03 d’agost 2011

Els enterraments

Els enterraments són moments que no agraden a ningú... (crec). Però, més enllà del que suposen (acomiadar algú estimat o conegut) hi ha moltes més coses....

Tot comença amb el "què em poso?". Jo mai sé que posar-me... Després arribes a l'esglèsia i un altre cop tens dubtes... "on em poso?" Depen del grau de parentiu o coneixença amb la persona que ha marxat et poses més a prop o més lluny... però si es per exemple un familiar força proper, a quina fila t'has de posar? Jo he anat aquest matí a un i la segona fila s'ha quedat tota buida...

Després la missa. Deixant de banda si un és creient o no, la meitat de frases sobren. El que es maco és quan un familiar o amic diu algunes paraules (paraules que , en la majoria de casos, et fan saltar llàgrimes) o quan el capellà diu coses personalitzades. Però a mi tot el que sigui "lectura de l'evangeli", m'agobia una mica.... (és una opinió personal).
A més... sempre he trobat una mica incòmode això de seure i aixecar-se tantes vegades ("podeu seure", "poseu-vos drets", "podeu seure", "poseu-vos drets"). 

Sigui com sigui, els enterraments són moments poc agradables... no pots estar bé de cap manera, perquè si per uns segons t'oblides o et despistes, si per uns instants el teu cap marxa cap a alguna altra banda... llavors et fixes amb l'esglèsia, les flors, la capsa de fusta... i et dius... sí.... s'ha mort. Ja no hi és. Sí, l'altre dia hi era... però avui ja no, i ja no hi serà més.
Poden llavors aparèixer sentiments tristos, com pensar si vas arribar a fer alguna cosa bona en algun moment per aquella persona. Penses si aquella persona, aquell tiet que ara no hi és, ... ell sabia que tu te l'estimaves? algún cop en aquests 28 anys en els quals hem coincidit aquí a la terra, tenim algun record especial junts? sí, algún en tinc... però sempre podria haver sigut més.
Sempre pot ser més quan ja no es pot fer res. 

En els enterraments (i casaments, comunions i batejos) sols trobar familiars i amics de familiars. També és un altre moment de dubte... veure com la teva mare saluda efusivament a una persona a la qual tu creus que no coneixes... llavors la persona ve a tu i et diu... "tu ets la gran? oh! t'assembles al teu pare.... quants anys tens, ja?" i li fas dos petons pensant que no saps qui és però que aquella persona sí que sap qui ets tu i això et fa sentir malament.
I veus cosins, cosines.... persones que porten la teva mateixa sang, que compartiu cognoms... però que amb prou feines potser saps a què es dediquen. I et promets que tot això canviarà, que els aniràs a veure, que miraràs de conèixer millor als seus fills, ... nens que un dia creixeran i als quals jo diré... "tu ets el gran? oh! quant de temps...." i ells et miraran amb la mateixa cara que anys enrera tu miraves aquelles persones desconegudes que et deien les mateixes paraules.

I així, poc a poc, van passant els anys. Anys que no perdonen.

Per cert, el capellà, en un dels sermons de l'evangeli ha dit... "Qui estima la seva vida, la perd. Qui no l'estima ara, l'estimarà a la vida eterna". No m'agrada gens, aquesta frase. Gens. Espero no haver-la entès bé... no m'agrada. No hi estic d'acord. La vida s'ha de viure sempre al màxim!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt maco Eli. No és fàcil escriure res en aquests moments i tu has sabut transmetre molt bé el que passa pel cap. De totes maneres, no t'agobïis. Crec que mai pots estar a l'alçada del que cada persona espera de tu. Algunes persones tindran molt bons records amb tu i d'altres en tindran menys però pensa que fer content a tothom del teu voltant és una feina complicada i molt difícil d'aconseguir. Així que no et sentis malament per no poder ser a tot arreu on voldries ser ni amb tothom que voldries ser. És una responsabilitat massa gran. Segueix fent-ho el millor que puguis i queda't amb això. Ets una persona molt detallista i qui et coneix ho sap, només cal veure el record que has fet de l'Enric. Molts anims un peto
NAIARA

Moroboshi ha dit...

Eli, primer de tot... una abraçada, em sap molt greu. No sé quina relació tenies amb el teu oncle, però estic segur que ell no pensava que passessis d'ell. D'altra banda és natural, sempre, encara que es tracti de familiars directíssims, castigar-se pensant que podríem haver passat més temps amb ells, que vam ser negligents, etc. A tothom ens passa, això. I segurament tenim raó en pensar-ho, però no serveix de res pensar-hi, fa mal i prou.

El propòsit de mirar de conèixer millor els que encara ens queden també és natural, però no és tan fàcil de posar en pràctica. Jo mateix també tinc familiars que conec de nom però que el dia que es morin segurament no em faran plorar perquè no hi ha hagut relació. Els que sí que sí que es fixen en com creixes o deixes de créixer i, a grans trets, com et va la vida, però que en canvi tu, com que són grans i són tietes de la mare o cosins del pare, ignores.

És trist però em penso que ens passa a tots. Pel que fa al tema de l'Església, jo que sóc ateu, respectuós però ateu, també penso que no em serveixen de res les frases com ara "el Senyor és el meu pastor, no em manca res", i m'incomoda que m'hagin de dir que m'alci o m'assegui (es diu perquè abans tothom anava a l'església i se sabia els moments sense que els avisessin, però ara no). Quan sóc en un funeral o un enterrament només penso que he perdut aquella persona, i vull viure aquella tristesa perquè és natural i és el que toca. Viu-la tu també fins que puguis fer el dia a dia i tornar a riure.

Un petó molt fort

tidusin ha dit...

Aquesta última frase tampoc l'acabo d'entendre, pero jo la reversiono: perdem la vida i els éssers estimats per això mateix, perque els estimem. Si no tinguessim persones que ens estimem no les perdriem. Així que quedem-nos amb l'haver estimat, cadascu a la seva manera, que es lo millor i el més important :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails