09 d’agost 2016

El Cobi i els records d'una època

La nostàlgia em supera. Sovint penso més en les coses del passat i m'oblido del present. És una tonteria, però amb això dels Jocs Olímpics penso en l'any 92 i en tota aquella època. I el Cobi. Mira que a mi el Cobi no m'ha emocionat mai (com a bitxo és bastant indefinit) però el tinc com a referent d'una època, un temps on els iogurts Danone s'omplien de merxandatge en forma de gos de Mariscal. Al cole vam fer mil i una activitats i al casal d'estiu vam muntar fins i tot unes mini olimpiades mentre feiem treballs manuals vinculats al tema. 

De records inmaterials, infinits. De records materials, algun nino i poca cosa més...


Si és que el temps passa molt ràpid...

Aquesta foto és del cole. No sé si era algo dels Jocs Olímpics, però bueno. Com que hi ha molts espectadors, intueixo que devia ser alguna festa grossa tipu fi de curs. El meu equip es deuria estar maleïnt perque jo sóc bastant lenta i patosa amb el tema esportiu... segur que per culpa meva vam perdre la carrera de relleus XD


pd. Cercant ràpid a Internet et trobes fragments del passat...



2 comentaris:

XeXu ha dit...

Els Jocs de Barcelona 92 van ser tot un exemple, i penso que el món en va quedar content. Jo era un adolescent llavors, però recordo haver vist esports per la tele amb ganes, durant tots els Jocs vaig ser al meu lloc d'estiueig. Tot i que segur que es van fer coses mal fetes, penso que hem de sentir orgull del que va fer el nostre petit país. De tot, menys de la mascota. Aquell engendre d'en Cobi era força lamentable. No entendré mai perquè Mariscal té la fama que té...

Eli Ramirez ha dit...

jejeje ja... el Cobi és una mica... ehem! però jo me l'estimo com algo que forma part de tu i ja està.... ;-)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails