20 d’abril 2015

Desig de xocolata (Care Santos)

No és que em denomini a mi mateixa com a lectora compulsiva de best-sellers, però si que és cert que quan un llibre veig que se’n parla molt intento llegir-lo. De fet ara per Sant Jordi surten tantes recomanacions i tothom parla tant de llibres que entra fins i tot una mica d’estrès quan penses que potser no tens prou vida per llegir tot el que vols llegir.

Bé, el cas és que fa poc he llegit “Desig de xocolata”, de la Care Santos i 34è Premi Ramon Llull. Va ser un èxit de vendes i tenia curiositat. L’argument és un “3 en 1”: són tres històries que tenen un punt en comú: una xocolatera de porcellana blanca i fina on hi caben exactament tres xicres de xocolata. He de dir, i ja em perdonareu, que això de “XICRA” per mi és un concepte desconegut i que ho vaig haver de buscar (és una unitat de volum que s’utilitzava antigament per a líquids). Deixant de banda la meva ignorància, segueixo:

Aquestes tres històries són molt diferents: tant pel to, com pels protagonistes, com pel context històric. La primera història va de tres amics, dos d’ells parella, que es retroben després de força temps. La segona es situa a la Barcelona burgesa en l’època en que es va inaugurar el Liceu. La tercera remunta fins a la Barcelona emmurallada, al segle XVIII. Per tant ja es pot veure una cosa: la història va cronològicament endarrere. Comencem veient com la xocolatera es trenca i acabem veient d’on surt i qui la fabrica. De context, una ciutat de tradició xocolataire com Barcelona.

El llibre he de dir que està ven documentat i que en cap moment es veu ni descuidat ni amb detalls que no encaixin ni res negatiu (almenys al meu parer, i suposo que molts altres tenint en compte els premis). El que passa es que, no sé, em sap greu, però jo potser m’esperava una mica més. Potser, no ho sé, es que això de dividir la història en tres parts m’ha desvinculat una mica, o potser, no sé, la història. El cas és que, tot i que és un llibre que m’ha agradat i que he llegit fins al final, doncs no li he acabat de trobar la força que altres llibres si que m’han donat (de fet, el vaig començar i el vaig abandonar, entremig vaig llegir un altre llibre, el primer de la trilogia de Baztan i alguns còmics... després el vaig reprendre i ja fins al final).

DESTACO DOS TROSSETS DEL LLIBRE
Corresponen a la tercera part, la que és més d’humor.

“De cop em va venir al cap la biblioteca del vostre pare, aquelles tardes delicioses (…) d’ordenar llibres, separar els que s’havien d’enviar a l’enquadernador, deixar-se portar pel so cruixent de les pàgines i per la lectura callada dels poetes italians, que sempre m’han agradat. Que feliç seria, si pogués viure eternament  a la biblioteca de palau, senyora. (…) Potser m’atreviré a demanar-vos que em recomaneu per al càrrec de bibliotecari. Em penso que ho faria prou bé, ja que allà no s’han de prendre decisions difícils més enllà de classificar la Divina Comèdia per la D de Dante o per la A d’Alighieri.”


“- Vull que parleu al rei de mi. Que em proposeu per a un càrrec
-          Un càrrec? Ara em direu que voleu ser ministre?
-          Millor. Bibliotecari
-          Bibliotecari de palau?
-          Això mateix
-          Ja sabeu quina munió de llibres no hi ha, a les biblioteques del rei?
-          Com més n’hi hagi, millor
-          I com estan de desordenats?
-          Així tindré feina per anys
-          I quanta pols s’apilona, sobre els llibres?
-          Aprendré a fer anar el plomall

2 comentaris:

pons007 ha dit...

em diràs que és totalment casualitat que hagis destacat parts que parlin sobre biblioteques...

Eli Ramirez ha dit...

totalment casualitat!!! :-)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails