20 de novembre 2013

Sobre les lectures obligatòries a l'escola

Petita reflexió en veu alta. O en paraula escrita...

Tal com vaig dir fa uns dies, s'està celebrant a Barcelona un cicle de conferències al voltant del 50è aniversari de l'Editorial La Galera. Dijous vaig anar a la xerrada que feien al voltant de la literatura infantil i juvenil i biblioteques escolars. 


Van sortir molts temes, com els primers conactes amb el món de les biblioteques, els llibres que tenim a casa, la socialització de llibres a les escoles (gran debat sobre reutilització que ara no esmentaré però que també dóna molt de sí) i el tema de lectures obligatòries, entre d'altres.

És sobre aquest últim punt que vull fer una reflexió.
No he estat mai massa d'acord amb les lectures obligatòries de les escoles, però tampoc no hi he estat mai en contra. Com és menja, això? doncs no ho sé: vosaltres no teniu contradiccions? no hi ha coses que penseu que la opció blanca i la opció negra són interessants o defensables i mireu de trobar-hi el gris de la qüestió?

Una professora present a l'aula va fer una intervenció que crec que és bastant semblant al que penso o al que crec que penso: títols obligatoris a secundària mentre que a primària puguin triar els llibres que ells vulguin.

Recordo molts dels llibres que ens van fer llegir a l'escola. Alguns eren tremendament dolents i altres, molt bons. Hi va haver de tot.

Recordo un (no sé si el deviem llegir a 2n o 3r) es deia l'Ingo i el Drago. Tractava d'un nen que trobava un dragó al parc i es convertia en la seva mascota/amic. Però el drac es va fer massa gran per poder estar a casa amb ell.


Va ser un llibre de ni fu ni fa, no és que m'haguès marcat massa, però el que recordo especialment és el títol perque
  1. Ingo no era un nom gaire normal
  2. "Drago", sense accent, era un nom raro per un drac. No sé, poc currat...
 A quart recordo que vam poder triar llibre. Ens van posar com a única condició que no fos un vaixell de vapor blau, perquè "ja erem grans" i que per tant havia de ser color taronja. Ara hi penso i crec que el Vaixell de vapor va calar fons a la nostra infantesa.

També recordo (els records d'aquella época se'm presenten una mica confosos, fa massa temps) que ens van deixar escollir d'uns llibres que tenia la professora i el llegíem conjuntament les dues classes (A i B, els eterns rivals). O sigui, tots eren diferents i cadascú de nosaltres compartia lectura amb algú de l'altre classe.
Sobre aquest fet tinc un record "rabiós" perquè jo llegia "Se han comido el alfabeto", i quan acabava la classe marcava el punt on m'havia quedat per seguir el proper dia de classe. Quan el llibre va anar a parar a les mans de la noia de l'altre classe, em va deixar un paperet que deia "mentidera, no pot ser que hagis llegit ja tot això". Em va fer ràbia. Poques coses puc presumir però llegir sempre he sigut de llegir ràpid. En fi, una anècdota més.

Recordo també que ens van fer llegir, ja a cinquè, "La Kristie i el petit desastre", que formava part d'aquella mítica col·lecció "EL CLUB DE LES CANGURS", que vaja, nava d'unes noies americanes que es guanyaven la vida fent un club de cangurs que jo admirava perquè ho tenien tope ben organitzat.
També recordo un llibre que no em va agradar gens, El cavaller galàctic. Per aquella época jo per lliure em vaig llegir un que es deia "La lluna de les mil cares" i em va agradar moltíssim. També un llibre que ens van fer llegir que es deia "Cinco panes de cebada" i que també em va agradar moltíssim, anava d'una mestra recntment titulada que anava a treballar en un poble rural. Aquell llibre em va fer despertar l'interès pels llibres de la col·lecció "Gran Angular". 

El que penso, vist tot això, es que tant era un llibre que un altre. Però no trobo malament que s'obligui a triar un llibre i llegir-lo, el que més els hi agradi. Es que potser per si sola la lectura no arriba ... o_o i després clar, de grans tenen problemes de comprensió de textos etc.

A tot això arribo ja a la segona etapa, la secundària. Si no fos per les lectures obligatòries hi ha llibres que mai hagués llegit i que em van agradar mot, com per exemple "El árbol de la ciencia" (Pio Baroja), "Mirall Trencat" (Mercè Rodoreda) o "Josafat" (Prudenci Bertrana)(el Jorobado de Notredame a la gironina!). Tampoc hagués llegit la Metamorfosi de Kafka, que per cert no em va agradar gens. Altres llibres que no em van agradar: La vida es sueño, Pedro Páramo, mmm... així de cop no se m'acut cap més.


La meva vida hagués estat diferent? no, no pas. No m'han canviat la vida. Hi ha llibres que m'he llegit per mi mateixa i que penso que perquè no els vam llegir a l'escola en comptes d'alguns que ens van fer llegir. Per exemple, el Zoo de'n Pitus o El mecanoscrit del segon origen... o sense anar més lluny, l'Illa del Tresor, que he llegit ni més ni menys que aquest mes d'octubre arran d'un Club de Lectura... tinc mancança de clàssics. A més, al congrés de literatura infantil i juvenil que vaig anar fa poc van dir una gran quantitat de llibres que jo vaig pensar, perquè? perquè no els hem llegit?

Al votant de tot plegat també recordo una anècdota. No sé si és que el professor ho sabia amb antel·lació o què, però el primer trimestre de curs, a Filosofia ens van fer llegir 1984. Mesos més tard, telecinco va estrenar GRAN HERMANO. Per anunciar-ho, va fer uns virals publicitaris on deia "el gran hermano te vigila". Clar, ja ens veieu a tots flipats...  Tot i que el llibre no em va apassionar, em va obrir "el gusanillo" i vaig llegir després "El món feliç", de Huxley; i em va agradar molt més.

En fi, reflexions, res més. I encara no n'he tret l'entrallat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Wapa
Jo soc com tú: una devorallibres desde ben petita. La diferencia es que a la meva época no hi había el vaixell de vapor i ens habiem de "conformar amb els clàssics :Verne, L.M. Alcot, o Enid Blyton entre d'altres. El meu primer llibre "no olbigatori" a l'escola, encara que m'el van portar els reis (els mags, no els d'Espanya ¿eh?) va ser Mujercitas i recordó que el vaig llegir el matéis dia de reis. Crec que es el regal que menys m'ha durat de la meva vida, je,je. Verne m'agradaba moltíssim (encara m'agrada) i, finalment de la Enid Blyton no puc dir mès que en aquella época jo somniaba amb viure a un internat per que em pasessin totes aquelles aventures. No cal dir que m'encantaba llegir tot el que queia a les meves mans (a casa deien que llegia fins i tot les etiquetes del Nesquick, je,je) i que les lectures obligades, en general m'encantaven. Nomès recordó un llibre obligat que no vaig ser capaç, i era a BUP que mel van "manar" Los Cruzados de La Causa. Ufff imposible!. Encara deu correr per casa, i al pasar del temps ho he intentat uns quants cops, pero crec que tinc com una mena d'alèrgia: es impossible. I mira que tothom diu que està molt bé, pero jo no puc.
I fins aquí el meu rotllo-experiència personal.
Petonets
Remei

MT ha dit...

Hola, jo volia opinar sobre aquest tema que em toca d'aprop, estic totalment en contra dels llibres de lectura que els fan llegir als nois-noies ara. El 80 % son d'autors que no els coneix ningú i crec que més que donar ganes de seguir llegint i endinsar-te en la literatura, te les treuen.
M'hagués agradat anar a aquesta conferència.
Aqui a casa ens hem quedat amb un pam de nassos, guardant els nostres llibres de lectura juvenils perque els aprofitessi la nostra filla: Pedrolo,Lazarillo, Rodoreda, Víctor Catala, Dumas, Verne, Calders, etc, etc centenars i centenars que tenim i si sabèssiu les lectures que han fet plorarieu de pena com nosaltres. Està be que llegeixin autors novels però una mica dels clàssics no aniria malament...home¡¡
En fi, sort que enguany s'ha de llegir a Ruiz Zafon (algo es algo).
salutacions
Maite

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails