09 de gener 2017

Can Font (o Can Comadran) a Lloret de Mar

Dissabte vaig visitar Can Font, a Lloret de Mar (una casa senyorial antiga). Intentaré fer un resum de la visita i engrescar-vos a visitar-la, tot i que no duia bloc de notes i no vaig poder anotar la quantitat de coses interessants que s'hi deia :-). El que exposo aquí és un mix de les coses que recordo que es van dir, coses que he trobat a la Viquipèdia i coses que he trobat a la web de l'ajuntament o blogs d'altres persones (que citaré al final del text). També vull agraïr a M. Antònia Batlle per deixar-me les seves fotos ^^ (les meves eren fatal!).

CAN FONT / CAN COMADRAN

El primer que sorprèn, potser, és el nom. Oficialment se'n diu Can Font, però també se la coneix per Can Comadran o fins i tot Cal Conde o Can Piuet, ja que ha passat per vàries mans. 

Els Comadran són una família sabadellenca que es dedicava a la indústria tèxtil i que van adquirir la casa... fins que l'ajuntament de Lloret la va tornar a comprar :-) De fet, la casa senyorial és un complex que inclou jardí i cavallerisses, però això encara està a mans dels Comadran.

Bé, a lo que anàvem: la casa es va construïr l'any 1877 per ordre de Nicolau Font i Maig. Té un estil modernista, i va ser encarregat al mestre d'obres Fèlix Torras i Mataró. Es tracta d'una casa força gran: soterrani (no visitable), planta baixa, dos pisos més i golfes (tampoc visitables encara aquestes últimes). Per dins està completament restaurada: alguns elements com sostres i terres s'han mantigut de la forma original i d'altres s'han afegit a posteriori. Destacar també que durant un temps la casa va ser seu d'una escola de restauració i allà feien pràctiques d'estil. I ah! que molts mobles i elements són donacions i s'han col·locat allà perque són de la mateixa época (sofàs, taules, armaris,...).


La majoria de mobles (o si més no, bastants) són extrets de la Casa Garriga, una altra casa d'indianos que actualment és la seu del MUSEU DEL MAR.(hum, em pregunto perquè aquests museus no tenen web pròpia). Bé, no passa res, seguim.

Quan entres ja veus que la casa t'agradarà. Vidres, portes, parets... tot és molt maco. Això sí: no té molta llum la planta d'abaix: les finestres estan tancades per a presevar la conservació dels elements que s'hi exposen. Mireu la porta:


EL SENYOR NICOLAU FONT

Com molts altres en aquella época, en Nicolau era tan sols un noi quan el seu tiet el va cridar des de l'altre punta del món per que anés cap a Jaruco (Cuba) a ajudar-lo amb el negoci de les plantacions de sucre. I li va funcionar bé: ho va heredar tot i el seu capital es va multiplicar molt, invertint en tants negocis com va ser possible (i vaixells, etc.). Vull afegir que si es va enriquir va ser també gràcies als esclaus que treballaven allà a Cuba, no oblidem. 

Es va fer, com ja he dit, molt ric. Una de les coses per les quals es famós a Lloret és pel Santuari de Sant Pere del Bosc, que està a la zona del CONDADO DEL JARUCO. Aquest santuari havia sigut un monestir benedictí des del segle X fins al segle XVII. Va ser cremat diverses vegades, però va anar aguantant. Va arribar un moment en que es van fer les famoses desamortitzacions (no la de Mendizábal, que tothom coneix, sinó la de Madoz). Doncs bé, en aquell moment el germà de Nicolau Font era alcalde de Lloret i va avisar al seu germà que el terreny quedaria obert en subhasta, i tot i que Nicolau encara era per les amèriques, va enviar diners al seu germà per adquirir-lo en nom seu.

Al tornar cap a Lloret el va restaurar (segurament us sona un tal Puig i Cadafalch.... hi va fer coses XD). I se'l va fer seu. De fet, està allà enterrat. Ara aprofito per comentar això del CONDADO DEL JARUCO, ja que si sou lloretencs, segur que heu anat per allà. En realitat, el senyor Nicolau mai va ser comte (corren diverses raons: era catalanista, era republicà, era un garrepa i no volia pagar el títol...) (potser és una barreja de tot plegat) tot i així. la gent el coneixia ja com el comte del Jaruco i així es va quedar el nom de la zona on hi ha el santuari. -No oblidem: JARUCO és la ciutat cubana on hi va fer fortuna-.

Us recomano que legiu aquest article publicat l'any 2011 pel Diari de Girona:

L´indià que va rebutjar ser comte



ELEMENTS I PARTS DE LA CASA

Deixem de banda per un moment la seva vida i tornem a la casa. Fer la visita guiada és interessant perquè expliquen molta cosa. En el cas dels lavabos, per exemple, destacar que a banda del del personal de servei (fora de la casa) tenien un lavabo de cortesia, una cosa no gaire usual en l'época. I si pugem al pis superior, veiem el lavabo que teníen ells, ple d'ornaments i espai. 

Una de les coses que destaca és la seva restauració, doncs quan van arribar fa anys estava quasi tot cobert de pintura blanca, inclús la barana de fusta.



A continuació, un detall del sostre:


Alguns mobles estan pintats de negre. Això és perque són una donació d'una família que va patir un dol. És a dir: no són mobles que estaven inicialment allà sinó que algú els va donar, i aquest algú havia perdut un ésser familiar i es veu que antigament tots els mobles es pintaven de negre (HO TROBO TERRIBLE).

Una altra cosa! Durant dos nits en aquesta casa s'hi va allotjar mossèn CINTO VERDAGUER, ja a les seves acaballes (faltaven 4 anys per la seva mort i ja havia partit peres amb el marquès aquell i estava de capa caiguda per tot el tema aquell dels exorcismes... no ho recordo massa, ho hauria de buscar).


ELS ALTRES INDIANOS

La part de dalt de l'edifici recull històries d'altres indianos. Cal dir que les històries que perduren solen ser les de les persones que han triomfat i han retornat, però no sempre era així. Eren més els que es quedaven pel camí o tornaven igual de pobres.
Hi ha varis exemples i ara tampoc em posaré a explicar la vida d'ells, però vull destacar els dos que recordo millor: el senyor CONSTANTÍ RIBALAIGUA, propietari del famós FLORIDITA de l'Havana i que a part d'inventar daiquiris, tenia per client al mismísim Ernest Hemingway.
També el senyor GELATS (bé, dos, Narcís i Josep Gelats). Oncle i nebot. Van fer tanta fortuna que fins i tot van crear el BANCO GELATS a Cuba, arribant a ser vicepresident de l'Associaci´de Bancs i Banquers de Cuba (1908-1913). Va fer un munt de coses més...


 DUES CURIOSITATS MÉS I JA ACABO

1. Aquest lloretenc famós no sé qui és, no ho recordo, però s'exposa a Can Font i a la visita ens van dir que se'l van trobar a un pis de Sarrià i la propietària va dir que quan morís ella ho enviessin a Lloret... ia ixí ho van fer, però després van obrir el testament i van veure que ho havien cedit tot a Metges sense Fronteres... però bueno, el quadre està exposat, per tant, hi va haver acord ;-)


2. El sr Nicolau Font era tan ric que volia fer tot el terra de l'ermita de Sant Pere del Bosc de monedes d'or. Però va demanar permís al rei i ell li va dir que no: que si les posava de cara trepitjarien la seva cara, i si les posava al revés, trepitjarien l'escut... li va donar permís per psar-les de canto... PERÒ EREN MASSES DINERS!!!

CRONOLOGIA FINAL
  • 1876 - S'obtè el permís d'obres per construir la casa
  • 1877 - es construeix la casa (molt ràpid).
  • 1908 - La casa passa a Agustí Cabañas Font, nebot.
  • 1916 - La casa passa als nebots d'aquest últim: Nicolau i Agustí Cabañas Llovet. Un germà, Nicolau, compra la seva part a l'altre germà.
  • 1940 - Nicoau ven la casa a Ferran Comadran, de Sabadell.
  • 1981 - L'Ajuntament de Lloret compra la casa (però no el jardí ni les cavallerisses)
  • 2016 - S'obra al públic


VINGA, ANEU-HI, QUE US AGRADARÀ :-)

Alguns links, desordenats, per ampliar:


2 comentaris:

pons007 ha dit...

Banc de Gelats em sona molt refrescant xD

Eli Ramirez ha dit...

Oi? jejeje

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails