29 d’agost 2016

Avui va de còmics

Admiro molt a les persones que dibuixen còmics. Molt. He estat uns anys fent cursos d'il·lustració a l'Escola de la Dona, i veig el que em costa dibuixar un sol dibuix com per valorar infinitament la gent que en fa tants. I que els personatges els hi quedin sempre iguals i reconeixibles. Veritablement em trec el barret :-)

I bé, després d'aquest breu paràgraf d'agraïment, passo a enumerar i comentar breument els còmics que m'he llegit darrerament.

MAMMA MIA! (La Volátil)


No sóc el públic objectiu d'aquest llibre amb dibuixos d'humor (ni estic embarassada ni pretenc quedar-m'hi ni ara ni per ara XD) però he de confessar que les històries de LA VOLÁTIL m'agraden molt. El seu primer llibre el tinc a casa, i aquest segon -si més no- l'havia de llegir. Ho vaig fer a través de l'eBiblio, en digital. Hi ha bastants còmics, eh!

Com us podeu imaginar ja només veient la portada, en aquest llibre veiem com la noia es queda prenyada i tot el que això comporta. Ho fa amb el seu humor habitual :-)


EL PERRO ENAMORADO DE LAS ESTRELLAS (Takashi Murakami)

Em va enamorar a primera vista el títol i em va enamorar a primera vista el dibuix de la coberta. Què podia fallar? He de confessar que vaig trigar a llegir-lo: des de que vaig veure'l fins que vaig llegir-l potser va passar un any. No hi vaig pensar més fins que un dia vaig tornar un llibre a la biblio i allà estava ell, esperant que algú l'agafés en préstec.

I que bonic és. No m'extranya que hagi guanyat premis i hagi rebut bones crítiques allà on va, és súper tendre. I fa plorar!

Són tres històries entrellaçades. La primera és sobre un home que es troba sol al món i amb l'única companyia d'un gos. Ell primer no li fa gaire cas però després veurà que és un amic fidel... I bé, després trobem la història d'un nen també bastant sol al món i d'una vella cascarrabies.
Realment un còmic fantàstic per llegir i/o regalar. Aposta segura!



EL PASEO DE LOS SUEÑOS (Zidrou, Egurza)


He de confessar que tot el que va signat per Zidrou m'empeny a ser llegit. En aquest cas, però, la història l'he trobat una mica més fluixa, tot i que molt ben il·lustrada per Egurza.

Publicat per Norma, El paseo de los sueños es una petita historia d'amor sobre sonambulisme. Tot comença quan Linh Yu, una noia asiàtica, descobreix cada matí un home dormint dins el seu llit. Ni ella sap com ha entrat ni ell sap com ha arribat fins allà. Facin el que facin no aconsegueixen evitar-ho... i al final descobreixen que mig barri està fent el mateix. Algu de vosaltres és sonàmbul?


CRISI (D'ANSIETAT) (Juanjo Sáez)


No estic d'acord amb algunes de les coses que diu el Juanjo Sáez, però això no treu que m'agradi molt el que fa com autor i la simplicitat de les seves creacions. El vaig descobrir -com tants altres- gràcies a Arròs covat i des de llavors he intentat anar llegint tot el que fa. De fet, agradin o no les seves opinions, ell sempre és clar i no es talla ni un pél.



Aquest llibre no és res més que un recopilatori amb les vinyetes que publicava cada dia al Diari Ara (crec que amb alguna nova afegida de més). Vinyetes d'actualitat donant la seva versió sobre la crisi, l'economia, la política i el dia a dia que ens ha tocat viure.

HIT EMOCIONAL (Juanjo Sáez)

Seguim amb el Juanjo. En aquest cas és també un recopilatori ampliat de les vinyetes (historietes) que ha anat publicant a la revista musical Rockdelux. Si ho pares a pensar, és molt semblant al llibre de Crisi, l'únic que aquesta vegada el fil que unifica tot plegat és la música. Música que no és gens popera, tot s'ha de dir, però que és la que segurament el defineixi com a persona. Fa un repàs de la seva vida a través de la música que ha anat escoltant, i mentre opina de discs i grups, ens mostra la seva cara més íntima i autobiogràfica. Com sempre, té un punt trist i una dosi molt alta de nostàlgia. 
Potser no m'hi he sentit propera perquè no m'agrada gens aquest tipus de música, però no podia no llegir-lo :-)


LAS ABUELAS DAN EL GOLPE (Cristina Bueno, Raquel Franco)

Un altre que m'he llegit gràcies a l'autora. I de fet, me l'he comprat i tot. La Cristina Bueno és una il·lustradora que vaig conéixer gràcies a SOSTRES, una de les obres premiades de la beca del Carnet Jove. Des del moment vaig trobar que tenia un estil molt tendre i que la paleta de colors que utilitzava era molt encertada. Fa poc vaig comprar Aquí vivió i vaig descobrir que també hi havia aquest llibre. La veritat és que el vaig trobar per wallapop més barat de lo normal, i no vaig dubtar en adquirirlo. 

Tornem al tema de la crisi, doncs en aquest cas les protagonistes són quatre velletes que decideixen robar un banc... el punt tendre, humà, divertit i trist (per la realitat que tot plegat suposa) està assegurat. És una història curteta publicada per Planeta. Distreta.

TORMENTA Y DESESPERANZA (Lucie Durbiano)

Una d'aquelles històries que agafes de la biblioteca perque et fa gràcia la coberta i després sorprenenment t'agrada bastant :-) (tot i que tampoc és una gran gran història, hehe). He de confessar que me'l vaig emportar perque vaig fullejar-lo i dins vaig trobar una pàgina on hi sortia una gran biblioteca (^^). Vaig oblidar de fer-li la foto corresponent i vaig retornar-lo a la biblio...

Però bueno, anem a lo que anem. La història es centra en la vida de dues germanes adolescents: una es diu Tormenta i l'altra es diu Desesperanza. Com cada estiu van al poble, però aquesta vegada serà una mica diferent. Hi ha un misteri al voltant d'una illa propera i sembla que elles en serán una part important. Té un toc infantil i alguna cosa rara, però és un còmic simpàtic, que no entrarà en cap TOP però que ens farà passar una estona entretinguda.

EL AÑO QUE VIMOS NEVAR (Fermín Solís)

Un altre que no passarà a formar part de cap top però que no està mal... En aquest cas, es recorre al gran recurs dels records personals (si algun dia faig un còmic, tindrà molt d'això, crec!). L'autor evoca en aquestes pàgines els seus recors d'infància: la família, l'escola, els amics... i el resultat és un bon retrat de l'época.

No m'hi he sentit del tot idenntificada perque aquest nano és de l'any 72 i jo vaig néixer 10 anys després (i es nota, es nota) però tampoc me n'he sentit del tot llunyana. I els personatges són expressius i divertits. Ideal per a qui li agradin les històries nostàlgiques i retrobar el passat!

AMORES MINÚSCULOS (Alfonso Casas)

I venga, acabo ja que ja porto molts. Aquest últim tampoc passarà a la història ni segurament formarà part de cap top, però donem una oportunitat als autors que comencen. (Que de fet ja porta dos o tres edicions, eh!). Jo vaig agafar-lo perque vaig veure que la història passava a Barcelona... i no sé, m'agrada veure còmics on s'hi dibuixen llocs que conec. :) (aquesta coberta de Sant Felip Neri és xula, no?). 

El llibre són petites històries d'amor... de fet són tres històries que es barregen entre elles i que acaben formant part d'un tot. 


Bueno, fins aquí. Un altre dia en poso més! :-)

28 d’agost 2016

Pel·lícules: Minions i alguna cosa més

S'acaben les vacances. M'havia fet un llistat molt gran de pel·lícules per veure i llibres i còmics per llegir, però crec que era una llista massa llarga, jaja. :) 
Una de les que volia veure era la dels Minions. Vaig adorar molt la peli del Villano favorito, sobretot la primera. Havia de completar el cercle! I bueno... sí però no. Com era d'esperar, els secundaris groguencs per si sols queden fluixos i descafeinats. Així em sento jo:


La peli, si més no, té un argument divertit: els Minions sempre han servit a gent dolenta. Podem veure'ls des dels orígens, servint a Napoleó o a Tiranousaurus Rex, però tots acaben malament. Necessiten un nou "villano" a qui fer cas. I d'això va, precisament.

El Kevin, un d'aquests bitxos grocs, decideix començar una aventura per anar al congrés internacional de gent dolenta. L'acompanyen l'Stuart i el Bob, un minion molt cuco que sempre va amb un osset de peluix.

Aconsegueixen el seu objectiu i es troben amb Scarlet Overkill. Ella els hi demana que robin la corona a la reina d'Anglaterra, però clar, la cosa no serà fàcil. Fa riure bastant, no ho negaré. És divertida de veure i és ideal per veure amb canalla (que NO era el meu cas). 

Més pelis:

THE BOY (2016)

No m'agraden les pelis de por i per tant no acostumo a mirar-ne, però amb aquesta vaig fer una excepció. Tampoc fa massa por, tot sigui dit.
L'argument és aquest: una noia accepta un treball lluny de casa seva per oblidar el passat i començar una nova vida. La feina és fer de cangur a un nen de 10 anys fins que els seus pares tornin del viatge que estan fent... però es queda ben parada quan descobreix que al nen a que li ha de fer de cangur és... UN NINO. Un nino una mica tètric, sí.
Parteix d'una premisa interessant i manté força l'interès. La vaig mirar amb ma mare i les dues coincidim: no és una peli destacable ni de les que recordaràs, però és distreta. (FilmAffinity: 5,3 / Eli: 6)

EL CORO (2014)


Aquesta és una d'aquelles pelis que agraden més o menys a tothom. Té un aire a "Los chicos del coro". Per ser una pel·li bastant secundària, és curiós que hi surti el Dustin Hoffman.
Bé, el cas. La peli va d'un nano de rodalies conflictives que resulta que té una veu que és fantàstica. Per causes que ara mateix no venen al cas, es troba de cop i volta en una de les més prestigioses escoles de música del país, on s'haurà de posar les piles si vol demostrar el que val. Ell, que en la seva vida havia estudiat música i no sap com llegir una partitura, veurà de cop i volta que els seus somnis es poden fer realitat i que potser gràcies a això canviarà, o no, la seva vida. A mi em va agradar!
(FilmAffinity: 5,7 / Eli: 7)

BELLE ET SEBASTIAN (2013)


Una altra peli de caràcter infantil. Es tracta (jo no ho sabia) de l'adaptació d'un llibre escrit per Cécile Aubry. La història es centra en un nen i el seu gos. El noi, que té sis anys, viu a la muntanya amb un home que li fa d'avi. Us heu d'imaginar que és ben bé al mig de la muntanya, com la Heidi.
Els pagesos que viuen pel voltant es queixen de que hi ha per allà una bèstia que es menja les seves gallines, i tot sembla indicar que és un gos que corre suelto per allà. Per en Sebastian descobrirà que no és així. I es faran amics. Bé, això és més o menys l'argument. Després també hi ha temes de guerra mundial pel mig, o sigui que el drama està assegurat... i si us agraden les pel·lícules on surten animals, també.

TRUMAN (2015)

I per acabar, una altra de gossos. Truman, guanyadora de 5 oscars l'any passat que incloien millor peli, actor i director. He de confessar que no sabia pas de que anava. Amb un títol així, em feia molta mandra. Intuia que la cosa anava de gossos perquè surt al cartell, però no m'imaginava per on anaven els tirs. Com que es possible que aquesta si que la veieu tard o d'hora, us evito l'spoiler principal i només diré que es tracta d'una pel·lícula sobre l'amistat, sobre el fet de prendre decisions difícils i sobre com pendres amb humor les coses més cruels de la vida. 


27 d’agost 2016

Viatge a Nàpols (2 de 2)

Seguint l'entrada que vaig publicar ahir, aquí va la segona i darrera part del viatge a Nàpols. :-)

DISSABTE 20. CASTELL DELL'OVO + CASTEL SANT'ELMO + PIAZZA PLEBISCITO...

El dissabte teníem marcat que visitaríem el Castell dell'ovo (Castell de l'ou). Vam fer alguns canvis en la planificació, doncs també volíem visitar el parc natural on hi ha el Vesuvi però tot plegat resultava massa apinyat i els dies s'anaven acabant.

Per anar cap allà vam agafar un bus que sortia des de l'estació central de trens. Va ser una experiència curiososa, tothom cridant i tothom aixafat. Ens vam saltar la parada perque des del bus no veiem res, però per sort no va ser massa tros. I això que el castell és força gran :-)


Napolitans banyant-se al mar

El Castell de l'ou, de fons. Bonic bonic!
El castell és gratis de visitar. Es diu així perque hi ha una llegenda que explica que Virgili va amagar un ou màgic a l'interior de la fortalesa. Segons la història, si algú trobés l'ou i el destruís, el castell es derrumbaria i també la ciutat sencera. Nosaltres vam mirar una mica així per sobre però no el vam trobar pas. A veure, tampoc ens hi vam posar massa, ;-)
És imprescindible anar-hi, té unes vistes molt maques sobre la ciutat i també es veu molt bé el volcà.
No molt lluny d'allà podem trobar la Piazza del Plebiscito i el Palau Reial.
Columnes d'inspiració vaticana
Al costat també hi ha la Galleria Umberto I. Són un calc de les galeries que hi ha a Milà... però més cutre. És a dir. Les de Milano són així com pijes, amb botigues d'alt standing i tal. Aquí més aviat tot eren souvenirs. Però vaja, arquitectònicament molt boniques!



Bé, seguim. Per la tarda vam pujar al Castell de Sant'Elmo. És un castell que està molt amunt (el punt més alt de la ciutat?) i que per anar has d'agafar el metro i depsrés combinar escales mecàniques amb pujades a pèl. El Castell per dins no es pot visitar, però si per fora... i també es pot pujar al terrat (pati d'armes). Com el cas de l'anterior castell, les vistes també són fantàstiques (millors!). Us poso només una foto, des d'on es veu el castell de l'ou, la plaça i les galeries pseudopijes:


Per tornar al centre vam baixar a peu per una baixada plena de escalons planers. Déu meu, vam fer el rècord Guiness caminador aquell dia, jaja. Lo més curiós es que es tracta d'una baixada sense carrers laterals, on no poden accedir cotxes ni motos... i la gent viu allà... cada cop que surten de casa pujen i baixen aquelles escales mortals? voglio morire. Ah!!!! també vam donar voltes pel Quartiere Spagnolo. Molt típic! (napolità!) XD

DIUMENGE 21. ISOLA PROCIDA

Diumenge, illes. Una recomanació propera d'algú que havia fet un erasmus allà ens va dir que no visitessim Capri sino Procida, ja que la primera està molt turistada i en canvi aquesta era una petita marevella. I ben fet que vam fer!

Per anar allà fixeu-vos bé amb els horaris dels ferris (n'hi ha més d'un) Val una mitjana de 11 euros anar i 11 euros tornar (aprox). Solen trigar una horeta i són barcos molt grans, d'aquests que tenen cotxes a sota. A dins hi ha un espai gran amb cadires i moqueta i a dalt bancs per pendre el sol :)

Procida és una illa petita i molt pintoresca: s'hi ha gravat diverses pel·lícules. 
Com a tot arreu en aquesta ciutat, hi ha una fortalesa a dalt d'una muntanyeta i si puges tens unes vistes fantàstiques:


Dalt d'aquesta muntanyeta hi trobem l'Abadia de S. Michele Arcangelo. L'entrada es fa per una porta lateral. És gratis, entreu. Fa pena perque JUST ESTAVEN EN OBRES, però en un pis inferior hi havia la biblioteca! (i pintava bé: més de 8.000 llibres, atles.. una de les persones que se'n va fer càrrec va ser l'Abad Roberto Bellarmino, que segons deia el fulletó va ser el jutge de l'Inquisició que va jutjar Galileu). Diuen que la processó de Setmana Santa de Procida és de les més maques.


Un parell de fotos més, va:



Tornant vam trobar aparcat a Nàpols un barco molt gros i gris, tipu militar amb ple de banderetes. Es veu que corria la Merkel per la zona i anaven a fer no se qué a no sé quina illa.


DILLUNS 22. BIBLIOTECA NAZIONALE DI NAPOLI

A veure, que no podia marxar del país sense visitar almenys una biblioteca :) [Nota: moltes biblioteques públiques, pel carrer, no sembla haver-hi]. 

Aquesta és la tercera més importat d'Itàlia. Està ubicada dins el Palau Reial i és força gran, tot i que nosaltres només vam visitar la part visiblement visitable. Tampoc teníem massa temps. De fet, arribar-hi no era gaire fàcil, una mica caòtic tot plegat:



Per dins... Bueno. Una biblioteca d'aquestes que són maques perque són antigues... però que, com tot en aquesta ciutat, sembla descuidat. Aquí una mostra de la sala d'exposicions: 



La Sala principal. Bonic sostre, ningú ho pot negar, però ni una petita mostra d'aire acondicionat (els treballadors tenien ventiladorets, els usuaris no... només finestres obertes...). Tampoc sembla haver-hi wifi ni res que s'hi assembli.



Llibres descolorits davant la finestra:


Després d'això vam fer unes quantes voltes més i ja vam plegar veles. L'avió sortia aviat i amb Vueling: més valia no temptar al destí i ser-hi amb temps!

En fi, un viatge per recordar. Estimo aquest país! Val molt la pena! I s'hi menja molt bé!

26 d’agost 2016

Viatge a Nàpols (1 de 2)

Aquest mes d'agost he anat uns dies a Nàpols. Intantaré fer una mena de resum amb dues entrades de blog (una seria massa apretat) i així si algú vol anar pot agafar idees :-)

Us poso també el que hem gastat per fer una mica d'orientació econòmica: (preu per 1 persona)

-----------------
  • Vol + hotel (pack comprat a www.logitravel.com tres setmanes abans) 322 euros per anada amb EasyJet, tornada amb Vueling i 4 nits d'hotel *** amb esmorzar inclòs.
  • Menjar 5 dies: 88,85 (menjar a Itàlia és barat). Inclou dinars, sopars, berenars i grantitzats i gelats varis.
  • Entrades a llocs: 58,5 (inclou ART-Ticket, 32 euros, imprescindible crec. Inclou metro, serveix tres dies).
  • Transport: metro del darrer dia, bus al aeroport dos dies i vaixell a l'illa de Procida: 32,3
  • Regalets, autoregalets: 42 euros
Total: 543,65
-----------------


DIJOUS 18. ARRIBADA + CENTRE HISTÒRIC


El primer que vam veure al baixar de l'avió va ser un petit diluvi que va durar dos minuts. Vam baixar de l'avió i un petit autobus ens va acostar a la terminal.. i quan vam baixar ja no plovia. I no vam veure ni un sol núvol cap altre dia (al contrari, ens vam fregir!). Tampoc l'hotel era gran cosa: com a hotel no estava malament, però la zona als voltants de l'estació és una mica xunga de nit. Però bueno, és estar al cas i prou.

Jo havia estat a Sicília i sabia que Nàpols tenia també la fama de bruta i caòtica, i realment és així. Ara, té un encant natural. De totes maneres, és una pena que el casc antic de la ciutat estigui tan descuidat, perquè després vas a altres zones més modernes i no està tan fatal. 

El primer dia el vam aprofitar per caminar per la ciutat, sobretot la part històrica. És molt interessant el carrer Scappanapoli, que es un carrer que literalment talla la ciutat en dues parts. Hi ha botigues de tota mena, algunes tan plenes de coses que no saps ni com entrar-hi: 



Girant per un carrer trobem San Gregorio Armeno, un carrer on "sempre és Nadal" i s'hi venen pessebres. Les figures típiques són marededeus, joseps i jesusets, però la imaginació dels napolitans va més enllà i també podem trobar-hi figuretes de Maradona (obsessivament) o de traidors com Higuain, que després de fer un parell de bones temporades al Nàpols, s'ha passat recentment a la Juve (ho vaig haver de buscar a la wikipedia).



Després de dinar una mica de pasta en un resturant proper, vam acostar-nos a la "Neapoli", la ciutat antiga. Està sota terra i és molt semblant al Museu d'Història de Barcelona que hi ha a la Plaça del Rei. T'expliquen més o menys el mateix (lo de la fullonica que rentaven roba amb orina, lo del garum, etc.) A dalt de les ruïnes hi ha un museu una mica descuidat que té quatre pisos. Al pis de dalt de tot s'hi mostren túniques i el terra està ple de pols.





DIVENDRES 19. POMPEI & ERCOLANO + NAPOLI SOTTERANEA + CRISTO VELATO de SANSEVERO

Divendres vem fer una marató digna de admirá
Ens vam aixecar ben d'hora i vam agafar un tren que es diu CIRCUMVESUVIANA per anar fins a Pompeia. És el mateix tren que passa per Hercolà, unes altres ruïnes de ciutat devorada per la fúria del Vesuvi. Al tren només li faltava el pagès de les gallines al cistell. (...)

Què dir de Pompeia? déu meu, és enorme. No m'ho imaginava tan gran. Vam cometre l'error de no agafar el mapa gratuït que donen a l'entrada (no sé, ens vam despistar) i anavem una mica fent tumbos. Tot i així, -i veien el mapa a posteriori- crec que ho vam veure quasi tot. Cal afegir que feia un sol que espanta Sant Pere i que allà poca ombra hi ha. Tanmateix, és d'agraïr el fet que hi ha forces fonts d'aigua potable al llarg del recinte.




Això és el famòs lupanar on hi havia prostitutes. A les parets hi ha pintades amb els diferents serveis que s'oferien per si els clients no sabien parlar l'idioma. A baix, un còmode llitet de l'època per fer tals coses.




Vam agafar forces i vam seguir cap a la propera parada, Ercolano. És molt més petita i queda més recollida. Del mateix estil:







Tornant a Napoli vam veure que encara podiem exprimir més el dia i ens vam dirigir cap a la capella de SanSevero, on hi ha una escultura molt maca que es diu CRISTO VELATO. La capella en sí és molt maca i petita, però val la pena perque abaix a la cripta hi ha una mena d'esquelets plens de venes (màquines d'anatomia, que se'n diuen) i hi ha tot un misteri llegendós al seu voltant. També cal dir que si el que diu aquesta pàgina és cert, la història de la capella és trista i sanguinosa. Jo crec que val la pena visitar-la, tot i que val 7 euros (5 si disposes d'Art-card). Com he dit més amunt la targeta val 32 euros i permet escollir dos llocs per visitar-los gratuïtament (vam escollir les dues excavacions arqueològiques) i la resta, amb descomptes. Trens, busos i metros inclosos.

Finalment, per arrodonir el dia, vam tornar de nou al subsòl. Aquesta vegada per la ruta NAPOLI SOTTERRANEA

És un recorregut més aviat històric però que abarca diferents époques, arribant sobretot a la Guerra Mundial. Són bastants metres en sota, agafaeu màniga llarga si és estiu: fa una mica de rasqueta allà baix.



Lo millor de tot és quan et donen unes espelmetes i fas un caminet estret. Tinc dubtes, però, sobre la gent que és més ample de cos. Ho vaig trobar molt justet el lloc (a l'hivern amb jaquetes gruixudes no se pas com s'ho deuen fer!) a mi mateixa no em sobrava massa espai... 
També vam arribar a un lloc que feia de bodega i que comunicava un convent amb un monestir.....



Si heu de triar un subterrani, millor aquest que l'altre que he comentat més amunt. De fet també hi ha catacombes, però no vam tenir temps per visitar-les...!

Demà poso la segona part del viatge :-)

25 d’agost 2016

Tots som súpers! - Expo al Palau Robert

Com que durant un parell de mesos he estat totalment out del blog, de tant en tant veig coses que se m'han passat. Per exemple, la expo del Palau Robert "Tots Som Súpers!" en motiu dels 25 anys del Club Súper 3.

Parlar de la expo sense parlar del llibre GENERACIÓ TOMÀTIC no té massa sentit, però com que no tinc el llibre a mà, ho faré per separat i ja està. Més que res perque la expo, segons el que he vist avui a la tele, acaba d'aquí pocs dies (principis de setembre, correu!).




El Club Súper 3 és, ha sigut i serà, un bon exemple a seguir. Des dels seus inicis ja va ser trencador: es va convertir en un club infantil televisiu que cada dia que passava multiplicava les seves previsions i ha acabat convertint-se en un exemple per a molts països. Anava olt més enllà: no només oferia continguts de qualitat per la petita pantalla en la franja de tornada a l'escola, sino que ens despertava cada matí i s'omplia de centenars d'activitats paral·leles per fer amb les nostres famílies (en aquest punt vull dir que el fet de no viure a Barcelona limitava bastant tot plegat, hehe).

*Nota: es va saaturar tant que la previsió del primer any es va complir en pocs dies. Era una bogeria, tothom volia ser súper :-)


Els nens i nenes de Catalunya hem sigut fidels al club. La majoria de nosaltres hem tingut carnet de SÚPER i ens hem sentit molt nostres tots els personatges que ho presentaven (a la meva època eren el Petri, la Nets i la Noti-Press, juntament amb el Tomàtic, el Megazero i els Flash-Top-Buff). Ara he de dir que ja no sé massa qui hi ha. Ja ho sabeu, els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. 

*Nota 2: també cal dir que un dels traumes més compartits pels adults d'avui en dia és el fet de no haver aconseguit una SÚPER-MÀ.

La exposició



La exposició del Palau Robert és un retorn al passat però també una porta al present. Si em permeteu una petita crítica, diré que està enfocada molt al Súper3 actual i poc a les coses antigues, però bueno. Només per veure el Tomàtic autèntic ja val la pena (és gratis entrar, que més voleu) :-D


Lo bo del cas és que gràcies a l'Andrés Palomino, l'autor del llibre de Generació Tomàtic, vaig poder anar al passe previ de la expo i ves per on, vam sortir per Tv3 :-)
Com que no he pogut inserir el vídeo aquí, us poso una captura on poso cara d'emocionada i us passo l'enllaç xD =  http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/visitem-lexposicio-dels-25-anys-del-super3-amb-generacio-tomatic/video/5590286/


Vinga, súpers! que queden pocs dies!

24 d’agost 2016

[Punts de llibre] Pompeia & Arrela't a Lloret

Tal dia com avui, el Vesubi va "explotar" i va enfonsar ciutats com Pompeia i Hercolà. Per desgràcia, avui ens hem aixecat amb la notícia d'un terratrèmol al centre d'Itàlia... :-( Esperem que la xifra de morts s'aturi ja i que no sigui gaire més alta del que ja ho és ara.

Casualment fa pocs dies estava a Itàlia, a Nàpols. Vaig visitar Pompei i Ercolano... i us deixo amb els punts de llibre que vaig comprar:




I, com la setmana passada, aprofito també per compartir uns punts de llibre que fan a Lloret (Dep Educació) i que els trobo molt bonics. Crec que fan un cada any.





Fins on jo sé, n'hi ha dos més: Castell d'en Plaja i Can Saragossa (els tinc, però lluny d'on sóc ara i per tant no els he pogut escanjar). Desconec si se n'ha fet algun més.

23 d’agost 2016

Exposició sobre la Dinastia Ming + taller "L'art de retallar paper"

La setmana passada vaig fer dues activitats que, tot i que no anaven vinculades l'una amb l'altra, si que tenien certa relació entre elles: per una part l'exposició de la Dinastia Ming al CaixaFòrum i, per l'altra, un taller de retallar paper a l'estil xinès en una biblioteca pública.

Dinastia MING, L'Imperi daurat

Fins al 2 d'octubre podeu veure aquesta expo que repassa una mica la dinastia Ming xinesa i ensenya alguns dels seus tresors.

Van ser quasi 300 anys (de 1368 a 1644) i un total de 16 emperadors d'una mateixa família, els Zhu. En tot aquell temps la població xinesa va multiplicar-se fins a ser quasi el triple (de 65 a 175 milions). Va ser un época de fort creixement económic i de descobriment exterior. Volíen ser un govern fort, capaç d'evitar intrusismes i enemics, ser capaços de tenir un fort exèrcit i no oblidar la seva base cultural i tradicional. També va ser l'época on es va començar a consumir "a lo grande" gràcies al comerç i els diferents tipus d'importació.

Em va sorprendre més que res pel poc coneixement que tinc del tema. Quan s'estudia història es fa des d'una vessant molt local, molt europea (en general) i algunes coses queden tan lluny que no copses gaire la seva rellevància. Hi havia una mena de cronologia amb les coses que passaven allà i es comparaven amb les coses que passaven aquí. És curiós. Hi havia un punt on posava "Guttenberg inventa l'imprempta i els tipus mòbils..." algo així. I després aa sota deia: a Xina ja feia més de 500 anys que utilitzaven un sistema semblant.

També sorprenen els dibuixos que feien. Moooolt llargs, assolint un nivell de perfecció increïble.


Buh:



Taller "L'art de retallar paper"

Després de l'expo, vam anar al taller aquest que organitzavaa laa Biblioteca Sagrada Família de Barcelona. El taller estava pensat per acostar-se a la cultura xinesa 'una forma manual i tradicional (aquest tipus d'art està declarat patrimoni inmaterial de la UNESCO des de l'any 2009).

Aquestes són les coses que vam fer. Em va recordar quan era petita i ho feia... doblegava papers i tallava per veure que en sortia després. Jo en deia "tapetes de paper" (pronunciar la primera E ben tancada). Ara, anys després, he descobert que hi ha plantilles i que es poden fer fàcilment moltes coses xules si ho planteges bé abans de tallar :-)








LinkWithin

Related Posts with Thumbnails