25 de març 2015

El que som i el que no som

Ahir, arran de l’accident d’avió, vaig pensar bastant sobre la mort. Bé, el problema és que hi penso massa sovint en això de la mort, però diguem-ne que no hi puc fer res, és defecte de fàbrica. Li tinc pànic, em fa por morir. Molta por. De fet és un pensament que tinc de forma continua i per això intento mantenir una vida activa. No saps mai quan es pot acabar.


Ahir vaig escriure un petit missatge a Facebook que m’agradaria poder ampliar al blog, on no tinc cap mena de limitació de caràcters. Tracta sobre les petites coses i els petits detalls que es queden a mitges quan una persona es mor de cop. En vaig citar uns quants: llibres que s’han de retornar a la biblioteca, punts de llibre marcant el lloc on has de continuar llegint, llistes de compres que mai realitzaràs…

No sé. Em provoca molta ansietat. A vegades, moltes vegades de fet, deixo programades entrades de blog. La majoria súper banals… i si em morís abans de que surti publicada una parida? Sí, ja sé que és una xorrada però confesso que ho he pensat a vegades. De fet, més d’un cop també he pensat en deixar una mena d’entrada pòstuma per si de cas. És a dir: deixar programat un missatge que podria sortir l’1 de gener del 2016 en cas que jo ja no hi sigui. El missatge podria ser un acomiadament o ves a saber (segons la inspiració del dia). La gràcia seria que cada any, un dia o dos abans, re-programés l’entrada fins al següent any, 1 de gener 2017. I així anar fent. Però també he pensat els problemes que això comportaria (les nits d’insomni són cruels :-P) perquè clar, podrien passar mil coses: que m’oblidés, que perdés el blog, que estigués malalta, etc. Llavors sortiria sense voler una entrada tipus “Si esteu llegint això és perquè……………”. I seria terrible perquè seria fals. Tot i que més terrible seria si realment fos veritat. I sé que totes les paraules que estic deixant ara escrites són absurdes: qui es preocupa del que escriu al seu blog quan hi ha la mort a tocar?

Tinc molts llibres per llegar acumulats a la tauleta de nit, molts d’ells de la biblio. I tinc moltes coses a mitges, com tothom!! Quan diuen allò de “VIU CADA DIA COM SI FOS L’ÚLTIM” no som plenament conscients del que significa. Tinc iogurts a la nevera, tinc un congelador ple de menjar, tinc dibuixos a mitges, tinc roba bruta que s’acumula al lloc on la guardo esperant el seu torn per ser netejada… és massa cosa. I això només si ens parem a pensar en aquells petits detalls materialistes, perquè si ja ens posem a parlar de les relacions socials i familiars llavors ja la depressió arriba a nivells màxims (i l’extensió de l’article hauria de ser de tres pàgines). Per això m’he centrat només en els petits detalls, no puc evitar pensar-hi. Són afegits sense importància però tot plegat ho converteixen en un gran buit, el gran buit que es deixa quan es marxa definitivament d’un lloc… és terrible.


(i sento si alguna part del missatge s’interpreta malament)

8 comentaris:

mondopunt ha dit...

Hola Eli, jo amb la meva malaltía mai he pensat en la mort, si que sé que hi és però jo soc de les que penso que has de viure el dia i el moment. Tot el què quedi ja ho es·lucionarà. Penso que no es pot viure amb neguit, precisament la mort és una cosa en la qual tots hi hem d'anar a parar, dons, perquè anoïnar-s'hi?
Jo també a vegades he pensat deixar quelcom escrit o fins i tot dissenyar com voldría que fos el record de la meva mort, un punt de llibre es clar, però tot això em provoca tristesa que penso que els que m'envolten i m'estimen no es mereixen. Si hem fet alguna cosa malament, que de ben segur que n'hem fet moltes, ja estan fetes i les que hem fet bones també, i qui vulgui recordar-nos ho farà, més temps o menys però ho farà.
Crec que és bo pensar en la mort però no ens hi podem capficar, creu-me viu, viu intensament com tu fas, tant de bo tothom pogués gaudir de la vida amb l'alegria que ho fas tu, per mala sort avui en dia hi ha coses (l'atur, l'economía, la falta de resursos, etc...) que fan que la gent no tingui les mateixes oportunitats que molts de nosaltres.
Bé, nena m'has fet pensar només d'obrir l'ordinador, jo encara que no ho sembli també m'agrada escriure, però no sóc tant extrovertida com tu.
Gràcies per ser com ets.
Montse

pons007 ha dit...

És inevitable pensar en la mort, som animals racionals, es normal, i més quan passen aquestes coses.

Es cert que a part de deixar endarrere un munt de coses importants en la vida com la família, els amics, els companys, també deixes aquests petits detalls a mitges.

No he arribat a l'extrem de deixar una entrada programada en el blog que digui "si llegiu això es que m'he mort" primera perquè tal com és el meu blog molta gent ni em creuria. La meva afició a les entrades programades es pitjor que la teva, actualment en tinc 76 programades entre demà i el març del 2016. Però el més ridícul de tot es que la última que està programada actualment va sobre gatets!

Gemma Aguado ha dit...

Hola Eli,
m'ha sorprès el teu post, però m'ha agradat llegir-lo. Jo també penso sovint en la mort. És un pensament realment trist però la mort és part de la vida i crec que hauriem de parlar-ne més sovint i amb més naturalitat per poder saber què és i que significa. Sense fer-ho quan et toca d'alguna manera, et destrossa per no saber què vol dir ni què implica.

De fet m'agradaria poder dibuixar sobre la mort. Jo crec que en general no en parlem perquè tots tenim molta por. Preferim no pensar i així creure que no existeix.

Eli!! haurem de parlar sobre això..o no..:D. Molt bon dia!!

Moroboshi ha dit...

Jo també hi penso molt, crec que està bé pensar-hi sense obsessionar-s'hi, perquè ens han acostumat a treure'ns-la del cap des que som petits, i després ens hi trobem i a banda de fer mal ens deixa desconcertats.

Cal tenir clar que tots morirem, fer el possible per tal que això sigui com més tard millor, i aprofitar el temps que som aquí.

Però cadascú la veu d'una manera diferent. En el meu cas no li tinc por, sinó que em provoca un sentiment de pena, de tristor. De deixar de veure la gent que estimo, perquè fins ara ningú no ens ha garantit que la podrem observar des de l'altre món, de provocar dolor als altres amb aquest acte en principi involuntari però tan natural com la mateixa vida.

Pel que fa a les qüestions pràctiques, algun cop he pensat, sobretot quan tinc entrades programades fins a 2 mesos seguits, que en certa manera és com si visquéssim una mica més, perquè la gent ens llegirà unes quantes vegades més i serem "vius" a internet.

Ara bé, esperem que quan morim tots plegats ja faci temps que hem deixat els blocs, el Twitter i el Facebook perquè estem més pels néts i els besnéts que per les maquinetes aquestes.

Renata ha dit...

Pel que veig, tothom en algun moment de la vida pensa en la mort, en la seva mort. Jo reconec que també hi he pensat, en què passarà amb la gent del meu voltant, la meva familia, els meus amics, els companys de feina. Què diran, què faran...

Però crec que no ens hem de capficar, perquè, arribats el moment, no ens enterarem (si no és una mort per accident o alguna cosa semblant). Jo crec que morir és com quan perds el coneixement (jo l'he perdut 2 vegades durant uns minuts a causa de desmais), i creu-me, no t'enteres i no pateixes. Si a l'hora de perdre el coneixement no et despertes, no t'enteres i no saps el que passa després, el trasbals que provoca. Per tant, no cal patir amb el que es deixa.

Penso així perquè sóc del parer que hi ha vida després de la mort. Una altra vida, una reencarnació. Així que quan això s'acaba, comença una altra història.

Salut!

Fadeta_arual ha dit...

És inevitable pensar-hi en algun moment o altre, però d'aquí a que et tregui la son??
Viure el dia a dia, sí, gaudir dels petits fets, moments, també, gaudir de la nostre gent sempre... És cert que no ho fem com hauríem de fer-ho i tragèdies com la viscuda o morts d'amics i/o familiars ens hi fan pensar.
Així doncs, a viure que són dos dies i el tercer, a saber con serem!

P.d. em sembla fort lo de l'entrada post-mortem tot i vinguent de tu, Eli...

Anònim ha dit...

Celebrem que avui som vius!
Aina.

sfer ha dit...

S'ha entès tot perfectament, Eli, no pateixis per això. M'ha agradat molt llegir aquesta entrada. Estic amb la Gemma Aguado, que no parlem massa sovint de la mort, i quan en parlem ho fem potser només en abstracte, sobre el dol, l'absència, la tristor, la por... i no tant de coses properes com els detalls dels que parles.

Et poso dos exemples: ara fa poc va morir una tieta meva, i vam parlar sobre la mort amb altres familiars, però sobre els aspectes "pràctics" de la mort. Tots vam coincidir que encara que siguem morts, volem que es facin (o no facin) determinades coses. Volem cerimònia religiosa o no? Volem taüt obert o no? Amb quina roba volem que ens enterrin o que ens cremin? És bo pensar-hi i tots vam estar d'acord que podem ajudar la família si ho deixem per escrit, perquè són decisions que sovint han de prendre els qui es queden, i que són doloroses per ells i elles.

I l'altre dia, amb uns companys de feina, parlàvem de la mort dels pares, perquè ja tenim una edat en que comencen a fer-se grans. I més que por, el que ens provoca és, per una banda, tristesa, i per una altra, i encara que sembli dur dir-ho així, "pal", perquè voldrà dir haver-se de fer càrrec d'una munió de tràmits i paperassa, el pis, les pertinences i tot de maldecaps acumulats, a més, en els dies en què el que més voldries és no sortir del llit i descansar.

En fi... que no és que me n'alegri d'haver-te llegit, però jo que no acostumo a deixar comentaris, ja veus que m'ha semblat adient fer-ho ara.

Gràcies per pensar "en veu alta" a través d'aquest espai.

Abraçada!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails