30 d’abril 2014

Quadernet per pintar: Frases fetes i refranys catalans

Aquests dies he fet un altre quadernet "per pintar".
És més petit (DinA5) i recull 16 frases fetes i refranys catalans.


29 d’abril 2014

[Marcapáginas] Sant Jordi

Bien, ¡ya pasó Sant Jordi!

No hubo mucha suerte este año, y la verdad es que no conseguí demasiados... :) por ejemplo, de "El comerç i les escoles" sólo tengo dos, jejeje. Bueno, ya saldrán.

He visto que muchos de vosotr@s ya habéis compartido vuestros tesoros. Yo intentaré no repetirme y mostrar algunos que no he visto en ningún otro blog (o bien no me he percatado):

1. ".cat". Los del dominio PUNT CAT este año han hecho cuatro marcapáginas, uno de cada color.


2. Estos cinco los repartían unas chicas por la Rambla. Son del libro de la ilustradora Paula Bonet:


3. Y finalmente, EL SALTO.


Este último me hace ilusión porqué conozco a su autora. Estaba firmando libros en el stand de Al·lots. 
Justamente HOY, esta tarde a las 19h, estará hablando de su libro en el Centre Cívic Torre Llobeta.

26 d’abril 2014

Restaurant de la setmana: Madre Lievito

El Poblenou està de moda (almenys a la meva vida).
La proximitat amb casa meva i ser el barri de pas entre casa i la feina, ha donat peu que cada cop m'interessi més les coses que s'hi fan... i si a més tens amics que hi viuen, què millor?!

Així doncs, l'altre dia vaig sopar a Madre Lievito, un restaurant italià que fa poc ha obert les seves portes i que, tal com pregonen al blog de "Poblenou gastronòmic", ha nascut per triomfar.

Pizzes boníssimes
El restaurant, que està al carrer Llacuna número 1, és napolità. Els seus treballadors són italians i el local en sí respira aires italians (si hi aneu ja ho veureu! just a l'entrada veiem "roba estesa" i tot plegat és molt acollidor). I els preus, súper bé! les pizzes són barates i no et quedes pas amb gana. Aquí us deixo el link amb els preus, que ja veieu que màxim costen 7,5 euros :-)

Hi vam anar un dimarts i estava a tope de gent, o sigui que és bona senyal! :-)

25 d’abril 2014

Llibres de Sant Jordi

Per Sant Jordi em vaig comprar dos llibres. Com que eren molt curtets i molt bonics, només arribar a casa me'ls vaig llegir i mirar i remirar :

El dia que les ceres de colors van dir prou (Drew Daywalt, Oliver Jeffers)

Em vaig enamorar d'aquest llibre a primera vista (ja fa temps) però no havia tingut ocasió comprar-lo. I res millor que Sant Jordi! :) M'encanten els dibuixos de l'Oliver Jeffers.

La història m'encanta: són les ceres de colors d'una caixeta que comencen a queixar-se al seu propietari: la cera vermella està estressada, la cera groga i la taronja es barallen per saber realment de quin color és el sol, etc. Molt, molt tendre i bonic! :-)

Podeu veure el vídeo del llibre.


Diario de una volátil (Agustina Guerrero)

Comprar la volátil no era una opció. Era una obligació :-)

Segueixo les seves històries via Facebook des de fa molt de temps. És boníssima! fa dibuixos sobre les coses del dia a dia... coses que alguns de nosaltres no ens atreviríem a admetre públicament i que ella ho plasma amb una gràcia impresionant jejejeje. Podeu veure el seu blog, on també va penjant les seves tires.

24 d’abril 2014

Mapunto: blog, punts, festes i recompenses

Fa un parell de setmanes vaig anar a una "festa de bloggers" de Mapunto.


No sé si n'he parlat anteriorment, en tot cas ho faig ara: Mapunto és un blog col·laboratiu, una guia d'oci majoritàriament gratuït i de Barcelona.
La cosa funciona així: tu fas entrades de blog i a canvi reps punts. I llavors aquests punts els pots canviar per recompenses (productes, descomptes, entrades, tapes, copes...). I no cal tenir molts punts per aconseguir coses! Exemple: dues "margarites" a un restaurant mexicà, 15 punts. Amb una o dues entrades de blog realitzades ja es pot bescanviar.

Bé, el cas es que fa poc van fer una festa per a què els bloggers i simpatitzants ens coneguéssim (aprofitant també que fa poc han arribat als 1000 seguidors a Facebook)

La festa es va fer a Itnig, un espai de coworking ubicat al Poblenou (a la zona d'estudis i naus industrials) i van fer moltes coses:
Foto del taller de gintonics.
Ens vam posar en mini-grupets. Com que vaig anar a la festa amb dos amics, vam fer la beguda entre els tres:
 

Aquí una altra foto, en aquest cas del taller de mojitos (ens va quedar molt bo i això que a mi els mojitos no m'apasionen).
 

Bé, jo crec que val la pena donar-li una oportunitat a Mapunto! si us animeu a escriure entrades de blog doncs genial, però sinó almenys anar visitant la pàgina, participant en els múltiples sortejos que fan... etc. :-)

22 d’abril 2014

21 d’abril 2014

Camprodon i processó de Camprodon

Divendres vaig estar a Camprodon (en realitat vam fer una ruta que incloïa varis pobles, que va començar a Céret i va acabar dinant a Banyoles). 

Havíem parat a dinar a un restaurant situat a Rocabruna (del qual en parlaré dissabte) i vam arribar a Camprodon a mitja tarda.
Tot i que era un dia festiu -Divendres Sant-, les botigues i locals estaven oberts. Això passa principalment perquè la processó de Camprodon és una d'aquestes que val la pena veure i s'hi acosta molta gent.

Foto de rigor:

Mira que és bonic, eh!! A vegades penso com hauria sigut la meva vida si hagués nascut en un poble d'aquests de més de muntanya i no pas a Lloret (perquè no m'agrada la platja :-P).

Al carrer principal hi havia un local molt gros amb una exposició de coses de la Guerra Civil:




Quan era petita i tenia 9 o 10 anys, recordo que vaig anar a Camprodon amb els meus pares i que vam comprar una mena de "cocodrils" de massapà al costat del pont. Bé, jo ho recordava com a cocodrils, jeje.
La botiga encara existeix, però ara he descobert que són "porquets" :-)
 

Finalment, pel vespre-nit, vam veure la processó.
 


Està molt bé i em va agradar força, però la de Verges (que hi vaig anar l'any passat) em va semblar més espectacular, bàsicament perquè apagaven totes les llums del poble i la il·luminació es feia amb antorxes.

20 d’abril 2014

La peli de la setmana: Los ojos de Julia / Atrapado en el tiempo

Los ojos de Julia (Guillem Morales, 2010)

Fa temps volia veure aquesta pel·lícula, tot i que després me'n vaig oblidar. Ara fa unes setmanes que la van fer a tv3 ("divendres a la nit, és, la gran pel·lícula", que resa la publi) Bé, com que no vaig poder quedar-me a casa aquella nit, vaig recordar que la volia veure-la i la vaig buscar en DVD.

Los ojos de Julia és una pel·lícula inquietant protagonitzada per Belén Rueda i Lluís Homar, dos actors que m'agraden molt. L'argument gira en torn una malaltia degenerativa que fa que la protagonista perdi poc a poc la visió. És una malaltia que que també afectava a la seva germana, morta per suicidi en els primers cinc minuts de la pel·lícula.

El que anirà fent la Julia és esbrinar que coi va passar amb la seva germana, quins van ser els motius de la seva mort, si n'hi ha, i com va viure durant els seus últims mesos de vida (doncs vivien distanciades). El problema es que ella mateixa cada cop va perdent més visió....

La peli és inquietant perquè hi ha tensió i misteri, tot i que el desenllaç final no és del tot creïble pel meu gust.


Atrapado en el tiempo (Harold Ramis, 1993)

I aquesta és la típica pel·lícula que cada dos per tres fan per la tele però que mai havia vist. Potser em traeix la memòria però, fa molts i molts anys -1993-, a Lloret encara hi havia cine (dos cines!) i un d'ells, el NOVA YORK, oferia aquesta pel·lícula. Jo vaig anar amb una amiga a veure no sé quina peli però ja no quedaven entrades... i la velleta que se n'ocupava (era una dona molt gran i venia tikets i crispetes) doncs ens va dir: "podeu veure aquesta". I jo diria que era aquesta, sí. Però és un record confós i antic.

I bé, la pel·li (per si no l'heu vist) va d'un reporter una mica cregudet i ranci que ha d'anar a cobrir la notícia de la marmota, allò que fan cada any que treuen una marmota de la seva hibernació i segons la seva ombra es pot predir si vindrà bon temps o encara hi haurà setmanes de pluja (ALGO AIXÍ). Surt el Bill Murray, que és un d'aquests mítics actors, jeje. La pel·lícula és prou entretinguda.

19 d’abril 2014

Restaurant de la setmana: La Carpa (Banyoles)

Avui he estat a Banyoles.

Si havíeu anat a Banyoles anys enrera, potser recordareu LA RAMONA

La Ramona, anomenada així per la famosa cançó espanyola, era una carpa enorme en un petit aquari-gàbia. Era un atractiu turístic que sobretot atreia nens i nenes, crec que per 100 pessetes et venien una bosseta de menjar de peix per alimentar-la.

Bé, aquesta carpa, em sap greu però ja no existeix. Es va morir! (fet totalment normal tenint en compte que jo la recordo d'haver-la vist de ben petita i després anys després encara hi era!). Bé, el cas es que com que a Banyoles tenen costum de dissecar-ho tot (amb perdó per l'humor negre), doncs la carpa Ramona, també:


Veig que fins i tot té una entrada de Viquipèdia dedicada. Diuen que va ser una carpa amb sobrepès que s'exhibia a la Pesquera d'en Lero. (nota: les pesqueres són aquelles casetes que s'endinsen al llac). Avui en dia aquesta pesquera s'ha convertit en Oficina de Turisme. Casualment ha sigut a dins d'aquesta oficina on hem preguntat per la Ramona i ens han dit que malauradament va morir però que està dissecada al Restaurant la Carpa.

I tot aquest rollo previ és per parlar-vos del restaurant, tot i que em venia més de gust parlar primer del peix gordinflón.

Bé, el Restaurant La Carpa és un restaurant grandet que està al costat mateix de l'estany, just davant d'on hi ha la pesquera reconvertida en punt d'informació.
Sent diumenge i festiu ens hem trobat un menú que costava 18 euros per persona i que incloïa dos plats i postre, pà i beguda. Hi havia la opció de "Eco-menú", per 12 euros i amb plat únic.

De primer he escollit uns macarrons a la bolonyesa i de segon botifarra a la planxa. De postres, un flam :-). És un restaurant agradable, el personal molt atent i servei ràpid: una bona coordinació entre personal. 
Disposa també d'una terrassa àmplia on poder menjar (entaulats com a dins). El que passa es que començava a bufar el vent i hem preferit menjar a dins. 

El millor de tot es que està al costat del llac, o sigui que es pot fer una volteta i després dinar (com hem fet nosaltres) o bé, dinar i després fer una volteta pel llac per fer baixar el menjar :)

Per cert, al restaurant hi ha fotos recordant l'antiga pesquera de'n Lero i la història de la carpa Ramona.


La pesquera es va iniciar com a ens turístic l'any 1929, gràcies a Josep Roure i Maria Pi. La Ramona pesava uns 20 kilos i era molt habitual que escoles i famílies l'anessin a visitar (i de fet jo recordo haver-hi anat amb el cole, després de visitar el Museu Darder quan encara era retrofantàstic).

18 d’abril 2014

Pyongyang (Guy Delisle) / La misteriosa Corea del Nord (L'estat secret)

Vau veure el reportatge que van fer l'altre dia al 30 minuts? L'ESTAT SECRET, es deia, i anava de Corea del Nord.

Corea del Nord és un país del qual se'n sap poca cosa. Fa temps va rodar bastant una imatge (per correu electrònic i xarxes socials) on sortia que els coreans del nord només podien portar un nombre determinat de pentinats. Bé, aquella informació va resultar ser un fake, però vaig començar a llegir més sobre el país i tot era molt sorprenent.
El reportatge de l'altre dia anava precisament d'això. Fer fotografies o utilitzar telèfon mòbil està totalment prohibit, i el reportatge es a base de testimonis anònims i càmeres ocultes.

http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1915/Lestat-secret
FEU CLIC A LA IMATGE PER VEURE EL VÍDEO

Bé, el cas és que arran del reportatge m'he llegit aquest còmic:


Guy Delisle és un autor canadenc que va estar dos mesos treballant a Corea del Nord per fer unes coses de dibuixos animats. El còmic, doncs, relata les seves experiències (amb un to d'humor molt agradable, tot i que no deixa de ser una dictadura potent).

Els hotels per a estrangers, la impossibilitat de moure's massa sense l'acompanyament d'un guia, la multipresència del dirigent (en aquell cas encara eren pare i fill), etc. El més fort, però, és veure com tota aquesta massa de gent viu enganyada. O SIGUI, que no vull dir que el comunisme sigui dolent (que no hi crec, però ara no toca) sinó aquesta privacitat d'informació, aquesta prohibició de saber què passa fora del país, les tortures i camps de treball i presons per als enemics del règim, la por de ser enxampats veient una pel·lícula estrangera en un dvd pirata... ostres, sí, tot plegat.


16 d’abril 2014

Llibreria La Calders, al barri de Sant Antoni

Sempre es bona notícia que obrin llibreries, i Barcelona pot estar contenta perquè n'ha nascut una de nova. De fet, aquest mes d'abril si no vaig equivocada n'han nascut dues de noves, doncs fa poques setmanes s'inagurava al barri de Gràcia BLACK MASK, una llibreria especialitzada en novel·la negra, fantasia i terror (notícia BTV)

Curiositat: el de la porta bebent és l'actor Mingo Ràfols
Ahir va ser el torn de "La Calders", anomenada així per l'escriptor però principalment per trobar-se al Passatge Calders del barri de Sant Antoni (és un petit passatge que surt del carrer Parlament, entre Comte Borrell i Viladomat).

Impulsen el negoci la periodista Isabel Sucunza i el llibreter Abel Cutillas.
La ubicació és xula: és una antiga fàbrica de botons (aquest fet em recorda a l'Editorial Comanegra, que fa uns mesos es va traslladar a l'antiga fàbrica Lehman). Per dins és bastant gran i està dividida com en dos parts. Encara feia olor a fusta. 

Us recomano passar-hi!
Podeu seguir-los a Twitter: @LaCalders

15 d’abril 2014

[Marcapáginas] Resultado del sorteo

Llegó el DÍA DEL SORTEO!

Contando los comentarios válidos (es decir, no duplicados) me salen un total de 24 participantes, siendo el comentario ganador:

Hola, tardo un poco mas, y me quedo sin participar.
Hasta pronto
M.Carme M.

Mira, una persona que llegaba tarde y que participaba sin hacer conjuros, jejejeje.
Gracias a todos por participar (incluso participación estranjera!) y siento mucho que no pueda tocar a todos...!

Próximo sorteo en MONDOPUNTS!

Aprovecho para anunciar que he ganado el segundo premio de "VII Edició BELLPRAT Vila del Llibre". Era un concurso de carteles y el segundo premio era para editar el punt de llibre, que será este:


:-)
(El cartel que presenté fue este):



14 d’abril 2014

La residencia de estudiantes (Yoko Ogawa)

El problema de col·leccionar punts de llibre, si es que això és un problema, és que sempre cauen a les teves mans "suggerències de lectura". 

M'ha passat amb aquest llibre.
Els punts de llibre de l'editorial Funambulista són molt bonics, tinc varis d'aquesta escriptora (Yoko Ogawa) i tots són d'un color blau clar amb un lleuger tacte rugós... i bé, convida bastant a llegir!


I sense jo buscar-lo, l'altre dia repassant un prestatge de la biblioteca me'l vaig trobar i me'l vaig emportar. És un text curt, curtíssim (112 pàgines però en un llibre mini: quasi quadrat, primet). Sembla un conte.

Un conte raro.

No estic acostumada a la literatura japonesa: no conec gaires autors ni n'he llegit massa cosa. De fet vaig començar fa temps un llibre del Murakami i no vaig ser capaç de continuar-lo (tot i que algun dia vull reprendre'l) i bé, aquest llibre és estrany.

L'argument es basa en tres protagonistes: per una part una dona japonesa que viu sola perquè el seu marit està treballant a Suècia. Després tenim al seu cosí petit, que vol començar la universitat a Tòkio i truca a la seva cosina per si li pot facilitar l'accés a la residència on va estar ella fa sis anys per què és una de les més barates... i finalment tenim al Sensei, l'amo de la residència, un home que està malalt i que va prenent cada vegada més protagonisme.

Els tres personatges estan molt ben tramats, són força rodons tot i les poques pàgines que té el llibre. Els diàlegs entre ells són molt senzills però molt correctes, molt a l'estil de societat japonesa.

Tanmateix, hi ha una mena de misteri que envolta la residència; i els lectors estem convidats a pensar diferents teories.

Què no m'ha agradat? el final. Gens. No m'agraden els finals oberts XD!

13 d’abril 2014

La pel·lícula de la setmana: Amadeus, Mi familia y otros animales

No comentaré una peli, sinó dos (realment no les he vist aquesta setmana, però si en lo que portem de 2014)

Amadeus (Milos Forman, 1984)

No havia vist mai aquesta pel·lícula (sí, ja sé que és molt coneguda!). El cas és que a classe d'il·lustració ens van posar un exercici de dibuixar una escena de la Flauta Màgica (la que surt el Papageno per primera vegada) i algunes persones van mencionar la peli. Com que deien que era tan bona, vaig optar per agafar-la de la biblioteca i mirar-la.

I bé, està bé, eh!! però em va resultar excessivament llarga (tres hores?) i excessivament exagerada (Mozart té un comportament bastant absurd i dubto que, malgrat la seva excentricitat i genialitat, fos d'aquella manera). El riure realment posa molt nerviós :-P

Bé, per qui no l'hagi vist dir que la peli centra l'argument en la rivalitat existent entre el jove Mozart i el madur i reconegut Salieri.
Opinions al marge, l'obra és una gran peli on es cuiden al màxim els detalls i on tots els actors borden el paper. Realment m'alegra haver-la vist!

Mi familia y otros animales (Sheree Folkson) 2005
 
El visionat d'aquesta pel·lícula també té una explicació: fa uns mesos em vaig apuntar a un club de lectura (Club de Lectura Llibres Lliures). Ara ja no puc anar perquè ho fan els dimecres i tinc classe, però bé, quan hi anava, un dels llibres que havíem de llegir era aquest, Mi familia y otros animales, del petit dels Durrell (Gerald Durrell).

Aquí m'ha passat una cosa semblant a l'anterior exemple: molta gent em va dir que el llibre era bo i que m'agradaria... però era massa descriptiu i me'n vaig cansar! i vaig fer trampeta i vaig mirar la peli. Però va ser un desastre perque la peli és un telefilm (movieTV) de poca monta i la gràcia del llibre són les descripcions dels animals que a la peli no surten XD

Bé, per qui no ho sàpiga, Gerald Durrell va ser un gran naturista i de petit va viure uns anys a una illa grega, lo qual va aprofitar per conéixer, recollir (i adoptar!) desenes d'animalets (per a la decepció de la seva excèntrica família).

12 d’abril 2014

Restaurant de la setmana: Margherita

Al "Margherita" vam anar a parar-hi de retruc, doncs la primera idea era anar al Piazze d'Italia però no hi havia lloc. Llavors ens van recomanar des d'allà aquest altre restaurant, que suposo que són amics o parents.

Hi vam menjar bé. Està al carrer Rosselló número 253, molt a prop del Passeig de Gràcia (el que fa que els preus es "turitzin").
El restaurant té dos pisos, nosaltres ens vam quedar abaix. Hi havia potser massa aproximació entre les taules: a mi personalment és un detall que no m'agrada, no perquè tingui converses molt privades... però ningú n'ha de fer res del que dius ni tampoc haver-te d'enterar dels detalls dels demés :)


La carta no era molt àmplia, suficient. Jo vaig escollir una pizza de quatre o cinc formatges, estava molt bona.

La decoració del local està prou bé: és agradable i cuidat al detall. I el personal també era molt atent. Resumint, està prou bé tot plegat. Ara bé, jo crec que hi ha molts italians a Barcelona i aquest no en destaca. 


La firma de todas las cosas (Elizabeth Gilbert)

Publico aquesta entrada de blog aquí i que originalment s'ha publicat al blog de Biblogtecarios
Es tracta de la ressenya del llibre "La firma de todas las cosas", que m'ha agradat molt!!

-----------------------------------------
La firma de todas las cosas
GILBERT, Elizabeth. La firma de todas las cosas. 
Madrid: Suma de Letras, 2013. 643 p. 
ISBN 9788483655399. Ver ficha aquí

Estamos ante un libro grande, y no por las casi 650 páginas que ocupa, sino por la riqueza de su contenido.

La firma de todas las cosas se sitúa en el año 1800, donde vemos nacer a Alma Whittaker. Hija de un explorador botánico e una estricta holandesa con grandes conocimientos, Alma crece aprendiendo idiomas y ciencias, compartiendo cenas con los grandes naturistas de la época y desarrollando sus propios estudios y teorías.

El destino la lleva a  enamorarse de un hombre que cree más en lo espiritual y lo divino que no en las ciencias empíricas. Aún así  comparten la pasión por el mundo.

Opinión personal:

Tenía mis dudas al principio, pero pronto quedaron atrás. La firma de todas las cosas es un gran libro que no sólo nos explica la historia de Alma, sino de todo su contexto, sin fronteras! La novela abarca diferentes países y muchos personajes, desde la aproximación a los abolicionistas de la época hasta Darwin, pasando por gente del mar, problemas de salud mental y el nacimiento de la ciencia como tal.

Alma es grande en el sentido más amplio de la palabra: es una mujer de caderas anchas y fuerte como un hombre… pero ante todo es grande por su lucha diaria, por sus ganas de aprender, por su búsqueda de la verdad, por acercarse al máximo a la perfección. Todos los personajes formarán un poco parte de vuestras vidas si decidís leer el libro: el misterioso Ambrose Pike, el enigmático Tomorrow Morning, la hermética Prudence, la rígida Beatrix,.. todos ellos. Todo el universo Wittaker os atrapará!

Además la temática bibliotecaria está presente en el libro, pues en casa de los Whittaker nunca sobraron libros y la biblioteca iba aumentando año tras año. Alma devora los libros uno tras otros, incluso los de dudosa reputación o moral.

Conociendo a la autora:

Elizabeth Gilbert es una escritora norteamericana nacida en Connecticut. Su infancia estuvo marcada por los libros, ya que en su casa –que era en el campo y se dedicaban a la plantación de árboles de Navidad – no había tele ni música. Junto a sus padres y hermana escribían historias de teatro para representarlas y divertirse.

Hoy en día es escritora y periodista, y su libro publicado más conocido es “Eat, Pray, Love: One Woman’s Search for Everything Across Italy, India e Indonesia”, adaptada al cine y protagonizada por Julia Roberts y Javier Bardem (Come, reza, ama).

Curiosidad: recordando su trabajo como camarera escribió “The Muse of the Coyote Ugly”, que más tarde sirvió de guía para la película “Bar Coyote”.

09 d’abril 2014

Càpsula TIC: "Publica i comparteix a través de la xarxa"

El 3 d'abril vaig impartir al Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya (COBDC) la càpsula formativa "Publica i comparteix a través de la xarxa", dirigida a professionals que tinguessin interès en conèixer eines i recursos disponibles a Internet per a l'edició i difusió d'informació.


Aquest va ser el programa:
  • Què vol dir treballar "en núvol"?
  • Compartir documents de text i presentacions tipus "Powerpoint" (Scribd, Issuu, SlideShare)
  • Com fer presentacions "diferents (Prezi)
  • Treure-li tot el suc a Google Drive (documents compartits, etc.)
  • Compartir vídeos (Youtube, Vimeo)
  • Com editar vídeos en línia (Youtube, WeVideo)
  • Crear videotutorials (ScreenCast-o-Matic, PowToon)
  • Compartir fotos i imatges (Flickr, Picasa, Photobucket, Instagram, Pinterest)
  • Editar fotografies en línia (Pixlr)
  • Compartir arxius de so (Goear, Soundcloud, iVoox, Spreaker)

Després mentre anava avançant el tema s'hi van anar afegint altres eines: Doodle (per a la planificació d'esdeveniments), Mailchimp (creació i enviament de butlletins electrònics), Google HelpOut (formació virtual entre persones), QR-Code (generador de codis QR), WeTransfer (Transferència de fitxers) i Piktochart i Infogram (com a eines per a la creació d'infografies).

El curs va tenir una durada de 4 hores i es va enmarcar dins el programa de "Càpsules TIC".

08 d’abril 2014

[Marcapáginas] Novedades

El sábado estuve en la trobada del CC La Teixonera. Apenás cambié (no es ningún secreto si os digo que hace tiempo que no sé ni qué tengo ni tengo repetidos nuevos interesantes....). Pero, TUVE UNA REVELACIÓN:

Viendo toda la gente cambiar y hablar de marcapáginas, me dí cuenta que a mí antes me gustaba cambiar! y que quiero estar al día! Entonces, esa misma noche, me puse a clasificar un poco. No es tarea de un sólo día ni de dos (llevo mucho atraso...) pero me puse a ello. A preparar sobres para mandar, a mirar que tengo y que no tengo, etc.

Fruto de esa noche y de algunas adquisiciones del sábado, vuelvo a tener material para entradas de blog.. o sea que, vamos:

1. Exposición Metamorfosis del CCCB iy exposicion de "Animals creatius" (imagen 1 y 2). Sé que hay más, pero de momento tengo estos. Y la mirada de la niña en el primer marcapáginas me produce cierta angustia... ¿No?



2. En el Museu d'Història de Catalunya hay una nueva exposición: "300 Onzes de Setembre", es decir, 300 diades desde 1714 hasta 2014. Han editado un marcapáginas, lo encontré en otro día en la biblio de El Clot:


3. Seguimos con el "Tricentenari". Similares a los "iPunt" del año pasado, esta vez creo que son un total de 10. "Érem. Som. Serem" es una colección de marcapáginas que recomienda libros y música a través de unas "playlist" descargables al dorso mediante un código QR:


4. Dos más. El primero ya sé que está muy visto, pero me he fijado que cada centro tiene el suyo. Este por ejemplo pone "FNAC La Maquinista", y tengo también "FNAC El Triangle". Fijaros!!!!
Y el otro es de una colección que van sacando poc a poco. "Personatges en joc", para acercar la ciencia a los más jóvenes. Si no me he perdido, creo que este es el 4º (hay: Peratallada, Monturiol, Miquel Crusafont... i este, Ferran Alsina).


5. Alerta! estos los dan en centros cívicos y aunque la mayoría tenemos SEIS, me dijeron el sábado que había 7. ¡¡Al loro!!


6. Y para finalizar este report actualizador, tres marcapáginas de la impremta New Print


A tope! :-)

07 d’abril 2014

Biblioteca Catalana de Frankfurt

L'altre dia vaig tenir una grata sopresa: el diari La Vanguardia va dedicar un article a la biblioteca catalana de Frankfurt, la biblioteca catalana més gran fora de Catalunya (on jo vaig estar-hi un mes fent pràctiques!):


L'article, titulat "Alemanya aprèn català", informa que les assignatures de llengua i literatura catalanes formen part del pla d'estudis de la carrera de romàniques a 27 universitats alemanyes (no sé que n'opina el Sr Wert).

La biblioteca té 36.000 llibres (pràcticament a base de donacions) i està fundada per Tlbert Dídac Stegmann, romanista catalanòfil i Creu de Sant Jordi.
L'article (us recomano que el llegiu) recull el testimoni d'alguns estudiants. Destaco les paraules d'Arnau Bosch, directori de l'àrea de llengua i universitats de l'Institut Ramon Llull: 

 “La llengua i cultures catalanes són un referent medieval, modern i contemporani que es poden equiparar a qualsevol altra llengua romànica i per tant el català ha d’interessar als estudiants que vulguin conèixer la diversitat lingüista de les llengües romàniques”

L'article també esmenta que avui en dia hi ha 146 universitats a tot el món i més de 4.000 estudiants que segueixen cursos de catalanística.

Dit això, passo a la part personal:

L'any 2006, després d'un apassionant Erasmus a Itàlia, vaig tenir la oportunitat de fer pràctiques a la biblioteca catalana de Frankfurt. La possibilitat va arribar a través del programa "PRÀCTIQUES D'ESTIU", que permet que estudiants de facultat facin un o dos mesos de pràctiques a biblioteques d'arreu del món. Ho vaig fer tres vegades: tant de Londres (2008) com Santiago de Chile (2010) en vaig fer una crònica diària, però quan vaig estar a Frankfurt encara no tenia blog.

 
 
Va ser un gran mes. M'ho vaig passar molt bé!
Professionalment no es pot dir que les tasques fossin gaire complicades (es tractava de fer catalogació per còpia) però com a experiència personal va ser de les millors. Entre això i l'erasmus a Viterbo, es pot dir que vaig començar l'1 de gener de 2006 sent una persona i vaig acabar el 31 de desembre sent-ne una altra.
 
 

La beca incloïa allotjament en una residència, 100 euros per menjar (que no són gaires, però tenint l'allotjament pagat ja era un gran què!) i una bicicleta a la meva disposició. Això últim va ser lo millor de tot, feia molts anys que no anava amb bici i allò em va canviar la vida. Anava a treballar cada matí amb la bici i em sentia súper integrada a la ciutat :-) Va fer un temps fantàstic: sol pràcticament cada dia i poca pluja.

Només va ser un mes, però els caps de setmana els vam aprofitar al màxim: Colònia, Heildelberg i Oktoberfest a Múnich (tot i ser pràctiques d'estiu jo les vaig fer de l'1 al 30 de setembre i l'oktoberfest és al setembre).

Tobogan OktoberFest i jo baixant emocionada XD
Jo ja havia estat anteriorment a Frankfurt, però en vaig descobrir moltes coses noves. Per exemple, un jardí japonès molt bonic jejejeje.

 

Va estar molt bé tot plegat. Escrivint això m'he posat nostàlgica! I més ara que aquesta setmana he vist que la Facultat torna a oferir Pràctiques d'Estiu :_). Crec que em faria un altre cop estudiant només per aprofitar coses com aquestes, jejejee.

 
 

06 d’abril 2014

La peli de la setmana: Los últimos días

Quan vaig veure anunciar aquesta pel·lícula vaig pensar que l'havia de veure (= perquè hi surt el Quim Gutiérrez i això ja suposa una obligada visualització :-D).

Bé, el cas és a part del QUIM, hi havia dos motius més:
  • Tot i que els dos protagonistes principals són el Quim Guitérrez i el José Coronado, la tercera protagonista és la Marta Etura (de la qual en sóc ultra fan, també). Que el Quim i la Marta tornin a fer de parella a les pantalles és un must i s'ha de veure sí o sí (heu vist mai AzulOscuroCasiNegro?)
  • El tercer motiu és igual d'important: la pel·lícula està rodada a Barcelona. BARCELONA! la millor ciutat del món mundial :-)
Dit això, si vaig trigar tant en veure-la és perquè l'argument no m'acabava de fer al pes del tot i vaig pensar que esperaria que sortís en DVD ;-) (ja veieu, sóc una fan de pacotilla).


La pel·lícula té un argument així rollo apocal·líptic: un dia, de cop i volta, els humans senten agorafòbia. És tot molt "repentí" i els pilla a on els pilla: alguns es queden al supermercat, altres al metge, a la feina... el cas és que de cop milions de persones es queden tancats sense poder sortir perquè no poden suportar l'exterior.

I amb aquest punt de partida, ens trobem amb una pel·lícula on, bàsicament, el jove protagonista mou cel i terra per trobar a la seva nòvia i poder estar amb ella.

 No vull aixafar el contingut a ningú, però trobo que el final està molt bé. És encertat, trist i esperançador a la vegada. Podria haver sigut un final "xufero" i no, crec que els darrers 10 minuts estan molt ben escollits. 

05 d’abril 2014

Restaurant de la setmana: Muns

Fa poc vaig veure, via Facebook, un anunci d'un local d'empanadilles: MUNS


Em va fer gràcia i vaig pensar, algun dia hi he d'anar!
Doncs bé, el dia va arribar dijous (enmig d'una pluja intermitent i impertinent, tot s'ha de dir!)

Al Muns hi ha 4 tipus d'empanades:

  • Blanques
  • Verdes
  • Taronges
  • Grogues
I el color va en funció del que hi ha a dins. Només tenen 8 varietats, però l'oferta prometen que anirà creixent. Cada empanadilla val 1,95. Hi ha packs, per exemple, que inclouen 1, 2 o 3 empanades amb opció d'amanida i amb beguda i postre.

Jo vaig provar-ne tres: una de color taronja que incloïa ceba caramel·litzada, rulo de cabra i nous; una de color verd amb mozarella, tomàquet i alfàbrega i una de groga que portava pollastre al curri :)
Els postres, molt bons. Jo vaig optar per un pastís de formatge (cheescake) amb salsa de fruits del bosc.


Estan a Sancho de Àvila molt a tocar de la Rambla Poblenou.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails