Hi ha petites coses que fan que somriguis. És una pràctica fàcil i senzilla (somriure) però a vegades sembla difícil. Vull dir que moltes vegades estem ofuscats, tristos, emprenyats amb els demés o amb nosaltres mateixos, decebuts amb la vida, deprimits, de color gris,... i llavors no veiem aquestes petites coses.
. .
Quan vaig pel carrer vaig mirant les coses i penso: que gran és el món! ja no en el sentit geogràfic, que també, sinó en el sentit més humà de la paraula: et creues amb persones que tenen les seves vides i aquestes vides es barrejen amb altres vides i així fins a l'infinit (no diuen que només existeixen 6 graus de separació entre tu i qualsevol altra persona del món? doncs és ben cert) (i amb el Facebook m'he adonat que és totalment cert... pq a vegades agregues a gent i veus que tens en comú altres persones i dius... uala... jajaj). .
.
...Quan vas caminant i veus a les altres persones, pots entreveure els seus estils de vida... aquella iaia que ha anat a comprar al Condis, aquella nena que plora perquè la seva mare no li ha comprat la piruleta de color vermell, aquella parella que camina agafada de la mà... després els tornes a mirar i veus que la iaia dins la bossa del Condis hi té diaris, i l'únic que fa és reciclar-ne l'ús.. o veus que la nena que plora porta una butxaca ja plena de piruletes de color vermell, o que el noi que camina agafat de la mà de la seva parella té els genolls pelats i que això és degut a que el dia anterior havien estat patinant per la Barceloneta i es va fotre un pinyu contra un banc. .
.
El món no és una suma de països: és una suma de persones amb petites històries..
Ahir al metro hi havia una dona i dos nens que no devien arribar als cinc anys. Eren anglesos i la mare els hi estava llegint un conte de la Lauren Child (una de les meves il·lustradores preferides). Però lo bo és que no NOMÉS llegia, sinó que interpretava (posava veus diferents) :-)
Quan va acabar de llegir va preguntar no sé que als nens (ja sabeu que jo l'anglès, como que no!). Un va dir "yes yes!" i l'altre "noooo, nooo". Això va derivar en una petita baralla verbal que va acabar amb petits punyetasus (fins que un va plorar).
La mare, em va fer gràcia,...va dir "stop!" i algo així com... "quines ganes de gastar energia, pegueu-me a mí i així us acabeu de cansar"... els nens se la van mirar rient i li van donar un parell de copets pacífics i tot seguit, petonets i abraçades. I tots tres rient de nou.. Jo somreia, però els demés passatgers també. Era "so cute"
. .
.
I ara citaré al Capità Enciam: "Els petits canvis... són poderosos!"
.
. .
Quan vaig pel carrer vaig mirant les coses i penso: que gran és el món! ja no en el sentit geogràfic, que també, sinó en el sentit més humà de la paraula: et creues amb persones que tenen les seves vides i aquestes vides es barrejen amb altres vides i així fins a l'infinit (no diuen que només existeixen 6 graus de separació entre tu i qualsevol altra persona del món? doncs és ben cert) (i amb el Facebook m'he adonat que és totalment cert... pq a vegades agregues a gent i veus que tens en comú altres persones i dius... uala... jajaj). .
.
...Quan vas caminant i veus a les altres persones, pots entreveure els seus estils de vida... aquella iaia que ha anat a comprar al Condis, aquella nena que plora perquè la seva mare no li ha comprat la piruleta de color vermell, aquella parella que camina agafada de la mà... després els tornes a mirar i veus que la iaia dins la bossa del Condis hi té diaris, i l'únic que fa és reciclar-ne l'ús.. o veus que la nena que plora porta una butxaca ja plena de piruletes de color vermell, o que el noi que camina agafat de la mà de la seva parella té els genolls pelats i que això és degut a que el dia anterior havien estat patinant per la Barceloneta i es va fotre un pinyu contra un banc. .
.
El món no és una suma de països: és una suma de persones amb petites històries..
Ahir al metro hi havia una dona i dos nens que no devien arribar als cinc anys. Eren anglesos i la mare els hi estava llegint un conte de la Lauren Child (una de les meves il·lustradores preferides). Però lo bo és que no NOMÉS llegia, sinó que interpretava (posava veus diferents) :-)
Quan va acabar de llegir va preguntar no sé que als nens (ja sabeu que jo l'anglès, como que no!). Un va dir "yes yes!" i l'altre "noooo, nooo". Això va derivar en una petita baralla verbal que va acabar amb petits punyetasus (fins que un va plorar).
La mare, em va fer gràcia,...va dir "stop!" i algo així com... "quines ganes de gastar energia, pegueu-me a mí i així us acabeu de cansar"... els nens se la van mirar rient i li van donar un parell de copets pacífics i tot seguit, petonets i abraçades. I tots tres rient de nou.. Jo somreia, però els demés passatgers també. Era "so cute"
. .
.I ara citaré al Capità Enciam: "Els petits canvis... són poderosos!"
.
3 comentaris:
Saps, en això ens assemblem molt ;P
La vida m'ha ensenyat, amb el pas dels anys, a ser conscient...
Sovint anem amb presses, coses que s'han de fer, projectes, futur...i no ens parem a contemplar o observar aquestes petites coses que dius...aquestes petites coses que ens fan somriure i disfrutar, realment, dels petits moments presents...
Per a mi aquests moments, són la base de la felicitat. Com els petits canvis que diu el capità enciam.
La felicitat s'amaga rere les cosetes +petites i quotidianes que ens envolten..i que lamentablement molta gent ni se n'adona de la seva existencia, buscant grans respostes, grans canvis, grans moments...
Doncs no és així. ;P
M'encanta l'anecdota dels nens...jo una vegada...b...no és el mateix..era un nen molt mono i jo somreia fins que...es va posar el dit dins del nas i...jajajjaa
M'encanta aquesta entrada!!!!! Jo ja saps que també em fixo molt amb les persones.. i em monto histories pensant en com serà la seva vida.. i aixcò que visc a lloret si visqués a bcn encara seria més entretingut!!!!! :)
que bo lo de la mare amb els dos nens... segur que eren la tipica familñia anglesa com la del casal que son trtes germans.. els recordes??? es que no vull posar noms... jo tinc una veina anglesa i quan li parla a la filla tb fa veus aixi diferents i m'encnata escoltar-la... fa poc vaig llegir un d'aquests contes a l'anna i li va agradar molt.... el dia que vingui a bcn aniré a una llibreria d'aquelles que tan m'agraden a mi i me'n compraré més (de llibres infantils) aquest any he llegir el de l'elmer , el del peix irisat i el dels monstres i els ha encnatat!!!!! :) :) :)
A mi també m'ha agradat molt. Jo sóc més pessimista davant de tot, però tu ets com el contrapunt. Tot et fa il·lusió i tot et fa somriure. Me n'alegro per tu i t'envejo.
Jo menjo força enciam, però no em surten els canvis, ni petits ni grans. :(
Publica un comentari a l'entrada