04 d’abril 2014

Sota el mateix cel (Núria Pradas)

Hi ha llibres que t'atrapen sense més (i no sempre han de ser joies literàries). 

Aquest n'és un exemple:


Em vaig enamorar del llibre a primer cop d'ull i no vaig trigar ni 24 hores en acabar-me'l. Em va atrapar!

Escrit d'una manera molt propera, l'autora ens mostra com la guerra ho pot capgirar tot en un tres i no res: la Claire, una noia adolescent que viu en un petit poble sota la gran estimació familiar, veu com el seu pare mor en mans dels alemanys. Fruit d'això, la seva riaella mare es converteix en una ànima gris sense pena ni glòria, impassible a les petites coses de la vida.

Per si fos poc, l'exèrcit alemany arriba al seu poble i assignen un soldat a cada casa per tal de cobrir-ne l'allotjament. Aquell gest, odiat en silenci per el poble francès vençut, arriba amb total fatalitat a casa de la Claire... doncs, coses del destí, l'assignat a casa seva és un jove ben plantat.

I contra tot pronòstic.... els joves s'enamoren. Un amor prohibit, trist. Tant trist com la resta de pàgines que queden fins acabar al llibre... i un cop el tanques, t'adones que estàs trista perquè t'has involucrat en la vida d'aquells dos pobres joves desgraciats i com de cruel pot arribar a ser la societat.

En fi, em quedo amb una frase, maca, que dóna pas a l'elecció del títol..

Mira el cel, la lluna. I pensa en tots els homes, de qualsevol nació, de qualsevol
exèrcit i bàndol, viuen sota el mateix cel. Miren la mateixa lluna.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails