L'altre dia vaig acabar-me el Monestir de l'amor secret i com que em passo mitja vida al tren, volia llegir alguna altra cosa. Com que va arribar a les meves mans un llibre curt i juvenil, vaig pensar: bé, llegim-lo.
Tant ràpid s'ha acabat que ni m'ha donat temps de canviar la imatge del lateral (i la que hi ha ara tb és un llibre curtet i quasi acabat, o sigui que he de buscar substitut però ja!)
És aquest:
És un llibre senzill d'una noia que es diu Icram i és berber, però que ha viscut quasi tota la vida a Catalunya. I bé, lo típic: per una part ella es sent força integrada i tal, i per l'altre, tenim la pressió de la família i l'arribada d'un cosí seu i bla bla.
No, el llibre "no està mal", però és per adolescents, res més. I oju, que jo hi ha molts llibres juvenils que m'encanten....! (i infantils també, visca la Blyton!) ^_^
El que més m'ha agradat del llibre és la manera en que s'explica la cultura berber. De fet, si te'l llegeixes pensant en la situació que descriu, és un llibre molt real i molt trist.
El cas és que el llibre aquest és de la col·lecció "Gran Angular". Recordo perfectament el primer llibre que vaig llegir d'aquesta col·lecció: feiem 6è (d'EGB!!!!) i ens van fer llegir "Cinco panes de cebada" (Lucia Baquedano).
L'hauria de re-llegir, però em va encantar. Anava d'una noia jove, mestra, que la destinaven a una escola rural. Ella al principi estaba força rallada, amb molts somnis de juventut fustrats... però al final es va integrar tope bé. :D
I de la mateixa autora també vaig llegir "Los Bonsáis gigantes"... que em va molar moltíssim també: recrea una societat futura i utòpica (tipu "Un mundo feliz" de Huxley, tot i que en aquells moments no ho sabia) i on no hi ha arbres, només bonsáis... i bé, imagineu-vos un dia trobar-vos que hi ha coses més enllà del que sempre heu vist.
Si ara anèssim a un altre planeta i veiessim arbres de l'altura d'un edifici, en direm arbres gegants (i potser tenen un altre nom!))
Bé, (tornant al tema) a partir de llavors, el meu pas a l'adolescència va estar lligat a les novel·letes aquestes de la col·lecció Gran Angular (i als llibres de PESADILLAS de R.L Stine, sobretot!).
El que més em va agradar va ser un que es deia, es diu... "PER QUÈ NO M'HO DEIES?" (David Nel·lo). Anava d'una noia de Barcelona i d'un noi australià que havien descobert que eren germans i tal i qual. Recordo que el vaig recomanar a molta gent! Potser el buscaré, li treuré la pols i me'l llegiré de nou!
...I és una pena (veient-ho ara amb prespectiva) perquè jo no utilitzava mai la biblioteca (aquell edifici lleig i silenciós) i clar, segurament hagués pogut llegir molts més llibres. De fet no vaig arribar a tenir carnet mai (cosa que també és una pena, perquè ara tindria un tresor!).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada