14 de desembre 2017

[Lectures] Siempre hemos vivido en el castillo

No coneixia aquest llibre, el vaig descobrir gràcies a Goodreads quan vaig veure alguns coneguts que l'havien llegit i l'havien puntuat molt bé. I la veritat és que està bé. Potser no com per posar-li les cinc estrelles, però sí quatre.

L'argument és molt simple: dues germanes viuen en una casa amb la única companyia humana del seu oncle, un pobre home que va en cadira de rodes i que viu obsessionat amb un tema que va passar fa sis anys. Quin tema? Doncs la mort de tota la seva família. Van morir sopant, algú va posar arsènic en el sucre i van caure tots fulminats. Bé, clar, tots no: l'oncle es va salvar perquè va consumir poc sucre... i les seves nebodes..... doncs una, la petita, estava castigada a la seva habitació i la gran, que es qui va cuinar, va ser culpada de l'enverinament però absolta per falta de proves.

El text no torna gaire als fets ocorreguts. Ja han passat sis anys, la nena que estava castigada ja té 18 anys i la seva germana uns quants més, però pateix una mena d'agorafòbia i no surt mai de la casa. Només surt la jove, la Merricat, aquella nena entremaliada que aquell dia no era al menjador i que avui en dia és com una salvatge que no vol que res canviï. Viuen tots tres tranquils seguin les seves rutines, què més necessiten?

És una novel·la negra amb tocs així gòtics i, sobretot, una molt bona ambientació. L'autora va saber explicar molt bé l'entorn, la casa, el jardí. Els veïns del poble, la ciutat, la pressió, la por, l'angoixa, la tranquil·litat. Tot ben fet.

I un darrer detall. Ens agrada molt que a la primera pàgina d'un llibre ja es parli d'una biblioteca. Després d'un paràgraf de presentació de la protagonista (Merricat Blackwood, 18 anys) trobem el següent:

La última vez que eché un vistazo a los libros de la biblioteca que estaban 
en el estante de la cocina me di cuenta de que debería haberlos devuelto cinco meses atrás, y me pregunté si no habría escogido otros de havber sabido que serían los últimos, 
los que iban a quedarse para siempre en el estante de nuestra cocina.

Bé, aquí a la primera pàgina, a més, ja veiem que s'anuncia que passa algo, però això ja ho descobrireu per vosaltr@s mateixos si decidiu fer el pas i començar a llegir aquest llibre. 

12 de desembre 2017

[Punts de llibre] Completant sèries

He madurat i tinc assumit que mai, MAI, tindré al dia la col·lecció de punts de llibre (en tenir-la al dia em refereixo a ben classificada) Però bé, acceptar-ho és un primer pas. :-)

Fa poc em van fer un donatiu. Una caixa de sabates plena de punts de llibre.
I, sorpresa! :-)


Els números 2, 3, 5 i 6 de Salamandra eren dins :-)
Jo no m'hi miro massa amb això de completar sèries, i és cert que de Salamandra me'n falten la tira i més... no ho duc massa controlat. Però és ben cert allò que diuen de "tard o d'hora arriba" i mira, sí. Això n'és un exemple. Segur que algun altre dia m'arriben més de casualitat. Qui sap, no?

També vaig poder completar "les quatre províncies" de les llibreries de la Generalitat. Fins fa poc només tenia Girona i Lleida.


I altres punts que m'ajuden a completar sèries!!!: (Gràcies Montse!)



11 de desembre 2017

[Lectures] Instrumental (James Rhodes)

Tot i que aquest llibre va sortir publicat fa un parell d'anys, no ha sigut fins ara que l'he llegit (casualment ara n'ha sortit un altre, ho desconeixia al moment de llegir Instrumental).

Instrumental és un llibre biogràfic escrit en primera persona per James Rhodes, músic. Segurament haureu sentit parlar d'ell. Això és el que ell mateix diu del seu llibre:

Me violaron a los seis años.
Me internaron en un psiquiátrico.
Fui drogadicto y alcohólico.
Me intenté suicidar cinco veces.
Perdí la custodia de mi hijo.
Pero no voy a hablar de eso.
Voy a hablar de música.
Porque Bach me salvó la vida.
Y yo amo la vida.


És un llibre molt dur, perquè enganyar-nos. La seva vida no ha sigut gens fàcil i en aquestes pàgines ens en podem fer -mínimament- una idea. Sense entrar en detalls escabrosos que ell mateix prefereix evitar, ens explica què va passar a la seva escola quan tenia tan sols sis anys i com allò el va seguir afectant la resta de la seva vida: la seva feina, la seva passió per la música, les seves ganes d'aprendre, les drogues, els intents de suïcidi, la relació amb la seva parella, l'amor infinit que sent cap al seu fill... i com Bach li va salvar la vida. 


Rhodes és un concertista de piano que ha revolucionat la música clàssica. Ha protagonitzat documentals per la BBC i Channel 4 i també escriu a The Guardian. Cada capítol del llibre va acompanyat d'una cançó que ha seleccionat personalment per aquell període. La cançó s'acompanya d'una explicació sobre el propi tema, compositor o intèrpret. (Aquesta llista la podeu trobar en diversos llocs. Link a Spotify)

10 de desembre 2017

Pel·lícules de la setmana: ¡Canta! | Verano en Brooklyn

Aquesta setmana, dues pel·lícules que no entraven dins els meus plans de visualització però que, un cop vistes, m'alegra haver-ho fet (sobretot la primera, la segona és més del montón)

¡Canta!

L'any 2016 es va estrenar una peli d'animació protagonitzada per animals que participen en un concurs de cant. En sí no sembla que sigui una gran cosa, i la veritat és que tampoc la van promocionar massa... però un cop vist he de dir que és molt divertida :-)

La història comença presentant-nos al Buster Moon, un koala moníssim que dirigeix un teatre i que no para d'encadenar fracassos. Perseguit pels deutes, anuncia un concurs de cant amb un premi molt sucós i gran part dels veïns decideixen participar-hi.
Ara bé: el premi no és tan sucós com es vol fer creure i els deutes no paren de créixer. Veurem com se'n surten... :-)

Una de les coses que m'han fet més gràcia són els calamars i els 25 fills de la porqueta Rosita.



(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,4)

Verano en Brooklyn

Aquesta ja és una mica més seria. Té millors crítiques, però tot i que està bé, a mi no em va acabar d'emocionar. 
El tema que es tracta és, sobretot, l'alt preu dels lloguers en zones populars i com les persones que porten temps vivint-hi de lloguer, n'han de marxar. Vaja, un tema molt candent.

La trama està enfocada des del punt de vista de dos nens: un prové de Manhattan i l'altre viu a Brooklyn. El primer canvia de barri per anar a viure a Brooklyn, ja que el seu avi s'ha mort i ha deixat una casa amb un local.... però el local està llogat... a un preu molt baix comparat amb el que s'està pagant actualment per la zona. L'enfrontament entre famílies posarà a prova l'amistat dels nanos.

(🎬Nota Eli: 6 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 6,2)

09 de desembre 2017

Restaurant de la setmana: La Informal | TGB: The Good Burger

Aquesta setmana en poso 2 perquè els dos són hamburgueseries :-)
Començo per la més bona:

La informal

Nascuda al 2013 al barri del Raval (i en plena rambla, al costat del gat de Botero), La Informal busca oferir hamburgueses de qualitat en un ambient distès. 
És una d'aquelles hamburgueseries en les que et pots tunejar l'hamburguesa al teu gust (això m'encanta i quan ho trobo sempre penso que és un gran encert, com les pizzes). Bé, doncs el que us deia: que podem anar triant ingredients. Hi ha sis tipus de pa i diverses carns: vedella, pollastre, xai, porc ibèric... també "veggies" i criollo (que és una carn de porc feta amb infusions de vi blanc i espècies, segons posa a la web)

El local és una mica fosc i la foto no va quedar gaire lluïda, però el lloc en sí està bé, és així modernillo, amb paret de pedra i llumetes.


Carn a la parrilla amb ceba caramelitzada i formatge brie. El pà estava cruixentet i la veritat és que el conjunt estava molt bo! (Si algun dia faig un #topTen d'hamburgueseries, aquesta entra segur). 
Per cert, anoteu aquest recurs: http://burgcelona.com

👉 La Informal
📧 Rambla del Raval, 32

📞 93.250.93.25
💶 Una mitjana de 14-15 euros per persona


TGB: The Good Burger

TGB és una franquícia d'hamburgueseries que s'ha anat multiplicant arreu d'Espanya. A Barcelona n'hi ha 5. Tenen el punt de fast-food que fa que el lloc sigui d'ambient fred i impersonal, però salvant distàncies -òbviament- amb un macdonalds qualsevol.


Les hamburgueses són més barates que les d'un restaurant-hamburgueseria, però ja veieu més o menys el motiu. A part, lo del segell en el pà és una cosa que m'agrada i em fa gràcia, però no serveix per qualsevol tipus de pà, ha de tenir uns mínims de consistència. 
Crec que hi ha diverses ofertes i que els dijous per la nit fan 2x1, cosa que segur que ompla. A veure, que no és mala opció, eh! L'únic que si voleu menjar bones hamburgueses, millor anar a altres llocs. Aneu al TGB si l'alternativa és Burger King o teniu ganes de menjar ràpid.

👉 TGB (The Good Burger)
📧 Diversos locals
📞 Diversos telèfons
💶 Hamburguesa i beguda: uns 5 euros.
🌍 http://www.thegoodburger.com

07 de desembre 2017

Pottercon BCN 2017

El cap de setmana passat vaig anar a la "Pottercon", un esdeveniment centrat en la figura de Harry Potter i tot el seu entorn màgic. De fet no és la primera vegada que el fan (si no m'equivoco, l'any passat ho van fer per primera vegada, a l'Espai Jove La Fontana, a Gràcia). Enguany el lloc no podia ser millor: l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, la UB. 
Perquè...
La UB serà sempre Hogwarts. 😏

Bromes a part, el lloc és molt bonic. 


La gent que ho organitza fa altres coses al llarg de l'any, però una de les més conegudes es pot ser la PotterWalk de setembre, en la qual nanos de totes les edats (i adults) es reuneixen a l'andana 9 i 3/4 per anar cap a Hogwarts. òBviament Barcelona no és Londres i no tenim KingCross, però l'Estació de França també fa el seu efecte ;-)

Tornant al tema de la Pottercon: van ser dos dies i les entrades, posades a la venta uns mesos abans, es van esgotar en poques hores. Vamos, que ho van fulminar. 


L'esdeveniment va tenir punts forts i punts millorables, anem a veure:

Punts forts
  • L'espai: com ja he dit, aconseguir fer-ho a l'edifici històric de la UB ha sigut un encert. És màgic :-) ... I una gran feinada per posar la universitat a punt: cartells, detalls a cada racó... un punt molt a favor.
  • La gent: els assistents van estar a l'alçada de les circumstàncies. Admiradors de la saga Potter de totes les edats (la majoria, famílies) i gran part vestits amb els diferents uniformes de les diferents cases. Cal destacar que com que hi havia concurs de cosplay això també va fer que la gent suposo es motivés més. La veritat és que donava gust!
  • El programa en sí: a nivell general el programa va ser prou bo i van portar persones interessants (també va haver alguna punxada, però bueno). Dobladors, projeccions, tallers, quidditch... en major o menor mesura, tothom va poder trobar alguna cosa on anar. Menció especial pel coro Corocrux
  • La organització. Costa molt organitzar un esdeveniment d'aquestes característiques i moure la gran quantitat de voluntaris que es van necessitar perquè tothom en quedés content. Des d'aquí, la meva més sincera felicitació.
 
Punts millorables
  • No vaig poder assistir a totes les activitats, però sí que vaig notar que algunes punxaven i feien baixar la qualitat global. No vull ferir sensibilitats, o sigui que no concretaré més.
  • El menjar. No per la qualitat del menjar en sí, si no per l'espai. El menjar es servia al jardí (al pati) i feia fred. Es que just aquell dissabte feia molt de fred. La gent buscava racons per on podia seure... 
  • Distribució dels stands: també ho vaig trobar força raro que alguns artesans estiguessin al hall (lloc amb una gran quantitat de moviment) i d'altres al pati del darrera, on en determinades hores no hi passava gaire gent i s'estaven pelant de fred.



L'any vinent, més!

06 de desembre 2017

[Lectures] La ràbia (Lolita Bosch)

Em vaig llegir aquest llibre perquè me'n van parlar bé i sí, el que s'hi tracta és important i s'ha de fer saber, però crec que no em va acabar d'arribar per la manera com estava estructurat / explicat.

Es tracta d'un llibre sobre bullying patit en primera persona per l'autora del llibre, l'escriptora Lolita Bosch. De jove va patir un canvi d'escola: gràcies a les seves bones notes va rebre una oportunitat per anar a estudiar a un institut de ciutat on s'hi feia una prova pilot en un batxillerat d'humanitats. Des del principi no hi va estar bé: eren molts els que la veien com una infiltrada, i el bullying va ser continu.

El que sorprèn més del llibre ja no és l'assetjament en sí per part de la resta de companys sinó la complicitat del professorat: no només van fer-ne cas omís sinó que van ser molts els que hi van posar cullerada. 

El llibre barreja la seva història personal (dels 14 als 17 anys) amb testimonis recents. He trobat a faltar una mica més de història, ja que tota la estona li va donant voltes al mateix i no s'avança, és molt repetitiu. Tot i així, crec que és una lectura que pot interessar (/ajudar) a moltes persones i/o adolescents que es trobin en situacions similars: Lolita Bosch desemboca tota la seva ràbia i frustració, el com es va sentir, els problemes que tot això li va ocasionar. (I tant de bo el bullying desapareixès de les nostres escoles!)




05 de desembre 2017

[Lectures] Sunny (Taiyo Matsumoto)

Taiyo Matsumoto és un autor manga amb un estil molt peculiar: s'allunya bastant dels canons manga habituals i normalment passen dues coses: o t'agrada o no t'agrada. Jo encara no m'he decidit. Vam llegir GoGo Montser al Club de lectura de còmic i tot i que és una obra així com rara, em va agradar bastant. Ara bé, he provat de llegir Tekkon Kinkreet i no me n'he ensortit.

Però Sunny m'ha agradat molt.


El Sunny és un cotxe groc mig en ruines que està -de forma permanent- al jardí d'una casa d'acollida, la casa de "Los niños de las estrellas". Allà hi conviuen diferents nens i nenes que estan allà per a una raó o una altra.

Són sis volums en total i a cada un d'ells anem coneixent millor als personatges: quines aspiracions tenen, quins records tenen de la seva família, quina enyorança tenen per tornar amb ells, com es senten quan van a l'escola amb els altres nens "amb família", etc. Són bons nanos, tot i que algun d'ells més inquiet que els altres, però tots amb un bon cor. També cal dir que tot i que la majoria dels nens i nenes ronden l'edat escolar, n'hi ha algun de més gran i també algun bebé. 

El còmic arranca al primer volum amb l'arribada del Sei, un noi tímid que veu com els seus pares no es poden fer càrrec d'ell durant una temporadeta. Realment m'ha anat agradant més a mesura que anava llegint-lo. Al principi el tipu de dibuix em frenava una mica, però realment quan portes unes quantes pàgines això ja queda en un segon pla.


04 de desembre 2017

Dipòsit d’aigües pluvials del parc Joan Miró

L'OpenHouse és una de les millors oportunitats anuals per visitar espais que normalment no són oberts al públic. Un dels que vaig visitar enguany va ser aquest, el Dipòsit d'aigües pluvials del parc Joan Miró... i em va encantar :-)

A Barcelona hi ha diversos dipòsits similars: 13 en total. La idea és que n'hi hagi molts més, fins a 30, ja que en alguns casos encara és força justet i l'ideal és que cada districte ho tingui ben resolt. Alguns estan sota terra i d'altres no, però tots tenen el mateix objectiu: minimitzar les inundacions a la ciutat i els possibles desbordaments del clavegueram. Funcionen tots sota un mateix sistema de gestió avançada i la idea és que distribueixin l'aigua i puguin anar a les depuradores per tal de contaminar menys el riu i el mar.


  • Com funciona? Doncs, quan plou, l'aigua va entrant als dipòsits de manera controlada i la van derivant cap a les depuradores, que és allà on la tracten (la netegen i tal). Un cop fet aquest pas, el dipòsit queda lliure un altre cop i el netegen per tal que quan arribin noves pluges estigui tot a punt.

Tal com explica aquest vídeo, el dipòsit Joan Miró el visiten unes 3.000 persones cada any. Té una capacitat de 55.000 metres cúbics, lo que equivaldria a 22 piscines olímpiques (aviat és dit!)

La visita constava de dues parts: una primera on et posen un vídeo i t'expliquen una mica el que us he dit abans i una segona part on visites el dipòsit en sí. Té com dues parts: una on la fondària no és gaire i una altra que és molt més alta.


Si us interessa estigueu atents a l'any vinent, tot i que crec que altres entitats com La Fàbrica del Sol fan visites de tant en tant.

03 de desembre 2017

Pel·lícules de la setmana: Estiu de 1993 | Manchester by the sea

Dues pel·lícules amb un denominador comú: la pèrdua de persones estimades

Estiu 1993 (Carla Simón)

Aquesta pel·lícula no ha parat de guanyar premis i reconeixements des de que s'ha estrenat (incloent-hi ser la seleccionada per representar Espanya als Oscar). Realment és molt maca i molt sensible, però alerta perquè és més lenta que un cargol i això pot no encaixar en segons quin tipus de públic.

La pel·lícula gira al voltant de la Frida, una nena que només amb sis anys s'ha quedat sola al món i ha de començar una nova vida amb uns tiets seus que viuen al camp. Ella, nena de ciutat i acostumada a veure segons què i envoltar-se de segons qui, farà un llarg procés d'adaptació que no serà gens fàcil per ningú.  

El punt clau de la pel·lícula són dues coses: en primer lloc les nenes (la Frida i la seva cosina) que brillen amb llum pròpia i una naturalitat davant la càmera que ja la voldrien molts actors consagrats... i per altra banda la història en sí i tot el que representa per a la seva directora, que ho va viure en primera persona quan tan sols tenia 6 anys.

I ah! les múltiples referències a l'època en la qual es situa l'obra, com quan es posen a ballar un hit dels famosos -i ja oblidats- Bom Bom Chip.


(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana Filmaffinity: 7,4 )


Manchester by the sea (Kenneth Lonergan)

Aquesta pel·li va guanyar algun Oscar i algun Globus d'Or, i és un drama des del minut 1.

És una pel·li dura i trista, però no d'aquelles tristes que et fan plorar en moments puntuals sinó una d'aquelles en que la tristesa n'envolta tots els minuts i sents en tot moment una trista empatia vers el protagonista, en Lee.

En Lee és un home que viu monòtonament a Boston fent d'encarregat de manteniment. Un dia, però, rep una trucada on se li comunica que el seu germà s'ha mort i que s'ha de fer càrrec legalment del seu nebot, que té 16 anys i una vida muntada. Quan torna al poble, s'adona que no ha aconseguit -ni aconseguirà mai- superar els motius que el van allunyar d'allà, uns quants anys enrera.

(🎬Nota Eli: 7 / 🏆: Mitjana FilmAffinity: 7,2)

02 de desembre 2017

Restaurant de la setmana: Corchos

Un dia volia anar amb uns amics al König però, per variar, estava petadíssim de gent, jeje. És per això que vam anar a un dels restaurants que hi havia per allà al davant... el CORCHOS
Ubicat a la Rambla (per damunt de plaça Catalunya), es tracta d'un restaurant de cuina mediterrània amb força varietat amb la opció d'agafar plats o platets (/tapes).

Nosaltres vam agafar el menú migdia, crec que costava uns 12 euros. 
De segon carn, però de primer... formatge :-) M'encanta el brie arrebossadet :-)


Els postres són casolans. Vaig menjar una crema catalana.

El local és bonic. S'ha de tenir en compte que és una zona de pas molt turística i la competència que tenen és molt forta. No obstant, crec que el Corchos compleix bé el seu objectiu de ser atractiu pels foranis... però també pels d'aquí. Pel menjar que et donen el preu és més que acceptable: estava tot molt bo.

👉 Corchos
📧 Rambla de Catalunya, 12

📞 93.170.11.32
💶 Una mitjana de 15 euros per persona (migdia)


01 de desembre 2017

Micro-ressenyes de còmic 2017 (núm. 9) - Còmic mèdic

He agrupat alguns dels còmic que he llegit darrerament i que van vinculats amb la medicina d'una manera o d'una altra. Per cert, si us interessa el tema i no coneixeu aquesta web: https://medicinagrafica.com, us encantarà!
-------------------------------

  • Atrapado en Belchite / Vencedor y vencido
Els poso junts perquè... van junts. És una trilogia que narra la biografia del doctor Pablo Uriel, un metge en temps de guerra que va passar mil i una aventures i que va sobreviure per explicar-ho. El primer volum l'havia llegit ja fa temps, al 2014. La veritat és que em va agradar però tampoc em va encantar.... i suposo que per això vaig trigar en llegir la resta. I ara doncs.... doncs m'ha agradat moltíssim. Els trobo imprescindibles per conèixer (sí, un cop més) capítols de la nostra història recent.

Si us interessa, hi ha la versió recopilatori (agrupa els tres volums). En el segon volum hi veiem al protagonista recentment llicenciat en medicina i, malgrat la il·lusió, als pocs dies el detenen i ingressa en una presó militar. Però en surt, i marxa al front. En el tercer volum torna a la presó, però curiosament en una de republicana... és un testimoni interessant!


  • 17: vivir, revivir, sobrevivir

Patir un càncer no és cosa fàcil, però si ho has de patir dos cops...
Àlex Santaló és l'autor d'aquest còmic autobiogràfic. Quan tenia 17 anys li van diagnosticar un càncer i, 17 anys després, un altre.

És un còmic de superació on hi veiem a un jove protagonista que lluita contra el càncer amb l'ajuda dels còmics, la música i la ciència ficció. No és un còmic trist, sinó realista. Els seus sentiments, les seves pors i els seus dubtes, així com el suport incondicional (òbviament) dels seus pares, mantenint-se forts per no defallir davant del seu fill.

Aquest és el seu cinquè còmic publicat, però el primer en el qual ell també fa de guionista (i podeu trobar-lo a Lektu en format digital i a bon preu, si voleu).


  • La ternura de las piedras
Mmmm aquest llibre m'ha agradat menys del que m'esperava. La veritat és que n'havia llegit molt bona crítica i crec que sortia recomanat com a un dels imprescindibles de l'any, Però passa que... és un tipus d'humor que no està fet per mi. I per tant, subjectivament, no m'ha agradat gaire.

De fet, tampoc el podríem considerar còmic... és una mena de barreja entre còmic i àlbum il·lustrat. Ens parla del càncer. Concretament, la protagonista ens parla del càncer del seu pare: un home distant amb la família i fills, autoritari, llunyà, sec... que ara està malalt i no s'aguanta per ell mateix. 

Una aposta visualment interessant que, no ho dubto, segur que troba grans seguidors.



  • Trágame entera
Adolescència, al·lucinacions. Dos germanastres envoltats d'esquizofrènia i trastorn obsessiu compulsiu en una edat que ja de per sí és força complicada.

Sí bé no vaig aconseguir entrar en el còmic, no s'ha de negar que l'autor (Nate Powell) ha fet tot el que ha estat a la seva mà i més per transmetre al màxim les sensacions dels protagonistes. Et sents totalment partícip d'algunes de les coses que passen, et situes a primera línia.

El còmic ha guanyat diversos premis, entre ells un prestigiós Eisner (a la millor nova millor novel·la gràfica i al millor escriptor i lletra.
>L'autor actualment treballa amb adults discapacitats.


30 de novembre 2017

[Lectures] Hombrecitos (Louisa May Alcott)

Un dels llibres que he llegit aquest any és "Hombrecitos" (té una mica de delicte, perquè mai he llegit "Mujercitas", jajaja 😁) però el cas és que el vaig trobar en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia.

Hombrecitos és com la segona part de Mujercitas. Hi recuperem a una de les protagonistes de la primera història, la Jo, ja casada amb el senyor Bhaer i fent-se càrrec d'una casa plena de nens i nenes en plan escola-semi-internat (és a dir: uns nanos que, per raons diverses, dormen i viuen allà amb ells). De fet jo de petita n'havia vist la sèrie de dibuixos animats. Hi va haver una època en que Japó es va cobrir de glòria amb les adaptacions literàries i era un gust!! Recordo haver vist Sonrisas y lágrimas, el Perro de Flandes, Ana de las Tejas Verdes i un piló més.


Molt fan...


Ara, maldito el moment que m'he llegit el llibre. 

La sèrie la recordo vagament (ja tenim una edat) però tinc previst tornar-la a mirar sencera, doncs la vaig localitzar subtitulada en espanyol i després de mirar el primer capítol em van donar ganes de seguir (ara potser per nadal...). Però el llibre? vaya truño.

A veure, és que està caducat XD. Està escrit de manera molt carrinclona i, el pitjor de tot, les nenes juguen a cuinetes i els nens poden fer de tot. Encara rai que hi ha el personatge de la Nan, una nena de 10 anys que trenca una mica els esquemes i s'enfila pels arbres, però bueno... és el raig de llum....

En fi, tampoc puc demanar massa d'un llibre escrit a l'any 1871. Jejeje. 
A veure si puc tornar a veure la sèrie!

29 de novembre 2017

[Sèries] Amigos de la universidad

He aquí una sèrie que, si ho sé, no miro XD


Vull dir, amb tantes sèries interessants que hi ha per veure, em vaig enganxar a aquesta perquè vaig veure que eren molt pocs capítols i no sé... però bueno. Són 8 capítols de mitja horeta cadascún (això és un factor determinant perquè m'enganxi a una sèrie: que duri poc el capítol i que la temporada sigui curta). El pitjor de tot és que acabo de fixar-me que Netflix ha decidit fer una segona temporada... no sé si cal!




El propi títol ja explica de que va, no cal explaiar-se massa: un grup de persones que van compartir vida universitària a Harvard es reuneixen uns quants anys després, quan ja són uns quarentons. Alguns segueixen igual, altres han tingut fills, altres han canviat una mica de vida... el cas és que trobar-se implica una sèrie de retrets, malentesos i situacions divertides. O sigui, és una mena de comèdia però que en el fons no fa gaire gràcia.

Els personatges són una mica tontos i sobreactuats.


A més, hi ha una escena bibliotecària que em fa ràbia PERQUÈ ACABEN FENT MOLT SOROLL haha. (Bé, a veure, s'agraeix l'escena bibliotecària, ;-D).


Algú de vosaltres l'ha vist o què? 😑

28 de novembre 2017

Austràlia [4a part i final] - Adelaida i Melbourne

Va, avui acabo de narrar el viatge per Austràlia 😀 Ja anava sent hora, jeje. Us enllaço les parts anteriors:


Dia 11


En tot viatge sempre hi ha coses que no surten bé, i en aquest cas va ser la visita a la ciutat d'Adelaida. Us explico: volíem anar-hi perquè des d'allà s'agafava un ferry per anar a una illa... però que va passar? que va fer MOLT MAL TEMPS i, per tant, els ferrys no sortien. Així que, vam agafar el vol intern per visitar una ciutat que ni fu ni fa  jejejejeje. No passa res. 

En sí, Adelaida és una ciutat que no ens va agradar tant. Semblava com una ciutat de les que es troben al mig dels Estats Units, amb carreteres amples i ambient una mica desangelat. Que fes molt de fred suposo que ens va ajudar a percebre-la així.


L'hotel estava molt bé, això sí. Pel mateix preu que a les altres ciutats teníem hostels de dutxes compartides, aquí vam trobar un Ibis ben bonic i còmode.

Dia 12

Aquest és el dia que teníem reservat per l'excursió. Com que no vam poder agafar el ferry, vam mirar de fer alguna cosa més propera... i ens van dir que hi havia un "poblet alemany" del segle XIX a mitja horeta d'autobus, HAHNDORF. Però... VA PLOURE MOLT. O sigui que vam anar fins al poblet, vam caminar 20 minuts, i vam tornar amb el següent autobús xDDD. No us poso cap foto perque no val la pena. Mireu aquí i ja està: http://www.adelaidehills.org.au/attractions/our-favourites/historic-hahndorfs-main-street (òbviament, plovent, no es veu tan bonic).

Per la tarda va clarejar bastant i vam aprofitar per visitar la biblioteca estatal, la pública, el riu...i clar, sí. EL JARDÍ BOTÀNIC. No hi ha ciutat italiana sense jardí botànic.

La biblioteca pública (City library) esta al pis de dalt de tot d'un centre comercial :-)


Dia 13

Ara si que ja s'acostava el final del viatge, perquè el 13è dia vam agafar el nostre darrer vol intern per anar fins a Melbourne. I ja us avanço que va ser la ciutat que ens va agradar més :-)

Dia 14

Melbourne és una ciutat maca i més tirant a europea si la compares amb la resta de ciutats així conegudes de Austràlia. Disposa d'una zona urbana central amb tramvia gratuït i això fa que molta gent es mogui per aquella zona (malgrat que allotjar-se per allà surt bastant més car, clar).

Nosaltres no estàvem a la zona 1 però més o menys podíem anar-hi caminant. Si alguna cosa destaca també de la ciutat són els graffitis: n'hi ha molt. Ara bé: destaca perquè allà no deu haver moltes ciutats amb graffitis, perque no vaig trobar que fos tan diferent a altres ciutats... vull dir que t'ho venen com una cosa especial però tampoc és que sigui un gran què.

El primer que vam trobar.
Dia 15

No podíem marxar d'Austràlia sense visitar, almenys, els 12 apòstols i la "Great Ocean Road" (una carretera famosa) Per si algú no sap lo que és això dels apòstols, us ho explico: es tracta d'una agrupació de pedres que hi ha al mar. Ara bé: no us imagineu 12 pilars ben macos, no. L'erosió i el pas del temps fa que actualment n'hi hagi 9 i que, a més, algunes són molt petitones. :-)

Pel camí vam poder veure moltes coses, com koales en llibertat (no és fàcil veure'ls).

Tan de sol dificulta trobar el koala, però està en una branqueta, el veieu?
aquí millor

També vam passar per un bosc molt frondós i humit (Maits Rest Rainforest Trail) on es veu que hi viu una espècie de cargol fosquet que és carnívor. Però bé, en vam sortir amb tots els dits i ni rastre del bitxo.

La zona apostòlica:


Les pedres en qüestió :-)


Abans de tornar cap a la ciutat també vam veure alguna platja i "acantilado" més, especialment una on fa molt temps hi va haver dos supervivents d'un naufragi. Un noi i una noia, rollo Blue Lagoon.

Dia 16

Patejar Melbourne al màxim. I ah! també vam visitar un museu que ens va agradar molt... era una barreja de moltes coses: dinosaures, bitxos dissecats, història de la ciutat, maquinària antiga...


Per cert una cosa, mireu aquest bitxo:


Bueno, aquí està dissecat, però el cas és que a aquestes coses se'ls hi diu FLYING FOXES i allà a Austràlia per la nit és força normal trobar-los volant pels aires, com aquí els rat-penats. Però inclús a les ciutats grans, eh? a Bisbane, a Sídney... vaig flipar bastant, estàvem passejant pel carrer una nit i de cop (DE LO GRANS QUE SÓN) li vaig dir a ma germana: "Osti, acaba de veure al Batman".

Aquell matí també vam visitar la zona de Brighton beach, on hi ha unes casetes pintoresques. Aquí les platges no són com les de Sidney: la gent no s'hi banya tant... (jo no m'hagués banyat al mar australià ni que fos estiu ni que estiguessim a 40 graus xD).


Dia 17

Anàvem fent llista de tot el que ens quedava per veure a la ciutat. El 17è dia vam visitar un Memorial de guerra súper gran que hi havia enmig d'un parc i que, casualment, estava al costat del Jardí Botànic (...). (Sí, novament vam visitar un jardí botànic) XD.

Sortint vam fer cap a la catedral on em va sorprendre una cosa:


Hi havia zona infantil. La veritat és que ho vaig posar al Facebook i algunes persones em van dir que ja ho havien vist en altres llocs... però per mi era nou.

Per la tarda vam visitar una presó :-) la Old Melbourne Gaol.
La visita es fa amb dues parts: una primera amb una policia que fa una mica de teatrillo i fa veure que ens tanca tots a la presó i una segona part que fas tu sol lliurement i pots visitar-ho tot.




Un dels presos més famosos va ser el Ned Kelly, un bandoler molt famós australià que va ser popular per desafiar les autoritats colonials. El van penjar aquí a la Old Gaol.

Dia 18

El penúltim dia vam decidir no moure'ns del barri i visitar tota aquella zona, que era propera a una platja, Santa Kilda. Casualment hi havia una biblioteca pública molt gran i maca, però amb una cosa que em va descol·locar una mica:


Taules com si fossin una escola... i els usuaris asseguts allà XD. No sé, això una mica raro sí és, no ho havia vist mai a cap biblioteca. Al sortir d'allà vam trobar EL JARDÍ BOTÀNIC DEL BARRI. Sí, no sé, els australians tenen un problema amb lo dels jardins botànics. En tenen tants com nosaltres bars.

També, prop d'allà, hi havia un LUNA PARK, com a Sidney:


Aquest estava obert i vam entrar. Era molt petitet i sense cap atracció destacada (excepte una muntanyeta russa).

Els típics miralls

I ja així destacat hi tenim la "wildlife area" on gran part de l'any hi ha pingüinets i foques. Les veieu? les veieu aquí sota? NO, clar. Just a l'época de l'any que vaig jo, NO N'HI HA. Tinc una mala sort que no és normal :-)

res.
Dia 19

I ja està, aquí vam acabar el viatge. Encara, però, quedava un dia per endavant perquè el vol sortia per la nit i no teníem previst anar a l'aeroport fins al vespre. Què vam fer? pues callejear. I veure més graffitis. I comprar algun souvenir.

Us poso alguns graffitis:

Ned Kelly, un personatge popular...

Aquesta gent gravaba un vídeo i cada cop que passava algú, paraven.

aquí crec que va morir algú

la meva paret preferida de la ciutat

em pregunto com s'ho fan, quan són tan grans

També vam visitar l'edifici de l'antic parlament i un jardinet molt mono.

A la nit, vam anar cap a l'aeroport i res, a fer hores. Ma germana tornava cap a Sidney i a mi m'esperaven com 30 hores de viatge amb dues parades (Abu Dhabi i Roma). En total van ser 9 vols i 9 aeroports...

[Barcelona | Madrid | Abu Dhabi | Brisbane | Sidney | 
Coolangata | Adelaida | Melbourne | Roma]

i una última biblioteca xD!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails