18 de novembre 2010

Art, Moldava i alguna cosa més.

A mi no m'agrada la música clàssica especialment, com tampoc m'agrada cap gènere musical en concret. M'agrada una cançó d'aquí, una cançó d'allà. M'és igual si això és equivaldre a no tenir ni idea de música... la música és un art, i l'art és així. No hi entenc de corrents artístics, només sé dir si una cosa m'agrada o no m'agrada. Quan una cançó m'agrada sóc capaç d'escoltar-la mil vegades encara que sigui d'un artista que només m'agradi aquella cançó i ja està (perquè això tb em passa: discos que escolto sencers, potser, màxim 2 a l'any ... -_-)

Posem un exemple: un cop vaig veure, al Museu d'Art Reina Sofía, això:
(bé, el faig jo, vale? era una cosa així):

I signava un tal Joan Miró.
No m'agrada gens.

Val, doncs era un exemple. Els entesos amb art diran que és una obra que plasma perfectament l'estat emocional que l'artista volia retransmetre en aquell moment de la seva vida, en el qual passava per un període de blablabla perquè el país estava en crisi per blablabla.

M'és igual :P

Això per mi no és art. O jo no li trobo res. I oju que no dic que l'art hagi de ser macu, però almenys que trasmeti alguna cosa, coi!
I és per això que, en línies generals, odio l'art abstracte. Jo no sóc gens abstracte.

Però jo no volia parlar de quadres. Volia parlar de música! Deia que poques peces així rollu clàssiques (independentment del segle que siguin) m'agraden, però n'hi ha almenys tres que m'arriben a l'ànima: la primera no sé com es diu. Surt a una peli que m'encanta (PARA QUE NO ME OLVIDES) i, tot i que durant un temps la tenia al pc, després la vaig perdre i nunca más se supo. Però així mola més: qual l'escolto per sorpresa és més intens.
L'altre és, com no, la de Swan Lake (Lago de los Cisnes). ÉS MÀGICA. Algún dia li hauré de dedicar una entrada, i tb a la peli de Billy Elliot, ara que hi penso....

I la tercera és la del Moldava:
.
.
El riu Moldava és el riu més important de la Rep Txeca. Tot i que algun cop ja l'havia sentida, per mi no va tenir cap interès fins que no vaig nar a Praga amb una amiga que sap més d'aquestes coses i me la va fer escoltar allà mateix.
La música descriu el recorregut del riu, des del naixement fins que desemboca.

I ja està.
De pas, recomano aquest llibre (del meu admirat autor d'Arròs Covat, el Juanjo Sáez) (vull ser com ell XD) El arte: conversaciones imaginarias con mi madre

2 comentaris:

Moroboshi ha dit...

Molt bonica la música. Sobre el que dius de l'art, m'alegro de veure algú més que té els collons de dir que el Miró és un trunyo. Mira, el Picasso pintava coses estranyes, però un tio que dibuixava expressament com un nen petit... jo no li trobo la gràcia, tampoc.

I aquests quadres que són tots d'un color i tenen noms llarguíssims i pretensiosos... em foten fàstic. Si ser un entès en art vol dir comprar-se aquestes coses... que els bombin.

Anònim ha dit...

Estic molt d'acord amb el que exposes, quan algú pregunta. ¿Quin tipus de música t'agrada?, no sé de contestar perquè m'agraden una gran varietat d'ella, des de la medieval fins a la més actual.

La música i les cançons que m'agraden, són la que sento vibrar en el meu ésser, em exalta Falla amb el seu "Amor brujo", m'omple Txaikovski en la seva gran obra 'Cascanueces', m'emociono amb "La Dolores" de Tomás Bretón, em sorprèn el flamenc de Camarón; tangos, boleros, pasdobles, country, balades. Tot un sense fi de sons que entrant per l'oïda, acaricien l'esperit.

Ataraxia

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails