30 de novembre 2012

Sota la pols (Jordi Coca)

A vegades, classificant punts de llibre, veig llibres que vull llegir. Aquest d’avui n’és un cas: després de veure el punt, vaig tenir ganes de llegir-lo i el vaig agafar de la biblio.



A veure... no és que el llibre no m’hagi agradat... però és com gris, depriment. No TRIST, que també, però no és un llibre en el sentit dramàtic, no. És un llibre gris que parla de com un nen de postguerra veu el món: la seva relació amb els seus amics, l’escola, el futur incert, la relació amb el pare autoritari i la mare sense cap mena de poder de decisió, l’entorn familiar, mort i records de la guerra... sí, gris.

El llibre, que va guanyar un premi Sant Jordi, comença així:

"Quan miro les velles fotografies de la meva infantesa se m'encongeix el cor. No semblo un nen malalt, però estic prim, vaig despentinat i faig uns ulls grossos i tristos. Exactament a les mateixes fotografies hi ha altres criatures que somriuen i juguen. En canvi a mi sempre se'm veu aclaparat i sense vida".

I així és el llibre. Tot el llibre. Sense il•lusió, apagat, relatant uns temps complicats on s’hi passava gana. Ni és un llibre molt llarg ni és una lectura complicada... però a mi personalment no m’ha convençut massa. El pobre nano solitari i amb manca d’autoestima i ganes de viure m’ha superat... 

Per tant, novament, tampoc és un llibre qui recomani a tothom sinó només a aquelles persones que de tant en tant us agrada enfonsar-vos en pàgines on s’expliquen misèries... amb el plus de la postguerra.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails