21 de juny 2018

[Teatre] Temps salvatge

He acabat la temporada del TNC amb l'obra "Temps salvatge" (que per cert, va finalitzar fa pocs dies). Potser és l'obra que més m'ha agadat de les 4 que he vist al Nacional aquest any.

El text de Josep Maria Miró dirigit pel lloretenc Xavier Albertí se suma a un grup d'actors i actrius professionals (i tots ells força coneguts, per cert) que donen forma a aquesta obra que et deixa amb l'ai al cor a mesura que es va acostant al final. 

Sala gran força plena. S'obre el teló i veiem el que sembla un petit complex residencial amb aire misteriós. Al principi vaig tenir dubtes amb l'escenografia, però la veritat és que funciona molt bé. L'obra gira entorn a una petita comunitat de veïns (una mena d'urbanització) on viuen amb la por que persones de fora entrin a la seva propietat i puguin fer mal. Aquest sentiment pren força després d'unes pintades amenaçadores.

Per altra banda, arriba com a veïna una adolescent rebel, filla d'una antiga inquilina i néta d'una de les que hi viuen actualment. 

És un bon lloc, aquest, per viure-hi? ho sabrem a mesura que avança l'obra, i mentre anem descobrint, en paral·lel, el passat d'alguns personatges i què està passant realment al voltant de la zona.

20 de juny 2018

[Sèries] Benvinguts a la família

A veure si ara que he acabat cursos varis, tinc més temps per portar el blog més al dia i mirar més amb calma els altres blogs :-)


Fa pocs dies vaig acabar de mirar aquesta sèrie de Tv3, BENVINGUTS A LA FAMÍLIA. M'ha sorprès. Miro poques sèries "de tele", però estava molt enganxada a MERLÍ i, quan va acabar i van posar aquesta... doncs la vaig mirar. Un parell de capítols... i bueno. No sé si l'he vist o sabeu de que va. A mi les sèries d'humor així no m'agraden gaire però ves per on que em va picar la curiositat i a mesura que he anat tenint foradets, he anat seguint "a la carta" els 13 capítols d'aquesta primera temporada.




És una sèrie així com friki. Hi ha una família A i una família B, unides per una persona que mor en el primer capítol (no considero que dir això sigui dir un spòiler XD)

La família A la formen una dona amb molt de caràcter, el seu cunyat i els seus tres fills:
  • Un nano adoptat que per la foto ja us podeu imaginar quin és
  • Un jove asperger (o més o menys)
  • Una nena que se suposa que és filla però té un accent gironí que no sé d'on li surt XD
Bé, i la família B són una dona així com molt.... mmmm.... espontània, sí, i la seva filla.

Té molt d'humor negre i això suposo que és el que m'ha mig atrapat, ja que si fos comèdia normal no l'haguès aguantat. Té bastants fallos però bueno, m'he distret veient-la i això, en el fons, és el que importa (reconec que si fos d'un altre canal o la trobés pel catàleg de Netflix no la miraria) Ha sigut una inèrcia. Potser el que em molesta més és que al principi de cada capítol fessin uns resums tan llargs (per lo poc que hi passa).

Ah sí. També vull dir que la sèrie l'he allargat molt (he trigat com cinc mesos en completar-la) i això m'ha descol·locat perquè se suposa que els 13 capítols passen en uns sis o set dies com a molt. 



18 de juny 2018

Micro-ressenyes de còmic (6a - 2018)

Nova ració de "micro-ressenyes" de còmic que he anat llegint darrerament (que ja sabeu que més que ressenyes són opinions XD), arribant ja a la sisena del 2018. Aquest són els d'aquesta vagada i, de nou, les he intentat agrupar temàticament. El tema és "còmics i dones".



Poncho fue (Sole Otero)

Comencem amb una relació de parella una mica, bastant, tòxica. Poncho fue, editada per La Cúpula, ens parla de la Lu i el Santi, un noi i una noia que es coneixen, s'enamoren i comencen a viure junts. Al principi tot és molt maco, però poc a poc el Santi comença a mostrar-se masclista i a aprofitar-se de les febleses de la Lu (inseguretat i baixa autoestima) per créixer. I clar, com ja us podeu imaginar la cosa es va complicant fins a convertir-se en força insostenible.

Relació tòxica que podria ser la de moltes persones i que va fent ràbia a mesura que vas llegint.
M'agrada, per cert, la il·lustració i el tractament del color que fa la Sole Otero al llarg de l'obra. Si voleu saber-ne més, també fa un curs a Domestika: Introducción a la psicologia del color. La narrativa cromática.



Girls und panzer #1 

Aquest còmic (manga) és la típica frikada japonesa. No diuen que els nipons tenen còmics de qualsevol temàtica? doncs aquest n'és un bon exemple. I lo pitjor de tot és que confesso que me'l vaig comprar, jajajajaj!. Estava de novetat al saló del manga i hi havia molta, molta promo. Ninotets, sèrie anime, figuretes vàries... però si, anem a l'argument: doncs és una escola on les noies van per aprendre a dominar tancs, ja que és una societat on se suposa que les noies que dominen aquest tema són molt pro. Té el seu què. Els tancs estan detallats fins al més mínim i les protagonistes són les típiques japonesetes mones. L'he trobat molt fluix de fil argumental...



Femen

Femen és un moviment feminista que es va crear a Ucraïna fa uns 10 anys. Segurament heu vist algunes de les seves accions als mitjans: protesten amb els pits descoberts i missatges en pancartes i al propi cos contra tota mena de coses injustes: indústria del sexe, opressió, dictadures, patriarcat, institucions religioses, etc.

El còmic serveix per posar-se a la pell d'una noia que, farta de moltes coses, decideix entrar a l'entitat i començar a formar-se per ser-ne part activa. De retruc, es veu com això li porta problemes a la feina, a la família i amb la parella.

L'he trobat bastant fluixet en quan a contingut (s'ajunten moltes coses per fer-les coincidir en una sola protagonista i queda poc creïble), argument (no hi ha grans girs ni misteris) i fins i tot el dibuix i aplicació del color trobo que queda una mica superficial. Li fallen coses.


Valerosas 1 i Valerosas 2

VALEROSAS ÉS IMPRESCINDIBLE! sí sí, està súper bé. De tot el que comento avui aquí, aquests els hauríeu de pillar de la biblio demà mateix si és que encara no ho heu fet :-)


Són vides de dones que han destacat per alguna cosa. O que HAURIEN d'haver destacat però han quedat en l'ombra, com sol passar. I és una pena. Però l'autora -Pénélope Bagieu- les recupera en dos volums (ai, van dir que hi hauria un tercer?) i en cinc o sis pàgines il·lustrades explica des del seu naixement fins a la seva mort (si és que ho estan) i el motiu per el qual mereixen estar destacades en la història del món.

Mola perquè hi ha DE TOT, tot tipu de dones... revolucionaries, científiques, escriptores, actrius, esportistes... i malgrat que algunes són conegudes, de la majoria segur que no en sabeu res o quasi res. El que està súper bé també és el to en que s'explica, molt humorístic, amè i simpàtic. Els dibuixos són una monada i estan súper bé, acompanyant perfectament la biografia de la dona en qüestió. En fi, estaria escrivint 10 paràgrafs més com a mínim per citar-vos algunes de les dones més sorprenents... però crec que és millor que ho deixi aquí i ho descobriu per vosaltres mateixos, ja que val la pena.
2 volums, 30 vides i una gran feina de documentació al darrera.

La nena que volia dibuixar

Acabo amb la Roser Capdevila, autora nostra i d'aquí.
Al nostre país tenim moltes grans il·lustradores. Una d'elles, òbviament, és la Roser Capdevila, autora de les 3 Bessones (et al.). Aquesta obra repassa la seva vida (la seva infància) de la millor manera possible: amb els seus propis dibuixos.


Em costa ser neutral i imparcial: m'agrada i punt. L'he gaudit moltíssim i crec que és un llibre màgic perquè a part de mostrar-nos una època i un context, no hi ha res millor que una autobiografia il·lustrada sobre les coses que et van marcar quan eres petit. Ho admiro molt!

I per cert, LLEGIU-VOS aquesta entrevista, que fa posar la pell de gallina:
Catorze. Ja no puc dibuixar perquè no hi veig. 

11 de juny 2018

Més dibuixos...

Des de que em vaig comprar l'iPad aquell que vaig comentar fa unes setmanes, no he parat de dibuixar. M'estic proposant fer un dibuix com a mínim cada dia, i ho estic complint! (cosa rara en mi) jeje. 
Els pujo a Instagram (https://www.instagram.com/eliramirez82/). Alguns estan més currats que d'altres (si és que n'hi ha algun currat de veritat...)





Això últim és un hàsmter, NO UNA cucaracha.

07 de juny 2018

[Teatre] El despertar de la primavera | Sol solet

Durant el mes de maig vaig veure dues obres de teatre: El despertar de la primavera al Teatre Victòria i Sol Solet al TNC. La primera em va agradar moltíssim... la segona potser no tant.

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA
Spring awakening


Sabeu d'aquelles obres que vas sense saber massa i t'acaben sorprenent moltíssim? Doncs això. Havia sentit a parlar de l'obra (no és la primera vegada que la feien a BCN) però mai havia fet el gest d'anar-hi. Va ser a rel d'un 50% de descompte que m'hi vaig acostar i ei, un encert. Si la tornen a fer algun dia, aneu. Es que és una obra rollo adolescent però toca temes que estan molt bé i ho fa d'una manera que atrapa. Ah, i és MUSICAL, ho dic perquè si no us agraden els musicals doncs ja no cal.

L'obra té més de 10 anys i s'ha representat amb èxit a molts països. Va sobre sexe i moral, de com la poca educació sexual acaba produint desgràcies, així com la pressió familiar de l'època. S'havia ja representat a Catalunya al teatre Gaudí, i crec que tots (o la majoria) d'actors són els mateixos.

Els actors, joves però molt potents en general, li donen un toc de força. De fet la obra és una mica llarga i ni ho vaig notar (és una cosa que em fixo molt quan vaig a veure una obra: si se'm fa llarga o no). 



SOL SOLET


A finals de l'any passat em vaig comprar un abonament del TNC per a quatre obres. Aquesta és una de les que he anat, malgrat que al principi quan vaig repassar la programació se m'havia passat per alt. El motiu és que em va semblar una obra per a públic infantil i no va ser fins que vaig llegir l'argument que em vaig fixar que era una obra de l'Àngel Guimerà.

És un drama familiar entre un foraster que arriba a una família i que s'acaba trobant involucrat en un triangle amorós amb fatals conseqüències per a tots. Vaja, sí, el que vindria a ser un drama. El més curiós de l'obra, però, és la posada en escena... tope minimalista. A mi em costen, aquestes coses. L'obra està prou bé, però la posada en escena em va frenar a l'hora de gaudir de l'obra. Bueno, i  apart una altra cosa: és un drama sec. Vull dir, a mi els drames em molen molt i si surto plorant del teatre encara més (hahaha, de veritat) però aquest és un d'aquells drames freds, del mal rollo, que no provoquen llàgrimes sinó malestar.

04 de juny 2018

Crespià i els seus bitxos

Aquest cap de setmana he estat fora, a una casa rural a CRESPIÀ, un poblet prop de Banyoles. Cap de setmana de força desconnexió i eneregies una mica més renovades.

I ah, descobrint-hi bitxos:




Per twitter m'han dit que es tracta d'un "borinot de les lletereses". Aquí més info: https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Borinot_de_les_lletereses

Personalment, és un animal que m'agrada més com a cuc que com a fase final (que sembla una arna i que no té tants colors). Visualment el cuc aquest gruixut és ben bonic, no creieu?

Pd. Torno amb diverses picades, espero que de mosquit, jajaja. 

31 de maig 2018

Lectures: Soy leyenda (Richard Matheson)

Fa poc vaig llegir el llibre de SOY LEYENDA. Ho vaig fer per lo del Velocirepte, perquè, sinceranent, és un tipus d'història que, a priori, no em motiva de llegir-les. I bueno. Que tampoc n'he vist la peli... tot i que ara m'ha entrat curiositat. Ah! i que m'ha agradat eh.


El llibre està escrit per Richard Matheson l'any 1954. Això ho dic perquè en certa part, el llibre no està caducat... vull dir: a vegades llegeixes coses d'altres èpoques i algunes coses semblen bastant obsoletes... aquí no. O almenys a mi no m'ho ha semblat massa. Potser perquè hi surt poca gent i poc decorat...

Entenc que tothom o quasi tothom sap una mica de què va la història (ATENCIÓ SPOILERS LLEUGERS!!) va d'un virus que converteix en una mena de zombi vampir a la gent i pel que sembla, només queda un humà de veritat. I és el protagonista del llibre, clar.
El tio aconsegueix sobreviure durant tres anys atrinxerat a casa seva, un xaletet d'aquests americans ben equipat per lluitar contra els enemics i que no li pugui faltar de res. La veritat és que l'ambient que descriu és força angoixant... no sé que faria si em passés a mi... però possiblement em deixaria mossegar i ja està, no sé.

Voldria destacar algun paràgraf, bé, UN PARÀGRAF, que m'ha indignat, ajjajaja! Hi ha un moment el que el protagonista decideix buscar informació per combatre als vampirs. I clar, va a la BIBLIOTECA (on si no??) i ens trobem amb això:


BIBLIOTECARIA SOLTERONA.
i més a sota... "pensó en la mujer que había muerto solitaria..."

Com el Titanic. Com els músics del Titanic. Que veus que el barco s'enfonsa però tu dale, a tenir la biblioteca impecable perquè clar, no tens vida. No tens parella, no tens amics, ets una solterona avorrida i has de tenir la biblioteca impoluta jajaja. En fi, va...

Pd. Per cert, de versions cinematogràfiques se n'han fet tres i la més coneguda és la última, protagonitzada pel Will Smith (2007) i que va recaptar molts milions. Segons he vist, la història és lleugerament diferent (sobretot de cara al final).

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails