15 de febrer 2012

El límit exacte dels nostres cossos (Iolanda Batallé)

Em vaig llegir fa poc La memòria de les formigues i m'he sentit obligada a llegir aquesta nova novel·la de la seva autora, la Iolanda Batallé.


Quan vaig llegir el llibre de les formigues, no tenia clar si m'estava agradant o no (va ser fins que no vaig acabar de llegir el llibre que em vaig adonar que valia molt la pena!) i aquest tampoc sabria que dir-vos. M'ha agradat, però no tant com l'altre. 

Aquest té dos parts, tot amb històries curtes. Es repeteixen els esterotips de la primera novel·la (la majoria de protagonistes són fills de casa bona, infidels, que han viscut fora del país...) Suposo que és la seva "huella" (que aquesta paraula en català té un altre nom, però m'agrada dir-li huella, hi ha paraules amb castellà que m'agrada com sonen :D). 

Tornem als mateixos temes, aquells temes que fan que busquem una felicitat que potser no hem tingut o no hem sabut trobar-la de tan a prop que la teníem. La felicitat té el límit exacte dels nostres cossos: més enllà no hi ha res.

D'històries n'hi ha de molt boniques, com el nen enamorat dels tomàquets... potser és una de les millors del llibre, i això que només ocupa 8 paginetes de no res. 
Són històries profundes, que van més enllà de les paraules. Són amb sentiment :-)


La segona part del llibre té històries més dures. Hi ha un paràgraf en especial que crec que és dels més durs que he llegit en molt de temps (pot ferir sensibilitats):

La Mbali coneix una dona a qui els rebels van violar davant tota la seva família durant dies, després van exigir a un dels fills que també la violés. El pare s'hi va negar i el van anar tallant a trossos fins que es va morir. Després es van emportar la mare i els tres fills a la selva. A ella la utilitzaven d'esclava sexual. Al cap d'una setmana va demanar de veure els seus fills i li van portar tres caps. La resta dels seus cossos te'ls estas menjant, li van dir. Va aconseguir fugir.

Amb aquest paràgraf, dur, l'autora ens fa veure que la felicitat és més a prop del que ens pensem. Que res no és tan greu, que la vida que tenim es pot fer flexible, i que si una cosa no ens agrada podem lluitar per canviar-la.

Els vius som uns privilegiats que ens compliquem la vida de mala manera.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails