13 de setembre 2013

Un dia a Barcelona, Daniel Brühl

Ho he dit algunes vegades en aquest blog i ho començaré repetint: el Daniel Brühl (actor de pelis com Good bye Lennin o Salvador) m'agrada molt. I com també he demostrat i dit milers de vegades, Barcelona m'encanta. Per tant, quan vaig veure aquest llibre, vaig pensar que l'havia de llegir sí o sí:

Ein tag in Barcelona

Però.... m'ha decepcionat una mica. El contingut.

No esperava un format diferent: sabia el que anava a llegir, sabia que seria un text en primera persona on l'actor anés explicant espais de la ciutat on al llarg de la seva vida s'hi ha sentit bé o té algun record especial. I fins aquí tot bé.

M'ha fet gràcia saber que un dels seus restaurants preferits és el Xemei (hi he anat un parell de cops, està pujant a Montjuïc i és un d'aquells restaurants italians autèntics) o que expliqués que de petit quan venia a Espanya i li explicaven que el dia 6 de gener passaven els Reis el nano ho trobava força curiós, ja que a la seva ciutat d'origen, Colònia, hi ha una capsa on estan depositiades les restes d'aquests tres bons homes d'orient. Quan vaig anar a la catedral de Colònia vaig pensar el mateix! jejeje!

Tambéquan explica amb nostàlgia la seva primera vegada al Camp Nou (per cert, sabeu perquè els barcelonistes es diuen "Culés"? doncs perquè abans els aficionats estaven asseguts a baranes i només se'ls hi veia el cul,... o això és el que explica en Brühl, jo no ho sabia! :D). Llegint el capítol aquest he recordat la meva primera vegada al Camp Nou, que recordo que va ser un partit de Champions i era contra el Galatasaray, els hi vam fotre tres gols.

Bé fins aquí tot bé. PERÒ, perquè tot té un però... per començar, el llibre està molt enfocat a persones que no són d'aquí. Està enfocat sobretot a un públic alemany, i això fa que perdi una mica d'urbanitat. No és turístic però ja m'enteneu.

La segona cosa que no m'ha agradat és l'entorn espanyolitzat del llibre. Vull dir, expressions tipus "al mercat hi ha les típiques iaies espanyoles xerraires" i poquíssimes referències als catalans ("el meu amic espanyol Jordi", per exemple). Bé però això mira, encara... el que tampoc m'ha agradat són frases tipus...

"No volia mostrar el meu punt feble ni revelar-me a la televisió catalana com un marieta que té pànic als gossos" (no calia, Brühl). O ... "Són una mica més tard de les dues. Per tant, súper puntual per als costums espanyols" (alimentant tòpics.. tampoc calia).

Però el que m'ha sorprès més és el capítol dedicat als toros... quan va veure una de les darreres actuacions a la Monumental i no només això, sino que a més salta a la sorra per aixecar el torero...fins i tot admetent que convertir la plaça Arenas en centre comercial és "una vergonya, les places de toros són monuments, escenaris d'una cultura antiga i singular..." 
No... la tortura no és cultura, Daniel Brühl (advertir que el seu avi matern era cronista torero, i que li deu venir d'aquí la cosa).

O sigui que, en fi, un llibre que em cridava l'atenció i que no m'ha convençut gaire. A més he llegit per alguna pàgina d'internet que ell mateix reconeix que algunes de les coses que explica són ficció (ja no dic que tot passi en un dia, que és impossible... però donant a entendre que les anècdotes algunes són falses... es pot evitar XD).

Bé, com vulgueu. El llibre es pot llegir amb dues tardes perquè la lletra no ocupa la totalitat de la pàgina i té moltes fotos. Si voleu coneixer més a l'actor que ara aviat tornarà a estar de moda i que sembla que optarà a Oscar, aprofiteu i llegiu-lo. Sinó, doncs res. :)

2 comentaris:

Moroboshi ha dit...

No em sorprèn en absolut això que comentes. En Daniel Brühl, bon actor, ha estat educat en alemany i castellà, amb una mare barcelonina que devia pensar que a Alemanya també la mirarien malament si ensenyava català al seu fill. No t'hauria d'haver sorprès si haguessis conegut aquest detall.

Ara entenc per què ho va fer: se sentia espanyola i això ho va transmetre al fill, que amb aquest llibre perpetua la idea de "Barcelona, Spain" que tant mal ens fa de cara al turisme cultural.

Aquest home és un dels molts famosos que ens volen vendre com a catalans i que en realitat no ho són, almenys d'identitat (Pau Gasol, Gemma Mengual i una llarga llista de botiflers).

Eli Ramirez ha dit...

Sí que coneixia el seu passat, però m'ha sorprès això que comento... realment, una pena.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails