Sovint penso que no sabem gaudir de la vida. De boca sí, és molt fàcil dir-ho... a tot arreu ens impregnem de frases "la vida és per viure-la!" "carpe diem" etc.
Al facebook hi ha milers d'imatges d'aquest estil, de que la vida és maca, i és cert!!!! és cert, però, no ho complim. Vivim enfrascats en les nostres preocupacions que no som capaços de veure el món que ens envolta (i ojo, que parlo en general, el dia a dia general).
Hi ha dies que et pares, fas que el món s'aturi i mires al teu voltant.
Un dia vaig penjar aquesta foto aquí al blog:
Vaig escriure una cosa que ara m'ho miro i m'agrada llegir-ho, perquè constato que segueixo pensant igual (a vegades bé llegir coses antigues per saber com has canviat). Tot i que d'això només fa un any:
La foto és d'un carreró (una "illa"
tallada per la meitat). Estava ple de tarongers i tots tenien tarongetes
als seus peus. Em va fer gràcia però per altra banda també em va fer
pena. Recordo que en una peli surt un home gran explicant que per la
guerra civil ho van passar molt malament i que un dia la seva mare li va
poder donar una taronja. I ara estan aquí caigudes. Ningú fa cas a
aquestes taronges, perquè són de carrer... però el pobre taronger "les
ha fabricat", no sé, em fan pena les taronges que estan al terra, en mig
d'una ciutat com ara és Barcelona, enmig d'un barri fred... no aspiren a
res (a què un gos se'ls hi pixi a sobre???).
Si segueixes mirant al teu entorn, potser trobes gats que dubten.
O estrelles que un dia van sortir del mar buscant una nova vida però que no la van trobar i que mai més van retrobar-se amb la seva família...
Entre la nostàlgia i la tristesa, la línia és tant fina que a vegades no la sabem diferenciar.
Jo m'aferro molt a un passat no existent i aquesta nostàlgia em provoca tristesa. Però no tota nostàlgia es tristesa ni tota tristesa prové de la nostàlgia....
Bé, que la vida s'ha de viure. Fàcil dir-ho, difícil complir-ho. Però ens hem d'esforçar per aprofitar els minuts i intentar fer d'aquest món un món millor. Per petites que siguin les accions.
I com vaig llegir fa temps, no podem afegir més temps a la vida però si més vida al temps.
No ho oblideu mai!
5 comentaris:
Si quan vas veure les taronges, vas pensar això, potser eren per tú.
Al final, les vas recollir ?
Tinc el dubte.
Salutació
És curiós, pel baix Sants es veuen tarongers o mandariners (no sóc de camp, no hi entenc) amb fruites a l'abast de la mà si fem un petit salt, i fan la impressió de no ser gaire bones. En tot cas sempre n'hi ha, per tant ningú no les agafa.
Què vol dir que t'aferres a un passat no existent? Si no existeix com pots sentir nostàlgia?
El pasado sábado un compañero de trabajo fué ingresado de urgencias por infarto (leve, por suerte).
El Carpe Diem nos duró al resto de los compañeros hasta el miercoles, porque el jueves ya estábamos otra vez a tope.....
Tenemos memoria fragil......y así nos vá.
Un abrazo. Javier Aranjuez
No vaig agafar les taronjes, no... potser ho hauria d'haver fet??
Toni, vull dir que el passat, és passat en el sentit que no és un present existent :) potser no he expressat bé la frase, però crec que ja s'entèn el que vull dir, no?? :)
Javier: tienes razón, memoria frágil.. hay que hacer pausa a veces y observar el mundo :)
Cuac Cuac
Volviendo a les taronjes, a ver si alguien me puede aclarar este curioso cambio linguistico según el traductor Softcatalá:
En castellano se dice NARANJA a lo que en catalan se dice TARONJA
En cambio, el pomelo,(que en castellano tambien se conoce como TORONJA), en catalán se dije ARANJA
¡¡¡O sea, dando facilidades para aprender idiomas!!!
Alazos linguisticos. Pato
Publica un comentari a l'entrada