16 de gener 2017

Les noies (Emma Cline)

LES NOIES, escrit per Emma Cline, és un fenomen editorial que ha rebut molt bona crítica i que a mi m'ha agradat molt. Me'l van regalar pel meu aniversari, però vaig voler tancar altres lectures abans d'iniciar-me en aquesta. I val la pena!

Bé, he de dir que la imatge triada per la coberta no m'agrada gens. Però és la mateixa a quasi tots els països, o sigui que suposo que no van poder triar xD.

De què va el llibre? Doncs bé, és una versió lliure dels fets que van passar l'any 1969, quan un grup de noies que seguien els ideals de Charles Manson van cometre uns assassinats cruels (és el cas de la Sharon Tate, la dona del Polanski). No es parla ni de Manson ni de Tate ni de ningú conegut, els personatges són un altres. Tampoc va de la matança en sí, al contrari, com bé apunta el títol de l'obra, les protagonistes són les noies. Les noies que giraven al voltant d'aquell o qualsevol altre pirat manipulador.

Està escrit en primera persona i ens posem a la pell de l'Evie, una noia d'uns 14 anys que se sent poc estimada a casa i que, un dia, veu unes noies descalces al parc.
L'atracció que sent per aquelles noies creix a cada pàgina, sobretot per la Suzanne, que és qui sembla encapçalar el grup. Arran d'unes casualitats, l'Evie és convidada a passar la nit a la casa que comparteixen totes juntes i on s'hi celebrarà una festa hippie i on pdrà conéixer en Russell, l'home que fa que tothom es pugui sentir bé al seu voltant. Ella en quedarà encantada i tornarà tot sovint a la casa (el ranxo, que en diuen) per viure com viuen elles: de forma bruta, despreocupada, sense importar-li res. Sexe compartit, drogues, música. Es maravella perque veu tot allò que no ha tingut mai a casa i és precisament aquest ranxo que li ompla el buit (ella, de fet, prové d'un entorn benestant on no hi falten diners).

A mesura que passen les pàgines anem veient la vinculació creixent de l'Evie amb le noies, amb la casa. Tot i algunes senyals d'alerta (que només es veuen quan t'ho mires des de fora -com nosaltres- o quan ja has crescut i has deixat passar el temps) la noia segueix sense abandonar del tot aquell estil de vida, volent fer tot el que fan elles i sentir-se una més del grup. El sentiment de pertinença.

El llibre xoca perquè t'adones que és molt fàcil acabar fent coses que no haguessis pensat mai que faries. Potser fins al punt de cometre assassinats segur que no, clar, però quants adolescents tenen aquest buit interior i són vulnerables de formar part de grups manipuladors? Bé, no cal que siguin adoscents, també passa amb adults. Crec que el llibre està molt ben escrit i et va atrapant cada cop més. No hi passa res però hi passa de tot, vull dir que la narració és molt de dia a dia, del que va passant poc a poc, t'hi vas involucrant.

En fi, la pel·lícula no trigarà: els drets ja estan comprats.

Fitxa del llibre

14 de gener 2017

Restaurant de la setmana: Bar Versalles

El restaurant d'aquesta setmana no és un restaurant en sí, sinó un bar. Però un bar on s'hi pot dinar i sopar, fins i tot ballar. Vamos, una cosa molt completa. Quan el vaig descobrir ho vaig fer com a bar, i fa poc hi vaig tornar per sopar, em va sorprendre l'àmplia carta que hi havia (molt completa!) i que, fins i tot, al pis de sota hi havia una sala de ball. No hi vam baixar: obrien a partir de les 12 crec i nosaltres vam marxar força abans.
Vale, una mica de context.
El bar es va inaugurar l'any 1915. Té cent anys! Està al barri de Sant Andreu, al mateix carrer principal (carrer Gran de Sant Andreu). A la pàgina web tenen fotos antigues i fins i tot un cartell de l'época on s'anunciava el lloc amb un "HERMÓS SALÓ PER A BANQUETS" (m'ha fet gràcia). :-)
Us poso un link on podeu llegir tota la història del lloc: http://barversalles.cat/ca/versalles/historia/
Es veu que durant els últims anys del franquisme hi va haver una mica de rebombori, però res a lamentar. Algunes anècdotes que s'expliquen a la web són curioses!
“En temps dels darrers anys del franquisme en venia un amic sereno i em demanava que fes saber als joves antifranquistes assidus al bar que no fessin pintades durant aquella nit, per tal d’evitar-li problemes a ell”.
Tenen diferents tipus de carta: la normal amb platets i coses per picar, les del menú infantil, menú nit, menú migdia, menú per dies especials... vamos, una mica de tot. 

Nosaltres vam agafar una mica de cada (us poso el link al menú general):


Bé, la foto la veritat és que una mica xunga, jajaja! (aquí una altra foto) Patatetes, pop, trossets de pollastre... sino us decidiu podeu demanar ajuda al cambrer. Nosaltres vam demanar ajuda amb les racions, pq no sabiem quina mida tenien les coses i vam començar a demanar platets i més platets.

El punt a favor és que és un lloc bonic (conserva el toc antic) i està bé de preu. La situació òbviament si estàs pel centre doncs no cal anar fins allà, però si us vé de gust canviar de barri no és mala opció. De fet el barri en sí està bé, em sap greu anar-hi tan poques vegades, és un barri molt viu! :)

09 de gener 2017

Can Font (o Can Comadran) a Lloret de Mar

Dissabte vaig visitar Can Font, a Lloret de Mar (una casa senyorial antiga). Intentaré fer un resum de la visita i engrescar-vos a visitar-la, tot i que no duia bloc de notes i no vaig poder anotar la quantitat de coses interessants que s'hi deia :-). El que exposo aquí és un mix de les coses que recordo que es van dir, coses que he trobat a la Viquipèdia i coses que he trobat a la web de l'ajuntament o blogs d'altres persones (que citaré al final del text). També vull agraïr a M. Antònia Batlle per deixar-me les seves fotos ^^ (les meves eren fatal!).

CAN FONT / CAN COMADRAN

El primer que sorprèn, potser, és el nom. Oficialment se'n diu Can Font, però també se la coneix per Can Comadran o fins i tot Cal Conde o Can Piuet, ja que ha passat per vàries mans. 

Els Comadran són una família sabadellenca que es dedicava a la indústria tèxtil i que van adquirir la casa... fins que l'ajuntament de Lloret la va tornar a comprar :-) De fet, la casa senyorial és un complex que inclou jardí i cavallerisses, però això encara està a mans dels Comadran.

Bé, a lo que anàvem: la casa es va construïr l'any 1877 per ordre de Nicolau Font i Maig. Té un estil modernista, i va ser encarregat al mestre d'obres Fèlix Torras i Mataró. Es tracta d'una casa força gran: soterrani (no visitable), planta baixa, dos pisos més i golfes (tampoc visitables encara aquestes últimes). Per dins està completament restaurada: alguns elements com sostres i terres s'han mantigut de la forma original i d'altres s'han afegit a posteriori. Destacar també que durant un temps la casa va ser seu d'una escola de restauració i allà feien pràctiques d'estil. I ah! que molts mobles i elements són donacions i s'han col·locat allà perque són de la mateixa época (sofàs, taules, armaris,...).


La majoria de mobles (o si més no, bastants) són extrets de la Casa Garriga, una altra casa d'indianos que actualment és la seu del MUSEU DEL MAR.(hum, em pregunto perquè aquests museus no tenen web pròpia). Bé, no passa res, seguim.

Quan entres ja veus que la casa t'agradarà. Vidres, portes, parets... tot és molt maco. Això sí: no té molta llum la planta d'abaix: les finestres estan tancades per a presevar la conservació dels elements que s'hi exposen. Mireu la porta:


EL SENYOR NICOLAU FONT

Com molts altres en aquella época, en Nicolau era tan sols un noi quan el seu tiet el va cridar des de l'altre punta del món per que anés cap a Jaruco (Cuba) a ajudar-lo amb el negoci de les plantacions de sucre. I li va funcionar bé: ho va heredar tot i el seu capital es va multiplicar molt, invertint en tants negocis com va ser possible (i vaixells, etc.). Vull afegir que si es va enriquir va ser també gràcies als esclaus que treballaven allà a Cuba, no oblidem. 

Es va fer, com ja he dit, molt ric. Una de les coses per les quals es famós a Lloret és pel Santuari de Sant Pere del Bosc, que està a la zona del CONDADO DEL JARUCO. Aquest santuari havia sigut un monestir benedictí des del segle X fins al segle XVII. Va ser cremat diverses vegades, però va anar aguantant. Va arribar un moment en que es van fer les famoses desamortitzacions (no la de Mendizábal, que tothom coneix, sinó la de Madoz). Doncs bé, en aquell moment el germà de Nicolau Font era alcalde de Lloret i va avisar al seu germà que el terreny quedaria obert en subhasta, i tot i que Nicolau encara era per les amèriques, va enviar diners al seu germà per adquirir-lo en nom seu.

Al tornar cap a Lloret el va restaurar (segurament us sona un tal Puig i Cadafalch.... hi va fer coses XD). I se'l va fer seu. De fet, està allà enterrat. Ara aprofito per comentar això del CONDADO DEL JARUCO, ja que si sou lloretencs, segur que heu anat per allà. En realitat, el senyor Nicolau mai va ser comte (corren diverses raons: era catalanista, era republicà, era un garrepa i no volia pagar el títol...) (potser és una barreja de tot plegat) tot i així. la gent el coneixia ja com el comte del Jaruco i així es va quedar el nom de la zona on hi ha el santuari. -No oblidem: JARUCO és la ciutat cubana on hi va fer fortuna-.

Us recomano que legiu aquest article publicat l'any 2011 pel Diari de Girona:

L´indià que va rebutjar ser comte



ELEMENTS I PARTS DE LA CASA

Deixem de banda per un moment la seva vida i tornem a la casa. Fer la visita guiada és interessant perquè expliquen molta cosa. En el cas dels lavabos, per exemple, destacar que a banda del del personal de servei (fora de la casa) tenien un lavabo de cortesia, una cosa no gaire usual en l'época. I si pugem al pis superior, veiem el lavabo que teníen ells, ple d'ornaments i espai. 

Una de les coses que destaca és la seva restauració, doncs quan van arribar fa anys estava quasi tot cobert de pintura blanca, inclús la barana de fusta.



A continuació, un detall del sostre:


Alguns mobles estan pintats de negre. Això és perque són una donació d'una família que va patir un dol. És a dir: no són mobles que estaven inicialment allà sinó que algú els va donar, i aquest algú havia perdut un ésser familiar i es veu que antigament tots els mobles es pintaven de negre (HO TROBO TERRIBLE).

Una altra cosa! Durant dos nits en aquesta casa s'hi va allotjar mossèn CINTO VERDAGUER, ja a les seves acaballes (faltaven 4 anys per la seva mort i ja havia partit peres amb el marquès aquell i estava de capa caiguda per tot el tema aquell dels exorcismes... no ho recordo massa, ho hauria de buscar).


ELS ALTRES INDIANOS

La part de dalt de l'edifici recull històries d'altres indianos. Cal dir que les històries que perduren solen ser les de les persones que han triomfat i han retornat, però no sempre era així. Eren més els que es quedaven pel camí o tornaven igual de pobres.
Hi ha varis exemples i ara tampoc em posaré a explicar la vida d'ells, però vull destacar els dos que recordo millor: el senyor CONSTANTÍ RIBALAIGUA, propietari del famós FLORIDITA de l'Havana i que a part d'inventar daiquiris, tenia per client al mismísim Ernest Hemingway.
També el senyor GELATS (bé, dos, Narcís i Josep Gelats). Oncle i nebot. Van fer tanta fortuna que fins i tot van crear el BANCO GELATS a Cuba, arribant a ser vicepresident de l'Associaci´de Bancs i Banquers de Cuba (1908-1913). Va fer un munt de coses més...


 DUES CURIOSITATS MÉS I JA ACABO

1. Aquest lloretenc famós no sé qui és, no ho recordo, però s'exposa a Can Font i a la visita ens van dir que se'l van trobar a un pis de Sarrià i la propietària va dir que quan morís ella ho enviessin a Lloret... ia ixí ho van fer, però després van obrir el testament i van veure que ho havien cedit tot a Metges sense Fronteres... però bueno, el quadre està exposat, per tant, hi va haver acord ;-)


2. El sr Nicolau Font era tan ric que volia fer tot el terra de l'ermita de Sant Pere del Bosc de monedes d'or. Però va demanar permís al rei i ell li va dir que no: que si les posava de cara trepitjarien la seva cara, i si les posava al revés, trepitjarien l'escut... li va donar permís per psar-les de canto... PERÒ EREN MASSES DINERS!!!

CRONOLOGIA FINAL
  • 1876 - S'obtè el permís d'obres per construir la casa
  • 1877 - es construeix la casa (molt ràpid).
  • 1908 - La casa passa a Agustí Cabañas Font, nebot.
  • 1916 - La casa passa als nebots d'aquest últim: Nicolau i Agustí Cabañas Llovet. Un germà, Nicolau, compra la seva part a l'altre germà.
  • 1940 - Nicoau ven la casa a Ferran Comadran, de Sabadell.
  • 1981 - L'Ajuntament de Lloret compra la casa (però no el jardí ni les cavallerisses)
  • 2016 - S'obra al públic


VINGA, ANEU-HI, QUE US AGRADARÀ :-)

Alguns links, desordenats, per ampliar:


08 de gener 2017

Pel·lícula de la setmana: Vaiana (Moana)

La primera pel·lícula que he vist aquest any ha sigut al cine: VAIANA (Moana). I bé, m'ha encantat! Potser té algun punt fluix, però en sí l'he trobat entretinguda i tècnicament perfecta (fixeu-vos amb el mar o amb el cabell dels personatges... simplement són perfectes!).

de nadaaa

Segueix ja l'estil de les pel·lícules anteriors, en les quals veiem una noia totalment capaç de ser protagonista sense la necessitat de prínceps (de fet ja fa bastant de temps que Disney ha canviat el model) i en un etorn exòtic a l'estil Lilo & Stitch (salvant distàncies, és clar xD). Crec que té un missatge més adult en el seu interior, o potser és que jo he crescut jajaj! Ah! i el curt que acompanya el film (INNER WORKINGS), allò si que és totalment adult, crec que té una lectura molt àmplia i això em va agradar molt.


Bé, i els COCOS. Els coquitos dolents són lo més mono de la pel·lícula, crec que els hi han donat poc protagonisme i donen molt de joc. Volem més cocos en pantalla! VOLEM SPIN-OFF DE COCOS! Estic segura que no tots són dolents!


També m'ha agradat molt la banda sonora! Us en comparteixo un parell de cançons, les que més m'han agradat :)

it calls meeeeeeeeee

Oue oueeee

07 de gener 2017

Restaurant de la setmana: Grill room

He comentat alguns restaurants del grup Andilana aquí al blog, i mai és per parlar-ne malament. Tampoc ho faré ara ;-). És una firma que té molts locals sota el seu paraigües i tot i que no he estat a tots, els que he anat no m'han fallat (potser el meu preferit és el Flamant).
El Grill Room no sé si abans formava part del grup, a mi no em sonava. El cas és que fa poc i vaig sopar, va ser a mitjans de novembre.

El local està cèntric, al carrer Escudellers.... i a la banda que quasi toca la Rambla. De fet, està molt a prop de La Fonda, un altre restaurant Andilana. Fa anys que no hi vaig, però el recordo un lloc amb estil i de bon preu. Si no recordo malament, tenia un estil així com colonial.

El Grill Room ja es veu una mica, només pel títol, cap a on enfoca el seu menjar. Hi ha força carn i les hamburgueses que vaig veure eren... GEGANTS. Jo vaig optar per un plat de pasta carbonara, que si bé al principi vaig pensar que em quedaria amb gana, al final no me'l vaig poder acabar.

El restaurant és antic. Bueno, és un nou-restaurat, però l'estructura és antiga, de principis de segle passat (1902). Les parets estan decorades amb cartells de teatre i cinema antics. Bé, no són cartells, són programes. Per fora és xulo. Us poso un parell de fotos, la primera l'he tret del blog de Decoestilo (i es poden veure els cartells que dic) i la segona és de la façana exterior i l'he tret del Blog de Javier Ortega Figueiral.



És d'aquells llocs que estan bé, que són agradables per menjar-hi i fins i tot per fer-hi sopars, ja que noaltres erem uns 10 o 12 i vam estar la mar de bé. 

Us deixo un enllaç a la carta en PDF: 

05 de gener 2017

Últims còmics (llegits) del 2016

Ja estem al 2017 i jo encara arrossego part del 2016. A part, el mal de cap i costipats que no acaben de marxar m'estan amargant una mica els dies de vacances... però bueno, tot fos això.

Volia començar de zero les micro-ressenyes de còmics, però em sabia greu deixar enrera alguns títols. :-) Per tant, faig aquí un recull dels últims, però deixant de banda dos: Saga i Paper Girls, que són dues sèries obertes que ja comentaré més endavant quan avanci més en la història (de moment, molt incipient!).
Bé, vaig:
  • Pagando por ello (Chester Brown) - Chester Brown té un estil peculiar de dibuixar i d'explicar històries. A mi personalment no m'acaba d'agradar, però he llegit diverses coses d'ell, i l'últim va ser aquest còmic que parla de les seves relacions personals amb diferents prostitutes. Amb un to fred i molt característic, les va analitzant i va repetint amb les que pot o vol. 
  • El árabe del futuro 1 / El árabe del futuro 2 (Riad Sattouf) - Obra multi-premiada i autobiogràfica on veiem Siria i Libia des dels ulls d'un infant que es trasllada de França cap allà i comprova per si mateix els contrastos culturals. Una obra crítica que mostra les coses d'una manera molt natural i que encèn bastant la sang dels lectors (no puc amb el pare!). Tant el volum 1 com el 2 han sigut força exitosos i ja està en camí el tercer volum. Veurem què passa. A mi personalment em va fer gràcia aquesta vinyeta, em va recordar una cosa que tenia oblidada completament: nosaltres també ho feiem! Ara, és de les poques coses compartides. Quina ràbia foten algunes escenes del llibre!

  • El día de Julio. Vida de Julio, es podria titular. En Julio neix a l'any 1900 a Mèxic i viu durant 100 anys, que és quan s'acaba la història. Amb tots aquests anys de per mig podem veure moltes coses. En un primer pla veiem a la familia: com creix, com es distancia, com amaguen alguns secrets... i en un segon pla, l'evolució del país en sí i temes tant transversals com la guerra o el racisme. Si voleu, a la web de l'editorial hi ha unes pàgines de mostra.
  • Chucrut (Anapurna): M'esperava una mica més, d'aquest còmic. Havia guanyat el premi FNAC-Salamandra Graphic i em va picar la curiositat. I bueno, que no està mal eh, però el veig poc profund, per mi. Explica la història d'una noia que marxa a Alemania a fer una residència artística i allà descobreix que la propietaria de la casa fa coses rares.
  • Hora Zulú (Sandrauve) En canvi amb aquest m'ha passat totalment al contrari que amb Chucrut. Havia vist aquest còmic diverses vegades a la biblioteca, però mai feia el pas d'agafar-lo perquè el veia com molt cassolà. I el dia que el vaig agafar... em va encantar! Es tracta d'un projecte finançat amb Verkami i, pels preus i recompenses que oferien, em sap super greu no haver-ho vist abans. El dibuix, senzill i a llapis, detallat quan fa falta. La història, curiosa i diferent. En fi, crec que val la pena donar-li una oportunitat :)
  • Paul va a trabajar este verano (Michel Rabagliati). Sóc molt fan del Paul (nota: si no he llegit res seu, ja trigueu!). Explica les coses d'una manera tan senzilla i directa que sembla que sigui amic teu de tota la vida, com si el coneguessis. I com que van sortint còmics seus de tant en tant, doncs en vas fent el puzzle de la seva vida. En aquest cas concret, el Paul deixa l'institut i arran d'una feina poc convincent, acaba fent de monitor de campaments. Una experiència que el farà créixer i descobrir moltes coses. Vaja, un amor de còmic :-)
  • La virgen de plástico (Pascal Rabaté, David Prudhomme). Un altre cas similar al Chucrut, però aquest directament no em va agradar. Em vaig deixar emportar per les opinions, ja que havia sigut premi Angoulême 2008. Va d'una família on... hi passa un miracle. Y hasta aquí puedo leer ;-)
  • Caramel Diary (Megumi Mizasawa). Sóc de llegir poc manga i espero arreglar-ho una mica aquest any que comença. L'any passat un parell o tres, i aquest nés un. Es shojo infantilitzat però és bastant "cucu" de llegir. Lo millor és que té tan sols un únic volum, que això sempre s'agraeix. La protagonista és la Hana, una noieta de 15 anys que va a l'institut i també es dibuixant de manga. Li agrada un noi, el Taro, i el taro té un germà, en Jiro. La noia té una millor amiga i una rival... vaja, sí, tot molt típic. Em va recordar una mica a l'Azuki, jaj!. 

  • Feynman (Jim Ottaviani, Leland Myrick). Les obres biogràfiques sempre són sorprenents i crec que aporten molt, t'agradi o no la persona. En aquest cas es tracta d'un còmic que repassa la vida de Feynman, un científic molt important que per contra no és molt conegut (segons les fonts, el físic més influent i important del segle XX després d'Einstein). El cas és que va ser un home extravagant i aquesta obra ens intenta acostar a la seva vida. No sé quin % de fiabilitat té, però a mi m'ha agradat llegir-lo.
  • Podemos hablar de algo más agradable? (Roz Chast). Relat agridolç sobre el fet de fer-se vell a través de la mirada que l'autora ens ofereix dels seus pares, ja grans (molt grans). Ha sigut una obra molt ben valorada i no m'extranya, crec que tots ens hi podem identificar en algun moment. Que trist, fer-se gran i morir, portar els teus pares a una residència sabent que d'allà ja no marxaran, que no tornaran a veure casa seva. Buidar el pis... ja m'enteneu. El toc d'humor és necessari per poder passar les quasi 250 pàgines...
  • Sesión de tarde (Jonathan Lara, Stephen Hausdorff). Me'l vaig comprar el mateix dia que vaig comprar el vuitè de Harry Potter en plan sense pensar. I vaig encertar, al meu gust. Un còmic tendre i senzill ade caràcter nostàlgic i familiar. El protagonista és un jove que fuig del passat i que recorre el nord del país amb furgoneta projectant pel·lícules als pobles petits. Història maca i dibuix que ens recorda bastant a alguns còmics orientals.
  • Los últimos días de Spiderwoman. Val, no sóc de llegir superherois, però ho vaig fer perque "tocava" (club de lectura còmic). L història no em va desagradar, però la meva mancança de coneixements és molt elevada per saber amb qui es relaciona qui en el món dels superherois. Amb prou feines sé quins són DC i quins són Marvel, i sóc incapaç d'ubicar grups tipu X-Men o Vengadores. Lo millor de tot? que no cal saber molt de context per gaudir d'aquesta història, mlgrat ser un segon volum.
  • Una chica Dior (Annie Goetzinger). Un còmic pensat sobretot per la gent que li agrada aquest tema. Fa una mica de repàs parcial de la vida de Dior (la seva última etapa) enfocada des del punt de vista d'una periodista que 'acaba convertint en una de les seves models. El millor del còmic no és la història en sí sinó el detall i la precisió dels vestits (inclús inclou un ampli glossari i documentació al final del llibre, un punt molt destacable!).

  • Juliette. Los fantasmas regresan en primavera (Camille Jourdy). Un dels còmics que més m'agraden són els que conformen la trilogia de Rosalie Blum, de Jourdy. Per això, quan vaig veure que treia nou còmic no vaig dubtar en què l'havia de comprar. I bé, tot i que la història és menor (també l'extensió) els dibuixos i l'estil a l'hora d'expicar la història no varia i ens ofereix un bon regal pels nostres ulls. L'argument no està mal i segueix la línia. Veiem a la Juliette, una dona que per recuperar-se una mica de l'ansietat que pateix, va a passar una temporada a casa del seu pare. M'encanta el tractament del color i la delicadesa de cada traç!

  • Inversosímil (Jeff Brown). Un altre autor que m'agrada molt és en Jeff Brown. Aquest és dels pocs que em quedaven per llegir. Dels primers, seguint la línia dels seus primers còmics on exposa els seus problemes sentimentals i sexuals. Aquí en aquest còmic és quan ho fa per primera vegada. L'estil, com sempre, més preucupat per explicar la situació que pel dibuix en sí, que sovint té mancances o irregularitats (i que per això el fa tan proper) :)
  • Náufagos (Laura Pérez, Pablo Montforte). I per últim, l'últim. És a dir, el darrer còmic llegit al 2016 (un regal de Nadal per cert). Com el de Chucrut, aquesta obra ha estat la última en guanyar el premi Fnac-Salamandra graphic... i aquest cop si que m'ha agradat (i molt). Crec que m'agraden molt els còmics nostàlgics, sóc bastant subjectiva i parcial xD. Són dues persones, dues ciutats i dues époques. (Barcelona, anys 90 / Madrid anys 80). És una història d'amor entre llibres, fanzines i canvis. M'ha agradat molt!

01 de gener 2017

Comencem el 2017! Resum 2mil16 i nous propòsits!

Comença l'any em fa il·lusió. És una tonteria, però m'agrada lo del borrón y cuenta nueva. M'agrada fer balanç de les coses que han passat i fer un stop per començar-ne de noves. És com les lectures o les pel·lícules, m'agrada comptar-les, m'agrada fer llistes... :-)

Bé, què dir del 2016? ah! un any ple de canvis. I amb una mica de tot. És un any que he descuidat molt el blog i la col·lecció de punts de llibre, però que l'acabo amb ganes de reprendre-ho tot. I sobretot, dibuixar. Estic dibuixant més que mai gràcies a l'Escola Joso, on hi estic matriculada des de fa ja uns quatre messos. :-)

Però sobretot vull remarcar el canvi professional. Quan va començar l'any era autònoma i treballava per una empresa de màrqueting digital. I ara, tot i que de forma temporal, estic en una biblio de la UB i també m'ocupo de la biblio de la Fundació Síndrome de Down. Del meu pas com autònoma en destaco les moltes coses que vaig aprendre (a l'empresa en sí i al món de la facturació en general) i la possibilitat de realitzar altres feines, com la col·laboració amb el portal Humoristan, el blog Creative Hatter (de fet aquí encara hi col·laboro puntualment) o els tallers de còmic infantil que vaig fer a la Biblioteca de Can Rajoler de Parets i la Biblioteca de Lloret de Mar.


També, a nivell de dibuix, he tornat a participar en inciatives tan xules com la Conte va, va de contes de Vilanova (pintant cubs) o el Tastacontes de Vilafranca. I no puc ni vull oblidar el tercer premi al concurs Ses Obreres ^_^ ah! i l'expo a la biblio de l'Escola Suissa :)



I de viatges no tants com voldria, però està bé tenint en compte les circumstàncies. He estat a València, Mallorca, Nàpols... i VITERBO, sí, potser de les coses més xules i que no n'he parlat al blog en cap moment, però he tornat a la ciutat on vaig fer l'erasmus 10 anys després. :) 

que bonica és Viterbo :-)

Bé, sigui com sigui, un any que m'emporto molts bons records. I marco alguns objectius pel 2017. Són molt clàssics xD


  • Vull viatjar més. En sèrio, no calen molts diners per viatjar, l'únic que necessito és buscar el temps per fer-ho, que per sort ara en tinc més. Vull invertir hores de vida en viatjar més! :)
  • Anar més al teatre i al cine! Els dimecres anar al cine està tirat de preu, a veure si m'ho recordo a mi mateixa més sovint :P
  • Vull fer més exercici. Jo no sóc una persona gaire esportiva, però aquest 2016 hi ha dies que he anat a còrrer una mica i vull fer-ho més sovint.
  • Vull llegir més. No perquè considero que llegeixo poc, sinó perquè crec que hi ha moltes i moltes i moltes lectures que vull fer i no tinc prous anys de vida per fer-les totes. Ergo, necessito llegir més per absorbir més lectures XD
  • També vull veure més sèries i més pel·lícules. Bueno, de pel·lícules crec que ja en veig bastantes (una per setmana de mitjana em sembla correcte jaja) però sèries, no tinc gaire el costum i n'hi ha moltes que m'agradaria veure. També sèries de dibuixos antigues, d'aquelles que em va aportar una infància feliç.
Alguns més:
  • Reduïr considerablement el nombre de punts de llibre pendents de classificació
  • Posar en ordre totes les fotos digitals pendents (han d'estar a la carpeta que correspn i numeració també corresponent amb la data).
  • Fer un mínim de 150 entrades de blog, que no el puc abandonar com els darrers dos anys. De pas, no deixar que les ressenyes "s'apinyin" al final de l'any.

Tinc alguns propòsits més -no gaires-, però me'ls guardo per mi, que són més difícils d'acomplir perque són projectes personals i dependrà bastant del temps i les ganes, però buenu. En tot cas... hola, 2017, benvingut, espero molt de tu ;-)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails