10 de febrer 2012

Traumes d'infància: (II) La natació

Avui he recordat que un dia vaig parlar d'un trauma d'infància (Letícia Sabater i les figures de cartró pedra)... i tinc ganes de fer-ne més :) (he d'anar superant traumes!! haha)

Jo mai he sigut una crak en cap esport. Odiava la classe de "gimnasia" (ara és pecat dir-ho així, és Educació Física, però bueno, ja m'enteneu!!!). I tot i que sóc de Lloret i visc a minut i mig de la platja, tampoc sóc massa fan de l'aigua en grans quantitats ni el nadar.

Quan devia tenir 4 o 5 anys, la meva mare em va apuntar a natació. Era en un hotel de Lloret (explicació: no tenim piscina municipal, però tenim molts hotels!). 

Estic segura que la meva ment ha transformat el record, però jo ho recordo així: La professora ens va dir que anèssim cap a l'aigua. Jo tenia pànic perquè no sabia nadar gaire. O quasi res.


I això és el que recordo després: que em vaig ofegar. Jo crec que la professora estava despistada, jajajaja! El cas és que no debia ser la cosa tant exagerada, però jo ho recordo així... i el trauma s'ha quedat dins!


I és per això que nedant, el que es diu nedar, no m'hi veureu massa... Vull dir que si passa tot un estiu i no he anat a la platja no em sento malament...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails