19 d’agost 2012

Diumenge de cine: Bicicleta, cullera i poma / Maria i jo / Elisa K

Aquesta setmana he optat per veure tres pel·lícules, les tres de producció catalana i les tres de temàtica social. Una sobre alzheimer, l'altre sobre autisme i l'altre sobre abús sexual a menors.

Bicicleta, cullera i poma (Carles Bosch)

Tenia ganes de veure-la, des de feia molt de temps. Bé, de fet les tres que comento tenia ganes de veure-les des de feia temps.
Suposo que tothom sap de que va aquesta peli-documental, però per si de cas en faré un breu resum: l'any 2007 Pasqual Maragall (ex-alcalde de Barcelona i ex-President de la Generalitat) va anunciar que patia Alzheimer. La peli és el seu dia a dia per la lluita contra aquesta malaltia que afecta a tantíssima gent i de la creació de la Fundació per a la seva recerca.

Per una part, veig la peli i penso: ell no és diferent a la resta de malalts, no cal un tracte tant diferencial. Em fa recordar un cas que va sortir fa unes quantes setmanes, on Màrius Serra acusava a l'estat de que tres anys després de la mort del seu fill Llullu li reclamàven 485,72 euros. I segons diuen, li van demanar perdó des de l'admnistració. Jo, que treballo al Departament de Benestar (a la biblioteca, vale, però no estem aïllats) veig com de tant en tant arriba gent a reclamar coses similars. Ells no són Màrius Serra. Tindran el mateix tracte?

Tornant a Maragall i l'Alzhèimer, deia que per una part no m'agradava. Però per l'altre sí (també en el cas de Màrius Serra). Potser si persones que tenen més veu que la resta fan reclamacions es pot concienciar més del problema. O hauria de ser així.

Sigui com sigui, el documental està molt bé i és molt dur, tot i que el bon humor del protagonitza ho suavitza bastant. Oblidem-nos que és un polític (al qual per cert no he votat mai però reconec que almenys per Barcelona va fer tot i més) i mirem la persona: és un malalt i així ho diu la seva filla en un dels discursos: "el meu pare està malalt" (moment emotiu a la peli).
Estic segura que tots nosaltres coneixem algun cas (sovint i per desgràcia, més a prop del que voldríem) i no podem deixar que aquest tipu de malalties avancin, com el càncer. Són malalties del segle XXI i cal erradicar-les com s'ha fet amb tantes altres al llarg de la història.
Per desgràcia, si es segueix invertint en en tonteries i s'oblida la recerca, no farem mai res.

Maria i jo (Félix Fernández)

Aquesta també feia temps que volia veure-la. També és un documental. Un dia em vaig agafar el còmic de la biblioteca i poc després, el Miguel Gallargo (pare de la Maria i autor del llibre) va venir a DIXIT a fer una conferència.
En aquest cas també tenim una peli que mostra el dia a dia, el d'un pare (Gallardo, il·lustrador) i de la seva filla Maria, adolescent amb autisme.

El que sorpren més sobretot és quan diu que no li agrada com la gent mira a la seva filla (això tb surt al llibre i em va cridar l'atenció). Amb la peli es veu millor... cares de sorpresa, de compasió, de rebuig, de indiferència...cares, moltes cares. Però sense dubte el més maco és veure com la Maria és feliç en el seu món i així també surt plasmat al cartell de la pel·lícula: quan és a la platja es passa hores agafant granets de sorra i fent-los passar a través dels seus dits, una vegada després d'una altra.

Elisa K (Jordi Cadena, Judith Colell)

Tal com surt al mateix cartell, "que no ho recordis no vol dir que no hagi passat". Així es presenta aquesta pel·lícula, on una nena de 10 anys és violada i no ho recorda fins 14 anys després.

És una peli estranya, aviso. No és convencional.
Està dividida en dues parts: la primera és en blanc i negre i explica la infància de l'Elisa. La segona és quan ella, ja adulta i en un altre país, recorda amb un alt grau de dramatisme que va passar 14 anys enrera.

Tot i així he de dir que, des del meu punt de vista, hi ha dues coses que no m'han agradat gens: un és el final, que el trobo.... pobre. L'altre és el moment de l'abús. Poc creïble em sembla poc... és pràcticament imposible: la violació es fa a casa del pare de la nena, mentre el pare fa una migdiada al sofà davant d'ells i el germà és a la terrassa. No hi ha cap escena explícita, però sincerament no és gens creïble. Caldria veure com ho explica el llibre (escrit per Lolita Bosch) i determinar on està l'errada. 
Tot i així la pel·lícula té bons actors (bones actrius) i és interessant.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails