La pregunta és: perquè he trigat tant en veure aquesta pel·lícula? què maca és! m'ha encantat....
L'heu vista?
És una peli de 1993. Va guanyar 3 Oscar: a la millor actriu (Holly Hunter), actriu secundària (Anna Paquin, que en aquells moments era una nena) i guió original.
La pel·lícula està ambientada a mitjans del segle XIX. Va d'una dona escocesa que és muda i com que es queda vídua ha de marxar a Nova Zelanda a casar-se amb un home que no coneix. A la llarga travesia l'acompanyen la seva filla i el seu piano.
El piano per ella no és només un instrument, sinó que bàsicament és una forma de comunicació que té ella amb el món...
Quan arriben a Nova Zelanda, al principi de la peli, el seu nou marit li diu que no poden quedar-se el piano i se l'acaba quedant un veí... un veí que li deixarà tocar el piano a canvi de que ella es deixi tocar...
I fins aquí l'argument sense destripacions. No diré més.
La BSO és de Michael Nyman. És preciosa!!!! Feia temps que no m'agradava tant una banda sonora. Us deixo aquí el tema principal:
.
Les interpretacions són molt bones. Tots ells.... la nena fa molt bon paper i ella, la Holly, també. Muda però súper expressiva, ho diu tot amb la mirada... ah, m'ha agradat molt la peli, sí sí. Hi ha escenes (una en concret) que fa patir moltíssim. Sobretot vull destacar-ne la fotografia, els paisatges.... ostres, la imatge del piano abandonat enmig de la platja no us sembla brutal? Té tanta expressió una sola imatge!!
Bé, que si no l'heu vist, a què espereu?!! :-)
(pd: podeu trobar-la a les biblioteques públiques, que és d'on l'he tret jo).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada