18 de gener 2013

Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Llucia Ramis)

Aquest llibre podria haver sigut el meu regal d'aniversari quan en vaig fer 30 fa tres messos, però no, el vaig descobrir més tard. Tanmateix, en tinc 30, visc a Barcelona i em passen moltes coses... o sigui que l'havia de llegir sí o sí!


És un llibre estrany. Al darrera només hi posa "Tinc 30 anys. Em sento com una musa en excedència, ja no sóc una jove promesa ni tinc un càrrec reconegut. Ni apunto enlloc ni he assolit res. Sóc una incògnita".

I partint d'aquesta base ens trobem a una protagonista que fa de periodista amb un contracte precari, viu de lloguer sense estalviar, té amics que es casen o s'hipotequen i fora de Barcelona té una família que l'espera, o no, si les coses no van bé a la ciutat.
De fet la història té més històries...per exemple: una carta. Una carta que va enviar un anglès proposant matrimoni a una noia de Barcelona a la qual només havia vist una nit. O un mag que es cola a casa teva amb intencions de quedar-s'hi.... 

Sí, de fet és un bon reflex d'una generació, una generació que -com diu ella- no estalvia perquè no pot. Tot i que no tinc gaire en comú amb el caràcter de la protagonista, si que hi he trobat prous punts per sentir aquella mena d'empatia que fa que un llibre et pugui agradar.
De fet m'ha recordat bastant (no per l'argument sinó per la forma) a el libre de LA MEMÒRIA DE LES FORMIGUES, que no hi passa res en especial però que algunes coses que diu m'agraden...

I cito un fragment on parla amb un amic del fet de tenir fills:

"Ja saps que en sóc al·lèrgica, sempre cridant, pegant-se cops al cap a la cantonada de les taules baixes, trencant-se les genolleres dels pantalons, plorant a les nits, canviant-te els horaris, essent els putos protagonistes dels viatges en metro, "ai, quina cosa més maca", sobreprotegits absolutament per la societat... Fiques un nin a ca teva amb trenta anys, i tens un intrús vivint amb tu fins que en fas seixanta-cinc"

Jajaj. M'ha fet molta gràcia, la veritat (ah! la novel·la està en balear, al començament potser costa, després t'hi acostumes).

Més frases:

"Ens varen educar perquè no ens privàssim de res d'allò que volíem, però ningú ens va guiar perqiè sabéssim què és allò que volem"

"Per por de no malgastar res, ho agafam tot. Així no hem de triar. I el fet d'agafar-ho tot (la vida que ens agradaria tenir i la vida que estam obligats a dur per poder tenir la vida que ens agradaria tenir) és el que ens esgotarà abans d'hora. Tenim un síndrome de Diògenes existencial: acumulam tot tipus d'experiències de merda".

"Els records són una part de la vida que ja és morta"


Després hi ha una altra cosa que comparteixo totalment amb la protagonista, que es quan diu que no sap com consolar a la gent que plora. A mi també em passa! "Veure algú plorar em posa molt violenta; no sé què he de fer, si colpejar-lo a l'esquena perquè li caiguin totes les llàgrimes, acotarme al seu costat i dir "no sé si te n'has adonat, però estàs plorant...."


I jo, que busco referències bibliotecàries a tot llibre que llegeixo i peli que veig, no puc deixar de citar un cop més l'autora:

"M'imagino que en comptes de periodista sóc bibliotecària o professora d'universitat, probablement visc molt més tranquil·la i poster se m'ha passat pel cap casar-me i tenir fills"


Està prou bé el llibre!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails