28 de novembre 2016

La llibreria del Sr. Penombra, oberta les 24 hores (Robin Sloan)

"Ens cal un James Bond amb títol de bibliotecari"


A vegades agafo llibres de la biblioteca només per la primera impressió que em donen. I un llibre que sembla que parli d'una llibreria... doncs em va fer gràcia i me'l vaig emportar cap a casa. 

La veritat, però, és que vaig aparcar-lo bastant (renovant-lo fins a dues vegades) però quan per fi el vaig començar a llegir ja no vaig poder parar.

Si em preguntéssiu si és un bon llibre us diria que potser no. Vull dir, no és que sigui cap obra mestra, no és perfecte ni mereix potser cap premi... però a mi em va agradar molt. El vaig trobar que era un d'aquells llibres que sembla que t'estiguin esperant per a què els llegeixis.

I de que va, el llibre del Penombra aquest? bé, és complicat de resumir. O no, hehe. Va d'un jove que comença a treballar en una llibreria un pèl extranya: les parets són molt altes, hi ha llibres en llenguatge xifrat, no hi entra mai ningú, a vegades hi ha personatges extranys... bé, d'aquest pal. I ell comença a investigar una mica i descobreix que hi ha tota una societat secreta. L'acció és divertida, no és pas un llibre de misteri, però tampoc és un llibre de riure. T'ho passes bé si t'agrada el món dels llibres i les biblioteques. El protagonista té carisma i els seus amics també: una novieta que treballa a Google, un company de pis artista que fa maquetes i un amic d'infància que està actualment forrat gràcies a un software que recrea pits perfectes en pantalla. 

Entre uns i altres aconsegueixen tirar endavant l'entrellat de tot plegat, utilitzant Google, escàners de llibres i bases de dades enormes per aconseguir els objectius fixats. Tot com una partida d'algun videojoc. La veritat és que el llibre tira bastant a novel·la juvenil.


Jo la recomano, sense cap mena de dubte. I més si sou bibliotecaris o llibreters, perque hi ha forces "guiños" que us faran gràcia. Entretinguda ho és! :)

Font de la imatge

21 de novembre 2016

Club de lectura de còmic a Tecla Sala

L'altre dia vaig fer una cosa que feia temps que volia fer però que encara no havia fet mai: anar a un club de lectura d'una biblioteca pública :) I bé, gràcies a una amiga que em va convèncer, fa un parell de dimarts em vaig estrenar. El club de lectura escollit és del de còmic que fan a Tecla Sala, a L'Hospitalet. Sí, segurament tinc clubs de lectura de còmics MÉS A PROP de casa, però bueno, tampoc em mola la idea d'anar-hi sola. No per res, però que millor si hi vas amb algú que coneguis XD hehe.

Al Club som uns 10 o 12. I bé, que només porto 1 sessió, a veure com va al llarg del curs. El conductor és el Xavier Domènech, de la llibreria especialitzada Arkham comics. De fet jo ja vaig tard, perque m'he unit amb el club ja començat (el primer mes van llegir l'Spirou si no m'equivoco). I aquest segon mes, El hombre sin talento.

El còmic té ja un temps, es va publicar al Japó cap als anys 80 i és una obra pràcticament autobiogràfica.
El protagonista es diu Sukezo Sukegawa i és un fracàs de persona: un gandul que no fot res, que no es cuida de la seva família (té una dona i un fill petit, asmàtic) i que té debilitat per crear negocis que no van enlloc.
Sukegawa és també un dibuixant de manga, però que per raons diverses un dia deixa de dibuixar (cosa que retreu continuament la seva dona, doncs almenys allò era una feina de veritat i donava diners).

És, realment, un còmic per posar-se nerviós i odiar al protagonista per inútil. L'autor, Tsuge, aconsegueix crear un clima que molesta. Veus l'autor fracassar una vegada i una altra, gastar diners en coses que no tenen sentit. Per posar l'exemple més clar, un dels negocis que monta és la venda de pedres... al costat del riu on les ha recollit. Pedres que per ell semblen xules però que està clar que no tenen res d'especial. En fi, un personatge que somia en muntar el negoci del segle per les coses que veu i que sent, però amb una visió empresarial de zero a l'esquerra.

L'autor del manga va deixar de dibuixar després de publicar això. Si mal no recordo, té un fill d'aquests que es queden tancats a l'habitació sempre. Es tracta d'un hombre depressiu, amb tendència a la pobresa... antisocial, reservat i que no vol que les seves obres es publiquin en altres idiomes.

La dona, farta de les pedres.
Jo el vaig llegir a l'estiu i em va anar bé comentar-lo. De fet, a ningú li havia agradat... però és interessant de llegir (a més, la crítica el deixa pels núvols).

18 de novembre 2016

Disney Crossy Road

Segurament, els que sigueu més juganers (i si més no, de jocs via "app") us sonarà el joc "Crossing road". És un joc del 2014 nascut una mica a l'acudit aquell de "Why'd the chicken cross the road?". Bé, l'objectiu és simple: creuar carrers.

Tens un ninotet pixelat i l'has de dur tan lluny com puguis sense que cap cotxe t'aixafi, ni et caiguis per cap barranc ni topis amb cap enemic. O caiguis al riu. Viem una posada en escena simple:



El joc, en sí, bueno, és addictiu una estona. A mesura que avances desbloquejes nous personatges i al final t'atrapa l'esperit col·leccionista, però poc més. Poc més fins que va sortir la versió DISNEY. Quina delicía. I quin vici, per favor! Si us dic que jugo una estona cada dia des de fa mesos no estic exagerant :-)

Disney crossy road



La premisa és la mateixa, el funcionament també. Però la gran gràcia es que aquí les "pantalles" (mons) són pel·lícules Disney.  I el millor de tot és que cada mes ho actualitzen amb una pel·lícula nova. Podem gaudir de Piratas del Caribe, Aladdín, Zootropolis, Big Hero 6, Inside Out.... un munt! i cada món va acompanyat d'unes 15 figuretes més o menys.

Les figuretes són personatges amb els que pots jugar. Cada una es mou d'una manera diferent i la combinació i moviments et fan desbloquejar altres figueres ocultes.



Cada cop que hi ha un món nou estem a ZERO figueretes. Aquestes s'han d'aconseguir així:

  • Amb la màquina de la sort => quan tens 100 monedes (s'agafen jugant amb qualsevol personatge de qualsevol món) pots accedir a una bola sorpresa. Et toca qui et toca. A vegades, sovint, toquen repetits... però llavors hi ha la màquina de monedes especials que mai donen ninotets repetits. No sé si m'explico. Bueno.

  • Desbloquejant-los => hi ha molts, molts, personatges ocults. Jo ara mateix els lliures ja els tinc tots (ara no ho tinc davant, però crec que eren 320 d'uns 350 en total). Em falten 30 d'ocults i això lo millor és buscar tutorials a Youtube, perque si no, pares boig. Per exemple, si agafes 50 pomes amb el cavall de Rapunzel, desbloquejes X. Si et deixes atropellar x vegades per un camió al món Mickey, aconseguiràs X. Si fas tal cosa x vegades.... i així anar fent. Jo els vull tots XD! (aquest, el DisneyDan, té molts vídeos i informa de totes les actualitzacions)

És molt viciant, la veritat. M'encanta! :-)

Ja estic esperant l'update de finals de mes, hehe! (serà MOANA)... però segons alguns youtubers, s'estan preparant alguns de molt xulos! 



ACTUALITZACIÓ 22:59. Mentre preparava aquesta entrada per deixar-la programada per demà al matí, he vist que l'actualització de novembre JA ESTÀ AQUÍ! d'ara mateix! ueueeee! quina casualitat! :-) Ja podeu jugar al món de Moana. I ah! m'havia oblidat de dir-vos que també hi ha "reptes diaris" que et permeten guanyar monedes i punts i, quan en fas sis de seguits: figureta!  a part, cada setmana hi ha un repte setmanal que també et permet guanyar dues figuretes inèdites. Qui s'avorreix és perque vol ;-) Vinga, que ja ha començat el repte El libro de la Selva ^_^!

15 de novembre 2016

Barcelona, ciutat de llibres (Isabel Segura)

Avui us parlo d'un llibre que, si us agrada el món del llibre, l'haurieu de llegir. No, que dic! comprar-lo i guardar-lo a casa per admirar-lo :) és preciós. Però no ens avancem als esdeveniments, de moment us poso la coberta:
Editat per l'Ajuntament de Barcelona aquest mateix any, es podria dir que només té un petit i insignificant defecte: fa una olor extranya 😅 Tret d'això, crec que resumeix molt bé el que han significat els llibres per aquesta ciutat. A més, va farcit de làmines amb fotografies molt maques i molt ben seleccionades.

Són set capítols en total:
  • Dels llibres com a creadors de la ciutat moderna (Intro / Presentació)
  1. Els llibres en la construcció de Barcelona
  2.  No hi ha llibre sense lectura
  3. El carrer i els llibres
  4. Llibres en temps de guerra
  5. De quan cremaven llibres
  6. Llibres en transició
  7. Barcelona, ciutat de llibres i de memòries
A mesura que es va repassant la història dels llibres i el procès editorial, es va seguint el fil històric amb els canvis que s'han anat produïnt a Barcelona en aquests anys.


Anem passant pàgines i anem veient com eren abans les editorials i totes les professions vinculades als llibres en sí mateix. No aniré repassant capítol per capítol, però si que vull destacar algunes coses.

- La creació de la Biblioteca Popular per la Dona, la primera d'aquestes característiques d'Europa i Amèrica (poca gent ho sap). Va ser l'any 1909 i va ser gràcies a la incombustible Francesca Bonnemaison (avui amb biblioteca dedicada al carrer St Pere més baix) i Vicenta Carreras. Se'ls hi va quedar petita molt ràpid! :-)

- A la pàgina 52 es nombra l'Escola Superior de Bibliotecàries (1915). (Detall que volia destacar, jaja)

- Els bancs-biblioteca del Passeig de Sant Joan. Va ser a l'any 1930. Els bancs del Passeig tenien unes vitrines amb llibres i es feien préstecs. Ho trobo molt bonic, caldria recuperar coses com aquestes. Hi havia un home que feia els préstecs i després els recollia tots i els tornava a guardat a les vitrines. Us poso una foto:


- La biblioteca infantil desmuntable. Que això també s'hauria de tornar a posar jejeje! a la plaça de les Palmeres. Era una petita biblio infantil que media 4x12 m i que servia perque els nens i nenes del barri llegissin. Va funcionar durant 10 anys (1934-1944). Un vídeo!



- Algunes frases destacades... al 1914 es celebrava una fira internacional a Leipzig. El fundador de l'Institut Català de les Arts del Llibre (Eduald Canibell) va dir "L'Estat no hi vol ésser? Nosaltres sí. Catalunya sí. (...) Barcelona serà el Leipzig català" 

- El tema dels bibliobusos. M'encanten, sempre els he trobat encantadors, així com la seva funció. Al llibre surten. En primer lloc, es parla dels bibliobusos que van anar al front (tema biblioteques i guerra civil, un altre tema que apareix al llibre i que és un capítol molt interessant de la nostra història) i després també dels bibliobusos que feien rutes per les rodalies de Barcelona. 


SOM UN POBLE QUE ENMIG DE LA GUERRA MÉS
SANGUINÀRIA DEMANA LLIBRES, LLIBRES!
(Anna Murià, escriptrora i secretària de la ILC)

- Per útim, -i per anar tancant, que això es faria etern- el tema de la censura i els llibres que es van prohibir i cremar durant els anys foscos de la nostra història. També l'exili, les editorials que es van crear fora de Catalunya (a l'altra banda del xarco), els peus d'imprempta falsos... vaja, tot un món, (Per cert, interessant la jornada que van fer l'altre dia a la Facultat BiD, "II Jornada d'Història de l'Edició: "Exilis, censures i resistències en el món hispànic al s.XX")

Bé, ja trigueu en comprar-lo (o en agafar-lo de la biblioteca). :)

14 de novembre 2016

Setmana de la Ciència 2016: Institut Botànic de Barcelona (IBB)

Aquesta setmana s'està celebrant la Setmana de la Ciència 2016 (de l'11 al 20 de novembre) i fan un munt d'activitats per tot Catalunya! :-) Jo m'he apuntat a dues. Una ahir i una diumenge vinent. Us explico la d'ahir perque em va agradar molt: l'Institut Botànic de Barcelona.


L'IBB està ubicat al Jardí Botànic, a Montjuïc. Cal dir que vaig tenir certs problemes per arribar-hi: des de casa meva hi ha 45 minuts (segons TMB-Maps) i vaig sortir amb temps de marge. A Pl. Espanya havia d'agafar el bus 150 i baixar a lo dels Vivers, però crec que la parada aquesta no es va anunciar, per tant vaig arribar fins al Castell. Per no liar-me més, vaig optar per baixar un altre cop a peu, i clar, vaig fer tard. Però bueno.

La visita va constar de dues parts: una als laboratoris i l'altre a l'herbari. La primera té una cosa friki que em va sorprendre molt, i la segona -com a bibliotecària que sóc- em va agradar :-). Anem per pams:

1. LABORATORIS

Com que vaig arribar tard, la visita la vaig trobar a mitges. Això vol dir que la explicació també. Bàsicament explicaven quins experiments feien amb les plantes, com s'extreia l'ADN, etc. D'aquesta primera part vull destacar que un dels laboratoris tenia.... NINOTETS I ESTAMPETES RELIGIOSES. La veritat és que és un fet que m'ha fet molta gràcia i també m'ha sobtat molt. No he visitat gaires laboratoris (no són el meu camp de treball XD) però quan hi ha portes obertes acostumo anar... i mai havia trobat algo així. Havia de fer fotos sí o sí! :-)




Fins i tot un goig.
2. HERBARI

Aquesta part la vaig trobar més pròxima. És com una biblioteca, però de fulles i flors hehehehe. Ens van explicar el procediment de tot plegat.

Primer reben la planta en sí (prové de donacions de científics, recol·lecta pròpia o intercanvi amb altres centres) (normalment particulars no, ja que el procés en sí no és fàcil i no serveix una herbota qualsevol). Un cop arriba allà, la posen en paper de diari i desrés paper assecant. Un cop ben coberta, la posen en una premsa per poder treure TOTA l'aigua.

Normalment una planta ja de per sí bastant seca s'hi està un mes. Si en canvi és una planta humida, doncs pot arribar a etsar-s'hi entre sis mesos i un any! (i ah! el paper assecant s'ha de canviar sovint: al principi, cada dia!)


Un cop està el procès fet, la fixen amb un puntet de silicona. És molt important etiquetar bé: cal posar la localitat on s'ha recol·lectat, la data, el codi propi, el segell de l'IBB... a Barcelona hi ha dos herbaris: aquest i el de la UB. 

L'IBB té 800.000 exemplars. És el segon més gran d'Espanya després del de Madrid, que passa del milió de plantetes seques. Però tot i que són grans, arreu del món n'hi ha que encara ho són més. Alguns tenen entre 5 i 10 milions d'exemplars!. Ens han dit que aquí tenen un creixement d'uns 2.000 anuals.

S'han re-inventat un escàner per poder escanejar a alta resolució els documents. L'han posat al revés:


Vam visitar l'arxiu d'herbes. De bones a primeres sembla un arxiu normal: passadís llarg, temperatura un pél més baixa i armaris compactes.
Les plantes es posen en carpetes segons procedència, i també s'indica si són cultivades o no, ja que si ho són ja no serveixen com a element científic (la major part de les vegades). També ens van dir que abans estaven en un altre edifici i no podien garantir la baixa temperatura, per la qual cosa van posar mercuri a totes les fitxes... i això ha malmès l'ADN en certa part i tampoc serveixen per fer-ne segons quins estudis.


Guarden sobres amb llavors i trossos de troncs, també.


Finalment ens van ensenyar un herbari antic, el més antic de la peninsula crec que va dir. És del senyor Salvador, un home que tenia herbes, minerals, animals... de fet, hi ha el Gabinet Salvador que es pot visitar i que fa anys que pertany al IBB. Eren una família d'apotecaris i naturalistes de Barcelona (van viure entre el segle XVII i el XIX). Aquí veiem:


13 de novembre 2016

Pel·lícules de la setmana... pel·lícules sobre dones

Aquesta setmana ho faig una mica diferent i agrupo pel·lícules per -més o menys- un tema similar. En aquest cas, dones. Ara bé, que ho faig des d'un punt de vista bastant general, eh? les pel·lícules són aquestes (i ara que m'hi fixo, la majoria d'elles basades -més o menys- en fets reals)



Anna and the king (1999)

"Anna i el rei" és una pel·lícula de 1999.
Explica la vida de Anna Leonowens, una anglesa que al segle XIX va viatjar fins a Siam amb el seu fill petit per fer de mestra als fills del rei (58 nens i nenes) (!!!).

En realitat la pel·lícula és una mica "versió lliure" dels fets, però a mi em va agradar. Està protagonistzada per la Jodie Foster. El nen que fa de fill de la Jodie és el Tom Felton (el Malfoy de Harry Potter).




Bé, torno a l'argument: l'Anna havia rebut l'encàrrec d'ensenyar anglès als fills del rei, i això es diposa a fer... tot i que topa una mica amb les costums del país (actualment, Tailàndia). Això en principi al rei li agrada, ja que vol una persona de caràcter fort, però quan la dona comença a posar-se en segons quin temes, ja no li fa tanta gràcia. De fet, una de les escenes més impactants de la pel·lícula és la decapitació de dues persones, una parella jove d'enamorats.

No deixa de ser una història d'amor, sigui o no sigui certa. El cas és que com ja passa en moltes altres pel·lícules per l'estil, neix una mena de sintonia entre els dos, però tot acaba quan ella marxa un altre cop cap Anglaterra. (De fet, la pel·li ha sigut polèmica precisament pel fet aquest, per la suggerència d'aquesta "sintonia"). Cal dir que
a Tailàndia aquesta pel·lícula va estar molt de temps censurada, i no sé de fet si encara ara ho està.

Big eyes (2014)


Ja fa bastant de temps que vaig deixar de veure pel·lícules del Tim Burton perque no m'agraden, però aquesta tenia pinta de ser una mica diferent i fa poc la vaig agafar de la biblioteca. I què dir d'ella? doncs que trobo que està molt bé. No només dóna a conéixer la vida d'una artista sino que a més denúncia el tracte rebut per part de la seva parella (bé, dón dues coses en una, de fet). Però anem per pams: quina artista, quina obra, quina parella?

Big eyes narra la vida de Margaret Keane, que als anys 50 va començar a pintar quadres de personatges amb els ulls molt grans
. Tenia certa gràcia i poc a poc va anar fent-se una reputació... però el problema és que qui signava era en Walter, el seu marit. Al principi de la pel·lícula ens dóna entendre que és fruit de un descuit ben aprofitat, però poc a poc veus com li va caient la màscara. Ella, que ha de veure des d'un segon pla com les seves obres guanyen i guanyen seguidors es va consumint cada cop més. Obligada pràcticament a dibuixar tot el sant dia i no poder fer-hi res. A mesura que veus la pel·li et fot molta ràbia que ell sigui així de manipulador, i desitjaries que ella li plantés cara i el deixes en evidència.


Trobo que és una pel·lícula molt ben feta i que potser ha passat una mica desapercebuda, cosa que sap bastant de greu perque cal que aquest tipus de coses és sàpiguen :-)

Sufragistas (2015)

I de dones "ninguneadas" passem al vot femení. Tot i que ja pel títol queda força clar l'argument, dir només que la pel·li dóna veu a les dones que van iniciar a Anglaterra el moviment que avui en dia permet que les dones puguin votar. Això va a principis de segle XX, o sigui que no fa pas gaire. És una bona pel·li on veiem com aquelles dones es van haver d'enfrontar a la societat per aconseguir el que avui per avui trobem del tot normal (en alguns països, per desgràcia). Es van haver d'enfrontar amb marits, caps i demés... sovint amb conseqüències bastant nefastes.
En el cas de la peli que ens ocupa, la protagonista és una noia que, tot i casada i amb un fill, ho perd tot per la causa.

Per cert, hi ha un còmic publicat per La Cúpula que parla d'això: SUFRAGISTA (podeu veure'n aquí una ressenya que vaig fer pel blog de Biblogtecarios)



Siempre Alice (2014)

Per últim, una pel·lícula protagonitzada per la Julianne Moore i que va sobre l'Alzheimer.

Segurament us sona perque és bastant nova i va guanyar crec que algun Oscar (o estava nominada o algo així... crec que ella va guanyar l'Oscar a millor actriu, ara no ho recordo bé). El cas és que és una pel·lícula molt trista sobre un tipus d'Alzheimer prematur.

La protagonista és una dona que es podria dir que ho té tot: una família que l'estima (marit i tres fills), una casa maca, una bona feina... ella es dedica, precisament, a la psicologia cognitiva i de cop es comença a donar que el seu cap no funciona en plenes condicions. Comença a despistar-se, surt a correr i no troba el camí de tornada, oblida algunes coses necessàries per fer les seves classes... I el diagnòstic és dur i contundent: està patint un Alzheimer prematur i agressiu.

A partir d'aquest punt, la vida li canvia, així com també la de les persones que es troben al seu voltant. No sé, trobo que fa molta pena. Potser és cert que busca el punt dramàtic exagerat en certs moments, però és interessant en el sentit de veure com evoluciona ella i com reaccionen el seu marit i els seus fills (estant o no estant d'acord amb ells). Un drama, vaya.

12 de novembre 2016

Restaurant de la setmana: El Santo (Sitges)

Per donar una mica de deslocalització a aquesta secció (ja que sempre parlo de restaurants de Lloret o Barcelona, jeje) avui us parlaré d'una sandwicheria de Sitges.


En realitat hi vaig anar ja fa temps, era l'estiu. Mmm...no, potser era abans de l'estiu. Feia calor ja, però recordo que per la nit vaig tornar amb nit bus cap a Barcelona i a la parada feia un fred que pelava. XD El cas és que el local estava bé i feien uns entrepans molt bons. Ho dic per si algun dia voleu anar per Sitges i no sabeu on fer-hi un petit mos informal :-)

Fan hamburgueses i sandwich. Jo, per variar (mode ironic ON) vaig agafar una hamburguesa. Són d'aquelles gruixudes, de les que costen d'acabar. Ja ho posa a la carta, una mitjana de 180 grams de carn de bou. El pà també era bo, ben triat, d'aquell que està al punt just i que no es fa pastós.


Si voleu demanar aperitius nosaltres vam optar per natxos i patates braves. Estaven bones! No sé vosaltres, però tant una cosa com l'altra crec que són temes delicats. Les patates braves ja he desistit i generalment ja no en demano si no és que me les recomana algú especialment. Estic farta de menjar patates braves que no són braves i que ni tan sols semblen patates. I amb els natxos, tres quarts del mateix. L'altre dia vaig dinar en un lloc que no em va agradar gens... és una pena, no recordo ni el nom. Unes croquetes de pernil pastoses, uns natxos que eren un bol de "doritos blancs" amb una salsa totalment artificial en un petit recipient adjunt... etc. No, prou tortura! Pero mira, d'aquests de El Santo us en podeu fiar. Els vam gaudir força, són reals. :-D

El Santo
C/Sant Josep, 30. Sitges.

11 de novembre 2016

El mar infinito | La decisió de'n Viggo (les parts del mig d'unes trilogies juvenils)

Tinc tendència a llegir novel·les juvenils que són trilogies. No és que la idea m'agradi, però curiosament n'he enganxat ja unes quantes. Avui us en parlo de dues, però concretament del capítol "del mig".

El mar infinito (Rick Yancey)

Aquest llibre, escrit per Yancey, és la segona part de La Quinta Ola. Potser us sona una mica, ja que fa poc en van fer la pel·lícula. Es tracta bàsicament d'una invasió extraterrestre i d'una sèrie d'atacs que es realitzen contra els humans.

El primer llibre m'ho va fer passar una mica malament. Reconec que l'autor va saber escriure-ho amb prou potència per crear un entorn de misteri, angúnia i bastanta desesperació. Però el segon, ai, fa baixada. No és que l'estil canvïi, però clar, tota la novetat que podia tenir el primer volum, ara ja no la té. A més, crec que és clarament un volum de "relleno", no hi passa res. Absolutament res. Ens quedem quasi igual i això que són més de 300 pàgines.

Potser haguès estat millor passar directament a fer un únic segon volum, però també entenc que si un producte veus que triomfa, en vulguis allargar al màxim. El cas és que bueno, tocarà esperar el tercer i darrer volum. He de reconéixer que sóc bastant dolenta per recordar històries i si no haguès vist la pel·lícula recentment, m'haguès costat bastant posar-me en situació. També crec que no faran una segona pel·lícula (no he investigat, calla, que potser s'està rodant i no ho sé). Però la van deixar prou autoconclusiva per no haver de seguir (i la veritat és que crec que va passar força desapercebuda).

La decisió de'n Viggo (David Cirici)

Ara toca un autor català i una història, també en plan distòpica, que enguany ha arribat al segon volum i a l'espera d'un tercer.
Aquí he de reconéixer que m'ha passat lo de la mala memòria. Vaig començar a llegir el llibre i amb prou feines recordava els detalls de la primera :(  (sort que existeix internet i els resums XD). CONTÉ ALGUNS SPOILERS

Aquesta saga té similituts amb Divergent i similars (hi ha unes comunitats, que són com faccions etc.). Aquí tot comença en una escola on hi ha 112 nenes. No hi ha adults, només hologrames. Les preparen per un món millor mentre a fora se suposa que hi ha una epidèmia mundial que mata a tothom, però un dia passa un accident i han de sortir abans d'hora de l'escola, ... i res és com s'ho imaginaven. I queden alguns adults.

Aquesta segona part segueix en el punt exacte on es va quedar la primera, però hi ha dues línies narratives: per una banda les dues germanes bessones protagonistes del primer llibre: la Daia i l'Inge. Aquí ja han madurat a la força i s'han forjat personalitats molt diferents (cal dir que al primer llibre es separen durant un temps, una va a parar amb els salvatges i l'altre a una de les cinc comunitats). Després hi ha la història de la Milena, jo crec que moooolt més interessant que no pas la de les bessones. Bàsicament per dos motius:

  • Ella, la Milena, va a parar a la ciutat, i allà interactua amb nous personatges, alguns d'ells sorprenents. Veiem també com han quedat les ciutats, quin tipus de coses s'hi fan, etc. Es sortir una mica de l'entorn limitat de la zona de guerra.
  • El segon motiu, crec que prou rellevant, és que una de les bessones surt amb un noi, el Viggo. Al cap de pocs capítols veiem que es fa una mena de triangle amorós i la veritat és que no m'hi acaba d'encaixar. I, sobretot, la decisió que ell pren al final -que dóna nom al llibre- i que crec que és una cosa que no mereix tanta atenció (no entenc la tria del títol per aquest segon llibre, crec que hi ha conceptes més interessants i es podria haver jugat una mica més amb altres coses que passen).
Tot i aixi, que dir, el llibre m'ha agradat. Espero recordar-lo bé per quan arribi el tercer, però ja em veig que -com sempre- ja ho hauré oblidat tot. :-)

07 de novembre 2016

Escola Joso. Segones impressions

Fa cosa d'un mes, vaig parlar aquí al blog de les primeres impressions que m'havia portat la Joso Còmics, l'escola on vaig ara un cop per setmana. La veritat és que estic força contenta. És cert que estic fent coses que no van amb el meu estil (anatomies diverses) però també és cert que saber-ne més no fa cap mal, al contrari. I veig que tinc milers de mancances, però no hi ha passes enrera. 

Després d'una primera classe a mode d'introducció, el segon dia vam fer una mica de perspectives. Va ser una mica drama perquè jo és una cosa que mai faig i bueno, al principi vaig fer un edifici i vaig fer els balcons molt baixets i els personatges corrien perill de mort si s'hi acostaven massa.

Comparteixo aquí els treballs fets a classe. Crec que a mi mateixa em servirà, però també trobo que està bé per si algú s'està plantejant matricular-se a la Joso i vol una mica d'informació sobre el que s'hi fa (almenys, al curs de còmic).

Bueno, després vam tocar el tema de l'anatomia femenina (ja que a l'anterior classe només havíem fet homes). Acompanyant aquest tema, vam fer persones en edat diferents. Això és um tema que -almenys a mí- és bastant dificultós!


La classe més temuda va ser la de les mans. Dibuixar mans és una de les coses més difícils. O_O


Bueno, crec que algunes em van quedar bé! D'altres no. Suposo que la cosa està en anar practicant cada dia una mica :-) Igual que les cares i les expressions, ja que la següent classe va ser sobre fer cares i tal. Primer vam començar a dibuixar-nos entre nosaltres:


Tinc el gran avantatge de que vosaltres no veniu amb mi a classe, així no podeu notar que no s'hi assemblen massa XD! jaja. També vam treballar el tema de les expressions:



I l'última classe feta va ser sobre personatges en moviment i anatomia de cos sencer. Jo no em preucupo gaire per la musculació, tot sigui dit, però el saber no ocupa lugar. També vam estar dibuixant personatges de còmic famosos, però a mi em va tocar el Batman i pel bé dels seus fans i el honor al gran personatge, no compartiré cap dibuix :-). Al noi que seu al meu costat li va tocar el SúperLópez, enveja, jajaja!! :) 

05 de novembre 2016

Restaurant de la setmana: Dostrece

Avui us vull parlar d'un restaurant que hi ha pel Raval de Barcelona: el Dostrece (Do2Tr3ce).


Potser ara no us sona (o potser sí!), però estic segura que heu passat pel devant mil vegades (sempre i quan passeu per aquella zona, és clar). Fa cantonada, és en una zona on hi ha diversos restaurantets monos.

El Dostrece en qüestió és allargat i especialitzat en brunch, tot i que nosaltres hi vam anar per sopar. Vam aprofitar una de les ofertes que apareixen en aquestes webs tipu "Réstalo" (que bueno, ja no es diu així, però vull dir aquestes que si reserves a través de la web surt una mica més econòmic). 

Vam demanar uns nachos com aperitiu i per compartir, i després ja un plat principal cadascuna. Jo vaig optar per hamburguesa i la veritat és que estava molt bona. De postres se'ls hi havien esgotat un parell de productes, i vam acabar menjant una bola de gelat. 

Diuen que pel tema dels brunch està molt bé, i també vaig veure que com a local per anar a prendre algo després de sopar també funciona a la perfecció. Nosaltres, de fet, sopàvem i véiem taules al nostre voltant que ja estàven amb els gintonics. Força transversal i càlid, en el sentit que t'hi sents còmode. També està bé que tot o quasi tot és de vidre i veus la gent del carrer passar (dóna a uns carrers/plaça força transitats). O clar, també ells et veuen menjar a tu, XD!

Dostrece
Carrer del Carme, 40

03 de novembre 2016

Micro-ressenyes de còmics: de l'Ötzi al Joselito

Ara feia dies que no feia mini-ressenyes de còmics. Concretament des del 20 de setembre, hehe.
O sigui que apa, som-hi. Breus comentaris i poc profunds de les darreres lectures comiqueres:


------------------------

Solanin (Inio Asano) - 2015


Confesso que vaig agafar aquest còmic de la biblio sense saber res de l'autor ni saber que em trobaria. I tot i que reconec que és bona obra, no li he acabat de trobar el punt. 

L'obra intenta mostrar com són i que pensen la majoria de joves. Els protagonistes són una parella recentment graduada a la universitat i el seu entorn (amics). No són feliços amb el que tenen, ja que sovint la societat ens obliga a treballar en llocs que no ens motiven i no ens omplen. Però clar, si fem el que volem no podríem aconseguir diners per poder viure...

Meiko i Taneda són ells. Ni un ni l'altre volen seguir treballant amb lo que fan, per la qual cosa ho deixen i miren de perseguir els seus somnis. Muntar un grup de música, fer allò que ens agrada. El missatge és bonic i positiu, però tot està envoltat de tristesa, perque res no és fàcil.

Las aventuras de Joselito, pequeño ruiseñor (2015)

Sorprenentment, aquest còmic el considero genial. Per dos motius:

  • El primer, per la simple raó que conéixer més a fons la vida d'algú que és tot un símbol en un país, sempre val la pena (i a veure, que no sóc fan del Joselito, però va arribar molt amunt aquest nen). És interessant perquè veus d'una manera gràfica i visual el seu moment puntal i la seva degradació. Penseu que el señor Joselito (José Jiménez) va cantar a molts països i en alguns fins i tot va tenir clubs de fans amb molts seguidors. Era un gran fenomen tot i que prácticament no em va veure ni un duro. Va rodar pelis, va cantar davant del Papa del moment... i un dia, li va canviar la veu. Butxaques buides i mala vida (fins i tot va lluitar com a guerrillero per Angola!), presó inclosa. 

  • Segon motiu: agafeu el còmic un dia i obriu-lo. Cada pàgina està realitzada amb un estil diferent, Ho trobo MAGNÍFIC, un repàs no només a la història del nano aquest sinó també pels estils comiqueros més rellevants. Aquí unes mostres:
 




Ötzi. Por un puñado de ámbar (2015)

Una de cal i una d'arena. (No sé si en català es pot utilitzar aquesta expressió XD). El cas és que si bé els altres dos còmics trobo que són bons, aquest de l'Ötzi l'he trobat fluixet.

L'obra intenta reconstruïr una mica la vida de l'Ötzi, el senyor aquell congelat que es van trobar per les muntanyes, hehe. És cert que avui en dia, gràcies als anàlisis i als avenços, podem saber molt sobre com vívien i que menjaven, però inventar-se una història així no m'acaba de fer al pes. Han plasmat el que podria haver passat fa 5.000 anys: rituals, caceres, expedicions, intercanvis comercials... sigui com sigui, hagués trobat molt més interessant un còmic sobre Ötzi on es mostrés -per exmeple- la troballa o alguna cosa amb més de fonament. 

Los guardianes del Louvre (2015)

Val, ara és quan em mateu, però Taniguchi em comença a cansar. M'adono que abans les seves històries m'atrapaven, però ara ja no. I suposo que és cosa meva, ja que ell segueix fent el mateix de sempre: explicar coses de forma senzilla amb uns dibuixos espectaculars (per mi, dels millors! suposo que és per això que també intento llegir totes les seves obres que ens arriben traduïdes). 
En els còmics del Taniguchi no us espereu trobar-hi acció, sino més aviat poesia visual (això ho he llegit en alguna banda i no recordo on).


El cas que ens ocupa ara, cal dir que va ser un encàrrec del propi museu. El protagonista és ell mateix, com ja va sent habitual en la majoria de les seves obres. Es tracta de poder unir el món del còmic amb el món dels museus, i donar a conéixer millor aquest fons tan ric que tenen (vamos, i a més... el Louvre!). L'edició, excel·lent (el vaig agafar de la biblioteca quan encara no havia passat per gaires mans XDD).

Pd. Aquí teniu la resta de còmics que formen part de la col·lecció encarregada pel Louvre (ara m'han vingut ganes de llegir-ne més, xD): http://editions.louvre.fr/en/titles/comics-childrens-books/the-louvre-and-comics.html (gràcies al blog Ramenparados per l'enllaç)


02 de novembre 2016

[OpenHouseBCN 2016] La casa por el tejado

Crec que entrades sobre l'OpenHouseBCN, en aquest blog, n'hi ha unes quantes. Però clar, cada any arriba aquest esdeveniment i no puc evitar tornar-hi ;-). Enguany he visitat dos edificis i prou: La casa por el tejado i l'IED (que d'aquest segon us en parlaré més endavant).

La casa por el tejado

Sabeu aquells edificis que tenen al capdemunt un "afegit"? doncs això és el que fa aquesta empresa. I oju, que s'hi pot estar a favor o en contra, però crec que el projecte és interessant i val la pena coneixe'l una mica. Després ja podreu jutjar. Jo realment mai he estat partidària d'aquests pedaços però suposo que hi ha maneres i maneres de fer les coses...(tot i així, preferiria que NO es fes)

(les oficines de l'empresa són en un "afegit")


Partim d'una base: no tots els edificis poden absorbir afegits. El que fa aquesta empresa (que es dedica principalment a la venta integral d'àtics) és cercar edificis on sigui possible fer-ho, encarregar un estudi de viabilitat i fer-ho. Ells, en principi, s'ocupen de tot el procés, fins a l'entrega de les claus. 


Dues coses:

1. Intenten que l'edifici millori, ja sigui ampliant el pati de llums, posant ascensor, millorant l'escala, etc.

2. Els "afegits" que hi posen no són construïts pedra a pedra allà mateix, sino que els monten en un lloc a part i després amb una grua ho pugen i ho fan encaixar. La casa queda construïda en 24 hores (48 com a molt). Molt flipant tot plegat. Ho fan els diumenges i han de tallar el carrer. Hi ha vídeos per internet.

Aquestes són algunes de les fotos del jardinet que tenen:







La diferència entre els mòduls prefabricats i els industrialitzats (que és el que fan ells) és que ells els fan a mida valorant bé l'edifici i l'espai.

Ja us dic, jo particularment no hi estic d'acord en que es facin aquestes coses. Però m'ha agradat visitar l'empresa i veure com funciona tot plegat... trobo que és interessant que l'OpenHouse pugui mostrar aquest tipu d'iniciatives arquitectòniques. Després ja, que cadascú valori!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails