22 d’agost 2017

[Punts de llibre] Arxiu de Lloret

A qualsevol col·leccionista de punts de llibre (i suposo que altres tipus de col·leccionisme) li agrada veure material publicat/fabricat/etc al seu poble. El cas que avui m'ocupa, ho és.

El Servei d'Arxiu Municipal de Lloret de Mar està fent, sobretot aquests darrers anys, una feina magnífica: difonen el fons, es troben presents a les xarxes socials, es comuniquen, fan activitats... i si ja només això és bo, imagineu quan vaig saber que també aquest any havíen editat punts de llibre :-)

Per Santa Cristina (24 juliol, Festa Major) enguany han editat una col·lecció de sis punts. Els van repartir una nit que projectaven un documental sobre la festa major al llarg de la història. I els punts són moooolt bonics! Mireu-los:

Ball de Plaça, 1901 - Fons Gallissà
Processó a la platja de Santa Cristina,  ~1908 - Fons Gallissà
Processó de Santa Cristina passant per l'Ajuntament, ~1914 - Fons Ramon Rovira i Fàbregas
Sortida de la processó, ~1900 - Fons Ball·llatinas
Arribada de la processó a la platja de Lloret, ~1920 - Fons Obreria de Santa Cristina
Tornada de la processó, ~1910 - Fons Gallissà

Després, resulta que també van editar uns punts de llibre per celebrar el Dia Mundial dels Arxius. En total van ser tres:

Tots els punts van amb explicació al darrera.

Per últim, -i sense marxar de Lloret- us poso un que s'ha editat des del Museu del Mar, que engloba diferents llocs (desconec si n'hi ha més, aquest és un per davant i per darrera, però és raro que només hagin posat el Castell de Sant Joan i Can Saragossa). Hauré d'investigar :-)


Lloret és un poble molt bonic! I és cert que sovint hi passen coses desagradables, però quan s'ajunten tants de turistes a vegades no es pot evitar, per molta feina que es faci per intentar evitar-ho. 

21 d’agost 2017

Festes de Gràcia 2017

Bé, després de forces dies de vacances, reprenc el blog... i ho faig amb un esdeveniment que sempre m'agrada: les Festes de Gràcia. Enguany marcades pel dolor dels fets que han passat a Barcelona... però com diu el lema, #NoTenimPor, i els veïns del barri mereixen poder mostrar els seus guarnits (que enguany arriben a la 200a edició).

He de dir que aquesta vegada m'han agradat moltíssim la majoria d'ells. Encara no sé qui haurà guanyat però no vull fer previsions perquè mai l'encerto (crec que em deixo emportar per l'emoció d'alguns temes i no veig els detalls, jeje.. els que són de temes abstractes em costen més de retenir en la memòria). També, punt friki a afegir, he vist aquest any molts guarnits en forma de llibre... i biblioteques! 

Aquí un tastet. No són grans fotos però espero que us ajudin a fer-vos una idea els que no heu pogut anar-hi. Tampoc poso tots els carrers... 
  • Començo pel Carrer Berga / Placeta de Sant Miquel, que és on vaig començar el recorregut. Ells mateixos diuen que potser mai seran el millor carrer, però és el que són: els veïns, tots junts, fent guarnits. Per això us poso un parell de fotos, perque he trobat moníssim aquest mercat.


  • Salto cap a la plaça de l'ajuntament, on ens hi esperava El Petit Princep (li falta l'accent, per cert). Molt bonic. Hi havia recreacions d'alguns dels passatges del llibre més coneguts. Per cert,  apunt: també molts carrers aquest any han reproduït avions i avionetes.


  • El carrer Progrés, ben revolucionari. Es tracta d'un carrer que sempre recordo perquè solen fer pel·lícules. Aquest any, però, celebren els 100 anys de la Revolució Russa (1917).



  • El carrer de la Llibretat durant uns dies s'ha convertit en el Carrer de l'Infern. Potser m'hagués agradat també veure'l de nit :-)


  •  Fraternitat de Baix ens ha sorprès aquest any amb un King Kong. Brutal, molt bonic, molt ben fet. I molt alt! La resta del carrer potser era més fluixet, però com a capçalera crec que una de les millors.


  •  Ben enganxat, Fraternitat de Dalt també ha apostat per les pel·lícules (a mi, sincerament, són els temes que més m'agraden!). I de fet, aquest carrer és la raó principal per la qual no m'he volgut perdre les festes d'aquest any... han reproduït LA HISTORIA INTERMINABLE (Neverending story), una de les meves pel·lis preferides dels anys 80...  començant per la llibreria del Sr Koreander i seguint amb el Fullu, l'Atreyu amb l'Artax (L'ESCENA QUE FA PLORAR), la "Nada", el Oráculo del Sur... uah, quants records. Per mi, de forma subjectiva, el millor de tots. De forma objectiva, entre els 5 primers hauria de quedar!!.


Artax no te rindas...


La emperatriz infantil estava col·locada
dins una gran closca, com a la peli.

  • Puigmartí també ha sorprès amb una peli... i quina peli!!! Cazafantasmas. Molt, molt xulo i molt currat. El nino aquest (que no sé com es diu) presidint el carrer, fantasmes per tot arreu i, atenció! fins i tot l'escena de la biblioteca que surt a la pel·lícula :-) Ens agrada :)!




  • Dos més per acabar. La Travessia de Sant Antoni és la que per mi, de forma objectiva, s'hauria d'emportar el primer premi. Sota el títol de "Travesquia 2017" han recreat unes pistes d'esquí d'un bonic poble de muntanya. Quan entres pel carrer hi ha un telecadira que es va movent de forma contínua... i després més endins veus que totes les parets s'han doblat per simular un poble de muntanya amb neu i tot. I al final del carrer fins i tot hi han posat una esglesieta romànica. Per mi, el millor!! 






  • I tanco amb el carrer Maspons dedicat a les llegendes populars. Un drac de Sant Jordi presidia el carrer i desenes de llibres suraven al llarg del camí. 



Molt bona feina a tots i que puguin celebrar 200 anys més... i molt més!

10 d’agost 2017

[Lectures] One pound gospel

Aquest estiu he aprofitat per llegir, parcialment, un dels clàssics, "One pound gospel", de la Rumiko Takahashi.


Vull començar dient que no és una autora que m'agradi gaire. Té obres mooolt conegudes com Ranma 1/2, Lamu, Inuyasha o Maison Ikkoku, però la majoria no les he seguit... vull dir que de Ranma, per exemple, de petita havia vist algun capítol però no em motivava massa... i de Maison Ikkoku vaig llegir el primer volum i ja... (Lamu potser sí que em va agradar força més). El cas és que vaig anar un dia al mercat de Sant Antoni i per 6 euros crec que hi havia els cinc volums i els vaig comprar.



Després em vaig enterar que aquesta no és l'edició completa i que més endavant la van tornar a treure (i llavors sí, completa, en quatre volums) però bueno. Que tampoc crec que la busqui XD. Si algú l'ha llegit i em pot explicar el final, li estaré molt agraït. O potser la busco a la biblioteca pública, qui sap.

Però anem a l'argument: es tracta d'un còmic esportiu protagonitzat per un jove anomenat Kosaku Hatanaka, que es boxejador professional. És molt bo i realment té possibilitats, però li falla una cosa: SEMPRE TÉ GANA, i com que sempre està menjant, sempre s'engreixa i llavors no pot participar a la categoria que li correspon ni combatre en bones condicions. I això que ell li posa voluntat... una mica... però la temptació és més gran. 

A tot això hi ha un altre personatge, una monja, la "hermana Ángela". En Hatanaka n'està completament enamorat i cada dos per tres va a confessar-se només per veure-la... fins que li confessa que n'està completament enamorat, cosa que fa envermellir a la jove novicia (ojo al dato, que no és monja, és només aspirant a monja, com la froilan Maria de Sonrisas y lágrimas). I bueno, tot està explicat amb humor i acudit, és una obra molt còmica i en plan divertida.

El que si que hi ha són molts combats: un percentatge molt elevat de pàgines passen sobre el ring o al propi gimnàs. Però tampoc és allò que es faci pesat, no. Crec que la manera com té de narrar els combats és molt apropiada i pot agradar tant els amants d'aquest esport com els que no en tenen ni idea (sempre s'aprèn alguna cosa, tot sigui dit).

Resumint, a falta de llegir l'obra completa (puc imaginar-me com acaba) la meva nota final són tres estrelles. Distreta, divertida, però poc més.


05 d’agost 2017

Restaurant de la setmana: Mo te magno

Aquesta setmana, un italià ben a tocar de la presó Model: el Mo te magno.

Aviam, no sé que dir d'aquest restaurant. Començaré pel principi: volia dinar per la zona i vaig buscar un italià que tingués més o menys bona reputació. Ja sé que el Tripadvisor està molt trallat i que no sempre és un bon indicador, però vaig basar-me amb la puntuació d'allà per considerar que era un bon lloc (està en la posició 155 de 8.132 localitzats a Barcelona, amb 266 vots, que tampoc són massa, però bueno). Per lo que ho volia, ja m'anava bé!

Què va passar? Doncs que el local ÉS SÚPER PETIT. Bé, no és quie sigui petit, és que han volgut aprofitar al màxim l'espai que tenen i això és súper incòmode pels que hi van a menjar. Us faig un plànol ràpid:


Nosaltres estàvem a la taula groga. El plànol és més o menys, però crec que és bastant fidedigne.
Total, com us podeu imaginar, amb prou feines pots tenir una conversa sense que el del costat hi participi plenament, així com tu a les seves.

Dos problemes principals: no pots tirar la cadira endarrera ni endavant: estàs encaixonat i és súper incòmode. Totes les taules eren plenes i bé, no pots deixar ni la bossa enlloc. L'altre problema gran és: com entra la gent que té la taula enganxada a la paret? doncs ja us ho dic jo ara: fent aixecar als que estan al teu costat. A mi em va passar, i clar, entre que amb prou feines et pots moure tu, aixecar-te per deixar passar al del costat és un engorro. Un cop ha passat, torna a encaixonar-te i torna a aixafar-te. No vull ni pensar amb les dones embarassades o amb persones de mobilitat reduïda.

Tot això és una pena, perquè realment el menjar estava molt bo i el menú migdia és força complet. Però vamos, jo no hi tornaria ni el recomanaria (a no ser que aneu a la terrassa o demaneu menjar per emportar, que crec que també ofereixen la opció).

👉 MO TE MAGNO
📧 Provença, 16
📞 93.163.01.11
💶 Menú migdia per uns 10 euros.

02 d’agost 2017

[Lectures] The Big game (Dan Smith)

The Big Game és una novel·la juvenil escrita per Dan Smith i portada a la gran pantalla l'any 2014 per un director finlandès (Jalmari Helander) i protagonitzada pel "mismíssim" Samuel L. Jackson.

Sigui dit per endavant que la pel·lícula no l'he vist i que no crec que la vegi mai, ja que el llibre -ja adelanto- que no m'ha agradat massa i pel que veig la pel·lícula va passar sense pena ni glòria, perquè de 1500 vots a Filmaffinity no ha arribat ni a l'aprovat mínim (4,3 de mitjana).

El llibre, com deia fa un moment, no m'ha agradat gaire. Però el plantejament no està malament: en un poblet perdut de Finlàndia hi ha una tradició en la qual els nanos que compleixen 13 anys han de passar una nit al bosc i tornar al poble l'endemà amb una caça (un conill, un cèrvol, un òs, el que sigui). I la història comença així, quan el noi Oskari inicia el seu ritual tot i sabent que farà el ridícul perquè mai ha sigut capaç de caçar res ni tan sols de fer una foguera. 

Però el que no s'espera l'Oskari -ni ningú- és que aquella nit hi hagi una "gran presa" al bosc. No diré el que és (veig que a l'argument de la pel·lícula, així com en el trailer, això es diu de seguida... però al llibre ho mantenen en secret). De fet, és que el llibre dóna la importància principal al noi (convertint-se en una novel·la juvenil)... i la pel·li no: està més enfocada a un públic adult.

Total, que el que llegim és gran aventura que durarà tota la nit i que estarà plena de mil i un perills. La història no em va arribar a agradar perquè la vaig veure molt forçada i amb detalls poc creïbles, però sense cap mena de dubte estic segura que és molt millor que la seva versió cinematogràfica.


28 de juliol 2017

[Records d'infància] El peix Martí

L'altre dia, a la feina, vaig recordar una cosa que fa temps que no em passava pel cap: el peix Martí. I qui és aquest peix? Potser a la vostra escola també en teníeu algun. El peix Martí és un peixet més o menys així:
Els colors no importen: el més important és que la seva boca tingui aquesta forma: < 
Quan feia P-5, a la pissarra teníem un peix com aquest. Ens era molt útil, ens va servir per aprendre quin número era més gran que un altre. Més o menys ho recordo així:

La pissarra era molt més gran, això sí... el peix ocupava una petita part, en un raconet. El cas era que el peix anava enganxat amb un fil i se li podia donar la volta, i com que el peix Martí sempre té gana, sempre va on hi ha més menjar (= la quantitat més elevada = el número més alt).

Amb el temps, pensar en el peix em va servir per entendre els símbols "major de" i menor de" (< / >). 

Visca el peix Martí :-)

26 de juliol 2017

[Sèries] Juego de Tronos | Game of Thrones

Ja ha començat la setena temporada de Juego de Tronos 🌝
No parlaré de la sèrie, que encara no toca (potser al final, o no) però el que si que us vull ensenyar és el que vaig fer per l'emissió del capítol 1.

El que vull deixar clar és que no és una recepta meva, sinó que la vaig treure d'aquí.


Sí, correcte: són la familia dels STARK. 
Però que consti que són la meva família preferida i que malgrat tot, THE NORTH REMEMBERS i al final es farà justícia.

Tornant al postre: quan vaig veure la recepta i les fotos vaig pensar que seria fàcil. Però no ens enganyem: jo no sé cuinar, no se'm dóna bé... ni les coses més simples. Vaig suar molt per aconseguir un resultat digne XDD! a més feia molta calor i els havia de dur a l'altra punta de la ciutat, sabent que arribarien suadets (amb vaga de metro pel mig). En fi. Ni tan mal, però. XD.

No us perdeu aquest post, ja em veia així, jo: LAS MEJORES CATÁSTROFES CULINARIAS DE PINTEREST. Jeje.

Bé, va, en realitat és fàcil: agafes un bizcocho o un sobao, el "desmigajas", el barrejes amb una mica de formatge en crema per fer boletes...i després amb diverses xocolates (blanca i negra) fas la resta. No us explico tot perquè teniu l'enllaç més amunt i no val la pena repetir-me.

El problema principal va ser la falta de temps... no donava temps a endurir-ho. I el segon... vaja, ningú m'havia dit mai que la xocolata blanca tenia un altre temps de cocció. La vaig cagar bastant i vaig haver de comprar més milkybar. 

Abans de sortir de casa els vaig posar 15 minuts al congelador. Total, SÓN STARKS, NO? ja estan còmodes en aquesta situació. Pitjor haver posat algun dorniense...


I el resultat és el que heu vist.
No són perfectes, tampoc pretenia fer una obra mestra... però mira, va quedar prou resulton. I jo sóc molt negada per qualsevol cosa de cuina.... jejeje.


24 de juliol 2017

Micro-ressenyes de còmic 2017 (núm. 5): Como viaja el agua | El pájaro azul | Que no, que no me muero

Cinquena entrega de "micro-ressenyes de còmic".
Aquesta vegada, tres. Allà va:

1. Como viaja el agua (Juan Díaz Canales)


Aquesta història és una mica estranya. Comença com una mena de thriller en el qual veiem a un home de 83 anys que, juntament amb els seus amics, decideixen robar coses i vendre-les. Aquest fet porta bastants problemes al seu fill, que és policia... però la cosa comença a complicar-se quan els amics del iaio comencen a morir sense cap raó aparent.
Això seria la part bàsica, l'argument. Després hi ha tota la resta... la part com... més filosòfica. L'autor intenta mostrar coses com les diferències generacionals, la pobresa, i la por a morir... tot amenitzat amb una mena de to sobrenatural que a mi m'ha frenat bastant. Però és un bon guió, i ben trobat. Ah! i també vull destacar que està ambientat a Madrid, que la ciutat hi surt molt.

2. El pájaro azul (Takashi Murakami)


Em va encantar "El perro enamorado de las estrellas" i aquesta no m'ha decebut gens (bé, si hagués de triar em quedo la del gos, eh!). De nou són tres històries entrellaçades que faran que estiguis a punt de llagrimeta. 
La primera història va sobre un accident de cotxe.. i d'allà, una mica de tot. Demència, vellesa, pèrdua de persones estimades, famílies que es queden sense una part dels seus membres, desastres, esperança, vida. La veritat és que m'ha arribat al cor. És molt bonic, és molt tendre, és dur i trist en la justa mesura i, sobretot, està molt ben dibuixat. Vamos, que doneu-li una oportunitat, no us en arrepentireu. 


I de pas llegiu el del Perro enamorado de las estrellas, que amb una coberta així, crec que ningú s'hi pot resistir (si hi hagués un premi de portades cobertes, jo voto aquesta!).




3. Que no, que no me muero (María Hernández / Javi de Castro)


Un altre còmic imprescindible (més que l'anterior i tot). Trobo que calen més còmics així. Us explico: la Lupe és una dóna que té càncer. Ja de per sí això és una putada, però més putada és que tothom et consideri una persona dèbil/malalta/sensible/delicada, etc. Això és el que fot més. Que t'intenin vendre una vida positiva plena d'ànims i receptes miraculoses ("he llegit que això ajuda a prevenir/curar/aturar el càncer"...). 

No és una història seguida, sinó que són com mini-històries o mini capítols, seguint un abecedari. L'humor irònic que desprèn malgrat ser el tema que és, és digne d'admirar. Jo us diria -de nou- que li doneu una oportunitat, que encertareu. Els dibuixos, de Javi de Castro, acompanyen a la perfecció. Us deixo un exemple...

23 de juliol 2017

[Pel·lícula de la setmana] Los héroes del mal

Los héroes del mal (Zoe Berriatúa)


Hi ha pel·lis dolentes, assumim-ho, és un fet.

Normalment jo sóc bastant generosa quan puntuo... però aquí no puc. La pel·li és dolenta. L'argument és fluix i els personatges no acaben, crec jo, de trobar el seu lloc.

Tot arranca un primer dia de classe desafortunat, escollint males paraules per iniciar amistats quan s'és nou en un institut. A partir d'aquell moment tot es va embolicant. Els tres nanos protagonistes (dos nois i una noia) són uns outsiders que no acaben de trobar el seu lloc i poc a poc entren en una espiral de violència, cada cop menys creïble. No sé, no li trobo el què. Li poso de nota un 4 i encara sóc generosa. (Pel nano del mig, l'Emilio Palacios, potser el més encertat dels tres).

🎬Nota mitjana Filmaffinity: 5,4
🏆Nota Eli: 4

22 de juliol 2017

Restaurant de la setmana: Macchina Pasta Bar

Al barri de Gràcia hi ha molts llocs per menjar, això és un fet. Avui us vull parlar del "Macchina", un local senzillet de to italià i ideal per anar a fer un mos amb els amics.


I per què es diu així? Doncs bé, es veu que fa referència a la petita màquina que s'utilitza tradicionalment per fer pasta. Va ser un invent dels anys 20, un noi italià que vivia a Nova York i que va revolucionar tota la zona del Little Italy amb la seva pasta fresca. I això és. Pel que sembla, la gent d'aquest local construeix / fabrica / fa / produeix la seva pròpia pasta perquè tothom en pugui gaudir.

Mola perquè, a part de bonic, no es tracta d'un lloc car... al contrari. És de preu fix, tu tries el tipus de pasta, el tipus de salsa / topping i apa. També hi ha combinats. El menú del dia, per exemple (que vam triar tot i ser de nit) inclou un primer, una pasta i una beguda per 8.90. És o no és bon preu? Us enllaço aquí el menú. Val a dir, a més, que si sou cervesers hi ha molta oferta de birra artesana (d'aquí però també angleses i americanes).

Són ràpids, són simpàtics i el local és xulo. Què més es pot demanar? Ah, sí... que els postres estiguin a l'alçada. Què us sembla aquesta pannacotta? 😃


👉 MACCHINA Pasta Bar
📧 Astúries, 17 (tenen un altre local al barri Gòtic).
📞 93.676.10.79

💶 Uns 10 euros per persona, no arriba (si agafes el menú).

20 de juliol 2017

[Sèries] GirlBoss

De no veure cap sèrie, ara m'hi estic lluint, jejeje
Una de les darreres que he vist ha estat la de GirlBoss. És, a veure... una sèrie d'estiu.



La història és real, és la vida (versió LLIURE) de Sophia Amoruso, una noia que va fer-se rica (súper-rica) venent roba vintage per eBay. Bé, la història és així: la noia, de nom Sophia, és una mica desastre amb tot: no té ofici ni benefici, malviu com pot gràcies a que el seu pare la pot salvar de la misèria quan es troba en situacions límits. Ara bé, un dia descobreix que pot comprar coses de segona mà (gangues, petits tresors) i revendre-les per eBay a preus desorbitats, cada cop més alts. I la cosa comença a rutllar bé. Gràcies a la bona intuició pels negocis i la bona campanya, cada cop són més les clientes que la busquen i que li augmenten el compte bancari.

Com que li comença a funcionar molt bé, crea la seva pròpia botiga: Nasty Gal vintage. La sèrie arriba més o menys fins aquí, que seria la primera temporada. La veiem fent les seves primeres vendes, superant les seves primeres crisis (laborals, amoroses i d'amistats) i amassant els primers dòlars fins a llogar un local i estrenar la seva pròpia web.



La segona temporada no sé quan serà i que inclourà, però podem fer-nos spoilers mirant una mica la vida de la noia: abans d'arribar als 30 anys ja era SÚPER-RICA i havia escrit un llibre: #GirlBoss (d'aquí el títol de la sèrie). No cal dir que ja tenia sota el seu poder centenars de treballadors i ella mateixa formava part de les llistes dels més rics que fan cada any les revistes americanes.

Però ah, amics. La història seguirà? dos anys després del triomf va arribar el descens i l'empresa va cantar números negatius. Fa poc la va comprar una altra empresa, però bé... tampoc ens adelantem, que de moment la primera temporada només arriba fins a l'estrena de la pàgina web. Es veu que la noia és una perla... acomiadant dones prenyades i saltant-se alguns drets bàsics..


  • Que té de bo?

Doncs que és una sèrie d'estiu. Fresca, divertida. El magnetisme que desperta la protagonista (Britt Robertson) és el que em va cridar més l'atenció (he de confessar que si hagués sigut una altra actriu, potser no l'hagués mirat). Crec que aporta molt i que hi queda molt bé. Clava el paper.



 ... i què de dolent?


L'argument no mata. Bé, és una història real, ok. Versió lliure, ok. Però tampoc és allò que diguis "Ohhh quina súper sèrie"... no. És per veure així en plan de tranqui i per descansar la ment una estona. Realment la noia és força odiosa en alguns moments, però també admirable en altres. No es pot dir que no tingui esperit emprenedor ni que no li posi ganes a l'assumpte, perquè no seria cert. 


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails