28 de novembre 2014

Polònia, el musical (La independència tenia un preu)

No sé si us agrada el Polònia. A mi sí! he de confessar que ha sigut una cosa que m'ha anat agradant més a mesura que passa el temps, i ara em fa ràbia quan no el puc veure, perquè amb tantes novetats diàries a nivell polític resulta una eina molt útil, hehe.

Bé, doncs aquesta gent (Minoria absoluta) ha fet un pas més i des de fa un parell de setmanes podeu veure al Teatre Poliorama el musical del Polònia, que de fet és un musical que està súper bé i que et fa riure tota l'estona.


L'obra està escrita per Jordi Galceran. Els protagonistes són els habituals: els diferents actors i actrius que interpreten més d'un paper per tal que sembli que hi participa molta més gent (el que passa darrera l'escenari deu ser un moviment constant de maquillatge i vestuari!).

L'argument és simple: el president, (interpretat pel gran Bruno Oro que ho clava) reuneix als polítics afins per mirar com aconseguir la independència. El que no compta, però, es que vindran alguns madrilenys a canviar una mica els plans... :-)

Vull destacar la gran escena ELS OUS SE'NS INFLARAN, que és interpretada pels actors imitant la Cançó dels Pirates (Mai i Cel - Les veles s'inflaran). Us deixo el vídeo, que val la pena:



I dir, també, que el musical comença amb el millor número possible....  LES CATALINES! :-) (som les catalines les més sobiranistes que poguessiu a una escala trobaaaaaaaaaar) 

Amunt el Polònia.... i que duri!

26 de novembre 2014

Retrobarcelona: Fira del videojoc clàssic

Aquest cap de setmana passat vaig anar a un lloc molt guai: una fira de videojocs clàssics que es feia aquí a Barcelona!


Bé aquestes són algunes de les coses que s'hi podien trobar:
  • Productes comercials i cosetes mones vàries


La primera foto és d'aquests materials que no recordo com es diu però que són peces de plàstic de colorins per fer figuretes i despés fer-ne clauers o "broches". Vaig veure aques MÍTIC Indiana Jones (qui no havia jugat al joc de PC? començava al gimnàs... i havies d'anar al despacho de Henry o algo així)(tothom moria d'un cop de puny per culpa d'un nazi)
La segona foto són centenaaaars de ninotets playmòbil (quan veig que hi ha tanta cosa i a tant detall, m'estresa!) jaja.


  • Després hi havia stands amb venta de, sobretot, jocs. Vull dir, videojocs. Vaig trobar un antic desig, el MarioPaint de la SuperNintendo (el qual mai vaig poder comprar perquè jo tenia una MegaDrive). L'anunci de la tele era molt guai, ho veia molt innovador, i estava a l'aparador d'una botiga de lloret i ai, quants suspirs perduts jajajaja! (i segur que després era una merda de joc). També vaig trobar jocs que havia tingut, com el Mikey aquest de la foto... joc que per cert no m'agradava gaire.



  • També hi havia jocs per provar. Que nostàlgica em vaig posar quan vaig tornar a jugar al Prince of Persia (tot i que la partida va durar poc perquè de seguida vaig caure al forat amb punxes)


Entorn de la tragèdia
  • I exposició de tota mena de maquinetes antigues: algunes de les quals només havia sentit de nom i d'altres, ni això xD


  • Finalment, també hi havia una secció d'impressores 3D. Jo estic tant convençuda que el futur és 3D que veure en directe tot plegat em va agradar molt (fins ara només havia vist vídeos). Li veig tantes possibilitats!



Aquell mateix dia em vaig comprar una maquina que emula la MEGA-DRIVE, la millor videoconsola del món mundial :-). Aprofitant el saló, vaig comprar dos jocs als quals de petita havia passat hores jugant-hi (poc a poc vull anar recuperant tots aquells jocs que van formar part de mi). Sempre en llogàvem i la veritat és que tinc en ment buscar-ne deu o dotze més com a mínim (molts d'ells, Disney). I ah! el Zombies ate my neighbors.


23 de novembre 2014

Rush (2013)

L’altre dia vaig veure Rush. És una pel·lícula de l’any passat basada en la vida del pilot de fórmula 1 Niki Lauda. Em va cridar l’atenció per dues coses: primer perquè surt el Daniel Brühl (sóc bastant fan d’aquest actor, tot i que des de que vaig llegir un llibre seu com a persona m’ha decebut en algunes coses XD), en segon lloc perquè al tractar-se d’uns fets reals, doncs mira, sempre desperta més curiositat.


Els fets van passar als anys 70 (majorment l’any 1976). La pel·lícula es centra en la rivalitat que hi havia entre dos pilots: el Niki Lauda (que era austríac) i el James Hunt, britànic. Està molt centrat en la temporada 1976, on Lauda va tenir un accident (jo es que vaig néixer més tard i no he seguit mai la història d’aquest esport, o sigui que no sabia res de tot això XD).

Només per si a algú li interessa, poso una mica la vida del Niki Lauda (de forma breu):

En realitat es deia (es diu) Andreas Nikolaus (tal com diu la Viquipèdia) i venia d’una família rica que no volia que el seu nano perdés temps i diners fent carrerretes de cotxe (al final va ser campió del món al 1975, 1977 i 1984).

Al principi no triomfava gaire: va anar canviant d’equips i va fitxar per Ferrari, i poc a poc se’n va anar sortint. La temporada estrella (i en la que es basa la peli) és una on ja quasi ho tenia tot guanyat. Però per desgràcia, en un circuit on havia plogut (Nurburgring) va tenir un accident fatal i el seu cotxe es va incendiar bastant. Ell va sortir viu de miracle, però se li va cremar part del cos (la cara, sobretot). ESTAVA MOLT GREU i tothom creia que es moriria... però ell tenia tantes ganes de competir que en només sis setmanes va tornar a saltar al terreny de joc. I de fet hagués pogut guanyar fins i tot! Però a l’última cursa va abandonar perquè plovisquejava i va témer per la seva vida. I després els de Ferrari segons sembla el van començar a mirar malament per culpa d’aquell abandonament...  i amb el temps va anar canviant d’equips i va anar provant altres sectors. 

A l’any 1995 va ser assessor de Ferrari i va impulsar que fitxessin al Schumacher (per cert, com deu estar? Se’n sap alguna cosa més?).


En tot cas la pel·lícula m’ha semblat molt ben feta, la història atrau perquè hi ha molt component humà (no només cursa) i crec que es palpa molt bé la rivalitat que deuria haver-hi entre els dos pilots.

18 de novembre 2014

Dream Team (Mario Torrecillas, Artur Laperla)

Fa poc he llegit aquest còmic ple de color i humanitat que tracta sobre futbol practicat per nanos.

Es un volum gruixut, d’unes 400 pàgines, però que es llegeix força ràpid. Lo que crida més l’atenció es la portada del llibre (la coberta), que ja podem intuir l’estil de dibuix i la paleta de colors utilitzada... perquè jo crec que el més destacat és això últim (a part de la història, clar!): els colors són molt vius. 

És una edició cara, si t’acostumes a llegir còmics de pàgines primers i en blanc i negre, quan et trobes amb una cosa així sobta bastant. I mola eh!



Bé a veure, anem a l’argument:

El protagonista es un nano que deu tenir uns deu anys (cadets?) i que juga al futbol molt i molt bé. Juga en un equipet de barri, gens pretensiós, però que gràcies a l’entrenador i al seu talent, doncs han pogut anar escalant posicions.

La família d’aquest noi és, com quasi la resta dels seus amics, una família problemàtica: pares separats, mare que té la custòdia sortint amb un home i no fent-li massa cas del que fa o deixa de fer, i pare que se l’estima molt però que sempre va begut i no es capaç de ser responsable i tenir la seva pròpia vida.


Un dia, mentre juguen un partit important contra els “pijos” del València, arriba un “ojeador” (avistador?) anglès de l’Arsenal. Quan el pare se n’entera, fa mans i mànigues per motivar al nano i que pugui donar el millor de si mateix. 

El noi, veient el seu pare tant alegre i amb tantes ganes de menjar-se el món, començarà amb una petita mentida i dirà que els anglesos estan interessats en fitxar-lo... el que passa es que aquesta petita mentida cada cop es va fent més i més gran. 

Però ell no hi pensa massa: només veu que el seu pare comença a refer la seva vida per tal de ser prou vàlid per acompanyar-lo al país dels fish&chips i començar una nova vida amb ell.

16 de novembre 2014

Pel·lícula de la setmana: La dama i el vagabundo

Sabeu d'aquelles pel·lícules que tothom ha vist i que tu no? Aquí un exemple :-)


Mai havia vist la dama y el vagabundo (o en tot cas, no ho recordo!). I fa poc, fent zapping, vaig veure que tot just començava al canal Disney Channel.

Tot i que més o menys tothom l'ha vist o sap de que va, doncs no m'entretindré gaire en l'argument. És bàsicament una diferència de classes, d'una gosseta pija i ricachona que viu en un barri acomodat i que de cop es troba en Golfo, un gosset vagabundo molt eixerit. Ja els noms ho diuen tot: Reina i Golfo. I ben descansats que es van quedar :-) La peli es de 1955, i la versió en espanyol és amb els noms adaptats: els amos de la gosseta es diuen Isabel i Jaime. Això és com a la Blancanvieves, que el príncep es diu Felipe... #nocal

La peli té moments de llagrimeta, ja que els propietaris de la Reina marxen de viatge i deixen la gossa a casa amb una parenta arrugada que té adversió als gossos i en canvi porta a dos gats que són la pell del dimoni.

Resum, encara que sigui una cosa molt sobada, una de les millors escenes romàntiques de la història del cinema sempre serà aquesta...

15 de novembre 2014

Restaurant de la setmana: Petit Pot

L'altre dia, estant pel centre, vaig descobrir un local que o no sé si és nou o bé mai m'hi havia fixat. El cas és que el vaig trobar molt bonic.

El lloc es diu "Petit Pot". Es un cafè-bistro, tal com resa la seva etiqueta:
Es troba a Plaça Urquinaona mateix (Urquinaona, 4). És un local allargat decorat amb molt de gust i amb molt bon servei al client.

Posen molta importància a la qualitat del menjar, intentant oferir productes propers i per a tots els gustos (opcions per a vegetarians o per a carnívors com jo). L'ambient, acollidor, permet que t'hi sentis bé tant si hi vas a esmorzar com dinar com berenar. Aquesta va ser la meva hamburguesa:


Mirant la web de Tripadvisor, veig que totes les opinions són d'aquest mateix any. En pocs mesos s'ha col·locat a la posició 227 de 6.168 restaurants de Barcelona, i crec que és motiu de sobres perquè li doneu una oportunitat. Tauletes de fusta i tot ben transparent. Maco, maco :-)

Pd.- No recordo el preu i no vaig pagar jo (va venir ma mare a veure'm) però no recordo que fos molt car...

14 de novembre 2014

Saló del Manga 2014

Fa un parell de setmanes va ser el Saló del Manga.
Procuro anar-hi cada any, però la veritat és que gaudeixo molt més amb el Saló del Còmic. Amb els anys, he anat canviant de gustos i ara són poques les vegades que m'agafo manga a la biblioteca. 

Bé, en realitat, el que m'agrada són obres autoconclusives, i no anar llegint volums XD. O sigui que no és ben bé una qüestió de gènere. Deu ser l'estètica repetitiva ;-)

Del Saló no vull destacar gaire cosa. Molt de friki com sempre :-) i força gent. El que sí que vull compartir amb vosaltres són algunes fotos de l'exposició de segells. Potser per la meva vena col·leccionista o no, però em van enamorar. Millor no caure en la temptació i fer només punts de llibre..... xD

  

N'hi havia alguns més, però he fet foto dels que més m'agraden (o els més coneguts pel públic general) 


Mazinger Z
Doraemon
Heidi 
Conan (val, aquest no és tant conegut però enamora)
Bola de drac. Tots els segells veien amb una explicació a sota

Al pis de dalt del Saló es feien coses de "cultura japonesa". Un exemple és l'exposició de bonsais. Els bonsais em fan recordar a la peli del Karate Kid (la segona).



I també hi havia una expo de cartells. Foto d'un d'ells que recordo bastant, potser va ser al primer que vaig anar? (1998). No ho sé.

10 de novembre 2014

BAU: workshop il·lustració

L'altre dia em vaig apuntar a un curs a la BAU. 
És un workshop d'il·lustració, que el fan cada divendres de 17 a 19h i que durarà fins al gener. Lo que mola és que sembla que aprendrem tècniques diferents i "resultones".

A la primera classe hem après a fer "stencils". Són aquests "graffitis" que la gent fa amb plantilles (definició ràpida, hehehe!) Jo vaig provar de fer una Natalie Portman... sense massa éxit. (Els ulls fan por!!!!).
La meva amiga Esther (nom artístic: E3) va fer una escena d'amor i li va quedar molt més bé... :-):




Sigui com sigui, molt contenta de provar noves coses :-).
Cal pulir la tècnica, això sí...

09 de novembre 2014

Pel·lícules de la setmana: Crash i Argo

Crash (1996) David Cronenberg

Feia molt que no veia una peli del Cronenberg, i vaig optar per aquesta que n'havia sentit a parlar bastant però mai havia tingut ocasió de veure-la. Sort que a la biblioteca hi ha de tot sempre :)
Bé, la pel·lícula està basada en un llibre de J.G. Ballard. Desconec si n'és fidel o no.
El film barreja sexe i accidents de cotxe. Comença amb un accident on un home i una dona xoquen. Al cap d'uns dies es troben a l'hospital i comença la passió aquesta extranya i extrema... on ell descobrirà que no estan sols i que això del morbo per als accidents és tot un món...
És una peli amb punts polèmics (l'escena final pot sobtar bastant). Jo a filmaffinity li he col·locat un sis ("interesante"). (El James Spader surt molt bé...)

Argo (2012) Ben Affleck

I després també he vist la multi-premiada Argo, dirigida per l'Affleck i basada en uns fets polítics reals que van passar a finals dels anys 70. A Iran l'embaixada dels Estats Units va tenir problemes i alguns van fugir, altres van ser assassinats... bé total, que sis persones es van quedar atrapats. Havíen de sortir del país perque si els descobríen moriríen, i llavors la CIA, juntament amb el govern canadenc doncs va posar-se mans a l'obra per salvar els diplomàtics. 
Per salvar-los van utilitzar l'excusa del rodatge d'una pel·lícula de ciència-ficció.
La pel·lícula està prou bé. Està ben feta i recrea molt bé tot plegat (suposant que tot fos així, ja que algunes coses les he trobat massa passades pel punt de vista hollywooodense). Però està bé la peli, sí. Per guanyar trants premis, potser no tant XD (bé, però està molt millor que la merda avorrida de Gravity!!)

Ara és l'hora!

Ja ha arribat el dia. El Rajoy no li dóna importància, diu que no importa, que no té cap validesa... que no val la pena ni definir-ho.



Alguna cosa serà, si s'han acreditat més de 700 periodistes internacionals (més que Escòcia)....

Nervis :-) S'està fent història!




05 de novembre 2014

Post-aniversari

L'altre dia va ser el meu aniversari. Ho vaig celebrar fent una festa al meu pis on no hi va faltar el singstar, els entrepans de nocilla en forma de triangulet (pa bimbo) i, fins i tot, una màquina de fer boles de sucre! Com a les fires :-) I després ho vam anar a acabar de rematar al karaoke :D #SócFan


Per seguir la tradició d'altres anys, us poso els regalets :) 

Els punts de llibre no fallen mai :-)
(bé de fet una de les coses no és un punt, sino una pulsera artesanal!)
Mitjons, tantrix, calcetes de superherois, llençols molt primets per viatjar,
una caixa zorrito plena de carmels, una taza muymolón i un clauer que si xiules
fa llum i soroll perquè trobis ràpid les claus
un calendari molt gran on vas arrencant els dies, el llibre dels Probelmas del
primer mundo, un kakebo (diari per estalviar, mètode japonès!), un imant
del Petit Príncep, el llibre de la biblioteca nocturna i unes pinces per tancar bosses d'aliments
Un assortiment de productes on cal destacar les galetes BOB el Manetes
i les galetes EPI i BLAS.
Una samarreta del Goku!!!


03 de novembre 2014

Lectures: Problemas del primer mundo / Modernet de Merda / Sóc el teu princep blau però tu ets daltònica

Hi ha llibres i llibres. I còmics i còmics. I llibres que semblen còmics. I còmics que tenen tant de text que semblen novel·les. 

Avui parlaré de tres obres que són "modernetes".

Problemas del primer mundo (Laura Pacheco)




L'humor "Pacheco" sempre m'ha fet molta gràcia (les vaig descobrir fa dos anys gràcies a Let's Pacheco, trobat a la biblioteca pública). És un webcòmic, però té més. A Let's Pachecho parlava de la seva família. A "Problemas del primer mundo" parla dels problemes comuns que tenim avui en dia. 

Originalment s'han anat publicant a l'apartat SModa de diari El País (properament publicarà "Divas de diván").
És súper graciós i la veritat és que ESPANTA la quantitat de vinyetes que tenen raó i amb les quals ens hi podem sentir plenament identificats. :-)
I el tipus de dibuix m'agrada molt, me'l sento proper en alguns casos i crec que són una molt bona font d'inspiració :-)

Manual del Modernet de Merda




El Modernet de Merda és un d'aquests personatges anònims que són molt coneguts a Twitter. No se sap qui hi està al darrera, però no importa gens: el modernet representa una mica a tots aquells que... que vaja, que són modernets. Més fàcil posant exemples: la seva BIO de Twitter és:

 "Primavera Sound, Sònar, VOS, Spotify, Gràcia, iCat, ESCAC, Apple, Palens,
Instagram, Filmoteca, Palestina, Time Out i Moritz. I un galgo, la Michelle"

Més clar ara, no? XD. Tot i que el llibre és refotudament exagerat, la veritat és que fa riure molt, és molt entretingut.

Sóc el teu príncep blau però ets daltònica (Miki Esparbé, Paco Caballero)


I per últim, aquest.
Ja pel títol sembla divertit, i ho és. En la línia dels dos anteriors (SALVANT DISTÀNCIES), aquesta obra parla d'un noi que ho deixa amb la seva parella i que llavors s'adona que està sol i vol algú. A l'hora de lligar s'adonarà que no sap massa com fer-ho i demanarà ajuda a un amic seu que és un triomfador modernet... però que amb els seus consells es queda més pelat que una rata :-)
En tot cas, com en el cas anterior, es tracta d'un llibre que és entretingut de llegir i que us pot alegrar l'estona. És molt gràfic, hi ha molts dibuixos, és també com una guia de supervivència per aquest món que ens ha tocat viure...

02 de novembre 2014

Pel·lícules de la setmana: Frozen, Stockholm, La escafandra y la mariposa

Més que "Pel·lícules de la setmana" es podria dir "pel·lícules del mes", perquè ja fa vàries setmanes que no actualitzo aquesta secció :-)

En tot cas, he vist pel·lícules que fa temps que tenia pendents, com FROZEN.

Frozen (Disney, 2013)

Frozen és una pel·lícula Disney. Amb això crec que ja està dit tot! :-)
Guanyadora de l'Oscar a la millor pel·ícula d'animació i a la millor cançó (Let it go), Frozen és una mena d'adaptació de "La reina de las nieves". 
Les protagonistes són dues germanes que són princeses (oh! quina novetat jajaja) i que una d'elles té uns poders que poden resultar molt perillosos sino es controlen.
La pel·lícula és entretinguda i està prou bé. M'hi sobra una mica el ninot de neu que parla (de la mateixa manera que quan veig Shrek m'hi sobra el burro). En general, no soporto massa els amics "graciosillos" dels protagonistes :-P (Timon i Pumba són una excepció, l'única crec). [Nota: 7/10]


Stockholm (2013)


Dirigida per Rodrigo Sorogoyen l'any passat, Stockholm és una pel·lícula... mmm extranya. No, perdó: bastant avorrida.

Va de dues persones que es coneixen una nit i que, després de passar la nit junts, tot sembla que canvia una mica.
Si bé és cert que té un plantejament una mica diferent a lo normal, crec que t'has de menjar molta palla. I entenc que és necessària per conèixer millor els personatges, eh? però... no sé. A mi no m'ha convençut.
[Nota: 5/10] 



La escafandra y la mariposa (2007)

Aquesta sí que m'ha arribat a l'ànima. La escafandra y la mariposa està basada en la novel·la que va escriure Jean Domenique Bauby, un home que ho tenia tot, que era redactor en cap de la revista francesa "Elle" i que va tenir un accident l'any 1995 que el va deixar pràcticament mort. Bé, el problema és que no ho estava pas, de mort. Va quedar totalment paralitzat amb un curiós síndrome anomenat "Locked in Syndrom", que voldria venir a dir "atrapat en sí mateix". 
Bauby només podia pestanyejar (UN ULL), i així va ser com va escriure el seu llibre, lletra a lletra, paraula a paraula... gràcies amb l'ajuda d'una assistent que va tenir molta paciència.
Sense poder menjar, ni beure, ni parlar, explica com gràcies als seus pensaments podia oblidar-se una mica de la realitat que l'envoltava. [Nota 8/10]
"Imaginación y memoria para escapar de mi escafandra"

01 de novembre 2014

Restaurant de la setmana: Zafra

Aquesta setmana i l’anterior, a Barcelona s’ha fet una promoció que es diu “Menja’t la ciutat”, i que oferia interessants descomptes a molts restaurants de la ciutat.

Per aprofitar la promo, he provat un restaurant al que no havia anat mai: el Restaurant Zafra. Segurament no hi hagués anat per voluntat pròpia perquè no el coneixia, però com que estava a la llista de locals participants a l’oferta, doncs vam fer-hi cap.

Es tracta d’un lloc prou ben situat (carrer Girona 84, just tocant la cantonada casi del carrer Aragó). El restaurant té un ambient modernet i s’hi està bé. L’únic problema que vaig tenir es que va venir un grup de sorollosos adolescents i es van posar temerosament a prop de la nostra taula.

La oferta en aquest cas estava en que si et demanaves un primer i un segon, et feien el 50%. Jo per mi era massa, o sigui que vaig optar per un primer plat i prou. La persona que venia amb mi en canvi, si que va poder-ho aprofitar.

A part de la carta convencional també fan tapes i coses així per picar, i la veritat és que tot tenia bastanta bona pinta.

El meu plat van ser raviolis carbonara, molt bons.



De postre vaig escollir un pastís de xocolata i estava tremendament bo. Textura molt suau, molt atipador, això sí! J i ah! Un punt negatiu també són les begudes, que eren cares (no sé si ja de per sí o perquè ho inflen a les persones que venen amb cupons de descompte). Una ampolleta d’aigua molt petita, 2,50.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails