14 de desembre 2012

Memòria d'uns ulls pintats (Lluís Llach)

Molta gent em deia que el llibre era bo, però jo tenia els meus dubtes: quan una persona s'ha dedicat tota la vida a fer una cosa (amb éxit i reconeixement) i després en prova una altra, no sempre va bé. Pensava que seria el "típic llibre de famós", o sigui, el típic llibre que escriu algú que ja té la vida resolta i prova un altre camp per hobby. No sé si m'explico (a part que jo de tot el fenòmen de la Nova Cançó no en sé massa o quasi gens)

Total, que al final per curiositat el vaig llegir. I sabeu? crec que és el millor llibre que he llegit aquest any. M'ha agradat molt! I quan dic "agradar" ho dic amb pena, perquè el llibre és trist. 


El llibre va de 4 amics (dos nois, dos noies) nascuts l'any 20 al barri de la Barceloneta. Això és important i un valor afegit, perquè des de que treballo a la Barceloneta que tinc especial predilecció per saber coses del barri :)
Els quatre nanos creixen junts i comencen a descobrir la vida (al ser dos de cada, poden descobrir també coses íntimes del cos humà i el seu funcionament) i l'entorn, fent especial atenció a l'Escola del Mar, lloc on els dos joves protagonistes masculins van aprendre a abraçar la cultura.

El llibre parla de moltes coses: amistat, amor, ideals pels quals lluitar... però tot gira al voltant d'un eix que és la guerra, la maleïda guerra! I ja us podeu imaginar una mica tot plegat... La veritat és que no vull aixafar l'argument a qui no l'hagi llegit i tingui intenció de fer-ho... però us aviso que és de llàgrima fàcil aquest llibre. Hi pasen moltes desgràcies. Està narrat en primera persona: en Germinal és un dels quatre nanos que a l'inici del llibre té 80 anys i explica la seva vida retrospectivament a un director de cinema mancat d'idees.

Així doncs, a través de la veu de'n Germinal recuperem poc a poc la seva relació amb les dues amigues, amb les noies del món, amb la guerra, amb els seus pares... i per sobre de tot, amb el seu amic David, l'Amic Amat. 

Un relat ple d'amor però també amb odi i molta ràbia ben transmessa al lector. En sèrio, no deixeu de llegir-lo, està molt bé. Molt!


De pas us deixo amb un reportatge que van fer fa poc a la tele (NO VA DEL LLIBRE, però per extensió...). Es titula "Mai no ha mancat el teu alè", i va del concert que va fer Lluís Llach al Camp Nou l'any 1985. Han passat quasi 30 anys i encara hem de seguir lluitant per la nostra llengua, què trist tot plegat, no?


 Està bé el documental aquest, perquè dóna protagonisme també als que ho van fer possible. És curiós perquè normalment sempre s'obliden d'ells. No dic en aquest cas, dic en general: persones que escriuren cançons per cantants d'èxit, publicistes que es trenquen les banyes per fer una campanya de màrqueting bona, mànagers músicals i representants artístics, guionistes de programes de televisió... i un llarg etcètera. :)

I per últim, un paràgraf del llibre que, COM A BIBLIOTECÀRIA, no podia deixar d'apuntar i copiar-vos:

"I darrera, seguint-lo a pocs metres, un autobús reconvertit en biblioteca ambulant perquè els ciutadans en lluita poguessin llegir al front. S'ho imagina?"

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails