16 de desembre 2012

La peli del diumenge: Vicky Cristina Barcelona / Elegy / La delicadeza

Aquesta setmana, tres pel·lícules més (ja vaig arribant a l'objectiu de les 52 pelis!).
N'he vist una d'horrorosa, una que m'ha agradat molt i una que m'ha agradat força.

Començo per la més horrorosa:

Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen)

Les pelis del Woody Allen no m'agraden (comencem per aquí). Potser algunes antigues, Annie Hall... no sé. L'any passat vaig veure Midnight in Paris i tampoc em va agradar massa... però almenys tenia un passe. Aquesta no! És horrible. Vicky Cristina Barcelona és una peli dolenta. La vaig començar a veure i la vaig parar... però com que m'agrada veure la ciutat de Barcelona en pantalla, la vaig continuar mirant un parell de dies després.
L'argument és cutre i la forma amb la qual està narrada, també. Va de dues noies americanes que arriben a Barcelona per passar-hi l'estiu... i aquí es troben a un Bardem artista que canvia una mica les seves vides. I a sobre tenim la tonta de la Penélope (no la suporto) fent un paper de boja. Bé, total, que no la recomano a ningú, però allà cadascú XD

Casualment, la pel·lícula que aquesta setmana m'ha agradat molt, també hi surt la Penélope...

Elegy (Isabel Coixet)

Al contrari del Woody, les pelis de la Coixet molen. No havia vist fns ara aquesta pel·lícula perquè la Penélope m'hi sobrava, però ara em sap greu no haver-la vist abans. És molt maca... I això que la crítica la va deixar justeta (perquè resulta que està adaptada d'un llibre i sembla ser que és una mala adaptació). Jo no tinc res més que el meu propi criteri, i a mi m'ha agradat.
Va d'una relació entre dues persones: un professor i una alumna seva. Bé, així és com es coneixen, a classe. Ell sempre sedueix alumnes seves i la Penélope al principi sembla "una més". Però la seva manera de ser i la relació que s'estableix entre els dos va una mica més enllà. I tot i que a mitja pel·lícula hi ha un espai on la relació passa a un segon terme (i fins i tot deixa de sortir ella), cap al final reapareix d'una manera que potser el públic no espera. I l'equilibri fràgil de la relació al llarg de la peli fa que, almenys a mi, m'hagi agradat molt.


La delicadeza (David et Stéphane Foenkinos)

I finalment aquesta tercera pel·lícula, que m'ha agradat força.
És també una història d'amor (en el fons sóc una romàntica! jaja). En aquest cas la protagonista (que és la chica amèlie, Audrey Tautou) comença la pel·lícula perdent al seu marit. Ella és una dona molt treballadora que té un lloc important a l'empresa on  treballa. Després d'aquesta vital pèrdua, es passa els dies treballant i treballant i no presta atenció al món que l'envolta.
Tanmateix un dia apareix en Markus, un home que treballa per ella (a l'últim escaló, quasi) i que pobre, mai ha tingut massa éxit entre el públic femení. Però alguna cosa s'activa en ella i per sorpresa (i perplexitat) d'amics i companys de feina, comencen una relació.
El que m'ha agradat més és el final, que l'he trobat molt encertat (encantadora àvia) i sobretot, l'escena dels caramels PEZ. M'agraden els PEZ. Jo també m'enamoraria d'algú que em regalés PEZ. És molt romàntic, molt més que els bombons que desapareixen o les flors que es panseixen... :-)


Quina pena, quan era petita en tenia molts... 
es van acabar llençant suposo.

Per cert, fa poc, a la feina, vaig trobar al terra un caramel PEZ (una pastilleta) No sé d'on deuria sortir, però em va fer molta gràcia. PEZ forever!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Eli

Los caramelos Pez, de la misma textura que tienen las cuentas de unas pulseras de goma para niñas y hasta unos relojes que venden en las tiendas de chuches, y que los que tenemos una edad a dicho tipo de caramelo lo hemos conocido como caramelo ó pastillas de leche de burra.

Nada tan divertido como aprovechar que mi sobrina lleva puesta una para, con el pretexto de morderla la mano y la muñeca, llevarte un parte de cuentas entre los dientes y como la pulsera es de goma, nunca las hecha en falta, hasta que me ve masticar y reirme.......

¡ay, dulce inocencia!

Abrazos. Javier. Aranjuez.
Pd. Eli, seguros que conoces la canción de El Mesias, de Haendel....pues cántatela, que ya era hora....

Eli Ramirez ha dit...

ay... esas pulseras.... hasta hace poco las vendían en la estación de tren de Blanes... estan riquísimas... :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails