21 d’octubre 2018

Pel·lícules de la setmana: 5 cm por segundo | Que baje Dios y lo vea

M'estic fixant que no he vist gaires pel·lícules, aquest any. A hores d'ara, finalitzant octubre, n'he vist només 16... o_o (sí, tinc llistes per tot XD).
Les que comento avui aquí no són gaire espectaculars, però mira, són les darreres que he vist...

Cinco centímetros segundo (2007)

5 cm por segundo és una peli japonesa d'animació. No la coneixia, me la vaig trobar per allà enmig del Netflix. I vaig pensar, ai mira, la miraré. 


Dirigida per Makoto Shinkai (Your name), es tracta d'una peli curteta dividida en tres parts: 
  • Extracto de flor de cerezo: va de dos joves, un noi i una noia, que són molt amics. S'agraden, però no s'ho han dit mai... fins que un dels dos ha de marxar lluny i es dificulta la situació.
  • Cosmonauta: en aquesta segona part, el noi de la primera part ja fa secundària i malgrat que una noia li va força al darrera, ell segueix amb la mirada perduda pensant en un amor que mai va ser...
  • Cinco centímetros por segundo: i per tancar el cercle, veiem als dos joves que ja són adults i que cadascú fa la seva vida... es tornaran a trobar? tornaran a parlar? se'n recorden l'un de l'altre? això ho deixo a l'aire i que cadascú pensi el que vulgui. :-)
A veure, no sé com definir aquesta peli. És de les lentes (pel meu gust, massa lenta). Molt d'espai de silenci, molt pensament. És una peli sobre l'AMOR, la vida, sobre els sentiments, sobre les persones que s'allunyen pel pas del temps.. molt poètica, això sí. L'animació és bona i totes les imatges estan plenes de detalls... no sé, per ser de 2007 la vaig trobar molt perfecte a nivell tècnic. Els japonesos són uns craks. 

Que baje Dios y lo vea (2018)

I aquesta és l'altra que he vist.
Volia una cosa distreta per passar una estona i vaig trobar aquesta. I bueno. A veure, que no és una gran obra, ja us podeu imaginar, però és divertida. Per passar l'estona.


Va d'un grup de monjos. Bueno, un monastir de monjos i dels novatos que viuen amb ells i es preparen per ser monjos. Resulta que el monastir està en ruines i si el volen salvar necessiten diners... i la millor forma que tenen per aconseguir-ho és participar a la CHAMPIONS CLERUM, una champions de futbol però entre religiosos. 
És la típica història: tots els jugadors són súper catetos fins que arriba l'ajuda d'un capellà  modern que arriba de l'Àfrica. Al principi els altres monjos se'l miren raro perquè va tatuat i coses així, però dins seu hi ha un gran cor (ooooh). 

Els protagonistes són el Karra Elejalde i l'Alain Hernández, aquest actor català que sempre fa de macarrilla (es el que a La Riera feia de "Tito").

20 d’octubre 2018

Restaurant de la setmana: Natsumi

Va, que tinc la secció de restaurants molt abandonada. Avui us parlaré d'un restaurant japonès que hi ha a Lloret de Mar. Es diu NATSUMI. :-) Bé, tenen un local a Lloret i un a Blanes.


Com ja veieu en el logo, és un lloc on es fa cuina japonesa creativa, i la veritat es que he de dir que els plats són bonics i estan currats. 

Normalment sempre s'associa la carta japonesa als suixis. Jo no en vaig menjar perquè no m'agrada  (ja sabeu que jo sóc molt simple de gustos) però la gent amb qui anava sí que en va menjar i van quedar-ne molt contents. De fet el suixi el fan ells mateixos amb peix fresc de màxima qualitat.

Jo vaig triar pollastre teriyaki amb un bol d'arròs, estava molt bo. Per defecte no hi ha coberts, només "palillos" (palets o com es digui en català jejejeje). Jo sóc una mica patosa i vaig demanar una forquilla... 😅😅 (em van donar també un plastiquet per unir els pals, però ni així).

(dibuix de la col·lecció "Life of Eli")
https://instagram.com/eliramirez82/

El local no és molt gran (es recomana reservar) i això fa que l'ambient sigui agradable i tranquil. Està força cèntric i a un parell de minuts de la platja.

Tenen tot tipus de cartes. Per exemple, de menú migdia n'hi ha dos: un de 12,70 i un de 17,70. Per la nit obren cada dia, però els migdies només de dijous a diumenge. El menú de 12,70 és només per dijous o divendres, mentre que el de 17.70 és vàlid pels 4 dies. També tenen menú degustació, menú de cap d'any take away... en fi, carta variada i completa, a la web la podeu consultar.

Us volia posar una foto del MOCHI de xocolata blanca que vaig menjar-me de postre, però l'he perdut (la vaig publicar com a storie a Instagram i nunca más se supo XD). A canvi, us poso una foto de la pròpia web:


👉 Natsumi
📧 Carrer Sénia del Barral, 26
💶 Una mitjana de 18-20 euros
🌍 http://www.natsumi.cat/ 

19 d’octubre 2018

[Lectures] Llibres o cigarrets (George Orwell)

Tothom que pensa en George Orwell com a escriptor, ho fa pensant en les seves obres més famoses i més llegides (1984, per exemple). Però hi ha alguna cosa més i val la pena conèixer aquesta obra, que és com un recull d'articles que va escriure i publicar en diversos mitjans.


Confesso que si vaig agafar aquest llibre de la biblioteca va ser pel títol i no pròpiament per l'autor, però em va acabar agradant bastant perquè es toquen diversos temes i parla també del seu passat com a nen que va ser. 

El llibre s'estructura amb 8 temes (o sigui, cada tema inclou un mínim d'un article).

  • Comença amb "Llibres o cigarrets", que és el que dóna títol al conjunt. Per què aquest títol? doncs pq l'autor reflexiona sobre el cost dels llibres i sobre el cost dels cigarrets. Molta gent diu que no té diners per comprar llibres però surt més barat que fumar.
  • Records d'un llibreter: aquest és un dels meus dos capítols preferits. Es veu que l'Orwell va treballar en una llibreria de segona mà. Explica anècdotes curioses i té alguna frase que val la pena: "Com a norma, en una llibreria a l'hivern fa un fred horrible, perquè si fa massa calor els vidres de l'aparador s'omplen de baf, i un llibreter viu de l'aparador. I els llibres deixen anar més pols i més desagradable que cap altra classe d'objectes inventats fins ara, i la part de dalt d'un llibre és el lloc que moltes mosques triarien per morir".
  • Confessions d'un crític literari. També s'hi va dedicar i també ens mostra el seu punt de vista, una mica negatiu, tot sigui dit. (No és un llibre especialment alegre ni positiu, però ens pot ajudar a conèixer millor l'autor i el seu entorn)
  • La destrucció de la literatura. Aquesta part és on hi defensa la llibertat d'expressió, sobretot a l'hora d'escriure. De fet és un tema molt actual, ja que es queixa de com alguns mitjans només publiquen segons què o ho diuen segons la seva manera... d'això avui en dia n'estem ben tips, no? Doncs ja passava als anys 40. I per desgràcia no sembla que s'hagi d'acabar...
  • El meu país a dreta i esquerra. El títol del capítol ja ho diu tot, no?
  • Com moren els pobres: aquest és un tros interessant també. París, als anys 40 (i avui en dia, encara en molts països) era una merda posar-se malalt si eres pobre. Bé, és una obvietat, no? doncs aquest capítol parla d'això i de com, malgrat que la infermeria i la medicina a nivell mundial ja anaven millorant, a molts hospitals eren els propis malalts els que s'havien d'ajudar entre ells, ja que els metges i infermeres no feien quasi res per ajudar-los.
  • Quins temps de joia, aquells! Malgrat que el títol sembli positiu, el text no ho és gaire. Aquest és l'altre dels "dos capítols preferits" que he comentat abans. Orwell ens parla de quan era nen i la veritat és que no va ser gaire feliç. És un capítol llarg, ple d'anècdotes i records. Orwell va viure uns quants anys de la seva vida en un internat dels cars, malgrat que ell no era ric. Alguns alumnes eren becats pel seu rendiment i allà "els entrenaven" per ser becats en una universitat. El que passa és que els mètodes d'aprenentatge eren "antics" i els nens pobres becats sempre rebien. També explica que de petit es pixava al llit per les nits i a l'internat el castigaven encara més. Un capítol ple de traumes que va marcar la seva personalitat i la seva lluita contra les injustícies i la desigualtat.
  • Finalment, el darrer capítol es titula "Per què escric" i recull els motius pels quals els escriptors, en major o menor mesura, escriuen (per exemple, l'egoisme personal, el posicionament polític, el context històric...).
Realment és un llibre que m'ha sorprès i que recomano si us interessa el que s'hi exposa. De fet es llegeix bastant ràpid, són 144 pàgines però de lectura amena perquè va per capítols i són diferents articles.

Per acabar, us deixo una frase més:

"Tots aquells que han superat els 30 anys són persones grotesques sense alegria que es pasen la vida preocupades per coses que no tenen cap importància i, des del punt de vista d'un nen, vivint sense cap objectiu que valgui la pena".

17 d’octubre 2018

[Lectures] Ana de las Tejas Verdes (còmic manga)

He tingut un subidón amb l'Ana de las Tejas Verdes. De petita en vaig veure l'anime (dibuixos animats japonesos) i... m'encantava. Després de gran vaig veure algunes adaptacions de sèries "amb persones reals" (suposo que qui més qui menys, n'ha vist alguna).




El subidón, de fet, va ser l'any passat: us he de confessar que va ser un dels motius que va fer que em fes subscriptora de la plataforma NETFLIX, ja que n'havien emès una nova versió de la sèrie. I bé, enguany he vist la segona temporada i és un amor... i ja us en parlaré un altre dia perquè avui us vull parlar dels CÒMICS

Sí, n'ha sortit una versió manga. 😊😃. Quan vaig donar un cop d'ull a les pàgines ja m'ho va semblar, però ho vaig confirmar amb el sr. Google: l'autora és la Yumiko Igarashi... l'autora de Candy Candy!! (una altre sèrie TOP de la meva infància)


M'encanta com dibuixa els ulls i les expressions


La història en còmic està dividida en 5 VOLUMS i està publicada per Norma Editorial. Els primers tres volums fan referència a la seva vida "infantil-juvenil" (ara no sé si les novel·les són 6 o 7 volums). Després hi ha un quart volum fora de numeració anomenat "Ana, la de Avonlea" i un cinquè -també fora de numeració- que es diu "Ana, la de la isla".


En total al llarg dels cinc còmics veiem els seus inicis al poble, la seva vida universitària i el seu estira-i-arronsa amb l'amor de la seva vida, en Gilbert Grape. No sé si us hauré convençut perquè llegiu aquesta adaptació, però jo l'he gaudit molt-molt-molt, moltíssim.

Ni punyetera idea del que diu, però és tan bona! és divertida i tendre.



15 d’octubre 2018

Micro-ressenyes de còmic (7a - 2018) - Medicina gràfica

Ara ja feia bastant que no feia una recopilació de "micro-ressenyes" de còmic (de fet, feia MOLT que no actualitzava el blog). Més val posar-hi remei abans no se me n'acumulin masses :-) Aquí va la setena edició del 2018!

Abans, però, dues ressenyes meves sobre còmic aparegudes en blogs aliens:

Com ja he posat al títol del post, les microressenyes d'avui aniran sobre medicina gràfica. Són còmics mèdics (des del punt de vista del pacient, del metge, etc.) i que ara està "en auge". Podeu seguir aquest blog: Medicina gráfica. Aquestes són les meves d'avui:


Yo gorda (Meritxell Bosch)

Molts còmics sobre medicina gràfica se n'intueix el tema només mirant una mica el títol i la coberta. I aquest, n'és un cas. 
Es tracta d'un còmic autobiogràfic (de fet, la majoria de medicina gràfica ho és). La pròpia autora va patir força bullying pel fet d'estar gorda (i no només a l'escola, que això ja de per sí és greu... sinó també retrets des de casa seva). Ja us podeu imaginar el panorama: autoestima pel terra, trastorns alimentaris, crítica a la societat actual, etc. Al ser narrat per ella mateixa ens demostra una força de superació innegable i veure com evoluciona el còmic en mereix la seva lectura.

La historia de mis tetas (Jennifer Hayden)

Mateixa premisa que l'anterior però aquest cop, autobiografia d'una dona amb càncer de pit. És curiós, aquest còmic: està dibuixat pràcticament tot en format de quatre vinyetes per pàgina, així:

el tipus de dibuix i el format em va agobiar una mica

I té una altra curiositat: no es centra totalment en el càncer sinó en els seus pits en general. O sigui, enfoca la història fent un repàs a la seva vida des del punt de vista dels seus pits i, per tant, comença de petita (quan no en tenia) i segueix amb l'adolescència (li van trigar en créixer) etc.

Als 43 li diagnostiquen càncer i això fa que s'hagi de replantejar moltes coses (sense spoilers, però hi ha més malaltia en aquest còmic). Tot ho fa des d'un punt de vista tant humorístic (en general) que resulta una lectura tendra i divertida. Ara bé, malgrat els premis rebuts i tot plegat, jo no li poso més de tres estrelles perquè crec que es fa una mica pesada: són moltes pàgines i crec que la majoria no calen. Es fa llarg.


Talco de vidrio (Marcello Quintanilha)

Ves per on, aquest NO ÉS autobiogràfic.
La protagonista es diu Rosángela i és dentista. Bé, és una bona dentista, de les que tenen consulta pròpia i cert reconeixement. És un llibre mèdic sobre dentistes, doncs? doncs no.
Talco de vidrio ens mostra com una persona que HO TÉ TOT (bona feina, bon marit -metge de prestigi-, fills, bona vida social, etc) pateix perque no és feliç. Veu la gent del seu voltant que viu la seva pròpia vida sense preocupacions i això li provoca angoixa i malestar. Per exemple: té una cosina així mig choni que malgrat les males circumstàncies que li ha tocat viure a la vida, mira de ser feliç i de lluir sempre un somriure. En fi, em va sorprendre bastant.


La casa azul (Tyto Alba)


Tyto Alba és un autor que m'agrada bastant. És bastant productiu i publica bastant, i he llegit gran part de la seva obra. El cas que ens ocupa aquí és una mena de biografia de la Frida Kahlo... però no una biografia qualsevol, sinó que ho fa des del punt de vista de la forta amistat que va tenir amb la Chavela Vargas. Deixa entreveure moltes coses i el lector pot imaginar si van passar o no van passar, però està tot molt ben estructurat i dóna a conèixer una part de la Frida que potser no és tan coneguda.
En fi que si us agrada el tema, Mèxic, o les relacions que van mantenir possiblement tots aquells personatges (el seu marit era molt social) doncs ja sabeu. I ah, és medicina gràfica perquè veiem tota la evolució de la malaltia de la Frida i com això la va ajudar a pintar els seus famosos quadres.




Don Barroso (Zarva Barroso)

Desfiladero Ediciones va publicar fa uns mesos aquesta història, feta pel propi fill del protagonista i en honor seu. I és que l'autor del còmic, Zarva Barroso, ha volgut retre homenatge al seu pare, un home que va viure sempre per la música i que era molt estimat per la gent del poble.
El cas és que Don Barroso, diagnòsticat de càncer, vol emprendre una última iniciativa abans de morir: salvar el Teatre Musical del seu poble, un lloc assajaven de joves i que ara està a punt de ser tirat a terra a causa de la especulació immobiliària i el pas del temps.
El llibre va guanyar el premi Divina Pastora de Novel·la Gràfica Social, i és força bonic. Si us interessa saber-ne més, podeu llegir aquest reportatge: Don Barroso, música contra el cáncer.



Las voces y el laberinto (Ricard Ruiz, Alfredo Borés)


I acabo amb aquest còmic que recopila diverses històries: cinc en total. I què tenen en comú? doncs que, en certa manera, donen a veu a les persones que normalment no la tenen. Són cinc històries on els protagonistes tenen diversos problemes derivats de la seva salut mental. Com apunt afegit voldria remarcar que es basa en testimonis reals de persones que pateixen esquizofrènia i que remarquen el rebuig que sovint pateixen en aquesta societat al no ser compresos pels demès.
Hem de tenir en compte que avui en dia es calcula que 1 de cada 4 persones pateix algun trastorn vinculat amb la salut mental.

El còmic està basant en un llibre del propi autor, Ricard Ruiz, va escriure l'any 2005 i que ho va fer com a resposta per entendre millor aquest entorn després que el seu millor amic es suïcidés.

12 de setembre 2018

[Lectures] Hachiko, el gos que esperava (Lluís Prats)

Heu vist la peli de Hachiko, la del Richard Gere? (que sí, que ja sé que és un remake americà) però l'heu vist o no l'he vist? OI QUE FA PLORAR??? doncs el llibre aquest, també.


Es que és veure la imatge i ja se'm posa la pell de gallina coi. Quina història més tendre i més trista.


Hachiko és un gos. És una història basada en fets reals i va passar al Japó (a la peli del Richard ho ambienten als EEUU, per variar..). 

En Hachiko és un gosset que un dia va a parar a la família del professor Ueno. En principi havia de ser per la seva filla, però l'estima del professor cap el gos no te límits i aviat es converteixen en inseparables.

Cada dia en Hachi acompanya al professor a la estació de tren i a mitja tarda torna corrents a la estació per esperar-lo a la sortida del tren. PERÒ AI. UN dia, després de molts anys d'amistat, el gos espera i espera i el professor no torna. I ell espera i espera i espera. I espera.

La història del gos és molt coneguda i a Japó li van fer una estàtua a la estació on sempre s'esperava en Hachiko. Quina peneta.

El llibre de Lluís Prats va rebre el Premi Folch i Torres l'any 2014 i enguany ha guanyat el Premi Strega Ragazzi 2018.

11 de setembre 2018

11S, 2018

L'única lluita que es perd, és la que s'abandona.

Ja de nou, a casa. Veure les imatges aèries, els bons resultats i l'emoció de la gent (les famílies senceres) m'omple d'emoció cada any. :-) Tant de bo no calgui sortir cada any (o, si sortim, que sigui ja per celebrar que som un país). Sense rendir-se, va, amunt!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails