig trobar modern, agradable, de la mida justa i sense tenir les taules enganxades l'una al costat de l'altra (cosa que en restaurants així petits s'agraeix). També el personal va estar bé, tot correcte en aquest sentit.

Segons la web, l'amo del negoci és un senyor que es diu Alain Guiard que ha treballat en cuines nacionals i internacionals i que va ser fins i tot campió mundial d'un concurs de càtering l'any 2013 (això és informació que comento perque està a la web, res més) :-)
Total, que un dia va voler fer una hamburgueseria moderna i aquí la tenim. I com que va tenir éxit, després en va obrir una altra.


Aquestes són les hamburgueses que ens vam demanar. I també unes tires de pollastre arrebossat.


La carn és "DRY AGED". Us preguntareu què vol dir, jo també. Però us ho explico perque ho acabo de llegir: és un procés de repòs que se li fa a la carn de vaca. És a dir, agafen la carn i la deixen reposar una mica perquè perdi la humitat i per tant això fa que pugi el gust. Molt curiós.


Una altra cosa que també em va agradar és el menú, que a la vegada fa de "mantell" (no sé si aquesta és la paraula més idònia, però em refereixo a lo que hi ha sota els plats... entre la taula i el plat). Jo em vaig agafar una hamburguesa "Sant Jordi", que és carn de butifarra amb ceba confitada i formatge cheedar. Simple però eficient, molt bona. De postres vaig optar per un LEMON PIE, que és un pastís rollo anglo-americà de llimona. En fi, un lloc agradable!

👉SANTA BURG
📧 Vallespir, 51
📞 93.676.39.74
💶 Uns 15 euros per persona 
🌍 http://www.santaburg.com/

12 de maig 2017

[Lectures] Els vells amics (Sílvia Soler)

He de reconéixer que la Sílvia Soler és una autora que m'agrada molt. La vaig descobrir amb "Petons de diumenge" i poc a poc he anat llegint coses seves a mesura que em cauen a les mans o les trobo per la biblioteca (volgudament o no). 

Crec que la seva millor obra -a falta de llegir-les totes per poder comprar com déu mana i amb més criteri- és la de L'ESTIU QUE COMENÇA, però he de dir que el seu darrer llibre, "Els vells amics" també m'ha agradat molt.

Però anem a pams: al llibre no hi passa gaire cosa. És a dir: és una "slow-read", d'aquelles que llegeixes amb dues passades; un llibre de lletra gran on s'hi explica el passar per la vida de cinc amics. I potser és per aquest motiu que alguna gent diu que és un llibre fluix, i ho entenc. O no. Però, que us he de dir, a mi m'ha enamorat.

A vegades llegeixes històries i te les fas pròpies, et fas amic dels protagonistes, et sents un més. I aquí crec que m'ha passat això, que m'he sentit una espectadora propera del que s'explica. Ja sigui pel tipu de personatges, pel seu amor a l'art o per les coses que els hi passen o senten (crec que és un llibre psicològicament interessant i m'agrada el tractament que fa dels personatges). 

La història la formen cinc amics que es van conéixer en un viatge a París mentre estudiàven belles arts. I els anem veient créixer per la vida. Enamorar-se, frustrar-se, sentir que no fas allò que vols fer o lluitar per una vida que et faci oblidar el passat.

La vida, no sé, és això. I Sílvia Soler sap fer créixer els personatges!

11 de maig 2017

Viatjant per.... Madrid · Aranjuez · Segovia · Toledo

Fa poc vaig viatjar al centre d'Espanya, concretament a Madrid. Va ser amb uns amics i per aprofitar una mica la Setmana Santa (si més no, el cap de setmana festiu). Realment estava tot molt car a tot arreu... i farts de mirar opcions, vam escollir Madrid. Com que tots ja hi havíem estat vam pensar que faríem excursionetes pels voltants: Aranjuez, Toledo i Segovia. I dit i fet, tu. 

Dia 1: Aranjuez

Vam arribar a la ciutat bastant aixafats. El motiu és clar: vam anar amb bus des de Barcelona (el preu de l'AVE un divendres sant comparat amb el del bus era brutal XD). I res, vam arribar a Madrid ben d'hora-ben d'hora-ben d'hora i cap allà. Òbviament, vam visitar el Palau.

El palau en sí... està bé. Molt pompós, ja m'enteneu... ;-) Molt gran!!!


Després vam passejar per la inmensitat dels jardins que el rodejen (déu meu, són enormes!!) i vam veure animalets, fonts, flors, ocellets... ah!!! i un museu també de barques reials. Però barques tipu gòndoles, les barques amb les quals els reis de l'época (un Felipe o un Alfonso d'aquells, jeje) passejaven pel riu Tajo. Això em va agradar. 


Dia 2: Segovia

No havia estat mai a Segovia. Em va agradar moltíssim.
Pel matí vam visitar l'Alcázar. Em sentia una mica com un Lannister a Roca Casterly, entre tantes armadures i escuts. Hi ha una expo a dins força àmplia sobre la Biblioteca del Real Colegio de Artillería (l'alcàzar en va ser seu durant un temps). A banda de panells informatius també hi havia exposats llibres de l'época. I després souvenirs:


Després vam dinar i vam seguir visitant la ciutat. Hi havia botigues curioses:


Perdoneu, ja sé que les meves fotos no són gaire turístiques. 
No podia faltar l'acueducto. Em va sorprendre veure'l, no sé, tan gran, tan ben fet, tan ben conservat, tan antic... :-) Sí, molt bonic. 


Com que no estàvem prou cansats encara (EHEM) de tornada a Madrid vam pensar que no passa res si és tard i fosc, calia fer més coses. Vam baixar, crec a la parada de tren de "Nuevos ministerios" i d'allà vam caminar fins al Templo de Debod (cap de nosaltres l'havia vist físicament), i després fins on teníem l'apartament, prop de Atocha. No sé, vam caminar molt XD. 

Dia 3: Toledo

Bé i finalment el diumenge de Pasqua el vam passar a Toledo. Allà vam comptar amb una guia de luxe, la meva amiga Elena que vaig coneixer fa 11 anys a VITERBO fent l'erasmus i que ens anem veient sempre que podem. Ella va fer la carrera a Toledo i ens va ensenyar cada racó de la ciutat.


Un amic que vaig fer. Estava una mica rígid:


Vam visitar edificis, com la sinagoga.
Però lo més bonic va ser després de dinar que vam anar a la part de la vall per veure Toledo des de l'altre costat del riu. Vam agafar un bus (on, per cert, hi havia una senyora que cridava enfotent-se de catalans i "el barsa") i vam parar en un lloc amb unes vistes magnífiques. I vam seguir caminant molt més.



I més destrossats que cap altra cosa, vam tornar a Madrid (on encara ens quedava caminar i caminar més, jaj). Només dir que vaig tornar a Barcelona amb una bullofa al dit tan gran que semblava que de cop m'havia crescut un sisè dit.

Resumint: uns dies molt agradables descobrint nous paisatges, bona companyia, molt bon temps, etc.

09 de maig 2017

Paul en el norte | Paul en Quebec (Michel Rabagliati)

Si hi ha una saga de còmics que gaudeixo enormement (Yotsuba a part) és la del PAUL. Sóc molt fan del tipus de dibuix (atintinat), les històries quotidianes, el pas dels anys i de la vida, les reflexions barrejades amb el seu humor irònic característic... es pot dir que amb els còmic del Paul veiem el pas per la vida d'un noi que creix i es converteix en pare (alter ego del propi autor). De forma desordenada, això sí. Episodis solts de la seva vida.

En aquesta ocasió he llegit aquests dos:




En el primer, Paul al Quebec, veiem ja un Paul crescut amb una filla i s'hi tracta el tema de la malaltia i la mort. En aquest cas l'afectat és el seu sogre, en Roland, el pare de la seva dona. 

S'hi barreja la nostàlgia pels bons temps viscuts i el procés de l'enfermetat, la mort i el dol.
Ell mateix, l'autor, havia dit que l'havia dedicat al seu propi sogre (totes les seves històries es basen en coses que li han pasat a ell mateix). Té moments molt emotius, així com la reflexió sobre la pròpia mort i on hem de passar (i com) els darrrers dies de la nostra vida.
A mi personalment m'ha agradat molt, és veritat que té un punt trist... però pràcticament tots el tenen (no sé si heu llegit "Paul en los scouts").

El segon, Paul en el norte, retrocedim fins a la seva etapada adolescent. Una época força dolenta per qualsevol persona d'aquesta edat. En Paul aquí té uns 15 anys i la seva vida és bastant simple, es queixa per tot i no troba prous motivacions. L'únic que vol es comprar-se una moto, una Kawasaki KE-100. Casualment fa nous amics i això li obra moltes portes, moltes noves aventures i fins i tot un amor.

Les històries del Paul molen perque l'autor també cuida molt el context històric. D'una manera més o menys subtil ens podem fer a la idea de la situació que s'està vivint (referèndum en el primer cas i Jocs Olímpics en el segon cas: Montreal 1976).

També cal apuntar que és un autor que no s'oblida de les biblioteques a l'hora de dibuixar (veure ressenya Paul en los scouts) i aquí no és menys:


Per cert, l'escaneig en aquest cas no és meu. L'he tret del magnífic blog "Diario de lectura de cómic Jiro Taniguchi".

08 de maig 2017

#RoomEscape 25 anys de "El Puntet", Lloret de Mar

El Puntet és un punt d'informació juvenil que hi ha a Lloret de Mar. 


Recordo quan el van obrir, jo era una pre-adolescent. Oferíen informació de viatges i coses així, però realment mai en vaig fer ús (exhaustiu). Em vaig retrobar amb ell l'any 2009, en forma de feina, fent una substitució temporal de la persona que treballava allà (com que ja tenia blog, aquí n'hi ha el testimoni, hehe). I fins ara, de fet. 

Resulta que han celebrat els 25 anys d'existència i han muntat una petita escape room per celebrar-ho (EL PUNT D'ESCAPADA). Consta de dues sales i el temps per resoldre els enigmes és una hora. És bastant similar a la resta de sales que existeixen: candaus, algun enigma, codis secrets i, això sí, tocs lloretencs per donar-li el punt de gràcia.


Sense comptar la escape room virtual, amb aquesta ja són quatre les superades :-)!


Si us interessa llegir més sobre l'aniversari o sobre El Puntet mateix, us deixo amb aquesta notícia de Nova Ràdio Llorethttp://www.novaradiolloret.org/puntet-celebra-25-anys-serie-dactivitats-sorpresa-obertes-tothom/ ...Hum, ni jo mateixa sabia el motiu pel qual es deia "puntet"!

07 de maig 2017

Cap de setmana rural 2017


Aquest cap de setmana ha sigut d'aquells intensos i rodons. Amb uns amics hem anat a una casa rural: Cal Terri, a Perafita.

És una casa que recomano. Quan mires la web (http://www.calterri.com/) el que hi veus és una casa rural maca, normal. Però realment és més maca del que sembla, és molt àmplia, les habitacions estan súper bé, tota la part del jardí també... sí: la recomano molt. I més si al vostre grup hi ha criatures petites (com era el nostre cas).


Tornant avui a Barcelona he aprofitat per anar al Kboom!, unes jornades de còmic i autoedició que enguany ja han arribat a la cinquena edició (http://www.kboombcn.com/)


Aquest tipus d'esdeveniments estan molt bé. Any rere any han aconseguit fer-se un lloc i no paren de créixer. Jo recordo haver anat els primers anys i es nota. Actualment compten amb ponents de procedències geogràfiques força distants i l'espai d'stands ocupa ja tota una planta (uns 40, n'hi havia!). Això sense oblidar les masterclass i les xerrades. 
Llarga vida al Kboom!.

02 de maig 2017

Aprendre coses pot ser molt lent

L'altre dia volia fer una cosa i no me'n sortia. Era una cosa que molta gent sap fer, però que a mi m'estava costant (tampoc ho havia fet tantes vegades i em pensava que ho aniria pillant més ràpid). Ara no us imagineu ves a saber què, era una cosa vinculada a una recepta de cuina. Però bé, això no és lo important. Res, de fet, és important. Però em va fer pensar durant una estona en els diferents pasos que té cadascú per adquirir nous coneixements (o, en aquest cas, habilitats).

I pensant en aquestes habilitats em vaig adonar que per algunes coses sempre he sigut poc hàbil. Reprenc aquí la teoria d'algú que va dir que al cervell hi tenim com 100 calaixets i si ocupem tots els calaixets per altres coses, doncs clar, què vols. Si els meus calaixets "habilidosos" els ocupen coses vinculades amb el dibuix, per dir algo, doncs el pas de posar més coses en aquests caleixets s'alenteix. Tothom és hàbil en alguna cosa, igual que el coneixement, tothom té X calaixos de coneixements per omplir, el que cal és fer-hi lloc xD


Sempre vaig ser molt patosa amb la natació. Amb qualsevol esport, de fet, No dec tenir aquests calaixos. Em va costar molt aprendre a nadar i encara ara ho faig fatal (l'únic que faig és intentar no enfonsar-me per no morir) (llegir: Traumes d'infància II: la natació). Ho he deixat per impossible. Estic millor amb un matalàs inflable vorejant les onades...



Amb la bicicleta va ser pitjor. Em va costat horrors desfer-me de les rodetes. Era tan feliç amb aquelles rodonetes fent-me suport! però clar, és terrible. No pots anar amb rodetes a determinada edat, i menys quan tots els teus amics i amigues ja les han deixat enrera. 


I deixant enrera els esports, que n'hi hauria per un llibre sencer (doncs sóc així de massoca i vaig fer extraescolars de gimnasia rítmica i bàsquet per alguna extranya raó denominada "influència amigal")(i vaig fotre el pena) doncs bé, deixant enrera els esports, també recordo certes coses puntuals. No sabeu com em vaig arribar a rallar amb el tema de les bombolles de xiclet. No en sabia fer i no entenia com s'havien de fer. Recordo perfectament estar al pati del col·le (al pati dels petits) i dir-li a una amiga que m'ensenyés... amb una didàctica d'una nena de cinc o sis anys que em deia "mira, així", i jo no entenia el procés perque només en veia els resultats.
I bé. Ara ja es pot dir que sé nadar, ser fer bombolles de xicle i sé anar amb bicicleta... però espero viure durant forces anys més perque vull aprendre moltes coses més i vull que em doni temps pel màxim de coses possibles :-)

01 de maig 2017

[Lectures] Amaranta (Care Santos)

Crec que, sense exagerar, vaig anar a topar amb el pitjor llibre de la Care Santos.

Ja ho he dit alguna vegada: m'agrada com escriu aquesta autora, però algunes obres que he llegit d'ella em frenen. Aquest any la balança està decantant-se cap al costat negatiu... però com que tinc ganes de llegir "Media vida", esperaré a final d'any, jeje. De fet, té bona pinta i m'atrau. (Aclarir que vaig intentar començar "Diamant Blau" i el vaig deixar, òbviament culpa meva, però és que hi havia massa anades i vingudes de personatges). I AMARANTA és una obra que mai s'hauria d'haver escrit.

Amaranta és una novel·la juvenil plena de "clixés" odiosos. Us recomano que llegiu aquest article del blog bibliotecajuvenil:


Crec que els compleix tots o quasi tots. Això em passa per llegir llibres que tenen una imatge de coberta com aquesta, ^_^.

L'argument es podria resumir així: la protagonista és una nena rica filla de pares rics que viu en una casa rica i té un pretendent ric fill de familia rica amiga de la família. La noia vol estudiar teatre però AI! la seva família tindrà un disgust: ella ha de continuar estudiant per dirigir el banc fundat pel seu avi! (Un banc que ha estafat a moltes persones i per això fan manifestacions al costat de la seva mansió, però la nena té 18 anys i mai se n'havia adonat) #VaHomeVa. Ah! i falta el component multicultural, que la noia no estima el seu pretendent ric però s'enamora del típic cambrer marroquí. (Noi: fuig!).

En fi. Amb tots els respectes, doncs aquesta escriptora ha escrit coses moooolt millors (de fet fa poc vaig ressenayar "El aire que respiras" i em va agradar!)... però això no.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails