08 d’agost 2018

[Lectures] Pont de cendra (Raül Romeva)


Pont de cendra és una novel·la escrita pel Raül Romeva. Podria aprofitar i parlar del procés, però és un tema que em fa tanta ràbia i em dol tant, que només diré LLIBRETAT PRESOS POLÍTICS JA!


Dit això (que sé perfectament que no porta a enlloc però cal que entre tots ens anem recordant que hi ha persones innocents a la presó) parlaré de la novel·la.

Pont de cendra és un llibre que parla de la força de l'amor i de com d'absurda pot ser una guerra, sobretot quan es fa entre pobles germans. El llibre està inspirat en una història real, "els amants de Sarajevo" (podeu Googlejar-ho) i en la seva pròpia experiència, ja que Romeva va estar a principis dels 90 participant en iniciatives de suport als refugiats als camps de concentració de Croàcia i després va donar suport a la UNESCO com a responsable del programa educatiu i cultural de la Pau, entre d'altres.

La història es mou entre dos móns. Al principi no tenen res a veure (passat i present) però poc a poc es van encaixant les peces. He de dir que malgrat que m'ha agradat força, crec que hi ha coses molt forçades (per fer encaixar les històries crec que s'han forçat massa algunes casualitats i m'ha resultat poc creïble en aquest aspecte). Pel que fa al tema històric i bèl·lic, res a dir. Posa la pell de gallina i sap greu que això passés fa tan poc i tan a prop de casa. De fet mentre llegia el llibre hi pensava: quan jo feia 4rt o 5è d'EGB va venir a la nostra classe una nena refugiada. S'hi va estar.... no sé, tant us podria dir tres setmanes com tres mesos: no ho recordo. Sé que va ser poc temps i que després va canviar de poble i ens va escriure una carta a tota la classe dient "us trobo a faltar, ja parlo català!". 

Us deixo un fragment del llibre on parla de la crema de la Biblioteca Nacional. Un memoricidi.


Podeu veure la fitxa del llibre (Amsterdam - Ara Llibres) i llegir un tast de les primeres pàgines aquí: http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/8/827/pont-de-cendra.

02 d’agost 2018

[Teatre] Parking Shakespeare: Tot va bé si acaba bé

No és la primera vegada que parlo al blog de la companyia de teatre Parking Shakespeare (aquí i aquí) però no està de més tornar-hi i més si és per dir que ENCARA HI SOU A TEMPS per veure l'obra d'enguany, "Tot va bé si acaba bé"

Però rebobinem: qui són? què fan? Parking Shakespeare és una companyia de teatre que representa obres de Shakespeare principalment en espais oberts. Ja fa 10 estius que ocupen un racó cobert d'arbres del Parc de l'Estació del Nord i a cada funció apleguen a molta gent! Jo hi vaig anar fa un parell de dies i hi havia prop de 400 persones.


Bé, a la foto no hi ha 400 persones, obvi. La vaig fer just quan vam arribar, que va ser mitja horeta abans. Com veieu, al parc hi ha com un escenari artificial i pots seure, per la qual cosa s'aconsella arribar amb una mica de temps si vols agafar bona posició i sentir-ho bé. No hi ha escenari, tot és tal qual, natural, i mola molt.

L'obra d'aquest any potser no té un súper argument, però ells ho fan divertit. Fins i tot hi ha un punt que sorprèn (que no us explicaré) i que ajuda a seguir el fil de la història en un moment d'embolic, jeje. Humor, música, modernitat i textos clàsics, que més podem demanar.


El preu a pagar és la voluntat, taquilla inversa. Quan acaba l'obra deixen una caixa al mig i cadascú posa el que bonament pugui segons les seves capacitats i satisfacció amb l'obra. :-)

RECORDEU: FINS DIUMENGE 5 D'AGOST A LES 19h.

31 de juliol 2018

[Sèries] El día de mañana

Obres un dia l'ordinador i descobreixes que Movistar ha llençat una nova sèrie i que sembla tenir tots els ingredients per a que t'agradi: espanyola, franquisme, Oriol Pla (💛), Barcelona.

M'ha agradat moltíssim. Són només 6 capítols, es curteta de veure i no hi haurà segona temporada, ja que queda del tot acabada.

La sèrie es basa en un llibre que porta el mateix nom i que va ser escrit per Ignacio Martínez de Pisón. L'obra es situa en l'Espanya de la transició, anys 60, una època on molta gent tenia il·lusió per canviar les coses i és veritat que els canvis van anar arribant, però a ritme massa pausat.

L'acció es situa a Barcelona, (només per això ja val la pena veure-la, jeje) i està protagonitzada per Oriol Pla en el paper de Justo Gil, un noi que arriba "del pueblo" amb una mà al davant i una al darrera, com qui diu. Les seves aspiracions són màximes i, després d'algun desencant, aposta fort i decideix jugar a guanyar-ho tot. 

Justo es converteix doncs en una persona enigmàtica que poca gent -o ningú- coneix del tot. Juga a dues bandes, fa de confident, traeix, s'enamora i, sobretot, lluita per sobreviure en aquells temps convulsos. És molt interessant com va relacionant-se amb diferents persones i com això ens ajuda a fer-nos a la idea de com era la Barcelona en aquella època. O més o menys. I amb trama romàntica pel mig (gens pastelosa).

Resumint, que m'ha agradat molt.

29 de juliol 2018

Pel·lícules: Coco / Wonder / Incerta glòria /

Que hagi passat ja més de la meitat de l'any i només hagi vist 11 pel·lícules en total crec que no m'havia passat mai. Suposo que la justificació és haver vist més sèries :-P

Aquestes són les tres últimes que he vist:

Coco (2017)




Coco és guai. És Disney, que voleu!
Tenia moltes ganes de veure-la i m'he hagut d'esperar fins al juliol que no me l'han posat al Movistar (els intents per anar al cine van ser tots fallits).
Va d'un nen mexicà que porta la música a les venes però que per temes familiars té prohibit cantar. Llavors, màgicament, entra en el món dels morts i allà correrà mil i una aventures fins a solucionar-ho tot. Ras i curt, l'argument seria aquest.

M'havien dit que feia plorar i és cert, però només al final. La peli m'ha agradat moltíssim, però he de dir que després de tanta expectativa, m'ha quedat una mica curta. Potser m'ha cansat una mica que es passi el 95% de la peli en el món dels morts. Però bueno, que m'ha agradat eh, i que tècnicament és impecable. :-)
Mitjana Filmaffinity; 8,1
Nota Eli: 7

Wonder (2017)

Wonder és una peli que està basada en un llibre (bé, com tantes altres). El llibre és de R.J. Palacio i ja en el seu moment me'l vaig llegir i em va agradar. Reconec que potser és una història ensucrada i no reflecteix ben bé la realitat, però és una història "maca" i fàcil que agrada a tots els públics.


El protagonista és un nano de 10 anys que va néixer amb certes deformacions a la cara (ara no recordo com es diu això, però té un nom) i que ha estat operat com una trentena de vegades. I bueno, el punt de partida de la peli és quan la seva família decideix que ja és hora de provar d'anar a una escola "normal", ja que fins ara totes les classes les havia fet des de casa i amb la seva mare.
Òbviament això suposa un repte i en aquell entorn hostil hi trobarà de tot, però com que ja us he dit que és una peli "maca i ensucrada" (igual que la història) podeu comptar que tot va bé si acaba bé. :-)
M'ha agradat, reflecteix molt bé l'essència del llibre.

Pd. L'únic que no m'ha agradat tant és l'elecció dels actors que fan de pares. La mare és la Julia Roberts, que no tinc res contra d'ella però està tan vista que m'ha costat ubicar-la en aquest paper. I pel que fa al pare, és aquell actor que sempre surt a comèdies tontes, l'Owen Wilson, tampoc m'hi ha encaixat.

Mitjana Filmaffinity; 7,1
Nota Eli: 7

Incerta glòria (2017)

I una darrera pel·li que també s'ha basat en un llibre (Joan Sales, 1956, ampliada fins 1971). En aquest cas, el llibre no l'havia llegit... volia fer-ho, però un cop he vist la peli ja no crec que ho faci perquè ja no té gràcia XD.



Sabia de que anava més o menys l'obra, però no sabia que el títol estava extret d'una obra de Shakespeare ("Els dos cavallers de Verona").
La peli està dirigida per Agustí Villaronga i produïda per Isona Passola. El tema és la guerra civil espanyola i bàsicament és un trio amorós amb venjances i traicions pel mig. Sé que és simplificar-ho molt, però ja sabeu que jo no sóc d'explicar gaire els arguments ni entrar en detalls objectius.
Surt l'Oriol Pla ❤️. Aquest actor em té enamorada. (En canvi, l'altre actor, no m'ha acabat de convèncer en el seu paper).


Mitjana Filmaffinity; 6,1
Nota Eli: 7

28 de juliol 2018

Restaurant de la setmana: Miseria e Nobiltà

Sempre em dic a mi mateixa que és important "fer barri" i menjar a restaurants que tinc al voltant cada cop que em ve de gust menjar fora. Intento mantenir l'equilibri i gràcies a això he anat descobrint locals força interessants per la zona on visc, malgrat que el que avui us recomano no va ser un descobriment meu sinó d'una amiga.

Es tracta d'un petit restaurant italià al carrer dels Enamorats, un carrer que no és del tot recte i que queda just al darrera del carrer València a l'alçada dels Encants Nous (parada de metro Encants, per entendre'ns). 

Tenen una varietat àmplia de pizzes i les fan molt bones, amb la mida justa per no quedar-se amb gana ni atipar-se amb excés. Les pizzes tenen una mitjana de preu de 10 euros i vull destacar que el personal és molt atent i simpàtic (bé, hi he anat crec que tres vegades i aquesta és la impressió que m'ha donat, jeje). També els postres casolans són molt bons i podem trobar totes les coses típiques italianes (a mi doneu-me pannacotta i ja sóc feliç).

Pel que m'han dit també hi ha menú migdia que està força bé (una pizza i una beguda per 10 euros) però no ho he arribat a provar, si algú vol anar i comprovar-ho, ja dirà ;-).


Feu atenció si hi anéssiu, l'entrada és molt petitona i passa desapercebut. Per dins s'eixampla (com podeu veure a la foto) però l'entrada és un passadís i, a més, hi ha la zona on tenen el forn. Aquí una altra foto extreta de la mateixa web:

Si no fos pel cartellet, semblaria una casa.


👉 Miseria e Nobiltà
📧 Carrer dels Enamorats, 112
💶 Una mitjana de 15 euros

24 de juliol 2018

[Expo] Disney: L'art d'explicar històries

Ara pensava que, fa tant que no actualitzo, que se'm va passar comentar una de les expos "estrella" del CaixaFòrum d'enguany: la de Disney.

Abans de començar, diré que me l'esperava una mica diferent, potser per la seva precedent (l'expo de PIXAR va ser TOP) però bueno, Disney és Disney... ens pot agradar més o menys, però són capdevanters en un món d'il·lusió. Que coi, s'hi havia d'anar! (sento dir-vos que ja fa mes d'un mes que la van retirar i ara crec que està a Madrid). Anyway, us poso algunes fotos i explicacions per si a algú li interessa "a toro pasado".

La expo estava dividida en 5 àmbits i tots ells estructurats sota el lema de "l'art d'explicar històries". Hi vaig trobar a faltar MOOOOOOOOOOOOOOLTS referents, que consti.

  • Els mites. Aquí comença la gran aventura. Bàsicament parlava dels origens i de com els mites i els herois van ser una font d'inspiració per Disney (i encara ara). Hi havia esbossos d'Hercules.
  • Les faules. Els animals prenen la paraula. Aquesta era potser una de les parts més interessants, amb les històries més antigues de Disney i les més clàssiques, protagonitzades pels personatges que tots coneixem o contes populars com els tres porquets.

Quién teme al lobo feroz, al lobo, al lobo....


El que mola més d'aquest tipus d'exposicions és sempre la mostra d'originals... :-)
  • Les llegendes. Ens endinsem en el misteri del bosc. Aquesta part també estava molt bé perquè potser reuneix les pel·lícules que més hem vist a la nostra infància (bé, jo ja sóc més actual i sóc més de l'época de la Sirenita i el Rey León, però ja m'enteneu). Merlín el encantador, Robin Hood....

  • Tall tales. Els contes nord-americans. Aquí no vaig fet fotos ni res perquè era sobre folklore EEUU i ho vaig trobar bastant allunyat.
  • Els contes de fades. Benvinguts al castell de "feliços per sempre". I aquí ja la época actual de Disney, sent Frozen el màxim representant d'ella en aquesta expo. Però també hi havia força material de la Blancaneus :-)



De retruc vaig anar a una de les conferències, concretament la primera i que duia el títol mateix de "L'art d'explicar històries". Anava a càrrec d'un dels artistes que treballen als estudis de Disney i em va semblar molt interessant. Us deixo una foto i en destaco algunes idees:


 Disney és el que és gràcies al seu art a l'hora d'explicar històries
  • Al principi ningú apostava per l'animació, Disney sí. Però costava arrencar (econòmicament parlant) per això al principi només es feien curtmetratges. Amb Blancanieves hi va haver un abans i un després.
  • Tenien clar que la gent s'hi tenia que sentir identificada si volien triomfar i arrelar-se. Hi ha elements universals que agraden a tothom i calia trobar-los per arribar a tots els públics.
  • Després d'uns quants èxits, Disney va anar caient... cada cop era més car i cada cop tenien menys beneficis. Per sort va arribar el canvi de paradigma i van introduir-ne un element clau per al nou èxit: LES CANÇONS
  • La música va tornar a connectar amb el públic i la mostra en va ser LA SIRENITA, a l'any 1989. Tot va ser gràcies a Howard Ashman, que feia musicals a Broadway. (Per cert, que va morir de SIDA i va ser el seu nòvio qui li va recollir l'Oscar).(o això és el que va dir el conferenciant, no m'ho feu buscar).
Destacar dues coses més: semblava que Disney tornava a anar de capa caiguda fins que va arribar Frozen i ho va reflotar tot. Suposo que tot són etapes. I ah! un apunt curiós per a bibliotecaris-arxivers: fins fa poc qualsevol persona que treballes allà podia agafar material d'arxiu tranquilament per documentar-se, sense tenir en compte la preservació necessària.... ara ja no. :-)

22 de juliol 2018

Ai, que jo tenia un blog!

Òndia, fa tants de dies que no escric al blog, que ja no sé si recordo com es fa :-) Suposo que tot són etapes. En fi, a recuperar al ritme poc a poc! 

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails