22 de febrer 2019

[Expo] Stanley Kubrick al CCCB

Fins al 31 de març podeu veure la expo del Kubrick al CCCB. Jo hi vaig anar i em va agradar molt (malgrat que, em fa vergonya dir-ho, algunes de les pel·lis mítiques no les he vist). Ho estic solucionant poc a poc :-) ES QUE MAI HAVIA VIST EL RESPLANDOR


La expo és molt completa. Amb això vull dir que si no heu vist totes les seves pel·lis, o no us agrada especialment o.. no sé, el que sigui, doncs podeu anar-hi igualment perquè es narra molt bé el procés creatiu i hi ha un munt de material interessant.

Kubrick va morir l'any 1999 (no ho recordo). Cada peli li portava molt de temps perquè volia controlar un munt de coses. Al principi no podia, clar, però com més diners i més renom, més fàcil va poder ser ocupar-se ell mateix de les seves obres de forma integral.

If it can be written, or thought, it can be filmed

Hi ha alguna anècdota curiosa. Per exemple, pel rodatge de Spartacus es veu que es van contractar 8.500 soldats espanyols. Doncs es veu que Franco no va voler que se'n morís cap (a la pel·lícula, vull dir) perquè es veu que era una qüestió d'orgull espanyol.

Dibuixos del vestuari d'Spartacus

La expo va en ordre cronològic. Que no us passi com a mi i a la meva amiga, que vam començar al revés i ens en vam adonar al cap de 15 minuts ben bons (acaba amb algun projecte no nascut i per això no ens en vam adonar del tot).

Aquesta sí que l'he vist :)

A la web posa que hi ha més de 600 coses (imatges, dibuixos, vídeos, guions, materials...) i surten sobretot del fons personal del director. Moltes són ORIGINALS de les pel·lícules, com la màscara que us mostro a la foto de més amunt (per cert a Venència hi ha una botiga que a la porta diu que les hi van encarregar allà) (anècdota per si algun dia hi aneu).
En fi, una expo que crec que val la pena veure. Ens adonem que tot estava calculat al més mínim detall (devia ser bastant difícil treballar amb ell). La mostra ja ha visitat altres ciutats com Los Angeles o París, però a casa nostra tenim l'al·licient de tenir material inèdit que no s'ha pogut veure en altres ciutats.

18 de febrer 2019

Micro-ressenyes de còmic (2a entrega 2019)

Avui, una nova entrega de micro-ressenyes de còmics. Aquests:


Un policia en la luna
Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora

Tom Gauld és, per mi, un dels millors. Els seus personatges senzills i -aparentment- inexpressius m'encanten, així com el seu ús de l'humor en tota mena de situacions. El coneixia de les xarxes (fa tires còmiques i similars), però reconec que no m'havia llegit les seves obres... fins que va arribar "En la cocina con Kafka", que vaig ressenyar al blog de l'Escola de Llibreria de la UB.

Els dos còmics que cito avui aquí són:
  • Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora: que és un recull de tires còmiques que s'han anat publicant a "The Guardian"i,
  • Un policía en la luna, que en aquest cas SÍ és una història (i no un recull de tires) i que ens explica la tendre i avorrida vida d'un policia que està destinat a la lluna i que veu que cada cop té menys casos per resoldre i menys companyia.


El final de todos los agostos


Un altre autor que val la pena que conegueu (si no ho heu fet ja) és Alfonso Casas. Reconec que el primer còmic que vaig llegir d'ell no em va agradar especialment, però és com el bon vi. "El final de todos los agostos" és un llibre que beu de la nostàlgia. El seu protagonista, el Dani, està a punt de casar-se i abans de fer el pas definitiu decideix tornar al poble de la seva infància, amb l'excusa d'un reportatge fotogràfic. Però allà hi trobarà moltes coses i els dubtes i els interrogants començaran a aflorar. En fí, un còmic bonic, ben fet, ben editat, amb bones il·lustracions i bon argument. A mi m'ha agradat molt!



Las hijas de Antonio López

Ja em disculpareu: això no és un còmic. Però volia posar-ho en aquest recull perquè sinó no ho hagués posat enlloc.
Rebeca Khamlichi narra en primera persona com és el fet de conviure amb un pare alcohòlic: maltractaments, residències religioses, por... i ho explica d'una manera clara, sense floritures però sense perdre el punt de vista de la nena que porta dins per poder repartir l'empatia necessària que ens fa falta per entendre bé aquesta obra. Ens hi posem dins i patim com ella. Com ella i com la seva germana. Un testimoni dur però que a la vegada intenta mostrar que sempre hi pot haver llum al final del túnel.


Barcelona (guia)

Aquest còmic-guia em va tocar en un concurs i ho celebro per dos motius: primer, perquè m'encanta Barcelona... i segon: perquè possiblement si no fos gràcies al concurs aquest llibre no l'haguès obtingut mai (no és el tipu d'obres que em compro).
En fi, i què és? Doncs ja ho diu el títol, no? Una guia il·lustrada de Barcelona i editada per Norma Còmics. Trobo que són genials les guies de ciutat que són així. Són ideals per nanos, sí, però també per adults :-) És de la col·lecció "TOT SOBRE..."
Escrit per Jaume Vidal i il·lustrat per Pep Brocal el llibre ens mostra els racons més coneguts de Barcelona... però també algun raconet amagat i alguna que altre anècdota. Aquí en podeu veure un tastet.



La única voz

Aquest és un d'aquells còmics que costen una mica més. A mi, per exemple, no m'ha acabat de fer al pes -cosa que no vol dir que li passi a tothom el mateix-, però que vamos, que ja no és tan per a tots els públics. És una mica inquietant.

Es centra en dos personatges: per una banda en Yuri, un adult que des de fa anys pateix un problema d'hipersensibilitat auditiva.. i per l'altra banda la Irene, un home que vol convertirse en dona i necessita diners per a operar-se. Al llarg de la història anirem veient sacrificis i experiments amb petits animalets, personatges i negocis extranys...etc. Vamos, que no sé molt bé com definir-lo xD.


Le garçon bleu

Adquirit en una fira d'autoedició, "Le garçon bleu" es la història d'amor entre dos nois: l'un és de caràcter despistadillo, videogamer, creatiu... i l'altre tot al contrari: metòdic, sèrio, etc. Però s'estimen :) i el llibret són un conjunt de minirrelats de caràcter quotidià.
A mi especialment em va costar una mica perquè el personatge d'ell està caracteritzat com si fos un nen (rasgos infantils i alçada molt baixeta) i em costava de veure'ls com a parella.


Pompeu Fabra: l'aventura de la llengua

I acabo amb aquest. I li poso 5 estrelles per que sí: perquè està ben dibuixat i està ben documentat (ESPERO jajajaajaja)... què més volem? Si voleu conèixer la història d'aquest conegut il·lustre català, podeu apropar-vos a la llibreria o a la biblioteca i fer-vos amb un exemplar d'aquesta obra.



17 de febrer 2019

[Sèries] Si no t'hagués conegut

L'altre dia un tuit em va fer recordar que en cap moment vaig parlar d'aquesta sèrie de TV3 aquí al blog. I ho vull fer, malgrat el retard. Es que va tenir moltes crítiques però a mi em va enganxar bastant i podem estar d'acord en que tenia algunes coses "rares" i que no acabaven de fer al pes, però en general crec que val la pena aplaudir que en una hora de màxima audiència volguessin posar una sèrie de ciència ficció catalana i sortir una mica del que acostumem a trobar a Tv3.


Pels qui no sabeu de que va, us en faig cinc cèntims:

L'Elisa i l'Eduard són una parella que s'estima i que tenen dos fills. Un dia, però, un accident inesperat deixa vidu i sense fills a l'Eduard... i la seva pena escala fins a màximes desorbitades (com és natural) fins que troba a una persona que sembla que li pot obrir un camí inexplorat.
Dit així queda com molt raro però es que per si de cas algun dia la voleu veure, no voldria pas fer-vos spoilers. I és que, en resum, la sèrie va d'universos paral·lels.

"Hi ha un univers per cada decisió
que no s'ha pres a la vida"

També trobo que té dos grans encerts: haver triat al Derqui per al paper principal i la música de la sèrie, creada pel David Carabén (Mishima). Els dos temes principals (únics, com qui diu) són a Spotify (són: "El risc d'ara" i "Tu no en saps res de mi").

16 de febrer 2019

Restaurant de la setmana: Santamasa

Fa poc estava pels voltants del cines Renoir de Floridablanca (i afegeixo això últim com si encara existissin els de Les Corts, però bueno...) i volíem dinar alguna cosa. I vam entrar a un lloc que es diu SANTAMASA.

Us poso una foto que he extret vilment de la seva pàgina web perquè us ajudi, si voleu, a identificar el local si esteu per allà:


Em va agradar. És un restaurant que té una mica de tot a la hora de triar el què vols menjar, i està decorat de manera molt acollidora i també el personal és agradable (o almenys el que ens va atendre aquell dia, clar). 

De la seva carta segur que trobareu alguna cosa. Jo vaig demanar unes quesadillas de pollastre amb formatge que estaven súper bones i, de segon, una coca de brie amb ceba caramelitzada. Jeje. Es que m'agrada molt el formatge. 
Tenen macarrons, pizzetes, hamburgueses, amanides... carn i peix. O sigui, una mica de tot.

Mirant la web veig que també tenen un local a Sarrià i a les ciutats de Sabadell i Sant Cugat.

👉 Santamasa
📧 Ronda Sant Antoni, 51
💶 Mitjana del dinar: uns 15-18 euros per persona

14 de febrer 2019

M'he fet un tattoo

M'he fet un tattoo. Hi pensava fa temps. I ara ja el tinc!

Tenia clar el que volia: un llapis. Tinc la sensació (o podria dir certesa) que amb un llapis a la mà mai estaré sola. El poder dibuixar m'ha anat acompanyant en aquesta vida, tant pels bons com pels mals moments.

I també tenia clara una cosa: volia que fos en un lloc visible per mi. No volia posar-me un tattoo per no poder veure-me'l! :-)


Per cert, no fa mal. Tenia por perquè algunes persones em van dir que en aquesta zona feia bastant de mal, però no. I la noia m'ho va fer súper rápid! (vaig anar a Red Van Tattoo, a Gràcia).(a mi m'ho va fer la Noelia)

11 de febrer 2019

Exposició "Good grief, Charlie Brown", a la Somerset House (Londres)

Aquests dies he estat per Londres. Com que no és la primera vegada que hi anava, he fet poc turisme. (Per a més info podeu veure totes les entrades que vaig escriure al 2008, quan hi vaig viure un mes sencer i el blog encara era d'actualització diària, hehe: Londres (pràctiques d'estiu).

Botigues frikis, visites fugaces a alguns museus i pubs. Això sí, el darrer dia m'esperava una gran sorpresa: resulta que els amics amb qui anava es van voler tancar a la National Gallery a mirar quadres i jo vaig optar per passejar una mica al voltant del riu. I OH! vaig trobar una expo xula, de casualitat:

GOOD GRIEF, CHARLIE BROWN!


I em va agradar molt.
Primer perquè no me l'esperava i, segon, perquè malgrat ser un personatge molt conegut... no en coneixia molts detalls. Entrar i visitar la expo em va servir per conèixer millor l'autor i la seva obra, així com adonar-me de com de pioner va ser amb el tema de la dona (nenes valentes, protagonistes, fortes) i en la forma d'incloure alguns temes com ara l'angoixa o la soledat. A més, tal com em va dir un amic al Twitter, AVUI FA 19 ANYS QUE ENS VA DEIXAR SCHULZ, EL SEU CREADOR.

L'infància de l'autor i el seu guant de beisbol.

Adoro les exposicions de còmic (i més si són d'aquest estil: autors que conec la seva obra i amb estil infantil) i que hi hagi originals i vídeos del procés creatiu així com materials diversos que utilitzava, em va encantar.





Un altre punt interessant de l'exposició és el fet d'exposar obra derivada, o sigui, obra de diferents artistes i dissenyadors actuals que s'han inspirat amb l'obra de Schulz. Exemple:


I ninos i merchadising variat:



I com no podia ser menys, la botiga de records estava carregada de coses mones i temptacions. Jo tenia clar que no volia carregar (portava només una motxilla i la tenia ja A TOPE) i també tenia clar que no volia gastar massa. O sigui que al final vaig optar pel souvenir més clàssic , hehe:


La expo acaba aviat i és cert que el fet que sigui a Londres no és fàcil... però us deixo el link per si de cas voleu saber-ne més: https://www.somersethouse.org.uk/whats-on/good-grief-charlie-brown 
Va ser un gran descobriment :-)

03 de febrer 2019

Pel·lícula de la setmana: El regreso de Mary Poppins

L'altre dia vaig anar al cine a veure la nova de Mary Poppins.
Posaré un dibuix per resumir-ho:


La cosa és que em costa molt que m'agradin segones parts o noves adaptacions... i ara s'estan posant de moda. Confesso que la nova de la Bella i la Bèstia em va agradar, però la del Libro de la Selva la vaig trobar deplorable. Aviat tindrem, però, triple ració: s'acosta el Rey Leon, Aladdin i Dumbo. No dubto en que les veuré, però ai. 

El cas de Mary Poppins és que no em vaig creure gaire als personatges. La nova Mary Poppins, el Michael de gran... no sé. L'estructura de la pel·lícula tampoc em va acabar de fer al pes (calcada a l'original) i les cançons tampoc enganxaven massa (potser és que sóc MASSA FAN de les cançons de la primera, jajajaja). També vaig trobar la casa bastant canviada -en canvi el carrer està idèntic: s'agraeix-. Ah! a la segona pel"li surten unes golfes xules que a la primera haguessin donat molt de joc jijiijji.

En fi. No m'ha convençut. Potser estava massa influenciada per la primera, no ho puc evitar. :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails