26 de juliol 2017

[Sèries] Juego de Tronos | Game of Thrones

Ja ha començat la setena temporada de Juego de Tronos 🌝
No parlaré de la sèrie, que encara no toca (potser al final, o no) però el que si que us vull ensenyar és el que vaig fer per l'emissió del capítol 1.

El que vull deixar clar és que no és una recepta meva, sinó que la vaig treure d'aquí.


Sí, correcte: són la familia dels STARK. 
Però que consti que són la meva família preferida i que malgrat tot, THE NORTH REMEMBERS i al final es farà justícia.

Tornant al postre: quan vaig veure la recepta i les fotos vaig pensar que seria fàcil. Però no ens enganyem: jo no sé cuinar, no se'm dóna bé... ni les coses més simples. Vaig suar molt per aconseguir un resultat digne XDD! a més feia molta calor i els havia de dur a l'altra punta de la ciutat, sabent que arribarien suadets (amb vaga de metro pel mig). En fi. Ni tan mal, però. XD.

No us perdeu aquest post, ja em veia així, jo: LAS MEJORES CATÁSTROFES CULINARIAS DE PINTEREST. Jeje.

Bé, va, en realitat és fàcil: agafes un bizcocho o un sobao, el "desmigajas", el barrejes amb una mica de formatge en crema per fer boletes...i després amb diverses xocolates (blanca i negra) fas la resta. No us explico tot perquè teniu l'enllaç més amunt i no val la pena repetir-me.

El problema principal va ser la falta de temps... no donava temps a endurir-ho. I el segon... vaja, ningú m'havia dit mai que la xocolata blanca tenia un altre temps de cocció. La vaig cagar bastant i vaig haver de comprar més milkybar. 

Abans de sortir de casa els vaig posar 15 minuts al congelador. Total, SÓN STARKS, NO? ja estan còmodes en aquesta situació. Pitjor haver posat algun dorniense...


I el resultat és el que heu vist.
No són perfectes, tampoc pretenia fer una obra mestra... però mira, va quedar prou resulton. I jo sóc molt negada per qualsevol cosa de cuina.... jejeje.


24 de juliol 2017

Micro-ressenyes de còmic 2017 (núm. 5): Como viaja el agua | El pájaro azul | Que no, que no me muero

Cinquena entrega de "micro-ressenyes de còmic".
Aquesta vegada, tres. Allà va:

1. Como viaja el agua (Juan Díaz Canales)


Aquesta història és una mica estranya. Comença com una mena de thriller en el qual veiem a un home de 83 anys que, juntament amb els seus amics, decideixen robar coses i vendre-les. Aquest fet porta bastants problemes al seu fill, que és policia... però la cosa comença a complicar-se quan els amics del iaio comencen a morir sense cap raó aparent.
Això seria la part bàsica, l'argument. Després hi ha tota la resta... la part com... més filosòfica. L'autor intenta mostrar coses com les diferències generacionals, la pobresa, i la por a morir... tot amenitzat amb una mena de to sobrenatural que a mi m'ha frenat bastant. Però és un bon guió, i ben trobat. Ah! i també vull destacar que està ambientat a Madrid, que la ciutat hi surt molt.

2. El pájaro azul (Takashi Murakami)


Em va encantar "El perro enamorado de las estrellas" i aquesta no m'ha decebut gens (bé, si hagués de triar em quedo la del gos, eh!). De nou són tres històries entrellaçades que faran que estiguis a punt de llagrimeta. 
La primera història va sobre un accident de cotxe.. i d'allà, una mica de tot. Demència, vellesa, pèrdua de persones estimades, famílies que es queden sense una part dels seus membres, desastres, esperança, vida. La veritat és que m'ha arribat al cor. És molt bonic, és molt tendre, és dur i trist en la justa mesura i, sobretot, està molt ben dibuixat. Vamos, que doneu-li una oportunitat, no us en arrepentireu. 


I de pas llegiu el del Perro enamorado de las estrellas, que amb una coberta així, crec que ningú s'hi pot resistir (si hi hagués un premi de portades cobertes, jo voto aquesta!).




3. Que no, que no me muero (María Hernández / Javi de Castro)


Un altre còmic imprescindible (més que l'anterior i tot). Trobo que calen més còmics així. Us explico: la Lupe és una dóna que té càncer. Ja de per sí això és una putada, però més putada és que tothom et consideri una persona dèbil/malalta/sensible/delicada, etc. Això és el que fot més. Que t'intenin vendre una vida positiva plena d'ànims i receptes miraculoses ("he llegit que això ajuda a prevenir/curar/aturar el càncer"...). 

No és una història seguida, sinó que són com mini-històries o mini capítols, seguint un abecedari. L'humor irònic que desprèn malgrat ser el tema que és, és digne d'admirar. Jo us diria -de nou- que li doneu una oportunitat, que encertareu. Els dibuixos, de Javi de Castro, acompanyen a la perfecció. Us deixo un exemple...

23 de juliol 2017

[Pel·lícula de la setmana] Los héroes del mal

Los héroes del mal (Zoe Berriatúa)


Hi ha pel·lis dolentes, assumim-ho, és un fet.

Normalment jo sóc bastant generosa quan puntuo... però aquí no puc. La pel·li és dolenta. L'argument és fluix i els personatges no acaben, crec jo, de trobar el seu lloc.

Tot arranca un primer dia de classe desafortunat, escollint males paraules per iniciar amistats quan s'és nou en un institut. A partir d'aquell moment tot es va embolicant. Els tres nanos protagonistes (dos nois i una noia) són uns outsiders que no acaben de trobar el seu lloc i poc a poc entren en una espiral de violència, cada cop menys creïble. No sé, no li trobo el què. Li poso de nota un 4 i encara sóc generosa. (Pel nano del mig, l'Emilio Palacios, potser el més encertat dels tres).

🎬Nota mitjana Filmaffinity: 5,4
🏆Nota Eli: 4

22 de juliol 2017

Restaurant de la setmana: Macchina Pasta Bar

Al barri de Gràcia hi ha molts llocs per menjar, això és un fet. Avui us vull parlar del "Macchina", un local senzillet de to italià i ideal per anar a fer un mos amb els amics.


I per què es diu així? Doncs bé, es veu que fa referència a la petita màquina que s'utilitza tradicionalment per fer pasta. Va ser un invent dels anys 20, un noi italià que vivia a Nova York i que va revolucionar tota la zona del Little Italy amb la seva pasta fresca. I això és. Pel que sembla, la gent d'aquest local construeix / fabrica / fa / produeix la seva pròpia pasta perquè tothom en pugui gaudir.

Mola perquè, a part de bonic, no es tracta d'un lloc car... al contrari. És de preu fix, tu tries el tipus de pasta, el tipus de salsa / topping i apa. També hi ha combinats. El menú del dia, per exemple (que vam triar tot i ser de nit) inclou un primer, una pasta i una beguda per 8.90. És o no és bon preu? Us enllaço aquí el menú. Val a dir, a més, que si sou cervesers hi ha molta oferta de birra artesana (d'aquí però també angleses i americanes).

Són ràpids, són simpàtics i el local és xulo. Què més es pot demanar? Ah, sí... que els postres estiguin a l'alçada. Què us sembla aquesta pannacotta? 😃


👉 MACCHINA Pasta Bar
📧 Astúries, 17 (tenen un altre local al barri Gòtic).
📞 93.676.10.79

💶 Uns 10 euros per persona, no arriba (si agafes el menú).

20 de juliol 2017

[Sèries] GirlBoss

De no veure cap sèrie, ara m'hi estic lluint, jejeje
Una de les darreres que he vist ha estat la de GirlBoss. És, a veure... una sèrie d'estiu.



La història és real, és la vida (versió LLIURE) de Sophia Amoruso, una noia que va fer-se rica (súper-rica) venent roba vintage per eBay. Bé, la història és així: la noia, de nom Sophia, és una mica desastre amb tot: no té ofici ni benefici, malviu com pot gràcies a que el seu pare la pot salvar de la misèria quan es troba en situacions límits. Ara bé, un dia descobreix que pot comprar coses de segona mà (gangues, petits tresors) i revendre-les per eBay a preus desorbitats, cada cop més alts. I la cosa comença a rutllar bé. Gràcies a la bona intuició pels negocis i la bona campanya, cada cop són més les clientes que la busquen i que li augmenten el compte bancari.

Com que li comença a funcionar molt bé, crea la seva pròpia botiga: Nasty Gal vintage. La sèrie arriba més o menys fins aquí, que seria la primera temporada. La veiem fent les seves primeres vendes, superant les seves primeres crisis (laborals, amoroses i d'amistats) i amassant els primers dòlars fins a llogar un local i estrenar la seva pròpia web.



La segona temporada no sé quan serà i que inclourà, però podem fer-nos spoilers mirant una mica la vida de la noia: abans d'arribar als 30 anys ja era SÚPER-RICA i havia escrit un llibre: #GirlBoss (d'aquí el títol de la sèrie). No cal dir que ja tenia sota el seu poder centenars de treballadors i ella mateixa formava part de les llistes dels més rics que fan cada any les revistes americanes.

Però ah, amics. La història seguirà? dos anys després del triomf va arribar el descens i l'empresa va cantar números negatius. Fa poc la va comprar una altra empresa, però bé... tampoc ens adelantem, que de moment la primera temporada només arriba fins a l'estrena de la pàgina web. Es veu que la noia és una perla... acomiadant dones prenyades i saltant-se alguns drets bàsics..


  • Que té de bo?

Doncs que és una sèrie d'estiu. Fresca, divertida. El magnetisme que desperta la protagonista (Britt Robertson) és el que em va cridar més l'atenció (he de confessar que si hagués sigut una altra actriu, potser no l'hagués mirat). Crec que aporta molt i que hi queda molt bé. Clava el paper.



 ... i què de dolent?


L'argument no mata. Bé, és una història real, ok. Versió lliure, ok. Però tampoc és allò que diguis "Ohhh quina súper sèrie"... no. És per veure així en plan de tranqui i per descansar la ment una estona. Realment la noia és força odiosa en alguns moments, però també admirable en altres. No es pot dir que no tingui esperit emprenedor ni que no li posi ganes a l'assumpte, perquè no seria cert. 


18 de juliol 2017

[Punts de llibre] Coordinadora ONG Solidàries, Portugal, Biblioteca La Grua i Parets municipi lector

Avui posaré uns quants punts de llibre, que fa temps que no ho faig :-)

Per començar, aquests quatre de la Coordinadora de ONG Solidàries. Són 4 dones defensores dels Drets Humans: Rosa Parks, Victoire Ingabire, Sampat Pal Devi i Shirin Ebadi.



També alguns de turístics, concretament uns que vaig comprar a Lisboa, quan hi vaig anar fa poc. Són dos de la Torre de Belem i quatre del Mosteiro dos Jerónimos. Que bonic tot! 





Aquests d'aquí sota són d'una biblioteca: La Grua, de Montmeló. Són 4 i els van dedicar a les Jornades Europees del Patrimoni, l'any 2005.



I, finalment, aquest puzzle de 3 peces de "Parets, municipi lector" que enguany ja fan 20 anys. Felicitats! 



Espero anar-ne posant més en les propers mesos. 🌝

17 de juliol 2017

[Lectures] Et donaré tot això (Dolores Redondo)

Fa poc vaig llegir el nou llibre de la Dolores Redondo, l'autora que es va fer molt coneguda per la trilogia de Baztan. I bé, està bé, m'ha agradat el nou llibre. Ara bé, crec que li sobre com dues-centes o tres-centes pàgines...


L'obra, titulada en castellà "Todo esto te daré", té alguns tocs que ens recorden al llibre anterior: tot comença amb una mort que amaga més del que vol semblar.


El personatge principal és el Manuel, un exitós escriptor que, un bon dia, rep la visita de dos guàrdies civils per comunicar-li que el seu marit, l'Álvaro, ha mort en un accident a Galícia. Això descol·loca bastant a l'home, ja que l'últim que sabia ell era que l'Álvaro viatjaria a Barcelona aquell cap de setmana. Què hi feia, doncs, anant a Galícia?

Amb l'ajuda del guàrdia i d'alguns aliats més, el Manuel començarà a estirar la corda per descobrir que s'amaga rera la mort del seu home. És realment un accident? Hi ha algú que volia fer-li mal? La cerca no és fàcil, doncs el noi amagava un munt de secrets familiars (i, de pas, una immensa fortuna). Païr tot això no li serà gens fàcil, al Manuel.

Cap a la meitat del llibre veiem ja el veritable motiu de tot plegat: una subtrama que ens fa viatjar en el temps fins 30 anys enrere i que omple de ràbia a la major part dels protagonistes. Però bé, no ens avancem. L'autora es pren el seu temps per explicar-ho tot (600 pàgines us semblen suficients? jaja) i bé, com ja he dit al principi, crec que li sobren la meitat de pàgines. No cal donar tantes voltes a les coses. Sort, però, que la lectura és bastant lleugera i en cap moment es fa del tot pesat. 

Es mereixia el Premi Planeta? Crec que no. Però amb això no vull dir que sigui mal llibre.. a mi m'ha agradat bastant!! :)



LinkWithin

Related Posts with Thumbnails